Estudi sobre els intertextos que formen la part "anglesa" (capítols 1-97) i la part "africana" (capítols 296-413) del Tirant. Interpretació de l'obra de Martorell a partir dels elements lul·lians que engloba.

Ramon Llull; fonts

Els exemples analitzats són una bona mostra d'un dels modus operandi de l'autor de la gran novelAla cavalleresca valenciana i, per extensió, ens posa també sobre la pista de la manera de procedir d'altres escriptors de la baixa edat mitjana (veg., per exemple, Badia 1991-1992). La intertextualització literària va ser moneda corrent en l'època-i no vull dir que deixara de ser-ho després d'aquest període. Però l'empremta més o menys explícita d'unes fonts en un text no és indici necessari de l'assumpció mimètica de la significació primigènia d'aquelles per part del nou autor. Aquesta és tan sols una de les possibilitats, però, ni de bon tros, l'única, ja que, sovint, les fonts, en ser reutilitzades, experimenten diversos processos de manipulació, reelaboració i resemantització tant en termes absoluts-alteració específica del material intertextualitzat-com en termes relatius-la literalitat de la matèria textual prístina no es modifica substancialment, però varia de significació o n'assoleix de noves en inserir-se dins d'un discurs macrotextual divers. És precisament en aquests canvis on resideix l'originalitat creativa d'un autor i on podem cercar algunes de les claus interpretatives més útils per a la comprensió del missatge final que aquest ens ha volgut transmetre, tal com veiem, per exemple, en les dues seqüències del Tirant que s'estudien ací, els caps. 1-97 (basats en el Guillem de Varoic i en el Llibre de l'orde de cavalleria de Llull) i els caps. 410-413 (basats en el llibre IV del Voyage d'outremer atribuït a sir John Mandeville), les fonts de les quals prenen un altre sentit dins l'obra de Martorell. [RA]

episodi de l’ermità; episodi del cavaller Espèrcius; Guillem de Varoic; Guy de Warwick; Mandeville; models i fonts; resementatització de models i fontsepisodi de l’ermità; episodi del cavaller Espèrcius; Guillem de Varoic; Guy de Warwick; Mandeville; models i fonts; resementatització de models i fonts

[També en versió francesa, com a «À propos des épisodes africains
de Tirant le Blanc et de Curial et Güelfa», al mateix volum, pp. 231-237.]

Els episodis del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa que transcorren a Àfrica esdevenen dues seqüències molt interactives de les novel·les de què formen part i, per tant, no resulten superflus. Tots dos remeten, al capdavall, a una sèrie de tòpics força freqüents en la narrativa cavalleresca, com ara el testimoni de la fidelitat amorosa del protagonista envers la dama o bé l'obligada regenració dels cavallers que han negligit les seues obligacions militars o amororses a través d'una mena de penitència en terres llunyanes. Tirant i Curial no s'han comportat èticamant amb les seues dames respectives: el primer perquè ha dubtat de la fidelitat de Carmesina i el segon per haver-se permés de flirtejar amb Laquesis en un acte d'ingratitud cap a Güelfa. La fortune fa que tots dos naugragen, arriben al nord d'Àfrica i que, una vegada allí, tinguen l'oportunitat de casr-se amb Maragdina i Càmar, respectivement. Ells, però, renuncien a fer-ho a fi d'evitar els vells errors del passat. Però també hi ha diferències significatives entre els passatges africans d'aquestes dues obres: en el Tirant, la conducta del cavaller fa possible no sols l'objectiu de la seua regeneració individual, sinó també el de la resolució positiva de la gesta militar contra els turcs; en el Curial, l'episodi d'Africa, a més de permetre el perdó de les faltes del cavaller, serveix de pretext a l'autor anònim per a introduir-hi una precoç reflexió metaliterària que es concreta en la rèplica del tractament concedid per Virgili al tema de Dido i Enees, mitjançant els comportaments alternatius que hi adopten Càmar i Curial. [R.A.]

