Un dels temes del Tirant és la història d'amor entre el protagonista i la princesa grega Carmesina. La relació entre ambdós és complexa i resulta de la conjunció d'estímuls literaris diversos. El romanç de la parella es configura, bàsicament, a partir dels pressupostos de l'amor cortès. Així ho acrediten els estadis pels quals passa el cavaller en el seu procés d’enamorament (fenhedor, pregador, entenedor i drutz) i motius tals com el del mal d'amor, el serf d'amor, la presó d'amor, la mort per amor, els guardons i fetitxes, les divises i mots o l'elogi sacríleg. Però, alhora, la consecució de Carmesinasuposa per a Tirant la via més segura d’esdevenir cap de l'imperi grec i, per tant, també respon a un interès material i “d'Estat”: la salvació de l'imperi grec d'orient per la cavalleria cristiana d'occident i la consolidació d'aquell mitjançant un enllaç matrimonial entre individus d'ambdues zones. Al seu torn, en la conducta formalment esquiva de Carmesina davant els requeriments de Tirant concorren no sols els ecos de les midons de la tradició trobadoresca, sinó també els de la moral cristiana o els que es deriven d'una clara consciència estamental i, també ací, d'una “raó d'Estat”: l'amor que professa la jove princesa cap al cavaller bretó no està de cap manera exempt d'un mòbil material i polític, atés que Carmesina sap que el seu matrimoni amb Tirant és la millor garantia per a preservar l'imperi de l'amenaça turca a la qual el vell emperador és incapaç de fer front. [RA]

amor cortés; amor interessat; Carmesina; moral; raó d'Estat; Tirant lo Blanc

Al cap. 29 de Tirant el coll de la infanta de França mostra en transparència el vi vermell. Cànons de bellesa i estètica de la llum. El motiu apareix a la novel·la en vers Jehan et Blonde (segle XIII), de Philippe de Rémi. Interrogants sobre la connexió. [BBAHLM]

M. Alfonso intenta provar que Llull va influenciar d’alguna manera la prosa de Cervantes tot passant per la novel·la Tirant lo Blanc, és a dir, que el Tirant connecta directament Llull i Cervantes. Tant Llull, com Martorell i Cervantes tracten els seus personatges humanament i fan obres “realistes”. Alfonso exemplifica aquesta afirmació amb els temes següents: el cavall, les armes, els diners, les dones, la ironia i la comicitat i el pessimisme. Per a fer aquesta comparació es fixa en tres obres de Llull: Blanquerna, Félix o Llibre de Meravelles i el Llibre de l’Orde de Cavalleria; i en el Tirant de Martorell i en el Quijote de Cervantes. [ML]

Cervantes; interrelació literària; relació amb literatura posterior; relacions amb altres obres literàries; Tirant / Quijote

