Article publicat en tres números del diari Tele/eXpres [1964-1980], a 1974, entre el 12 i el 24 de desembre: (1) núm. 3.184 (13 desembre), p. 17; (2) núm. 3.190 (19 de desembre), p. 19; i (3) núm.  3.195 (dimecres, 24 de desembre), p. 19.

vol. I, pp. 231-232, i vol. II, 124-27 i 147-148.

Turienzo afig la seua hipòtesi sobre el “pasaje más oscuro del Quijote”: Cervantes condemna l’autor del Tirant a galeres perquè pensava que Martorell no havia tingut suficient capacitat d’invectiva, no havia constituït la ficció de la seua novel·la sense que es notara que era ficció. I, a partir de l’anàlisi filològica de “de industria” i de “necedades” i també de l’anàlisi lingüística d’altres autors de l’època, aporta arguments que donen suport a la seua teoria.

A més, tracta també la percepció que tenia Cervantes sobre diferents conceptes (poesia, versemblança, art, llibres de cavalleria) no només en el Quijote, sinó també en la resta de la seua obra. [ML]

Al·lusions a la biografia bregosa del cavaller Martorell a través de materials de Riquer-Vargas Llosa; consideracions generals sobre l'esperit cavalleresc tardomedieval; traducció francesa d'algunes lletres de batalla i d'alguns passatges de la novel·la. [BBAHLM]

[Reelaborat i actualitzat en Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Castelló, LXXIV, núm. 1-2 (gener-juny, 1998, pp. 161-178.]

Valoració general de les activitats de la impremta valenciana durant la seva etapa incunable. Els autors centren el seu estudi en la participació de Joan Rois de Corella, Bernat Fenollar, Martí Joan de Galba i sor Aldonça de Montsoriu i el món editorial. Destaquen també la influència que la introducció de la impremta exercí en els gustos literaris del públic lector i en l'inici d'una certa regularització ortogràfica i morfològica de la llengua. [BBAHLM]

[Versió castellana en Juan Paredes, Enrique Nogueras i Lourdes Sánchez (eds.), Estudios sobre el 'Tirant lo Blanc', Granada, Universidad de Granada, pp. 75-109.]

A la llum de les darreres aportacions de la crítica sobre el Tirant lo Blanc, l'autor reflexiona a l'entorn de la intervenció de Galba i dels editors de la novel·la en l'original de Martorell. [BBAHLM]

Aquest treball d’Antoni Ferrando se centra en tres focus d’anàlisi al voltant del Tirant lo Blanc de Joanot Martorell: en primer lloc, la interpretació del colofó i de la dedicatòria; en segon lloc, la manipulació lingüística del text; i en tercer i darrer lloc, la influència de les fonts orals en la gènesi de la novel·la. Pel que fa al primer punt, per bé que creu que s’ha de parlar d’una autoria eminentment única pel que fa al conjunt de la novel·la, Ferrando apunta que la redacció del colofó és probablement deguda a Nicolau Spindeler o, si es dóna per bona la hipòtesi de Joan Fuster, a Jaume Vila, en qualsevol cas segurament per manament de Martí Joan de Galba, que degué rebre l’encàrrec d’Isabel de Lloris de fer una còpia acabada del manuscrit de Joanot Martorell. Des d’un punt de vista lingüístic, l’única innovació del colofó és el canvi sistemàtic de girar i expondre per traduir, neologisme que prefigura un cert caràcter renaixentista. Així mateix, l’estudiós afirma que, basant-se en la documentació familiar i la pista del topònim Tirània, el títol original devia ser Tiran i no Tirant, modificació probablement propiciada per Galba en considerar que se’n podien desprendre connotacions negatives entre els lectors. Quant a la modificació del contingut, aquesta acció queda subratllada palmàriament, segons l’investigador, amb l’augment de pàgines entre el manuscrit i l’incunable, de les 648 originals a les 776 finals, mitjançant les rúbriques, la redacció provisional d’alguns fragments, i l’adaptació als gustos estètics com els plagis corellians. Lingüísticament, a més de repassar breument treballs previs d’altres autors en relació amb el problema de l’autoria, Ferrando assenyala que els canvis es concreten sovint en casos de confusió entre a i e àtones, ja siga per romanalles de les fonts d’origen catalanoriental, per la pronúncia col·loquial, per algunes vacil·lacions gràfiques en estrangerismes, o per errors tipogràfics; així mateix, en el camp estrictament lèxic, s’hi intueix que en les tres primeres parts hi ha preferència per mots i variants valencianes, per bé que també s’alterna amb preferències literàries. En el pla ortogràfic, a partir de les concordances de la Universitat de Barcelona es pot observar que, fins al capítol 237, les grafies són més pròximes a l’any 1464 que al 1490. Finalment, l’ascendència de les fonts orals ha de vincular-se, en bona mesura, amb els relats que degué contar Jaume Vilaragut a Joanot Martorell al voltant de les seues experiències a la Mediterrània Oriental. Un altre factor vinculable amb la tradició no escrita es configura en l’aplicació freqüent de pautes valencianes sobre les escenes a Constantinoble, especialment pel que fa a l’ús de persones històriques i topònims de la geografia pròpia, aspecte que apunta vers la lectura del Tirant com a ressò del drama de la família Martorell. Com a apèndix a l’article, Ferrando transcriu el document «Les raons posades per lo duch de Gandia contra Johan de Ademuç, àlias de Luna, e son fill Pere de Luna intitulant-los traydors e falsaris», procedent de l’Arxiu del Regne de València, procedent de l’Arxiu del Regne de València, i apunta vers una possible influència de l'escàndol de la casa de Gandia en determinats aspectes argumentals de la novel·la. [BILICAME, E.B.]