Certa crítica ha tendit a veure en l'acció transcorreguda al Nord d'Àfrica, tant en el Tirant com en el Curial e Güelfa, un afegitó innecessari per al sentit general, tot i que en els darrers temps han començat a alçar-se les veus a favor de la coherència d'aquest llarg passatge tirantià. Alemany tracta de demostrar l'analogia funcional que els episodis africans assoleixen en les dues novel.les. De tot plegat és possible deduir que Àfrica és l'espai de purgatori i penitència que Fortuna reserva als herois que han sofert una degradació espiritual, per tal que hi puguen regenerarse moralment i reemprendre, nets i amillorats, el seu destí. L'estada a Àfrica de Curial i Tirant respon, doncs, a un model que s'aplica al relat de forma gens ni mica ociosa ni gratuïta, sinó rigorosament premeditada pels autors, que només d'aquesta manera aconsegueixen perfilar el sens últim de les seues creacions. [R.B., J.I.]

comparació; concomitàncies; Curial a Àfrica; Tirant a Àfrica

Adaptació catalana, amb lleugeres modificacions, d’Alemany 2004 ("Función y sentido..."). [RA]

episodi del cavaller Espèrcius; episodi del rei Artús; fantasia; Tirant lo Blanc; versemblança

Un dels elements que doten el Tirant d’originalitat és el sorprenent final de la novel·la: mort del protagonista per una sobtada malaltia convencional, mort de l’emperador i mort de Carmesina, quan la causa militar contra els turcs havia arribat feliçment a la seua fi. Tot plegat trenca les expectativas de final feliç que el lector pot albirar al llarg de l’obra. A més, Hipòlit, amant de l’emperadriu, n’esdevé marit legal i, amb això, nou emperador. El desenllaç de la novel·la suposa, doncs, la culminación d’un procés d’esquarterament dels referents que havien bastit el món cavalleresc i la seua literatura. Ben cert que, a l’inici de l’obra, l’autor anuncia uns objectius ortodoxos, però el desenvolupament argumental i, especialmente, la fi del llibre qüestionen en bona mesura aquella declaració d’intencions. Al Tirant, els més habituals elements caracteritzadors de les narracions cavalleresques se sotmeten a una reiterada i intencionada operación de contrafacta que condueix, necessàriament, a la ironia i a la paròdia i, amjb aquestes, a la destruccció d’un univers que, históricamente i literària s’acostava a la seua fi. Tot plegat no s’ha d’interpretar, però, com a resultat de l’adopció d’una hipotètica òptica “burgesa” per part de l’autor, sinó, ben al contrari, com a fruit d’una visió distanciada, escèptica i, potser, patètica d’un representant de l’estament cavalleresc en decliu, el certificat de defunció del qual rubrica simbòlicament la mort de Tirant. Així, doncs, el desenllaç de l’obra de Martorell Tirant significa la culminació d'un procés de desmitificació dels ideals cavallerescos visible al llarg de la novel·la. [RA]

decadència de la cavalleria; desenllaç del 'Tirant lo Blanc'; desmitificació dels ideals cavallerescos; ironia; mort de Tirant; paròdia

