Lectures del Tirante el Blanco als segles XVII i XVIII filtrades pels comentaris de Cervantes. [BBAHLM]

Seguiment de la recepció del Tirant durant els segles XVI al XIX, la trajectòria del qual està lligada, moltes vegades, a la difusió i interpretació del Quijote durant els segles XVII i XVIII. [BILICAME, M. L.]

Es parteix d’un comentari que Menéndez Pelayo feia en el seu Orígenes de la novela sobre la modificació del personatge de Morgana que apareix en l’original del Tirant lo Blanc (capítol 201) en favor del d’Urganda en la traducció castellana i francesa. D’entrada, es palesa l’error de Menéndez Pelayo en demostrar que, en la traducció castellana de l’obra, Urganda no substitueix el personatge de Morgana en cap moment, com sí que corrobora que ho fa la traducció francesa a mans del comte de Caylus. En aquest marc, s'inicia el cos de l'estudi en què es glossa el passatge artúric del Tirant per a donar pas a les opinions de diversos literats sobre l’excepcionalitat del capítol, de les quals es destaca la de Martí de Riquer que el concebia com un entremés teatral. Tot seguit, s'expliquen les possibles raons que dugueren el comte de Caylus per a substituir Morgana per Urganda en la traducció francesa datada del 1737. Entre aquestes, cal citar el fet que l’enorme èxit castellà del cicle amadisià contagià els veïns francesos i el traductor es prengué la llibertat de fer el canvi per a respectar la moda del personatge d’Urganda que tant encisava el públic en les representacions teatrals de la França contemporània del segle XVIII. Finalment, es reprodueix l’episodi artúric del Tirant segons la traducció francesa esmentada. [BILICAME, J. S.]

Notícies sobre el Tirant al pròleg de Diego Clemencín a la seva edició del Quixot. [BBAHLM]

Partint de la suposició que el nom del protagonista fa referència al tir al blanc, i negligint la coneguda relació amb Joan Hunyadi, es proposa una lectura de l'obra com a relat exemplar «d'un cavaller que tracta d'encertar un fitó determinat» (p. 156) i l'erra; aquest objectiu, identificat amb el summum bonum en general i amb el Graal en la tradició artúrica. Tirant no l'aconsegueix per culpa de la passió amorosa. Sobre la base estricta de la lectura i sense suport bibliogràfic («lul·lià Arbre de batalles», p. 159), es vol reconduir a l'òptica de la novel·la de cavalleries el discurs de l'obra, com també negar-ne la modernitat (amb referències a M. de Riquer i D. Alonso). [BBAHLM]

Important contribució a la "ricognizione integrale e capillare di tutto il materiale relativo al Tirante" (pp. 9-10); el capítol de M. L. Indini sobre "La tradizione iberica" analitza conjuntament les versions catalana i castellana (editio princeps Valladolid, 1511). L'anàlisi comparativa de totes les impressions antigues del Tirant lo Blanc, inclosa la versió castellana i les tres edicions successives de la italiana de Lelio Manfredi, mostren el panorama següent: les variants observades en els tres testimonis de l'edició de València de 1490 permeten postular un doble tiratge de la primera edició que enfronta l'exemplar de la Hispanic Society als altres dos, conservats a València i Londres (s'utilitzen, en aquest punt, els diversos documents relatius als contractes d'impressió amb Nicolau Spindeler i a l'inventari de béns de Martí Joan de Galba). Al seu torn, la comparació dels textos de l'edició de 1490 amb els tres conservats de la segona edició (Barcelona 1497) permet afirmar que aquesta no deriva de la princeps, sinó d'una altra branca de la tradició textual, la mateixa que dóna origen, sense passar per l'edició de 1497, a la versió castellana anònima impresa a Valladolid per Diego de Gumiel el 1511.* [BBAHLM, 4 (1990) nº 90] 

Pel que fa a la tradició impresa italiana que arrenca de la traducció de Lelio Manfredi, l'anàlisi mostra que la traducció ha estat feta sobre una tercera branca de la tradició diferent de la dels textos de 1490 d'una banda i de 1497-1511 de l'altra, però que tant en l'edició princeps italiana preparada per Federico Torregiani el 1538, com en la de Domenico Farri de 1566, que en depèn, hi ha hagut independentment contaminació de l'edició castellana de 1511.** L'estudi s'ilustra amb 26 taules i un apèndix complementari de variants. [R.B.-J.I.]

*Vegeu crítica d'aquesta darrera conclusió en Hauf, ed. Tirant, pp. XXIV-XXX.

**Vegeu crítica d'aquesta altra conclusió en C. Calvo, Estudi contrastiu, pp. 33-35.

En particular comenta l'aproximació lingüística de personatges catalans inserits en contextos aliens com l'àrab. En aquest sentit presenta uns episodis exemplars del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa. [BBAHLM]

Al·lusió a l'episodi del filòsof de Calàbria del Tirant, p. 69. [BBAHLM]