Rafael Beltran

Universitat de València

La invenció poètica, subgènere de l'enigma (al.legoria en què les analogies establertes resulten especialment fosques), no constitueix una categoria exclusivament literària, sinó un híbrid entre l'expressió figurativa i la verbal. El portador de la invenció, normalment un cavaller que desfila o justa, mostra un dibuix, un objecte o un brodat -sovint complements de la seua indumentària- i, a continuació, comenta el seu recòndit sentit en uns pocs versos (generalment, de dos a quatre octosílúlabs). Joanot Martorell, de fet, descriurà aquests elements del que s'ha anomenat "micropoètica" (Reckert 1970; Deyermond 2002) integrats junt amb molts altres detalls, no sols de cotes d'armes, cimeres o banderes dels protagonistes masculins de la novel.la, sinó també de brials o altres peces luxoses de les protagonistes femenines.

La lletra, llegenda o "mot" normalment proporciona suficients pistes per a la correcta interpretació del conjunt, però sense arribar a aclarir quasi mai per complet l'endevinalla, procés més o menys dificultós que ha de culminar l'espectador de la desfilada o de l'espectacle, dins el text, o el lector, fora d'ell (Casas Rigall 1995: 95-104). Les invencions, a més d'erigir-se com sofisticats vehicles per a la comunicació de missatges simbòlics, poètics i amorosos en les corts europees dels segles XV i XVI, van complir un paper distintiu i ornamental, com havien fet i continuaven fent anteriorment i simultàniament els emblemes heràldics. (Per a un panorama actualitzat entorn de l'emblemàtica i la seua relació amb la literatura de cavalleries, vegeu Montaner 2002; en concret, per a les cimeres i invencions, 273-78).

El de les invencions en Tirant el Blanc constitueix un conjunt poètic prou coherent i un capítol molt primerenc en la història de l'artifici que, no obstant, pel que conec, no ha sigut mai tractat en bloc. Joanot Martorell no seria l'únic a incorporar eixos curiosos missatges xifrats en un llibre de cavalleries (vegeu, per exemple, Del Rio 1994), però sí que va ser, per descomptat, un dels primers.

En tot cas, probablement és Tirant el Blanc el primer text peninsular que reuneix un grapat coherent de més d'una desena de lletres d'invencions, testimoni d'un món cortesà que l'autor va conéixer i va assumir en pròpia pell. No trobarem agrupació semblant, descrita en textos narratius peninsulars -si exceptuem els casos de les enigmàtiques lletres en Siervo libre de amor de Juan Rodríguez del Padrón (h. 1440), i de la Continuación que Nicolás Núñez va escriure de la Cárcel de amor de Diego de Sant Pedro, publicada en 1496-, fins a la secció, ja poètica, del Jardinets d'Orats catalans, primer cançoner que en fa feix d'algunes d'estes composicions, arreplegant, amb els seus versos corresponents, les cimeres exhibides en el torneig de Barcelona, de 1486 (editades per Cátedra 1983); i, sobretot, fins a la magnífica secció autònoma que es presenta dins del Cancionero general recopilat per Hernando del Castillo (València, 1511). Estudiada exhaustivament i acuradíssima per Ian Macpherson (1998), esta part consta d'un total de cent sis invencions, i algunes d'elles són també d'autor valencià, encara que només una estiga escrita en català. La següent obra, després del Cancionero general, que incorpora una sèrie important de quaranta-cinc invencions, associades a les desfilades de personatges de l'època, serà la Question de amor, text de difícil catalogació genèrica, "tractat" anònim (o "romanzo di costumi", com el qualificava Benedetto Croce), publicat a València, en 1513, i escrit amb probabilitat per un valencià vinculat a la cort italiana de Nàpols, que descriu en clau (vegeu Perugini 1995, qui proposa el valencià Escrivà com a possible autor [10-22]).

En treballs posteriors, alguns en premsa, pretenem acostar-nos i tractar d'analitzar amb detall les altres onze lletres d'invenció que localitzem en Tirant lo Blanc. En l'aproximació que ara segeuix n'examinarem només dues, no les més significatives, però perfectament representatives de la complexitat i rerafons poètic de tot el conjunt.

