Nomena Tirant (p. 5) com una fita important dins una tradició d'influències, a propòsit de les possibles fonts àrabs, en concret de les Mil i Una Nits, en La Celestina.

Tirant, La Celestina, Les Mil i Una Nits

Al capítol sisé de la I part del Quijote trobem el “pasaje más oscuro del Quijote”, que fa referència al Tirant lo Blanc, llibre que el capellà amic de don Quijote lloa, però que, a la vegada, sembla que menysprea perquè afirma que al seu autor se l’hauria de condemnar a galeres. Molts crítics han tractat d'explicar aquest aparent contrasentit . En aquest cas, Arnold es planteja retocar el text cervantí. Afirma que el problema no és sinó un problema de puntuació, que s’ha mal interpretat modernament. Basant-se en la puntuació de tota l’obra, argumenta que la frase no està ben puntuada: canviant l’accent de la frase en litigi (“pues no hizo tantas necedades de industria”) i fent que la locució siga una interrogativonegativa, és a dir, canviant la coma («de industria,») per un interrogant («de industria?»), la frase passaria a ser interrogativa i es resoldria el problema. [ML]

Cervantes; Quijote; Tirant

Orde de la Garrotera; Tirant a Anglaterra

S'ofereix una relació entre l’Amadís de Gaula i el Tirant lo Blanc, ja que elements del primer roman castellà influirien en l’obra de Martorell i aquesta, al seu torn, en la darrera versió de l’Amadís a mans de Garci Rodríguez de Montalvo. D’entrada, s'apunta que quan es parla de l’Amadís, hom entén la versió de Montalvo, quan, en realitat, cal fer referència a un motiu folklòric peninsular que Martorell pogué conéixer per a enfocar una literatura cavalleresca que permet la llicència d’adaptar-se, tot allunyant-la, en certs aspectes, de la tradició en què s’emmarca i crear passatges realment originals. Tot seguit, s'hi destaca la influència d’aquesta originalitat martorellana en alguns trets del desenvolupament argumental de la darrera versió de l’Amadís que corregué a càrrec de Rodríguez de Monatalvo, ja que el Tirant, publicat el 1490, pogué estar accessible a l’escriptor en el procés de redacció de l’Amadís de Gaula (1508) i la seua continuació en les Sergas de Esplandián (1510). Així, aspectes com ara les aventures cavalleresques que s’esdevenen en l’espai marítim durant la segona part del Tirant a Rodes i Sicília, suposen una de les particularitats més remarcables de Martorell en presentar-nos les gestes del cavaller no només en l’espai terrestre on gairebé es reduïen. Per això, a l’Amadís hi ha un augment dels espais geogràfics i el cavaller viatjarà per bona part d’Europa i d’Orient. En darrer lloc, es torna al tema del marc marítim per a fer palesa una altra influència de l’obra de Martorell en l’Amadís de Montalvo, i és el fet que les tempestes en els viatges navals condicionaran la direcció que prendrà l’argument.

En conclusió, se sosté que el motiu folklòric de l’Amadís influí en Martorell a prendre la iniciativa de nacionalitzar la seua obra cavalleresca i incloure-hi elements originals i mai vistos en la tradició artúrica, els quals han acabat per ser recuperats i polits en la darrera refosa de l’Amadís per Rodríguez de Montalvo. [JS]

Amadís de Gaula; Tirant lo Blanc

Davant els diversos intents d'intitolar el gènere de Tirant lo Blanc, l'autor gosa "proclamar que Tirant lo Blanc és la primera novela española (...) Si hay que inventar palabras, inventémoslas para denominar esos barruntos en que la imaginación anda a la greña con la didáctica y la ejemplaridad". La diferència amb Amadís de Gaula -sobre el seus primers tres llibres modela Tirant lo Blanc el seu demble- és la que hi ha entre romance i novel, "eadem sed aliter". L'autor ho mostra mitjançant la comparació entre l'episodi del filòsof de Calàbria (cap. XC) i la que considera que seria la seua font al castellà Libro de los exemplos por A.B.C. (rebatint Riquer, "Nuevas contribuciones...").

episodi del filòsof de Calàbria; fonts castellanes; Libro de los exemplos por ABC; Tirant a Sicília i Rodes

El llibre III d'Amadís (els III i IV llibres són molt poc arturians amb relació als dos primers), i les Sergas de Esplandián, continuació de l'obra de Montalvo, estan influïts pel coneixement de Tirant lo Blanc. L'augment de la dimensió geogràfica de la novel·la, la importància de les cavalleries marítimes, l'ajut a Constantinoble, amb el matrimoni final d'Esplandián amb la filla de l'Emperador, ho demostren. L'orientació marítima-oriental, que defineix l'originalitat de Tirant lo Blanc dins el llibre de cavalleries, denuncia alhora la intervenció de Montalvo sobre l'antic Amadís. La versió seua (la definitiva) adaptaria l'esquema narratiu de les dues últimes parts de Tirant lo Blanc tot repartint-lo entre el llibre III i las Sergas. [És avenç de molts punts més desenvolupats en la comunicació de Barcelona (Avalle-Arce, 1991)] [RB i JI]

