Alguns textos essencials de la literatura hispànica del segle XV es refereixen al dolor o mal de costat, la coneguda malaltia que sorpren Tirant i que el conduirà al llit mortal, en passatges per als quals manca encara una interpretació clara. Beltran es refereix en concret a l'acte IV de la Celestina i a l'epíleg de l'Arcipreste de Talavera o Corbacho, on apareix esmentat el mateix dolor de costat. Literalment associat amb la pleuresia, va ser síntoma extrem d'una o diverses malalties gravíssimes, en molts casos mortals. Però Beltran planteja que literàriament és possible que poguera haver estat utilitzat per tal de designar un sofriment relacionat amb alguna de les conseqüències de la malaltia d'amor. Efectivament, porta a sugerir aquesta hipòtesi el fet que, com a denominador comú de molts dels fragments literaris recorreguts (l'autor n'esmenta més de deu, gairebé tots de textos castellans dels segles XV i XVI, llista que podria ser ampliada), es dóna un context humorístic i ambigu vinculat a la activitat sexual dels malalts. El fet d'obligar-nos a relacionar directament amor/mort, o el de veure la mort com a desenllaç o culminació de la biografia amorosa del cavaller pot contribuir a fer més rica en ingredients la interpretació de l'extranya mort de Tirant. [RB]

[Ressenyes del llibre: Revista de investigaciones folclóricas, 21 (2006); Revista de Literaturas Populares, VII, 1 (enero-junio 2007), pp. 173-179 (Santiago Cortés Hernández); Bulletin of Hispanic Studies, 85 (2008), p. 146 (Barry Taylor); Fabula, 49, 2008, pp. 127-128 (Manuel da Costa Fontes); Olivar, 10 (13) (2009), pp. 229-233 (Patrizia Frugoli)]

Menéndez Pelayo condemna el tractament del sexe al Tirant i afirma que Estefania i Plaerdemavida semblen haver estat educades "en la zahúrda de la madre Celestina". Descripció de l'encontre secret entre Diafebus i Estefania i Tirant i Carmesina ("bodes sordes"). Aïllament del monòleg femení per a descriure la desfloració (Estefania, Carmesina, al cap. 436, Areúsa i Melibea). La Celestina depèn del Pamphilus; seria arriscat dir el mateix per al Tirant, però en qualsevol cas, les semblances hi són. Beltran enumera set moments: A. Inicio del acoso. Renuencia de la da,a. B. Primer empleo de la fuerza: maltrato y "descortesía". C. Intensificación de la fuerza. D. Amenaza de invocación a testigos; E. Culminación: la falsa 'muerte'; F. Lamento final. [BBAHLM, 4 (1990), nº 22]

El juicio peyorativo de Menéndez Pelayo sobre las doncellas Estefania y Plaerdemavida («parecen educadas en la zahúrda de la madre Celestina») se revela acertado, desde el punto de vista que ambas obras beben de las mismas fuentes: la comedia humanística. Los episodios que R. Beltrán trata y estudia bajo la denominación de «bodas sordas» coinciden tanto en el uso del monólogo femenino, la teatralidad de la acción y la presencia de unos personajes característicos, con los de Celestina y otras obras similares. Señala también la parodia que en el Tirant se hace tanto de las teorías del amor cortés como de los libros de caballerías.  [BBAHLM, 4 (1990), nº 38]

Aborda la novel·la del títol des d’un doble punt de vista: la connexió amb la realitat històrica de fi nals del anys 50 del segle XV, amb Alfons i el duc Felip el Bo de Borgonya com a campions de la croada contra el turc després de 1453, i el possible coneixement d’aquest roman per part de Joanot Martorell. El primer aspecte es desplega llargament. Les Trois fils de rois és una novel·la anònima produïda a la cort de Borgonya (ca. 1454-1463). Posa en escena els fi lls dels reis de França, Anglaterra i Escòcia (Phelippe, Onffroy i David, respectivament), que acudeixen a la crida d’un Alphons, rei de Sezille, davant l’amenaça turca. S’inscriu, doncs, en el marc de la narrativa borgonyona i provençal-angevina, oberta a la Mediterrània i a les aventures orientals, relacionada amb les biografi es cavalleresques i caracteritzada per una certa plausibilitat de les accions, els llocs, la política i els personatges. Les correspondències onomàstiques serveixen un objectiu ideològic d’exaltació del duc Felip, i la tria del regne de Nàpols i Sicília com a nucli de l’acció palesa l’existència a Borgonya d’un “mite napolità” alimentat per l’entesa entre el duc i el Magnànim. No hi ha, però –puntualitza Beltran– paral·lelismes amb fets datats, i l’obra respon a esquemes novel·lescos de l’èpica, el roman i l’hagiografia. Alguns motius èpics duen Beltran a evocar personatges i situacions de Tirant, com ara les conversions d’Escariano i Maragdina. Estirant el fil, Beltran suggereix que l’episodi del Tirant sobre l’infant Felip de França a Sicília és deutor de Les Trois fils, i que en l’episodi de la derrota dels dos reis i els dos ducs a les festes de Londres hi ha una possible paròdia del roman. Aquesta proposta, però, basada en semblances argumentals i en una lectura en clau que planteja problemes d’ordre històric i polític –ho reconeix Beltran mateix– no vol establir cap certesa, sinó, honestament, obrir camins de recerca sobre la novel·la europea del segle XV.

[Parla del Tirant, dins el context del tema del Graal, a les pp. 122-128]

[Publicat també a la revista Tirant, 11 (2008), pp. 19-54]

El presente artículo describe en síntesis los orígenes y desarrollo literario posterior del tema Grial, desde las primeras leyendas artúricas. Pese a sus posibles inicios paganos, el Grial pronto es identificado con el Santo Cáliz de la Última Cena, lo que imprime un carácter religioso a los relatos en los que se integra el motivo de su búsqueda como objeto perdido. El artículo se centra en la aparición y presencia del Grial en las leyendas artúricas, empezando por la historia de Perceval de Chrétien de Troyes, y en las interpretaciones cristianas y simbólicas que se han dado a éstas y a sus continuaciones y resabios, como los que vinculan el Vaso Santo, en la Corona de Aragón, a figuras históricas (Alfonso el Magnánimo) y de ficción (Tirant lo Blanc). A partir del siglo XIV esa religiosidad se desdibuja y cuando el tema del Grial sea recuperado para la literatura y el arte será como objeto de valor místico o espiritual, que supera el sentido netamente cristiano que tuvo en el Medievo.

Grial; Santo Cáliz; Catedral de Valencia; leyendas artúricas; Perceval; Alfonso el Magnánimo; Tirant lo Blanc

[Ressenyat en Scripta, 8 (2016), pp. 361-370 (Vicent Martines): 

https://ojs.uv.es/index.php/scripta/article/view/9397/8800]