Article que fonamenta la doble tesi (Tirant lo Blanc, novel.la moderna i anticipadora del Quijote), defesa per molts altres posteriorment: Tirant lo Blanc no és llibre de cavalleries, és "otra cosa: habría que inventar la palabra". "Martorell va hacia la novela del mundo nuevo, sin llegar a la meta, trabajando sobre el mismo material sobre el que Cervantes había de alzarse a total novedad y universalidad (...) es precisamente el latigazo que podía excitar la imaginación de Cervantes". Aquesta modernitat es basaria en diversos aspectes, que resumim. Fragmentació positivista del món unificat per la fe de l'Edat Mitjana, que revela Martorell amb el seu humor escèptic (disputa Tirant-Ricard lo Venturós). Positivisme científic: l'exemple dels espills en l'episodi del negre hortolà, serveixen per a demostrar la "pedagogia científica", que va des de l'òptica fins a la mecànica; així mateix, les estratagemes, especialment el cas del mariner [v. l'altre article de Dámaso Alonso]. Atmòsfera de realitat: comportament natural del personatges (l' "Anem, que jo me refrede ací!", de l'emperadriu), prop del reportatge modern. Evidència circumstancial: les circumstàncies essencials -un element novel.lístic que s'introdueix amb Cervantes, i fan paleses a Defoe-, i les no essencials es barrejen: ambients de nocturnitat, clímax d'accions... Imatge de la vida diària: naturalitat qüotidiana, amb ric reflexe de reaccions insignificants (l'esglai de la duquesa amb la rata, quan la Princesa demana la camisa: "...les mies mans no tenen força per vestirm-me la camisa"); aburgesament familiar de la cort; vaudeville en escenes com les dels amagatalls, persecucions, etc.; teatre grotesc, però també anticipació de la novel.lística del XIX. I fins i tot l'examen de l'episodi de Felip i els dos llits fa recordar més una novel.la del XX que del XIX. Realisme vitalista: menys densitat psicològica que altres obres del XV (com ara l'Arcipreste de Talavera), però més art narratiu vital són les claus de la modernitat de Tirant lo Blanc respecte als llibres de cavalleries i sentimentals. De la tradició a la llibertat: la lluita que es dona en llibres de l'època entre formalització i llibertat narrativa, es decanta en Tirant lo Blanc per l'assolida barreja. Tirant lo Blanc "es la mejor novela europea del siglo XV". Tant el Quijote com Tirant lo Blanc són "libros que están como partidos por la mitad entre idealismo caballeresco y positivismo diario", però allò que al Quijote és en conflicte, en Tirant lo Blanc conviu -i és difícil explicar com- sense contradicció. Perquè la armonització de l'exaltació de la sensualitat amb l'exaltació i defensa de la religió cristianiana desconcerta segles després, com al Libro de buen amor; i també és contradictori l'ús de la tècnica més moderna per a diàlegs naturals i àgils amb els llargs parlaments, diàlegs, monòlegs i lletres. [R.B. i J.I.]

[Reeds.: Dámaso Alonso, Antología Crítica, ed. de Vicente Gaos, Madrid, Escelicer, 1956, pp. 177-196; Dámaso Alonso, Primavera temprana de la literatura europea, Madrid, Guadarrama, 1961, pp. 201-253; Dámaso Alonso, Obras completas, vol. 8 ("Comentario de textos"), Madrid, Gredos, 1985, pp. 499-536.]

pits de Carmesina;  episodi de la rata en el palau; episodi del negre hortolà; estratagema del mariner; Tirant a Grècia;Tirant a Sicília i Rodes

Parteix dels comentaris de Dámaso Alonso sobre la inmoralitat "alada, graciosa y, sobre todo, nueva" de Tirant lo Blanc, per a fer un repàs impresionista -com a lector apassionat pel esplèndid corpus didàctic-eròtic que seria la novel.la- d'alguns dels moments més característics, on es dóna aquesta inmoralitat tan destacada, gairebé sempre associada amb l'humor. [RB, JI]

Estudi general del Tirant lo Blanc i de la relació amorosa entre Tirant i Carmesina. L'autor proposa una aproximació de lector apassionat a l’«esplèndid corpus eroticodidàctic que és la novel·la». Es comenta també el pas dels 'llibres de cavalleries' a la 'novel·la de cavalleries' que aquesta obra mostra. [ML]

Este artículo propone un análisis de las connotaciones de los espejos que aparecen en la Faula de Neptuno e Diana de Francesc Alegre y en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell en estrecha relación con los valores que poseen estos objetos en la Edad Media. Se ha tenido en cuenta su valor artístico, composición y tipología. Se analiza, por un lado, la utilización que Alegre hace de la imagen del espejo como recurso literario que reforzaría el contenido de ficción de la Faula y por otro, el tratamiento que recibe en una de las escenas más importantes del Tirant, en la que el protagonista confiesa sus verdaderos sentimientos a su amada mediante la entrega de un pequeño espejo de mano. Se argumenta a favor de la posibilidad de que dicho espejo contase con una cobertura de marfil, un material que se caracteriza tanto por el lujo y la suntuosidad como por evocar la pureza espiritual y la sensualidad de las relaciones amorosas. [Resum autores]

Espejos, marfil, Tirant lo Blanc, Francesc Alegre, ficción sentimental, amor cortés, arte medieval.