En aquest article, Antoni Ferrando repassa i descriu breument les aportacions bibliogràfiques publicades fins a les darreries dels huitantes al voltant de la llengua del Tirant lo Blanc. Així, crida l’atenció reivindicativament sobre el fet que, en aquells moments, sols Martí de Riquer i Joan Coromines (1954) han dut a terme observacions globals respecte dels trets lingüístics de la novel·la valenciana. Amb aquest marc referencial, l’article passa a recórrer panoràmicament diversos treballs dedicats a aspectes específics, entre els quals: l’estudi de les perífrasis verbals amb estar i anar per Max Wheeler (1980); l’edició experimental de les concordances per Joaquim Rafel i Teresa Cabré en el si del projecte «Prospecció automatitzada de Textos Catalans» de la Universitat de Barcelona; i l’anàlisi preposicional de Joan Perera (1986 i 1987) a partir de dites concordances. Posteriorment, Ferrando se centra en la problemàtica de l’autoria, tot prenent les referències inicials de Riquer, partidari llavors d’assumir una intervenció progressiva de Martí Joan Galba, i de Coromines, que hi concorda. El rebuig de l’autoria única és també adduït per l’estudi sobre els refranys tirantians a càrrec de Francesc de Borja Moll (1934), el qual assenyala que la presència parèmica davalla a partir del capítol 325, indici de la participació de Galba, ja que aquest és considerat com a menys capacitat per a captar les peculiaritats de la llengua viva; així mateix, Rafael Bosch (1987), a partir d’una conceptualització de caire ideològic, atribueix la major part de la redacció a Galba. En aquesta línia, Ferrando es mostra partidari de reconéixer la mà de Galba ―o d’algú contractat per ell― en la preparació del text per a la impremta, incloent-hi el colofó. Com a prova, assenyala que els anys transcorreguts entre l’acabament del manuscrit original de Martorell i l’edició comporten diversos canvis en els gustos literaris i les preferències lingüístiques, aspectes visibles en tot de tries ortogràfiques i lèxiques: d’una banda, assevera que, per bé que és difícil escatir una frontera per la mà dels impressors, en la novel·la s’intueix un tall en l’ús de grafies; d’una altra, el contrast lèxic s’ha d’entendre no com a dicotomia entre variant arcaica i variant moderna sinó entre preferència general i preferència valenciana, d’ací que els trets lingüístics més arcaïtzants es concentren en les primeres dos parts i parcialment en la tercera, mentre que els més moderns, si bé predominen en la quarta, recorren tota l’obra. De tot plegat, se’n conclou que Galba dugué a terme aquest procés de reelaboració: malgrat minses correccions, degué respectar íntegres els capítols 1-116; manipulà o amplificà el text dels capítols 117-289, sobretot el darrer terç; i, finalment, redactà tota la part quarta i cinquena, probablement a partir de materials previs de Martorell. [BILICAME, E.B.]

L'autor destaca l'escasa fortuna de l'obra com a objecte d'estudi lingüístic, a causa de l'absència d'una edició crítica i de les manipulacions sofertes pel text fins que fou editat. Adopta com Coromines la distribució en parts de la traducció castellana, i recapitulant les aportacions sobre l'autoria de Riquer, Coromines i R. Bosch, hi insisteix en la necessitat d'un estudi d'aquest aspecte. Dóna breus notes sobre grafies, morfologia verbal i lèxic (variant arcaica/variant moderna, i preferència general/preferència valenciana), de les quals conclou amb Coromines que Galba manipulà el text dels capítols 117-298, i redactà tota la quarta part. [R.B.-J.I.]