Es refereix a Tirant extensament: "Dos de los miembros más activos de la revista Quaderns de l'Exili tuvieron una relación importante con la literatura catalana medieval [...] Ferran de Pol pasó gran parte del período bélico (incluidos los años republicanos) leyendo los clásicos grecolatinos y medievales catalanes. Fruto de aquella época son sus notas para un estudio de la mujer en la caballeresca catalana (Garcia Raffi 1997), donde anota y trata de analizar con agudas sugerencias –aun siendo meros apuntes– los papeles femeninos en Tirant lo Blanch y Curial e Güelfa. Estas dos obras caballerescas fueron relecturas habituales de Ferran de Pol y, por eso, en los años 80 Ferran de Pol le propuso a su editor y amigo Joan Sales hacer una versión modernizada de ambas para un lector actual, aunque la situación editorial impidió que esos proyectos se llevaran a cabo. Por lo que respecta a Joan Sales, tuvo una relación literaria y editorial intensa con la obra de Martorell. Sales publicó en 1955 una edición del Tirant lo Blanc per a nois i noies. Pero además, transformó la novela en dos diferentes textos dramáticos: uno, En Tirant lo Blanc a Grècia (1972), una ópera bufa estrenada en 1958 en el Palau de la Música Catalana por la Agrupació Dramàtica de Barcelona; y dos, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot (1990), una comedia sobre el Tirant que se publicó póstumamente, relacionada con la anterior obra (Folch 1990)" (p. 76).

Ferran de Pol, Joan Sales; Tirant; Quaderns de l'Exili

Analitza dos episodis de tipus còmic i paròdic, al Tirant i al Quijote, on l'heroi s'enfronta a una ànima en pena, que entronquen amb la tradició culta i folclòrica dels fantasmes.

[Ressenya del llibre en Tirant, 11 (2008), pp. 221-226 (María Coduras)]

N'hi ha versió abreujada (i sense notes) en l'article del mateix títol de 2001. 

És anticipació, abreujada i sense notes, del article del mateix títol de 2004.

[Ressenyes: Tirant, 9 (2006), s. p. (Rosanna Cantavella); Caplletra, 46 (primavera, 2009), pp. 252-256 (Joan Perujo); Revista de Literatura Medieval, XX, 2008, pp. 255-258 (R. Mérida); Llengua & Literatura, 21, 2010, pp. 360-369 (Josep Izquierdo); Bulletin of Spanish Studies, LXXXVII, 1, 2010, pp. 106-107 (Robert Archer)]

A dins la interessant col·lecció castellana “Historia de la Literatura Universal” de Síntesis, s’acaba de publicar el volum dedicat al Tirant lo Blanc. Es tracta d’una obra divulgativa, que presenta la més important novel·la valenciana a un públic no especialitzat, i no específicament catalanoparlant. Aquests components haurien pogut ser causa d’una redacció amb poc d’interés, que refregira notícies velles, ja inacurades, sobre una obra que genera al món desenes d’estudis cada any. Però l’erudició del seu autor no ho ha permés, afortunadament.

De fet, Rafael Beltrán, que porta 24 anys publicant estudis sobre el clàssic valencià, i dirigeix la revista electrònica TIRANT, especialitzada en literatura de cavalleries (http://parnaseo.uv.es/tirant.htm), sembla haver aconseguit per al Tirant allò a què, per a les obres de Jane Austen, pretenia Morris Zapp en la novel·la Small World (El mundo es un pañuelo): presentar-ne tots els aspectes possibles, des de tots els punts de vista. Una cosa, però, separa Beltrán de Zapp: l’autor valencià ha estalviat al lector no iniciat la tortura de l’aproximació des de totes i cada una de les escoles analítiques d’avui, a què aspirava el personatge de David Lodge. En comptes d’això, Beltrán ha triat un tipus d’anàlisi clàssica, on el crític s’oculta en favor del text, exposat de la manera més diàfana possible: biografia actualitzada de l’autor (València, 1410-1465, escrivà de ració del Príncep de Viana), personatges, acció novel·lesca i estil.

L’heroi, Tirant, hi és mostrat com a personatge complex, encarnant tant models de l'Antiguitat mítica (Hèrcules) i romana (Cèsar), com de l'Edat Mitjana (Lançalot): militar conscient i versemblant per al seu temps, però personatge clarament novel·lesc, enamorat i triomfant, fal·lible i caigut, perdut i castigat, tímid i valent, simple i ambigu. A banda el protagonista, dels sis personatges principals, cinc són dones. I dones de bandera: Carmesina, donzella bella, assetjada i furiosa (es dedica un apartat a cadascun dels tres adjectius), en paral·lel amb la Fiammetta de Boccaccio o amb la Melibea de La Celestina. Plaerdemavida, jove alcavota; l'Emperadriu, casada libidinosa... Cada personatge té el seu quadre convincent, que Beltrán descriu amb matisos psicològics i analitza amb justificacions literàries.

El Tirant hi és estudiat com a biografia militar, com a novel·la cavalleresca, com a novel·la de Fortuna (comparada amb Curial e Güelfa), com a novel·la realista i documental, com a novel·la d'amor, com a novel·la d'espectacles, com a novel·la de contes i com a novel·la de la paraula (paraula culta i paraula en acció). Alguns capítols, com el dedicat al Tirant com a biografia cavalleresca, són essencials per entendre el significat de l’obra dins el seu context europeu històric i literari. D’altres, com el del vessant documental, descobreixen, per exemple, un insòlit Martorell “fotògraf” del seu temps (que fins i tot “fotografia” les rajoles del paviment dels palaus de València i Nàpols d’Alfons el Magnànim). I d’altres aporten elements i materials fins ara desconeguts, com els dedicats a demostrar la presència de contes folklòrics (sabíeu que Ricomana de Sicília era una princesa de rondalla?) o a l’ús que s’hi fa d’oracions religioses (oracions tan devotes com la de l’Emperadriu pregant per l’aparició d’Hipòlit).

L'última part, sobre la recepció del Tirant fins als nostres dies, resumeix l'estat de la qüestió, amb un apartat central dedicat a comentar les possibles influències del Tirant sobre Cervantes i el famós "passatge més fosc" del Quixot, on es lloa la novel·la valenciana com el millor dels llibres de cavalleries.

Aquest és, doncs, un llibre doblement útil: presentació eficaç del clàssic valencià a lectors no especialitzats tant com didàctica recapitulació, realment actualitzada, del que se’n coneix fins ara. Imprescindible.

[Ressenya de R. Cantavella publicada al suplement Quadern de Cultura del diari El País, edició valenciana, el 1 de febrer del 2007; anticipada a Tirant, 9 (2006), s. p.]