-  
- FORTUNA DEL MOTIU
   DE LA DECLARACIÓ D'AMOR AMB L'ESPILL (TIRANT LO BLANC,
   CAPS. 126-127): BIBLIOGRAFIA I TEXTS DE
   REFERÈNCIA
-  
Rafael Beltran (Universitat de
València),
Bienvenido Morros
(Universitat Autònoma de
Barcelona)
i Susana
Requena
   -  
- [Nota prèvia: El present article té com a
   objectiu principal servir d'accés i actualització a
   una Bibliografia i a uns texts, tots relacionats amb el motiu de
   la declaració d'amor que Tirant fa a Carmesina
   mitjançant l'espill (als capítols 126 i 127 de
   Tirant lo Blanc), que apertanyen en molts casos a
   literatures i èpoques diferents a la valenciana del segle
   XV que va viure la creació de Joanot Martorell. No
   repetirem, per tant, hipòtesis ni constatacions que es
   podran trobar millor explicades als articles de referència.
   Hi afegim, tanmateix, en una mena de breu antologia, els
   principals fragments al.ludits, amb cita de les edicions de les
   obres d'on s'han tret els passatges]
-  
- Als capítols 126 i 127 del Tirant lo Blanc,
   Joanot Martorell utilitza un original motiu cortés, tot
   coincidint amb un pas important en les relacions que mantenen els
   protagonistes de la novel.la. Tirant ha conegut, poc abans (uns
   deu capítols abans) a la princesa Carmesina, i s'ha
   enamorat d'ella [Text I]. Quan Carmesina
   crida Tirant, per primera volta després d'aquell encontre,
   l'heroi de l'obra es prepara per a l'encontre, no sols amb molta
   antel.lació, sinó també amb una curiosa
   "indústria" o "artifici" (per fer servir termes
   manieristes). Fa comprar "lo més bell espill que pogueren
   trobar", i l'amaga dins la seua mànega. El dia de la cita,
   durant un dels descansos de la reunió cortesana, en mig
   d'un ball i tot aprofitant-se de l'eixida de l'Emperador,
   Carmesina pren "a Tirant per la mà" i el fa seure al seu
   costat, "en una finestra". En aquest lloc li demana que declare
   les seues preocupacions:
-  
   
   
      - us prech que.m vullau manifestar lo mal o
      lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car tal mal
      porà ésser que yo per la amor vostra me
      pendré ma part, e si és bé, yo seré
      molt aconsolada que tot sia vostre.
-  
- Davant les excuses del cavaller, insistirà:
-  
   
   
      - -Per què us torn a preguar, per la
      cosa que més amau en aquest món, que vós
      m'o digau
-  
- Tirant es mostra d'acord en contestar, amb la condició,
   però, que la seua resposta no siga coneguda per
   l'Emperador. Una volta concedit el prec, declararà:
-  
   
   
      - -Senyora, puix la altesa vostra me
      força de dir-ho, no puch més dir sinó que
      ame. E no dix pus, sinó que baixà los hulls en
      les faldes de la princessa.
-  
- Quan Carmesina vol averiguar alguna cosa més, se li
   presenta l'oportunitat a Tirant de jugar amb la carta fins ara
   amagada. Pregunta ella:
   
   
      -  
- -Dieu-me que és la senyora qui tant
      de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré
      ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda
      de saber-ho.
- Tirant se posà la mà en la
      mànegua e tragué lo espill, e dix:
- -Senyora, la ymatge que y veureu me pot
      donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que.m prengua a
      merçè.
- La princessa pres prestament lo espill e ab
      cuytats passos se n'entrà dins la cambra pensant que y
      trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó
      la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que
      per ella se fahïa la festa e fon molt admirada que sens
      parlar pogués hom requerir una dama de amors.
      
