[Ressenyes: Catalan Review, I, 1, juny 1986, pp. 359-60 (Curt Wittlin); Biblioteca Virtual Cervantes - Pàgina “Tirant lo Blanc” (s.f.) (Stefano Cingolani)]

El llibre té com a objectiu principal analitzar l'estructura compositiva del Tirant lo Blanc i emmarcar-la dins de la tradició precedent, bé per tal d'assenyalar els deutes, bé per destacar les novetats. L'autor divideix el llibre en dos grans blocs, el primer dedicat a fixar els paradigmes de la tradició, i el segon a relacionar-los amb el TB, a partir de l'anàlisi de la seva estructura i dels seus mecanismes narratius. La primera secció es divideix, al seu torn, en dues parts, dedicades més estrictament, una al marc sociohistòric, l'altra al literari.

La primera part (Un marc social i històric per a la cavalleria, pp. 15-32), presenta un ràpid i essencial repàs de l'evolució de la cavalleria, considerada conjuntament amb el feudalisme del qual és vista com a expressió. El recorregut pren com a punt de partida l'origen remot i va del segle VI fins a la crisi de finals del segle XV, amb especial atenció al seu apogeu, al segle XII, i als processos de crisis i de recuperació que s'esdevenen al llarg dels segles successius. La finalitat del capítol és la de situar el TB a l'interior d'unes coordenades socials i històriques que ajuden a entendre el significat del rerefons socioeconòmic de la novel·la.

La segona part (Origen i evolució de la narració cavalleresca, pp. 35-84), pretén detallar les diferències i les semblances existents entre el gènere "llibre de cavalleries" i el de "novel·les cavalleresques", dicotomia ja clàssica que va encunyar Riquer. Al grup de «novel·les cavalleresques» es fa cabre el TB juntament amb el Curial e Güelfa. L'autor ha «de passar fronteres geogràfiques i lingüístiques» i «acceptar com a narracions cavalleresques tota la llarga successió d'històries que conten les gestes individuals d'un o diversos cavallers» del segles XII al XVI. [...] Un element fonamental d'anàlisi i de diferenciació es troba en l'enfrontament entre les etiquetes «novel·la medieval» i «novel·la moderna», a la qual d'alguna manera pertany el TB o, en molts aspectes, l'anticipa. El terme «novel·la moderna» aplicat al TB per Amado Alonso comporta tota una sèrie de connotacions positives, com un intent de superació cap a la modernitat d'estructures de pensament medieval. Aquesta diferenciació, ara ja totalment en desús va tenir la seua importància en la primera crítica tirantiana. En aquest capítol, doncs, es tracta primer la tradició francesa, després la castellana, precedent i posterior al TB, i, finalment, la catalana amb la inclusió d'obres que van des del Blandin i la Faula fins al Spill.

La segona part del llibre està dedicada, fonamentalment, a l'anàlisi textual i estructural del TB i és la més novedosa, respecte a l'època, i útil ja que, fora de lectures impressionistes i senzillament erudites, dirigides a aclarir les al·lusions i vinculacions amb la realitat contemporània, intenta fer una lectura històrica del TB en clau literària. En la primera secció (La revolta del text, pp. 87-157) es fa una lectura exhaustiva del text, dividit per seccions, per tal d'aclarir, de cada secció, els comportaments narratius per «intentar interpretar el sentit que té  -per si sola- dins la unitat novel·lesca, així com els factors que apaguen o impedeixen la seva integració en aquesta unitat». L'autor arriba a definir aquell que és «el canvi potser més revolucionari del Tirant, el que separa tallantment aquesta novel·la de les altres cavalleries. No és l'ambient, ni la realitat geogràfica, ni tan sols el sentit de l'humor o la quotidianeïtat expressiva, que molts hi han arguït. És l'actuació de l'heroi motivada per un sentit de causalitat» (p. 130). Tanmateix, l'autor troba que totes les característiques de novetat respecte a la tradició presentats pel TB es perden en el final, amb l'ascens d'Hipòlit, que torna als esquemes i les (im)motivacions dels llibres de cavalleries, i acusa d'aquest fet, en bona mesura, la intervenció de Martí Joan de Galba, el qual continuaria el TB després de l'episodi africà, judicat ja de manera negativa, i que el duu a una dimensió d'espiritualització, coherent a la de la novel·la artúrica en prosa i a la sublimació literària de la cavalleria bretona. «El Tirant, és clar, no accepta aquesta sublimació. Les seues dues primeres parts podien haver-ho fet, però la novel·la sencera no. El Tirant consent la figura realista d'Hipòlit com a amant de l'Emperadriu, com a cavaller elevat a la seua costa. Però fins a aquí només. La resta és un retrocés inconcebible de la ficció, és una retxa sobre l'avanç professional que tants i tants desvetlaments havia costat a Tirant. És una negació de la major part del llibre, de la millor part del llibre» (p. 155-156).

