Les criades còmplices de les dues obres (Eliseu còmplice de l'emperadriu, i Lucrecia de Melibea) comparteixen alguns trets amb l' ancilla ovidiana a través de la comèdia llatina i la comèdia humanística. Deixant de banda la possibilitat que Rojas hagués conegut el Tirant, la comparació de l'actuació del personatge d'Eliseu en relació als amors de l'emperadriu i Hipòlit i l'actuació de Lucrecia en relació a Celestina i Melibea mostra tot de trets comuns, fins al punt que l'evolució del personatge de Lucrecia al llag de la Celestina ajuda a entendre les raons dels canvis operats en el d'Eliseu. Concretament, en tots dos casos hi ha el trànsit de la immaduresa i l'infantilisme (veg. a pp. 104-06 els comentaris sobre els sortilegis d'Eliseu) a una maduresa còmplice que comporta el descobriment de l'amor i de la sexualitat. Si en el cas de Lucrecia aquest canvi es produeix fonamentalment observant les relacions de Melibea i Calisto -i això ens porta, pel que fa al Tirant, al personatge de Plaerdemavida i el seu somni fingit-, la transformació d'Eliseu en còmplice i amiga d'Hipòlit depèn de la traducció reveladora al terreny eròtic de l'exemplum de la vinya explicat per l'amant de l'emperadriu. Tots aquests paral.lelismes no amaguen les diferències entre totes dues obres, que "fan de la novel.la catalana un text molt més proper a la major part de les comèdies humanístiques que la mateixa Celestina" (p. 124). [BBAHLM, 4 (1990), nº 21]

N'hi ha versió ampliada, traduïda al castellà, en Beltran, 1997 ("Eliseu...").

Les «invencions poètiques» o «lletres d’invenció» van complir un paper distintiu i ornamental, complementari del dels emblemes heràldics, que identificaven famílies, o eren símbols d’afirmació política. L’estudi tracta de posar en relació el joc poètic i simbòlic de les divises i mots que Tirant i Carmesina duen brodats als vestits, amb tot un repertori d’intercanvis cortesos, igualment emblemàtics, entre personatges històrics de la més alta aristocràcia i reialesa europea. En concret, trobem el diàleg entre les divises de Tirant i Carmesina (algunes de les de Tirant semblants a les del rei Magnànim) inserit plenament dins la tradició borgonyona de mots poètics, inicialment bèl·lics, però sobretot amorosos, fets servir pels ducs en especial a propòsit dels seus enllaços matrimonials.

emblemàtica; divises; Tirant lo Blanc; ducs de Borgonya

Entre l'obra crítica de Giuseppe Grilli destaca el seu acostament , en llibres, articles i ponències, a dos clàssics hispànics i universals: Tirant lo Blanc i el Quixot. Aquest article intenta fer-ne balanç dels aspectes més originals. Grilli articula els seus treballs sobre aquestes obres al voltant de quatre eixos: la relació entre història i ficció, el problema del gènere (reescriptures i paròdia), la relació entre teatralitat i comèdia dins de la novel·la i, finalment, el reflex realista de la vida quotidiana (des de la gastronomia a l'erotisme) en ambdues novel·les. Aquests eixos han anat component al llarg dels anys un discurs coherent, sensible i didàctic d'aproximació als dos clàssics. I un discurs exemplar com a model de literatura comparada. 

ABSTRACT

Among the critical work of Giuseppe Grilli stands his approach to two Spanish and universal classics – Tirant lo Blanc and Don Quixote – in his numerous books, articles and papers. The aim of this article is to analyse some of the most original aspects of his critical vision. Grilli articulates his analysis around four axes: the relation between history and fiction, the problem of gender (rewriting and parody), the relationship between theatre and comedy in the novel, and, finally, the reflection of everyday life in both texts (from gastronomy to eroticism). These lines of research have built up over the years a coherent, sensible and didactic discourse around these fictions, which stands as a model for comparative literary studies.

Giuseppe Grilli; crítica literària; literatura comparada; Tirant lo Blanc; Don Quijote; literary criticism; comparative literature.