-  
- L'orginalitat de la declaració de Tirant ha deixat tan
   colpida la princesa que reconeix la seua sorpresa quan tot seguit
   conta el que ha passat a la Viuda Reposada i Estefania:
-  
   
   
      - Ne en quants libres he lests de
      històries no he trobada tan graciosa requesta. Quanta
      és la glòria del saber que tenen los strangers!
      Yo.m pensava de lo saber, la virtut, la honor e gentilea, que
      tota fos en la nostra gent grega. Ara conech que n'ha molt
      més en les altres nacions. 
- (Hauf ed. 1992: 254-55)
-  
- Les fonts de l'episodi són un misteri per a la
   crítica, encara que va ser assenyalada per Hauf (1995:
   135-38) la importància del Lai de l'Ombre de Jean
   Renart [Text II] com a possible
   antecedent de l'episodi. Tanmateix, la qüestió que ens
   interessa encalçar ara és la de la fortuna posterior
   del motiu general de l'enamorament mitjançant l'espill, o
   de l'episodi concret del Tirant.
- Després de l'esmentat article de Hauf, es va plantejar
   la relació del motiu -i, fins i tot, de l'episodi concret-
   amb altres texts posteriors, alguns d'ells de literatura espanyola
   escrita en castellà, però d'altres també de
   literatura italiana o francesa. En primer lloc, la relació
   amb l'Égloga II de Garcilaso de la Vega
   [Text III] (Morros ed. 1995: 164). En
   conseqüència, també amb la reconeguda font
   italiana de l'episodi de l'Égloga II (Lapesa 1985
   [1945]: 103), és a dir la "Prosa VIII" de
   l'Arcadia de Sannazaro [Text IV],
   una obra fonamental per a entendre la influència italiana
   en l'Espanya del segle XVI (comptaria amb un mínim de
   quatre traduccions diferents al castellà al llarg del
   segle, com va demostrar Reyes [1973]).
- A més a més, Morros descobria un altre nexe molt
   significatiu. Es tracta de la relació de dependència
   d'un altre episodi del Peregrino en su Patria de Lope de
   Vega -un autor que, que sapigam, no havia estat mai assenyalat en
   relació amb Joanot Martorell-, amb aquests tres texts
   precedents: "En el Peregrino en su Patria, el protagonista
   se declara a su amada a través de un recurso muy habitual
   por la influencia del Lai de l'ombre, el Tirant lo
   blanc, la Arcadia de Sannazaro y la égloga II de
   Garcilaso; Lope introduce una escena bastante parecida entre
   Pánfilo y Nise en boca de Celio, a quien se lo había
   narrado por escrito un amigo suyo desde Valencia a Zaragoza"
   (1998: 218) [vegeu Text V].
- Paral.lelament, sense conèixer encara aquest article de
   Morros, dos dels autors de la present nota varem presentar una
   comunicació al Congrés sobre Libros de
   caballerías, celebrat l'any 2001 a Salamanca
   (Beltrán i Requena 2002). Tot partint de les relacions
   establertes del motiu amb el Lai de l'ombre, Sannazaro i
   Garcilaso, i també amb l'Heptaméron de
   Margarita de Navarra [Text VI]
   (també advertida ja per Hauf 1995: 135-38), però
   sense esmentar, és clar, la per a nosaltres aleshores
   desconeguda referència de Morros al Peregrino en su
   Patria, localitazavem usos molt semblants del motiu en altres
   textos castellans de cavalleries del segle XVI: al
   Primaleón (1512) (cap. xxxv) [Text
   VII], al Platir (1533) [Text
   VIII], al Belianís de Grecia (1547)
   [Text IX], i, sobre tot, sense cap mena
   de dubtes, al Florisel de Niquea, Parte IV (1551)
   [Text X] (vegeu Sales, en prensa).
   Aporta més informació recentment Cacho Blecua: "En
   el género [dels llibres de cavalleria] la
   pasión surge ante la presencia directa de la mujer, pero
   también a través de una pintura [i n'afegeix, en