En el capítol 119, un dels primers de Constantinoble, els vestits de Tirant i Carmesina dialoguen a través dels enigmes, amb les seues lletres (lletres d'invenció), de manera semblant a com ho faran Leriano i Laureola en l'abans mencionada Continuación de Nicolás Núñez. Tirant vestirà un "manto d'orfebreria", és a dir, roba de fil d'or, amb una divisa composta per "garbes de mill" (cast., "manadas de mijo"), amb perles com a espigues i amb un mot brodat en cada quadra de la roba que diu: "Una val mill e mill no valen una". Llegim el text:

... manto d'orfebreria; la devisa era tota de garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto, qui dehia: Una val mill e mill no valen una. E les calces e lo capiró liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa.

El traductor al castellà de l'obra, en la traducció de 1511, manté el quiasme ("Una vale mill y mill no valen una"), però no pot donar ple sentit a l'amfibologia de l'original, donat que Martorell parteix de la polisèmia de "mill" en català ("mill" i "mil"). Les famoses "penas", en castellà ("plumas" o "penas") són exemple del mateix recurs retòric, l'antanàclasi, que implica la presència de dues o més unitats lèxiques homonímiques, homofòniques i homogràfiques (Battesti 1984: 109-110). Les calces i el "capiró" lligat a la francesa -és a dir, a l'última moda (vegeu els exemples que porta a colúlació Rico 1990: 226-27, incloent, per exemple, citacions de Francesc Moner)- duran, a joc amb la roba, la mateixa cridanera divisa.

Tirant, que ha acudit així guarnit, troba Carmesina pentinant son pare, abillada amb una gonella brodada de la següent manera:

E la infanta stava en gonella d'orfebreria tota lavorada de una erba que ha [nom] amor val e ab letres brodades de perles que entorn eren. E dehia lo mot: Mas no a mi.

És interessant comparar amb la traducció castellana:

... brial de oro labrado todo de una yerva que se llama amor vale, con letras bordadas de perlas en torno que dezían:

Mas no a mí.

L'explicitació "lo mot" apareix en l'original català, i no en la traducció, perquè potser s'hi veia redundant després de "lletres".

L'original té, tanmateix, en les dues edicions (València, 1490; Barcelona, 1497), una llacuna textual, que han de suplir els editors: "una erba que hi ha [nom] amor val..." En efecte, sense introduir "nom" no s'entén la frase. Es pot buscar una altra hipòtesi (per exemple, suprimir el verb: "una erba que amor val"), però aquesta restitució és molt plausible.

Proposem, no obstant, com a hipòtesi de correcció textual, anar una mica més enllà i suggerim que eixa estranya herba "amor val" siga la "malva". La "malva" és herba molt més coneguda i utilitzada, com hem de veure, que la totalment desconeguda "amor val", o que l'"almoraduj" o "marduix" (cast., 'mejorana'), que proposa per a aquest passatge Martí de Riquer. La lectura corrompuda podria haver sigut inicialment: * "que ha [nom] malva", o, amb més probabilitat, "que (h)a amor mal va".

Ens recolzem per a aquesta hipòtesi textual, en primer lloc, en la invenció que va traure un anònim, arreplegada en la segona edició del Cancionero general d'Hernando del Castillo (València, 1511), és a dir la publicada en 1514 (14CG, núm. 230):

Un galan sacó por cimera una malva, y dixo:

Su nombre no me conviene,

que mi mal no va, mas viene. (14CG, núm. 230; Macpherson, núm. 115)

Observem que l'exercici d'associació -en la cimera, on es codifiquen les invencions (n'apareixen, d'altres invencions, en més cimeres de la novel.la valenciana)-, amb l'adversativa inclosa i amb la imatge de la malva ("sacó una malva" […] "… mi mal no va, mas viene"), seria pràcticament el mateix que el que es broda, en l'original valencià, en el brial de Carmesina: "mal va...", "mas no a mi".

