Treball que, tot prenent l’article «Els refranys del Tirant lo Blanc» de Francesc de Borja Moll (1934) com a ítem bibliogràfic de referència, aspira a fer una compilació no exhaustiva però sí àmplia dels refranys continguts en el Tirant lo Blanc. Així, Vicent Escrivà localitza en la novel·la un total de 110 parèmies, per a les quals ofereix una proposta d’estructuració temàtica d’acord amb els següents conceptes: amor, error, mort, parlar, bondat, maldat, fama, paciència, vellesa, llinatge, llei, ofici, conformitat, amistat i, com a últim subapartat, temes diversos. Quant a la funció que aquest corpus fraseològic acompleix en l’eix narratiu, l’estudiós opina que les parèmies tirantianes actuen sempre amb una intenció concloent, és a dir, a la manera de síntesi solemne a la fi d’un discurs. Així mateix, Escrivà especifica que aquest objectiu s’aconsegueix mitjançant dos camins: d’una banda, amb la conceptualització de la parèmia com a argument; d’una altra, entenent la parèmia com a prova. Pel que fa a suggeriments sobre l’autoria, l’article reforça l’apunt de l’estudi previ de Moll (1934) pel que fa a l’absència creixent de parèmies vers la part final de la novel·la, aspecte considerat per tots dos estudiosos en tant que apunt inequívoc de la participació progressiva de Martí Joan de Galba, ací connotat com a autor menys capacitat que Joanot Martorell per a la captació del llenguatge viu, si bé Escrivà trasllada aquesta constatació de la menor freqüència parèmica del capítol 325 al 350.[BILICAME, EB]

Intent de classificació estructural d'algunes novel·les cavalleresques (i d'altres textos), basant-se en la "praxi literaturitzada del codi" cavalleresc, que intenta anar un poc més enllà de la modelització establerta per A. Durán [...]. La iniciació del cavaller, la praxi del codi, la estabilització de l'estatus social (el triomf, o el fracàs per derrota, mort violenta, "mort social", "mort civil"...), basteixen uns patterns o models que diferenciarien aquelles obres amb "codi usual" (Tirant lo Blanc, Curial), d'altres amb "codi de ruptura" (Espill, Brama de Gassull, Serrallonga...). Escrivà estudia les hipercodificacions retòrica i ideològica cavalleresques, que produeixen una dialèctica que condueix a la crisi del model. Tirant lo Blanc, a diferència de l'Espill, que "és plenament burgesa", seria, com Curial, "una novel.la que conserva plenament l'objectiu més concret de la nobilització més alta". [R.B.-J.I.]

Comentari del poema «El traïdor», inspirat en uns passatges de la novel·la de Martorell. [BBAHLM]

Martorell, en al·ludir als pits de Carmesina amb la metàfora "pomes de paradís", situa el posterior desenvolupament de l'acció amorosa en el terreny de la lírica i la cortesia, amb la qual cosa el comportament de Tirant (timidesa privada/ardiment públic), lluny d'interpretacions psicoanalítiques, respón a la necessitat de defugir una visió naturalista (burgesa) de l'amor, que el De Amore promovia, i que impera en els autors del Cançoner satíric. [R.B.J-I]

Simbolisme eròtic i projeccions emotivo-sentimentals en les relacions Tirant-Carmesina a propòsit de l'escena del primer encontre; matisacions ideològiques a propòsit del suposat «llibertinisme» de l'obra. [BBAHLM]

Constatació de la importància que cal atorgar als trets estilístics de caràcter oral de l'autor, que juga amb la reacció del lector-oïdor al llarg del Tirant. Anàlisi basada en la lectura acarada de moments considerats de màxim patetisme i que, malgrat tot, esdevenen paròdies de les fonts usades. [BBAHLM]

Segons es pot comprovar per diversos testimonis, el final del Tirant provoca emoció, tristesa, plor, tal i com pretenia Martorell. Tanmateix aquesta no era l'única intenció de l'autor, que fins i tot en escenes patètiques com aquesta, fa broma en alguns moments. Per a tractar d'esbrinar què es proposa realment Martorell, l'autor de l'article remet a un altre moment, el del comiat del comte de Varoic i la comtessa. Martorell ha fet seu l'original anglés i no té cap reserva a introduir-hi canvis per tal de fer la història del comte més coherent dins la nova organització discursiva. La decisió del comte és virtuosa, no hi cal dubtar; tanmateix, l'actitud de la parella en el comiat és molt diferent; ell, seriós, i seré, ella desesperada, quasi histèrica i patètica, de manera que en aquell debat entre tots dos, en una escena trista i dolorosa, en alguns moments el patetisme exagerat provoca riure. Aquesta i moltes altres possibles manques d'unitat poden ser la causa que el Tirant es considere, des del punt de vista del segle XVII ençà com una obra anòmala, irregular, mancada d'unitat, plena d'extravagàncies i de gratuïtat. L'autor de l'article llança la hipòtesi que en aquesta obra prima la veu sobre la lletra i seria la veu de l'autor, sempre present, la que dóna unitat a la novel·la, una veu única i personalíssima que aglutina sense contradiccions les escenes més oposades i diverses, la veu d'un autor sorneguer que es complau a fer somriure el lector quan vol. [ressenya de Marinerla Garcia Sempere, a la Biblioteca Cervantes Virtual (2003): http://data.cervantesvirtual.com/manifestation/222002]

A propòsit del nom Tirant lo Blanch i dels models històrics del personatge. Diverses lectures del nom Tirant i l'apel·latiu Blanc. Models vivents (Giovanni Giustiniani). [BBAHLM]