   nota, a les nostres referències d'unes línies
   més amunt, algunes de noves], T11.2. "Love through
   sight picture", mediante su visión en espejo mágico,
   T 11.7. "Love through sight in magic mirror", como bien estudian
   Susana Requena y Rafael Beltran en este mismo Congreso, o por la
   representación de la figura en un escudo, lo que no deja de
   ser una variante novedosa del T 11.2. Frente a este enamoramiento
   de visu, la literatura caballeresca también empleó
   el "de oídas", T 11.1. "Love from mere mention or
   description", presente desde las Sergas de
   Esplandián hasta El Quijote" (2002: 50).
- Finalment -a hores d'ara-, un altre treball de Morros demostra
   com Lope "sin duda había leído todas estas obras
   [les esmentades més amunt (Morros 1998)], y de cada
   una de ellas [...] se aprovechó para elaborar el
   episodio que constituye el punto de partida de la suya [el
   Peregrino en su Patria]" (2000: 148). Morros hi afegeix
   dues obres més amb el mateix equívoc: la primera
   és la Tragicomedia de Amadís de Gil Vicente
   (Text XI), i la segona la Floresta
   española de Melchor de Santa Cruz (Text
   XII).
- Resta encara en l'aire la pregunta fonamental: és
   Tirant lo Blanc la primera obra on es presenta aquest
   elegant i graciós motiu cortés de l'enamorament amb
   l'espill? Encara que no fos la primera, sembla evident que la
   novel.la de Martorell sí és la que fa que el motiu
   es conega al món peninsular i francés del segle XVI.
   I queda oberta la possibilitat d'afegir-hi, al llistat primer que
   acabem de donar, més obres on - independentment que la seua
   presència signifique o no coneixement directe de Tirant
   lo Blanc-, el motiu continue funcionant com a recurs narratiu
   eficaç.
-  
-  
- BIBLIOGRAFIA:
-  
- EDICIONS
-  
Arredondo, M.ª S., ed. (1991), Margarita de Navarra,
Heptamerón, Madrid, Cátedra.
Avalle-Arce, Juan Bautista, ed. (1973), Lope de Vega, El
peregrino en su patria, Madrid, Castalia.
Calderón, M., ed. (1996), Gil Vicente, Teatro
castellano, Barcelona, Crítica.
Chevalier, Maxime i M.ª Pilar Cuartero, eds. (1997), Melchor
de Santa Cruz, Floresta española, Barcelona,
Crítica.
Hauf, Albert, ed. (1992), Joanot Martorell-Martí Joan de
Galba, Tirant lo Blanch, transcripció,
coordinació i notes Albert Hauf, fixació del text
Vicent J. Escarpí, 2 vols. [1ª ed., 1990],
València, Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència de la Generalitat Valenciana.
Erspamer, Francesco, ed. (1997), Iacopo Sannazaro, Arcadia,
Milan, Mursia.
François, M., ed. (1967), Marguerite de Navarre,
L'Heptaméron, ed. M. François, París,
Garnier Frères, pp. 195-96.
Lecoy, Félix, ed. (1983), Jean Renart, Le Lai de
l'Ombre, París, Honoré Champion.
Lucía Megías, José Manuel, ed. (2001),
Antología de libros de caballerías castellanos,
Alcalá de Henares, Centro de Estudios Cervantinos, 2001.
Marín Pina, M.ª Carmen, ed. (1997), Platir,
Alcalá de Henares, Centro de Estudios Cervantinos.
Marín Pina, M.ª Carmen, ed. (1998),
Primaleón, Alcalá de Henares, Centro de Estudios
Cervantinos.
Montero, Juan, ed. (1995), Jorge de Montemayor, La Diana,
ed. Juan Montero, Barcelona, Crítica.
Morros, Bienvenido, ed. (1995), Garcilaso de la Vega, Obra
poética y textos en prosa, Barcelona, Crítica.
Orduna, Lilia E. F. de, ed. (1997), Belianís de
Grecia, Kassel, Reichenberger.
Tateo, Francesco, ed. (1997), Jacopo Sannazaro, Arcadia,
tr. Julio Martínez Mesanza, Madrid, Cátedra.
Ynduráin, Domingo, ed. (1995), San Juan de la Cruz,
Poesía, Madrid, Cátedra.
Riquer, Isabel de, ed. (1987), Nueve lais bretones y "La
Sombra" de Jean Renart, Madrid, Siruela.
 