D'una banda, l'antítesi "va ... viene" és del tipus de "a las cosas del plazer voy / qual sé que he de volver", que aporta Battesti (1984: 111). D'altra, la figura retòrica és clarament un calembour. En el calembour, un dels termes de l'equivalència homonímica està constituït almenys per dos significants de paraula distints.

De fet, en castellà, el joc amb la "malva" ja apareixia, sempre lligat a la poesia amorosa, en una estrofa difícil del Libro de Buen Amor, 104:

 

Fiz luego estas cantigas de verdadera salva,

mandé que gelas diesen de noche o al alva;

no las quiso tomar; dixe yo: "Muy mal va;

al tiempo se encoje mejor la yerva malva".

El problema d'interpretació d'aquesta estrofa de l'Arcipreste de Hita no resta en el tercer vers, al qual perfectament es pot aplicar el que comentarem a continuació que dirà Giovio ("Mal va ... il negozio d'amore"), sinó en el refrany del quart, per al qual no s'ha trobat explicació convincent (encara que la citació última que donem en aquest article podria ajudar a facilitar alguna pista).

En l'abans esmentada Question de amor, el duc de Fernisa traurà unes:

Matas de malvas con una letra qu'estava entre mata y mata que dezía:

Si te mata tu querella

maluas en yr tras ella. (Perugini 1995: 156)

Paolo Giovio, el primer tractadista de les invencions poètiques, n'atribueix aquesta del duc de Fernisa (no hi esmenta el Tirant, encara que podria haber-lo conegut) a Diego de Guzmán -un cavaller que va justar contra el famós aventurer francés Jacques de Lalaing-, "il quale portò in giostra per cimiero un gran cesto di malva fiorita, ad affetto di significare Mal va il negozio d'amore" (Macpherson, núm. 104).

Com a segon argument a favor de la nostra hipòtesi textual i interpretativa, la malva que proposem s'adequaria perfectament a l'altre preciós joc de calembour que ve just a continuació, en la novelúla, precisament al voltant del "mal" de mar i el "mal d'amar" (rastrejat per Martí de Riquer des del Cligès de Chrétien de Troyes, vv. 541-543), en aquest cas, el "negozio d'amore" a què es referia Giovio:

… tot el meu mal és de mar.

-Senyor, la mar no fa mal…

"Mal… va". "Mal… mar". Martorell explota al màxim les possibilitats lingüístiques i poètiques de les combinacions a partir del lexema "mal". "Amor val", diuen els exemplars de les dues primeres edicions de Tirant. En eixes dos paraules, jugant amb les lletres a manera de combinatòria jeroglífica, ens trobem no sols amb la "malva" de "amor", sinó amb "amor mal va" o "mal va amor", i inclús amb "amor val or" o "amor or val".

El tercer i últim argument, el proporciona una altra cita de la pròpia novel.la, al meu entendre definitiva. Aquesta cita demostra que el paper d'una "malva" molt especial, amb unes determinades propietats -encara sense aclarir del tot-, a les quals s'al.ludia en la poesia amorosa, no li era desconegut a Martorell. En el deliciós capítol de la declaració d'amor de Tirant a Carmesina a través de l'espill (cap. 127), estudiat en la seua tradició literària (Beltran, Requena i Morros 2001; Beltran i Requena 2002), quan la princesa pretén descarregar la seua ira amb Diafebus, aquest tracta de justificar galantment el comportament del seu amic Tirant:

-Hay senyora bona! -dix Diafebus-. Tirant ha portat açí flames de foch hi no n'hi à trobades.

Sí -dix la princessa-, mas la lenya és de malves e per l'aygua que ha passat tota és tornada humida. Mas açí n'i trobareu en aquest palau, de majors e de millors, hi escalfa molt més que vós no dieu. És de una lenya que ha nom "Lealtea", la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria qui scalfar s'i pot.

