Esmenta Tirant lo Blanc. En les pp. 389-90, parla de la figura de Roger de Flor i de les expedicions catalanes a Orient com a model de Tirant i les seues aventures, així com de la versemblança de personatges i acció.

Tirant es troba en la cruïlla del cavaller i el seductor. El cavaller ha adquirit la vitalitat del sexe. La lluita amorosa -en cap altre llibre de cavalleries es dona l'amor com a lluita com al Tirant lo Blanc- es converteix en enfrontament entre Vitalitat i Castitat, amb triomf de la primera, de la carnalitat: "por la lucha nos hemos enterado de que el amor es el que se conoce a través del sexo, el amor es carnal". [R.B., J.I.]

Relacions entre les obres de Martorell i de Corella i les respectives tècniques creatives; tots dos empren la retòrica clàssica i escriuen a l'ombra de la Fiammetta de Boccaccio. [BBAHLM]

L'article s'ocupa de la relació entre l'obra de Martorell i la de Corella, així com de la tècnica creativa d'aquests, emprant retòrica clàssica i la influència de l'Elegia di Madonna Fiammetta de Boccaccio, font incontestablement identificada en ambdós autors. [Caplletra]

estilística; Joanot Martorell; models i fonts: Roís de Corella; Fiammetta

Materials de Boccaccio i de Corella diversament reciclats en la redacció del Tirant. [BBAHLM]

Boccaccio; Roís de Corella; Tirant lo Blanc

Tot i que el present llibre ja ha estat ressenyat en el número anterior de «Llengua & Literatura» [9 (1998), pp. 479-482 (S. M. Cingolani)], no podia faltar en aquesta ressenya una referència a la seua importància per als estudis tirantians. L’autora estudia en aquesta petita i densa obra les relacions textuals entre els tres manuscrits conservats de la Letra de Exil· les que fa a Poliçena de Joan Roís de Corella i els manlleus que Martorell en fa al Tirant. Aquesta prosa mitològica de Corella és l’única de la qual es conserva un tercer manuscrit —a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat (ms. C)—, a banda dels ben coneguts del Trinity College de Cambridge i de la Biblioteca Universitària de València (mss. A i B). És ben conegut també que aquests dos manuscrits pertanyen a una mateixa branca de la tradició textual i que les variants entre ells són poc significatives. Ben diferent és el cas del manuscrit de Montserrat, que presenta lectures força divergents respecte dels anteriors, fins i tot amb glosses i afegits. La primera qüestió que es planteja l’autora és si es tracta de dues versions diferents del mateix Corella, o bé a la continguda al ms. C ha intervingut alguna altra mà retocant el text. Conclou, amb arguments força convincents, sobretot a partir de la coherència quant al contingut de les interpolacions i al fet que comparteixen lèxic i fraseologia amb la resta d’obres de Corella, que la versió del ms. C és una versió anterior del mateix Corella a la dels mss. A i B. Les variants entre les dues lliçons poden ser atribuïdes a moments redaccionals diferents. L’acarament del text de tots tres manuscrits amb els manlleus que es fan al Tirant de la Letra de Exil· les que fa a Poliçena mostra que la versió aprofitada per Martorell és més propera al ms. C que no a A i B, tot i que algun dels acaraments permet establir que el text del Tirant se situaria a mitjan camí entre les dues versions. Annicchiarico planteja la hipòtesi que entre les primeres versions del text de Corella i el seu aprofitament al Tirant difícilment hi hagué temps perquè el text patira manipulacions que no pogueren ser atribuïdes al mateix Corella. Alhora, la presència constant de Corella en les tertúlies i els estrados valencians podria explicar el fet que aquest autor revisara amb més assiduïtat les seues obres, la recitació de les quals de ben segur li era reclamada pels auditors de l’època. «Ed è infatti chiaro che il culto dell’eloquio aulico e magnifico portasse con sé il piacere del ritoccare e perfezionare» (p. 60). Cal destacar que, tot i les prevencions —certament necessàries— manifestades per S. M. Cingolani sobre l’excés de confiança en una bibliografia vella pel que fa al tema de les tertúlies literàries valencianes, no és el Parlament en casa de Berenguer Mercader l’únic testimoni d’aquesta mena d’esdeveniments. Són també especialment significatives les referències que apareixen a l’Espill de Jaume Roig, redactat coetàniament, i encara més les notícies documentals que podem trobar. Vicent Pons, paleògraf de la Universitat de València, en reportar un procés d’incapacitació contra Joan Mercader, germà de Berenguer Mercader, esmenta que una de les proves testificals és el fet que el citat Joan Mercader anara de València a Museros una matinada per tal que un seu amic li donàs la raó sobre la discussió que havia mantingut aquella mateixa nit a una tertúlia: quina ciutat era millor, si València la nova o València la vella, tema que també apareix a l’Espill. Amb tot, aquestes notícies s’han de replantejar necessàriament —com diu Cingolani— des de les arrels. [De la ressenya de R.B.-J.I. a Llengua & Literatura, 10 (1999), pp. 398-399.]