ESTUDIS
 
Beltrán, Rafael i Susana Requena (2002), "La
declaración de amor a través del espejo: un motivo
cortés en textos de caballerías", dins Libros de
caballerías (De "Amadís" al "Quijote"). Poética,
lectura, representación e identidad, ed. Eva Belén
Carro Carvajal, Laura Puerto Morro i María Sánchez
Pérez, Salamanca, Seminario-Sociedad de Estudios Medievales y
Renacentistas, pp. 13-26.
Cacho Blecua, Juan Manuel (2002), "Introducción al estudio
de los motivos en los libros de caballerías: la memoria de
Román Ramírez", dins Libros de
caballerías..., pp. 27-53.
Hauf, Albert (1995), "Seducció i anti-seducció:
d'Ovidi a l'Heptamerón, passant pel Tirant lo
Blanch", dins El arte de la seducción en el mundo
románico medieval y renacentista, ed. Elena Real Ramos,
València, Univ., pp. 119-44.
Lapesa, Rafael (1985), La trayectoria poética de
Garcilaso [1ª ed., 1945], Madrid, Alianza.
Lida de Malkiel, M.ª Rosa (1976), "La dama como obra maestra
de Dios", dins els seus Estudios sobre la literatura
española del siglo XV, Madrid, Porrúa Turanzas, pp.
179-290.
Morros, Bienvenido (1998), "La enfermedad de amor y la rabia en el
primer Lope", Anuario Lope de Vega, IV, pp. 209-52.
-- (1999), La enfermedad de amor y otras enfermedades afines.
Conceptos médicos e imágenes literarias desde la
Antigüedad a la época moderna, Madrid,
Cátedra.
-- (2000), "El arte de la seducción en El peregrino en su
patria", Anuario Lope de Vega, VI, pp. 147-62.
-- "El Tirant y la égloga II de Garcilaso", Voz y
letra, en premsa.
-- "Joanot Martorell, Iacopo Sannazaro y Garcilaso", Hispanic
Review, en premsa.
Ménard, Philippe, "Le Lai de l'Ombre: un chef-d'oeuvre de
séduction", dins El arte de la seducción, pp.
201-18.
Sales Dasí, Emilio, " "Ver" y "mirar" en los libros de
caballerías", Thesaurus, en premsa.
Rubio Tovar, Joaquín (1996), "La mirada, el espejo y el
amor: algunas huellas de las teorías ópticas griegas y
de las "perspectivas" medievales en Cligès de
Chrétien de Troyes", dins Actes del Simposi Internacional
de Filosofia de l'Edat Mitjana (Vic-Girona, 11-16 abril 1993),
ed. P. Llorente, A. Boadas, F. J. Fortuny, A. Grau i I.
Roviró, Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, pp. 609-13.
 
   -  
- TEXTS
-  
   
   
         - [Text I]
 
 
-  
   
   
         - JOANOT MARTORELL, Tirant lo Blanc (1490)
-  
- ... us prech que.m vullau manifestar lo
         mal o lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car
         tal mal porà ésser que yo per la amor vostra
         me pendré ma part, e si és bé, yo
         seré molt aconsolada que tot sia vostre.
- Per què us torn a preguar, per la
         cosa que més amau en aquest món, que
         vós m'o digau
- -Senyora, puix la altesa vostra me
         força de dir-ho, no puch més dir sinó
         que ame. E no dix pus, sinó que baixà los
         hulls en les faldes de la princessa.
- -Dieu-me que és la senyora qui
         tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi
         poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat,
         car molt me tarda de saber-ho.
- Tirant se posà la mà en la
         mànegua e tragué lo espill, e dix:
- -Senyora, la ymatge que y veureu me pot
         donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que.m prengua a
         merçè.
- La princessa pres prestament lo espill e
         ab cuytats passos se n'entrà dins la cambra pensant
         que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res
         sinó la sua cara. Lavors ella agué plena
         notícia que per ella se fahïa la festa e fon
         molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una
         dama de amors. 
- Ne en quants libres he lests de
         històries no he trobada tan graciosa requesta. Quanta
         és la glòria del saber que tenen los
         strangers! Yo.m pensava de lo saber, la virtut, la honor e
         gentilea, que tota fos en la nostra gent grega. Ara conech
         que n'ha molt més en les altres nacions. 
- (Hauf ed. 1992: 254-55)
 
 
-  
   
   
      -  
      
      
         - [Text II]
-  
   
   
         - JEAN RENART, Lai de l'Ombre
-  
- -Diex! fet ele, ci n'a que nous.
         