A l'última secció (Sentit final del «Tirant», pp. 161-170) l'autor resumeix els resultats de la seva anàlisi que es pot condensar en la seva frase d'unitat d'un text conflictiu. Aquesta segona part del llibre és, sense dubte, la més interessant i aprofitable, plena d'observacions agudes i intel·ligents, amb la continuada referència als llibres de cavalleries castellans, per exemple, que són posteriors al TB, i seguint amb la presumpció del caràcter realista del mateix TB, origen de bona part de la seva fortuna moderna, que radica en una equivocada i limitada lectura de les afirmacions de Cervantes i en la no consideració d'aquells que són els veritables models literaris de Martorell, les seves fonts, i no uns massa genèrics i imprecisos gèneres literaris, tot i que l'estudi de les fonts de la novel·la, al 1983, era segurament molt limitat, per quantitat de dades i qualitat de plantejaments metodològics. [De la ressenya de S. Cingolani]

[El mateix article, lleugerament actualitzat, es publica en 2009-2010, en la revista Destiempos, amb el títol de "El tropiezo afortunado...":

http://www.destiempos.com/n23/beltran.pdf]

Publicat també al catàleg del Liceu de Barcelona. Temporada d’Òpera 2005-2006, Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 2005, pp. 130-131.

[N'hi ha versió en català]

Sorprenden algunas llamativas convergencias entre dos obras de la literatura caballeresca del siglo XV peninsular, la anónima Curial e Güelfa y El Victorial de Gutierre Díaz de Games, que tienen algo en común, pues comparten los mismos procedimientos del relato de materia biográfica, pero mucho, prácticamente todo, de diferencia, empezando por la lengua y siguiendo por la utilización de las tradiciones vernáculas. Y existe, desde luego, una distancia olímpica, aparentemente insalvable, entre la falta de historicidad de la que parte la ficción (Curial e Güelfa) y el reflejo básicamente veraz de los referentes históricos que se da en la crónica particular (El Victorial). Sin embargo, apreciaremos que van a confluir ambas obras en la presentación e igual tratamiento de una variante muy poco común y ciertamente original en el accessus ad auctorem, sino que, además, no van a parecer muy distintas la París y el contexto aristocrático en medio de los que se desenvuelven buena parte de las acciones del protagonista de Curial e Güelfa del espacio y tiempo que refleja El Victorial cuando relata la estancia de Pero Niño en esta ciudad durante los meses de invierno, entre 1405 y 1406. Estas similitudes no tienen por qué conducir a la conclusión de que existe alguna clase de influencia de un texto sobre el otro. Si hay convergencias entre dos textos biográficos, el uno histórico, el otro ficticio, no será por culpa de conocimientos o encuentros casuales o extravagantes, sino porque existen referentes históricos coincidentes y tratamientos literarios de esos referentes prácticamente idénticos en estas y otras historias y ficciones caballerescas escritas en diferentes lenguas y tradiciones durante el siglo XV.