Es tracta, des d’una òptica d’aproximació comparativa, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i l’Amadís de Gaula de Garci Rodríguez Montalvo. Només començar, s'opta per deixar clar de bestreta que, segons les dates editorials i de traducció del Tirant i de la posterior redacció de l’Amadís de Montalvo (única supervivència del mite), la novel·la martorellana bé hauria pogut influir en l’escriptor castellà. Així, i quant al Tirant, s'ofereix un aplec d’informació, entre la qual es troba la vida atrafegada de Joanot Martorell i la redacció, publicació i traducció de la novel·la. Acte seguit es resumeix l’argument de la novel·la, en què s'hi ressalta la segona part pel fet d’incloure, com a novetat, l’espai marítim entre els escenaris de les aventures del cavaller. A continuació, i pel que fa a l’Amadís, es fa referència a la refosa que en va fer Montalvo que optà per canviar el final per considerar-lo tràgic a causa del seguit de violència i de crims que se succeïren. En aquest sentit, la refundició de Montalvo només conserva l’esperit artúric original en els dos primers llibres dels quatre que té. Tot seguit, es estaca que en el llibre tercer de l’Amadís hi ha un increment en la dimensió geogràfica de la novel·la per Europa i Constantinoble. Aquest és un tòpic literari que també es troba en el Tirant, però a diferència d’Amadís que no hi va per a defensar l’imperi, sí que ho farà el seu fill Esplandián en la continuació en les Sergas de Esplandián. Un altre aspecte ressaltat és el fet que les batalles marítimes del Tirant tindrien el seu ressò en les expedicions i lluites navals d’Amadís en el tercer llibre. A banda que, en ambdues obres, les tempestes prenen la importància de determinar l’argument; a Tirant l’espenten al Nord d’Àfrica on és fet captiu, mentre que a Amadís el porten al castell del seu enemic Arcalaus. Amb tot això, es conclou afirmant que és ben probable que Montalvo coneguera i llegira el Tirant lo Blanc. No debades hi ha tot un seguit d’elements com ara l’orientació marítima i oriental, l’eix narratiu de Constantinoble i les relacions amb la cort, que palesen la influència de la novel·la catalana sobre l’Amadís i, encara més, sobre la seua continuació que protagonitza Esplandián. [JS]

Amadís de Gaula; Tirant lo Blanc

[Ressenyes: P. Kenworthy, Hispania (USA), 69: 4 (1986), pàgs. 862-863; Robert B. Tate, Bulletin of Hispanic Studies, 64 (1987), pàgs. 361-362; Kathleen McNerney, Llengua & Literatura, 2 (1987), pàgs. 535-537; Curt Wittlin, Speculum, 62 (1987), pàgs. 900-901; Frank Pierce, Modern Language Review, 83 (1988), pàgs. 478-479; E. J. Neugaard, Romance Quarterly, 35: 1 (1988), pàgs. 110-111.]

La Dedicatòria no procediria d'un encontre amb Ferran de Portugal em 1443, ni tan sols seria escrita amb intenció de ser presa seriosament. És un engany o parany, el primer d'una novel·la que és la "història" d'un heroi fictici, plagiada de la realitat de molts herois històrics. No seria tan irònic, però, el desig de Martorell -expressat al Pròleg- de restaurar l'orde militar. Parteix de l'hipotesi que l'obra de Martorell és bàsicament un atac o "crítica social" en dos fronts (militar i social) d'allò que considerava una de les més greus malalties de l'època on vivia. La Cristiandat i el seu model ètic perd front als infidels, amb la desfeta de 1453, perquè la seua manera d'actuar és vestigi d'altra època i no correspón al món present (hi seria clau, en aquest sentit, el cap. 189 de Tirant lo Blanc). Segons aquest punt de partida, el cap. 2 ("The Ideal Christian Commander", pp. 44-87) i el cap. 4 ("On Quaint Chivalric Rituals", pp. 118-80) expliquen com Martorell estructurà les accions de Tirant amb propòsits didàctics, per tal de sintetitzar en ell segles de desenvolupament d'arts militars, estratàgies i avanços tecnològics. La seua trajectòria, des dels ridículs i absurds episodis d'heroi solitari de la cort anglesa, fins al capità capaç i efectiu després, donaria una lliçó al cristianisme. Jutge ràpid, objectiu i vigorós, front les queixes reals de Martorell contra la justícia; fins i tot "democràtic", si el comparem amb el duc de Macedònia. Situació paral·lela es donaria en el front sentimental, on l'autor coincideix bàsicament amb les tesis de Ruiz de Conde, encara que hi veu modenització -i no ridiculització, com ella- dels models provençals. Les regles antigues de trovadors i amor cortés revelen una decadència i inutilitat en els rituals front al sexe i l'institució matrimonial. I així, al cap. 3 ("A New Kind of Coutly Love", pp. 88-117), veu un progrès entre l'amant tímid i l'amant segur d'ell mateix, fred i agressiu, així com entre els actics preceptes d'amor cortés i la maduresa emocional i psicològica del nou heroi. Perquè quan intenta guanyar Carmesina segons les regles antigues (i bàrbares, com ara les utilitzades per Vilesermes per combatre per la bella Agnès), aprèn, amb Plaerdemavida, que ha de canviar de tàctica -com al camp de batalla- també al terreny amorós. El final de la novel·la seria, doncs, irònic. Martorell condemna els amors d'Hipòlit i l'Emperadriu, cínic ell i ridícula ella; no mereixen regnar després de les seues actuacions. El desenvolupament dels personatges principals és totalment modern respecte a les obres contemporànies i caldria comparar-lo amb obres del Renaixement. Bibliografia molt completa. [RB i JI]

Tirant, context històric; decadència de la cavalleria.