- Ou l'avrez vous si tost
         trovee?
- -Par mon chief, tost vous ert moustree
         
- la preus, la gentiz qui l'avra.
         [...]
-  
- "Tenez, fet il, ma douce amie!
         
- Puis que ma dame n'en veut
         mie,
- vous le prendrez bien sanz meslee.
         [...]
-  
- E! Diex, si buen i assena 
- a cele cortoisie fere! 
- Onques mes rien de son afere
- ne fu a la dame plesanz.
         [...]
-  
- Onques mes devant ne aprés
         
- n'avint, puis qu'Adam mort la
         pomme,
- si bele cortoisie a honme,
- ne sai comment il l'en
         membra.
-  
- (Lecoy ed. 1983: vv. 888-91, 895-97,
         908-11, 918-21)
 
 
-  
-  
   
   
         - [TEXT III]
-  
- GARCILASO DE LA VEGA, Égloga II
         (1533-1534)
-  
- mil veces ella preguntó
         qué había,
- y me rogó que el mal le
         descubriese,
- que mi rostro y color lo
         descubría. [...]
- Aconteció que en una ardiente
         siesta [...]
- a la sombra de un árbol
         aflojamos
- las cuerdas de los arcos trabajados.
         [...]
- Y en medio aquesta fuente clara y
         pura,
- que como de cristal resplandecía,
         [...]
- Después que con el agua
         resfriado
- hubimos el calor, y juntamente
         
- la sed de todo punto
         mitigado,
- ella, que con cuidado
         diligente
- a conocer mi mal tenía el intento
         [...]
- me conjuró y rogó que le
         contase
- la causa de mi grave
         pensamiento;
- y si era amor que no me
         recelase
- de hacelle mi caso
         manifiesto,
- y demostralle aquella que yo amase
         [...]
- Yo, que tanto callar ya no podía
         [...]
- le dije que en aquella fuente
         clara
- vería de aquella que yo tanto
         amaba
- abiertamente la hermosa
         cara.
- Ella, que ver aquésta deseaba,
         [...]
- a la pura fontana fue
         corriendo,
- y en viendo el agua, toda fue
         alterada,
- en ella su figura sola
         viendo.
- Y no de otra manera,
         arrebatada,
- del agua rehuyó, que si estuviera
         
- de la rabiosa enfermedad tocada. (vv.
         425-481)
         
         
            - (Morros ed. 1995: pp. )
-  
 
 
 