Les al.lusions, ací, a la sequedat i a la humitat de la "llenya" de "malves" podrien ajudar a corroborar interpretacions com les adduïdes per M. Morreale i Leira (aportades per Joset 1990) per tal d'explicar el difícil refrany del comentat passatge del Libro de Buen Amor; interpretacions lligades a la farmacopea medieval, tant pel possible significat de 'dissecar-se' per al fet d'encollir ("encoje", LBA, 104d) de la malva (Morreale), com per l'ús de la malva en el part ("tiempo", també en LBA, 104d) (Leira).

Joanot Martorell fa servir una sèrie de sobreentesos terapèutics i equívocs poètics al voltant de la malva. L'escriptor demostra, en tot cas, una extraordinària subtilesa, art retòrica i coneixements profunds propis del més sofisticat cortesà: aquell que coneix com aplicar el joc lingüístic al joc poètic.

BIBLIOGRAFIA

Battesti Pelegrin, Jeanne (1984), "Court ou bref", dins B. Pelegrin, ed. Les Formes brèves: Actes du Colloque International de La Baume-les-Aix, 26-27-28 novembre 1982, Ais de Provença, Université de Provence, pp. 98-122.

Beltran, Rafael i Susana Requena (2002), "La declaración de amor a través del espejo: un motivo cortés en textos de caballerías", dins Libros de caballerías (De "Amadís" al "Quijote"). Poética, lectura, representación e identidad, ed. Eva Belén Carro Carvajal, Laura Puerto Morro i María Sánchez Pérez, Salamanca, Seminario-Sociedad de Estudios Medievales y Renacentistas, pp. 13-26.

Beltran, Rafael, Bienvenido Morros i Susana Requena (2001), "Fortuna del motiu de la declaració d'amor amb l'espill (Tirant lo Blanc, caps. 126-127): bibliografia i textos de referència", Tirant, 4, s. p.

Casas Rigall, Juan (1995), Agudeza y retórica en la poesía amorosa de Cancionero, Santiago de Compostela, Universidade de Santiago de Compostela.

Cátedra, Pedro, ed. (1983), Poemas castellanos de cancioneros bilingües y otros manuscritos barceloneses, Exeter.

Del Río Nogueras, Alberto (1994), "Libros de caballerías y poesía de cancionero: invenciones y letras de justadores", dins M.ª Isabel Toro Pascua, ed., Actas del III Congreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Salamanca, 3 al 6 de octubre de 1989), Salamanca, Universidad, vol. I, pp. 303-18.

Deyermond, Alan (2002), "La micropoética de las invenciones", dins Iberia cantat. Estudios sobre Poesía Hispánica Medieval, ed. Juan Casas Rigall i Eva M.ª Díaz Martínez, Santiago de Compostela, Universidade de Santiago de Compostela, 2002, pp. 403-24.

Joset, Jacques, ed. (1990), Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, Libro de buen amor, Madrid, Taurus.

Macpherson, Ian (1998), The "Invenciones y Letras" of the "Cancionero general", 'Papers of the Medieval Research Seminar', 9, Londres, Department of Hispanic Studies, Queen Mary and Westfield College.

Montaner Frutos, Alberto (2002), "Emblemática caballeresca e identidad del caballero", dins Libros de caballerías (De "Amadís" al "Quijote"). Poética, lectura, representación e identidad, eds. Eva Belén Carro Carbajal, Laura Puerto Moro i María Sánchez Pérez, Salamanca, Seminario y Sociedad de Estudios Medievales y Renacentistas, pp. 267-306.

Perugini, Carla, ed. (1995), Question de amor, Salamanca, Universidad de Salamanca ('Textos Recuperados', X).

Reckert, Stephen (1970), Lyra Minima: Structure and Symbol in Iberian Traditional Verse, Londres, King's College.

Rico, Francisco (1990), "Unas coplas de Jorge Manrique y las fiestas de Valladolid en 1428", Anuario de Estudios Medievales, 2 (1965), pp. 525-34; versió revisada dins el seu Texto y contextos: estudios sobre la poesía española del siglo XV, Barcelona, Crítica, pp. 169-87.