En el Tirant de Martorell el desenllaç es resol en tres temps: 1) mort de l’heroi per causes naturals, seguida de les de l’emperador i Carmesina, transits de dolor, davant del cos jacent del protagonista; 2) noces d’Hipòlit amb l’emperadriu, i 3) segones noces d’Hipòlit amb la filla del rei d’Anglaterra. En la pel·lícula d’Aranda, la penúltima escena correspon al plany de Carmesina davant del cos mort de Tirant. Els fets que segueixen només els coneixem a través de la narració que en fa Diafebus en l’última escena del film, quan, després de la mort de l’heroi, retorna cap a Occident en una nau acompanyat de la seua esposa Estefania. Segons aquest relat, Carmesina morí d’inanició tres mesos després de Tirant, mentre que l’emperador ho feu al poc temps a causa dels alifacs de l’edat i del dolor per la pèrdua de l’heroi i de la seua filla. També se’ns reporta que Hipòlit es casà amb l’emperadriu, la qual compartí amb Plaerdemavida, que n’esdevingué amant i assessora. Finalment, se’ns informa que la Viuda Reposada aconseguí apaivagar els seus ardors sexuals insatisfets amb un guerrer. El plantejament d’Aranda implica: a) l’eliminació de la malaltia natural com a causa de la mort de l’heroi, vinculada ací a un fet de guerra; b) la desaparició de la “mort per amor” com a causa de l’òbit de Carmesina, la qual sembla més bé suïcidar-se lentament; c) la impossibilitat de perfilar Diafebus i Estefania —que retornen a Occident— com a garants de l’aliança entre la cavalleria bretona i la reialesa grega, frustrada amb la mort dels protagonistes; d) la supressió de l’escena tràgica més efectista de la novel·la (mort consecutiva de Tirant, l’emperador i Carmesina); e) l’absència d’una legitimació progressiva d’Hipòlit abans de casar-se amb l’emperatriu, amb la qual s’uneix amb l’única credencial d’haver-ne estat l’amant; f) rebaixar Plaerdemavida a la condició d’amant d’Hipòlit, quan en l’original aquesta arriba a ser reina de Fes i li correspon l’honor d’acompanyar les despulles de Tirant i Carmesina en el seu darrer viatge a Occident; g) presentar a la fi la Viuda Reposada amistançada amb un guerrer, ometent que es va suïcidar per pagar les seues insídies, i, en fi, h), l’omissió de les segones noces d’Hipòlit, amb la filla del rei d’Anglaterra, de la qual naix el descendent en qui es concreta el somni de veure reunificats els imperis cristians d’Orient i d’Occident. Les transgressions del desenllaç d’Aranda no aporten, doncs, cap element d’interés, sinó, ans al contrari, priven el film d’algunes de les propostes més suggestives i innovadores de Martorell. [RA]

adapatació fílmica del Tirant; desenllaç del Tirant; estudi comparatiu; Tirant lo Blanc; Vicente Aranda

La matèria troiana és un dels motius literaris que Joanot Martorell recicla en el seu Tirant lo Blanc, novel·la el punt de partida de la qual és un altre motiu recurrent de les lletres medievals: el conflicte greco-turc. La Constantinoble de Martorell, assetjada pels turcs, es converteix en un revival de la Troia atacada pels grecs. Així es dedueix de la confrontació del Tirant amb la Història destructionis Troiae, de Guido delle Colonne, de la traducció catalana de la qual Martorell se serveix profusament. Les concomitàncies entre ambdues obres afecten, fonamentalment, els esquemes narratius amorós i militar, així com el desenllaç tràgic. Martorell aconsegueix un singular desenvolupament novel·lesc del prestigiós topos medieval del conflicte greco-turc, mitjançant la fusió productiva d'aquest amb ingredients del no menys prestigiós topos clàssic de la guerra de Troia, originant, així, el naixement d'un nou mite superador dels originaris de què procedeix. [RA]

conflicte greco-troià; conflicte greco-turc; mite de Troya; nou mite; paral·lelismes; Tirant lo Blanc

L’article acara les històries sentimentals de dues de les parelles secundàries del Tirant lo Blanch: la de Diafebus i Estefania, per una part, i la d’Hipòlit i l’Emperadriu, per l’altra. La comparació permet deduir concomitàncies notables entre totes dues, que, al seu torn, considerades en conjunt, contrasten a primera vista amb la història amorosa central de Tirant i Carmesina. Sense perjudici d’això, totes tres coincideixen en el fet de perfilar relacions sentimentals entre cavallers bretons del llinatge de Roca Salada i dames de la família imperial grega. Aquesta coincidència es revela funcionalment fonamental si tenim en compte que un dels objectius ideològics a què aspira Joanot Martorell en el Tirant és la consecució de la vella utopia medieval de consolidar una unió duradora entre la cristiandat d’Orient i d’Occident sota una sola ègida, enfront d’adversaris no cristians. A aquest objectiu sembla respondre el denominador comú de què participen tant les històries sentimentals que ací s’acaren com la dels protagonistes de la novel·la, a la qual aquelles reforcen (Diafebus-Estefania) o serveixen d’alternativa (Hipòlit-Emperadriu). 

històries sentimentals; Tirant lo Blanch

Adaptació espanyola d’Alemany 1993 ("De la lògica....") i 1994. [RA]