-  
- [Text IV] 
-  
- JACOPO SANNARO, Arcadia (Nápoles,
         1504)
-  
- ... si convertí in tanto e
         sí fiero amore che mai pace non sentiva se non quanto
         di costei pensava. E non avendo, sí come tu poco
         inanzi dicesti, ardire di discoprirmegli in cosa alcuna
         [...] ma lei, che di ciò nulla sapendo, di
         bon zelo affettuosissimament mi amava [...] ne stava
         maravigliata. E non una volta ma mille con instanzia
         grandissima pregandomi che 'l chiuso core gli palesasse e 'l
         nome di colei che di ciò mi era cagione gli facesse
         chiaro, io, che del non potermi scoprire intolerabile noia
         portava ne l'animo, quasi con le lacrime in sugli occhi gli
         respondea a la mia lingua non essere licito di nominare
         colei cui io per mia celeste deità adorava, ma che
         dipinta la sua bellissima e divina imagine, quando commodo
         stato mi fusse, gli avrei dimostrata.
- E avendola con cotali parole molti e
         molti giorni tenuta, advenne una volta che dopo molto
         ucellare, essendo io e lei soletti [...] ne ponemmo
         ambiduo a sedere a la margine d'un fresco e limpidissimo
         fonte che in quella sorgea. [...] Ove, poi che
         alquanto avemmo refrigerato il caldo, lei con novi preghi mi
         ricominciò da capo a stringere e scongiurare per lo
         amore che io gli portava che promessa effigie gli mostrasse,
         aggiungendo a questo col testimonio degli dii mille
         giuramenti che mai ad alcuno, se non quanto a me piacesse,
         nol ridirebbe. A la quale io, da abondantissime lacrime
         sovragiunto, non già con la solita voce, ma tremante
         e sommessa, rispusi che nella bella fontana la vedrebbe. La
         quale, sí come quella che desiderava molto di
         vederla, semplicemente senza piú avante pensare
         bassando gli occhi ne le quiete acque, vide se stessa in
         quelle dipinta. Per la qual cosa, se io mal non mi ricordo,
         ella si smarrí subito, e scolorisse nel viso per
         maniera che quasi a cader tramortita fu vicina, e senza cosa
         alcuna dire o fare, con turbato viso da me si partí.
         (Prosa VIII)
-  
- (Erspamer ed. 1997: 133-34) 
-  
-  
- [Text V]
-  
- LOPE DE VEGA, El Peregrino en su Patria
-  
- Mientras cantaba Nise, lloraba
         Pánfilo, sin quitar un instante los ojos de los
         suyos, de suerte que de los dos se podía hacer una
         contienda entre la sirena y el cococrilo, aunque se
         diferenciaba en que ella cantaba para darle salud y
         él lloraba para quitarle la honra. [...]
         "¿Mal tienes tú, dijo Nise, sin remedio, que
         procede de causa a quien alabas?" "Mal tengo,
         respondió Pánfilo, que yo mismo
         imposibilité el remedio, y que si algún
         consuelo tiene el que padezco, es ser la causa la cosa
         más hermosa que a mis ojos ha hecho el Cielo"
         "[...] Tú amas, sin duda, y
         agradézcote mucho que lo que a los médicos has
         negado, oses confesarme a mí, asegurándote que
         a mi voluntad lo debes mejor que a sus diligencias, y a mi
         deseo con más seguridad que a su experiencia y
         letras, y te suplico, por el amor que conoces de la blandura
         de mi condición, en los años que has servido a
         mis padres, que me digas si yo conozco a quien quieres, y si
         puedo serte de algún provecho, que me han enternecido
         tus lágrimas." [...] Los colores que a Nise
         le salieron [...] cuando oyó las palabras de
         Pánfilo, bien se pueden comparar a las encarnadas
         rosas deshojadas acaso sobre la leche cándida, aunque
         éste sea el término poético, que por
         ventura lo fue del autor que digo; pero guardándose
         de darse por entendida, prosiguió diciéndole
         que si era alguna de sus amigas, procuraría que por
         lo menos entendiese su mal... [...] "Estoy de
         suerte, dijo Pánfilo, que aún no me atrevo a
         dcirte su nombre (de que Nise tenía mayor
         vergüenza), pero podré enseñarte un
         retrato que tengo suyo, causa original de mi desdicha..."
         [...] Ya diciendo estas palabras, le había
         dado Pánfilo el naipe (con que le ganó la
         honra), en que estaba su rostro, hecho de aquel singular
         pintor de nuestros tiempos, Felipe de Liaño, cuyos
         pinceles osaron muchas veces competir con la naturaleza
         misma, que de envidia le dio tan corta vida. Pero Nise, a
         quien ya por las venas corría un yelo, afirmó
         que no conocía de quién fuese. "No me espanto,
         dijo Pánfilo, quie en la antigua filosofía se
         tuvo por cosa singular conocerse los hombres a sí
         mismos, poniendo esta sentencia en los frontispicios de sus
         mayores templos. Pero aquí tengo otro más
         grande, que no podrás negar que no le conoces." Y
         dióle, diciendo esto, un espejo que unas molduras de
         ébano hacía parecer retrato. Quitó la
         engañada Tise la tapa, y viendo su rostro en el
         cristal dijo y levantóse: "Tu atrevimiento te
         costará la vida." "¿Qué más bien
         empleada, respondió Pámfilo, que por tu
         hermosura?"
-  
- (Avalle-Arce, ed. 1973:
         256-57)
-  
-  
- [Text VI]
-  
- MARGUERITE DE NAVARRE, L'Heptaméron
-  
- A la descent de sa haquenée, et
         ainsi qu'elle luy tendoit les bras, il ouvrit son manteau
         per devant son estomach, et la prenant entre les siens et
         luy mostrant son halecret de mirouer, luy dit: "Je vous
         supplye ma Dame, de regarder icy." Et sans attendre reponse
         la meit doucement à terre.
-  
- -Rien, dit la Royne, si non un mirouer
         devant votre estomach. -Et en ce mirouer, ma Dame, qu'est ce
         que vous avez veu? dit Elysor. -Je n'ai veu que moi seule,
         repondit la Royne. Doncq'ma Dame, pour obeïr à
         votre commandement, vous ai je tenu promesse. Car il n'ya ny
         aura jamais autre image en mon cueur, que celle que vous
         avez veue au dehors de mon estommach. Et celle là
         seule veuil je aymer, reverer et adorer, non comme femme,
         mais comme Dieu en terre, entre les mains de laquelle je mei
         ma mor et ma vie, vous supplyant que ma grande et perfette
         affection qui a été cause de ma vie, tant que
         je l'ai protée couverte, ne soit ma mor en la
         decouvrant. 
-  
- (François ed. 1967:
         195-96)
-  
-  
- [Text VII]
-  
- FRANCISCO VÁZQUEZ (?), Primaleón
         (Salamanca, 1512)
-  
- ... yo traigo un espejo, el más
         estraño que en todo el mundo ay, el cual agora no
         tiene nenguna claridad, antes es muy negro y feo y no puede
         él ser limpio ni tomado en su claridad sino en la
         mano de un cavallero que sea estremado en bondad. Y si tal
         cavallero yo fallsse, yo sería de toda buena ventura
         y vós, señor, veríades grandes
         maravillas en el espejo porque si él cobrasse su
         claridad y vós o otro cualquiera lo tomasse en la
         mano, veríades claramente cabe vos aquella que
         amássedes aunque'ella estuviesse muy lexos. (cap.
         cxxv)
-  
- Don Duardos se levantó y puso los
         ojos en su señora.
- - ¡Ay, mi señora -dixo
         él en su coraçón-, agora me ayude la
         vuestra fermosura!
- Tomó el espejo a Belagriz y no
         fue él tan aína en sus manos cuando el espejo
         dio tan gran claridad, que parecía que una facha se
         encendía en el palacio y quedó lo negro tan
         limpio como si un gran maestro lo uviera limpiado. Y
         ansí como don Duardos se vido en él, vido a
         Flerida tan fermosa y alegre qu'él se
         maravilló y a[r]redrólo de sí
         pensando que los otros cavalleros le veían
         ansí como él, mas no era ansí que no la
         podía ver sino aquellos cada uno a la que amava. No
         ay hombre que vos pudiese dezir la grande alegría de
         Flérida y de todos cuando vieron el espejo limpio.
         (cap. cxxvi)
-  
- (Marín Pina, ed. 1998: 298 y
         303)
-  
-  
- [Text VIII]
-  
- FRANCISCO DE ENCISO, Platir (Valladolid,
         1533)
-  
- una donzella [...] traía
         en las manos un escudo dorado y en medio del escudo estava
         esculpido por muy sotil manera un espejo tan lindamente
         puesto, que afermoseava mucho el escudo. Este espejo era de
         la misma virtud del espejo de que se haze mención en
         el Segundo libro de Palmerín, porque por unas mesmas
         manos fueron ambos a dos fabricados (cap. iv)
-  
- Acató al espejo y vido dentro a
         su señora, que le estava dando priessa...
         [...] 
- por vos veis en la prisión que mi
         señora está en el espejo" (cap. iv).
         
-  
- Tanto lo miró el infante Platir,
         que mirando el espejo vio dentro una donzella la más
         bella que él nunca viera. [...] Esta donzella
         [...] era la linda Florinda [...]. Mucho fue
         pagado Platir de la fermosura de la donzella y luego propuso
         en su coraçón de no amar donzella fasta ver
         aquella, que luego se le assentó este firme
         propósito aunque era niño, y ansí lo
         tuvo él hasta que murió (cap. ix).
-  
- Como Platir miró contra Florinda,
         viola tan bella cual nunca él viera donzella que tan
         fermosa le paresciese, y acordósele que aquella era
         la donzella que él avía visto en el espejo del
         escudo, y fallescióle el coraçón y
         arrimóse al mástil de la tienda ya cuanto, que
         si no fuera por él, cayera en tierra según el
         grande dolor él sintió en el alma (cap.
         xxix).
-  
- (Marín Pina, ed. 1997: 21, 32 i
         131)
-  
-  
- [Text IX]
-  
- JERÓNIMO FERNÁNDEZ, Belianís de
         Grecia (Burgos, 1547)
-  
- todas las armas del príncipe Don
         Belianís eran amarillas con unas hondas del mar tan
         ensalçadas que parecía que un barco que
         allí estava pintado quisiessen anegar. En el escudo
         se mostrava una fermosa donzella y un cavallero antella de
         rodillas, como que le pedía merced, al qual ella
         tenía buelto el rostro como persona muy enojada
         [...]
-  
- E luego la sacó de una ancha
         manga que vestuda traya Periana y descogendo la que en un
         pergamino estava, luego por el Cavallero de la Rica Figura
         fue conocida ser la misma quél en su escudo pintada
         traya, aunque la de su escudo estava mejor sacada y aunque
         muchas vezes aquella figura en su escudo viera, no
         preguntó jamás cúya aquella figura
         fuesse, que no pensava él que tan gran hermosura en
         el mundo se hallase y pensava que por polideza la
         avía allí la sabia Belonia pintado.
         [...] 
-  
- ... súbitamente, sin que fuesse
         parte para lo resistir, fue entre sí herido de tan
         cruel fuego de amor que todos los días de su vida le
         duró, tomándole tanto desseo de ver lo natural
         del debuxo que quisiera dexar toda las cosas que entre manos
         tenía y partirse para allá. (cap.
         xxiii)
-  
- (Orduna, ed. 1997: 24).
-  
-  
- [Text X]
-  
- FELICIANO DE SILVA, Florisel de Niquea, IV Parte
         (Salamanca, 1551)
-  
- Como esto dixo [Archisidea], como venía
         apercebido para lo que agora oyréys, se llegó
         cerca de la Emperatriz y, abriendo la ropa
         que ante sus pechos tenía, descubrió sobre el
         jubón un espejo de resplandeciente christal, hecho a
         forma de coraçón (libro 1º, fol. XXIIr).
         
-  
-  
- [Text XI]
-  
- GIL VICENTE, Tragicomedia de Amadís
-  
- ORIANA.- ¿Dende cuándo se
         mudó 
- vuesso nombre que
         solía?
- AMADÍS.- Cuando vi que
         ansí crecía
- el amor que
         començó
- en la muy tierna edad
         mía.
- (...)
- ORIANA.- ¿Quién es ella,
         ansí gozéis?
- Pídoos que me lo
         digáis.
- AMADÍS.- Señora, es la que
         miráis
- cuando al espejo os
         véis;
- tal que a todos
         despreciáis.
- (vv. 440-44 y 462-64)
-  
- (Calderón ed. 1996:
         293)
-  
-  
- [Text XII]
-  
- MELCHOR DE SANTA CRUZ, Floresta española,
         VII, 14 (15)
-  
- Preguntando una mujer a un bohonero
         [sic] que le vendía un estuche
         [=costurero] que quién era su amiga,
         púsole un espejo en la mano, diciéndole:
         
- -Ahí la verá vuestra
         merced.
-  
- (Chevalier i Cuartero, eds. 1997:
         196)
-  
-