Finals matrimonials o tràgics en les novel·les medievals. Creuament d'ambigüitats al Tirant: fortuna, amor adúlter, ironia, desengany, didàctica política i moral. Estretor del gènere novel·la aplicat al Tirant. [BBAHLM]

L'autor considera els trets que fan que el Tirant sigui una obra pròpia del seu temps i alhora un recull de la tradició que el precedeix. En concret analitza la incorporació que fa Martorell de gèneres diversos i els manlleus del De amore i del Roman de la Rose que hi ha en l'esquelet de la relació amorosa entre Tirant i Carmesina. [BBAHLM]

Bulletin de l'association bretonne [Rennes, Institut Culturel de Bretagne] [Article citat per Barberà, "Présentation de TlB...". No localitzat] [R.B.]

L'estudi aplega 141 parèmies de Tirant, a partir de l'edició d'Aguiló. Serà la base per als treballs futurs d'Eberenz, Casanova, Conca i Guia, etc. [R.B.]

Cahiers de Tirant le Blanc [Fédérop: Église-Neuve-d'Isaac]

[Traduc. castellana: «La literatura artúrica en España y Portugal», en María Rosa Lida, Estudios de literatura española y comparada, Buenos Aires, EUDEBA, 1966.]

Es fa una aproximació sobre la difusió de la tradició artúrica en els models narratius de les literatures peninsulars. Així, s'explica com es mantenen elements intrínsecs d’aquesta tradició cavalleresca alhora que s’adapten i conviuen amb elements nous fruit dels costums de les literatures vernacles.

D’entrada, es autora fa referència a les primeres al·lusions que es feren a la Península sobre la matèria artúrica i destaca Guerau de Cabrera com el primer a interessar-se per aquesta moda. A més, s'apunta que cap a finals del segle xii i durant el xiii és quan comença a difondre’s la matèria de Bretanya a Europa.

Seguidament, s'expliciten els textos i les fonts de les traduccions peninsulars de literatura artúrica. Així, a través d’anàlisis on es contrasten les possibles fonts amb les traduccions, s'estableixen tres grups diferents d’obres: Merlí i el Sant Graal, Lancelot i Tristany com a eixos temàtics. Després d’això, es revelen els propòsits i els valors literaris de les traduccions. Així doncs, s'afirma que les creacions peninsulars són de més baixa qualitat que els models o imitacions franceses, italianes o alemanyes a causa de les addicions de collita pròpia i de modificació del tema artúric que presenten.

Arribats a aquest punt, s'explica que les traduccions que esmentava començaren a tenir una ràpida difusió a partir de la invenció de la imp,remta. I vist açò, dóna pas a un dels apartats més interessants de l’estudi com és l’anàlisi de la influència artúrica en les obres cavalleresques més reeixides de les nostres terres. Així, es comença amb l’Amadís de Gaula i es justifica com hi ha al·lusions a la llegenda de Tristany, tot i que el que més destaca és l’argument, ja que, si fa no fa, coincideix amb la trama general de Lancelot. A continuació, s'atén a la Faula de Torroella i les referències que fa a herois de la cort d’Artús i a la bruixa Morgana; al Curial e Güelfa, per la seua banda, hi ha algun esment a les parelles de Tristany i Isolda, i Lancelot i Ginebra. Per últim, quant al Tirant, sobreïx el conegut episodi d’entremés on apareix la bruixa Morgana que arriba al palau de l’emperador a alliberar el seu germà Artús.

Comptat i debatut, es demostra que la difusió de les llegendes artúriques a Espanya i Portugal presenta trets típics de les literatures vernacles. Tot i que al principi el valor literari d’aquestes no era gaire polit, sí que destaca la composició de les joies cavalleresques de l’Amadís i el Tirant que s’apuntaren a la nova moda novel·lística que s’estenia per tot Europa. [BILICAME, J. S.]

[Ressenya de Curt Wittlin a Tirant, 2 (1999): http://parnaseo.uv.es/Tirant/Butlleti.2/presentacio_limorti.htm

Ressenya d'Óscar Fernández Poza, Revista de Filología Románica, 17 (2000), pp. 399-402: https://revistas.ucm.es/index.php/RFRM/article/view/RFRM0000110399A/11298]

Tirant lo Blanc deu molt del seu caràcter excepcional als recursos literaris que Joanot Martorell va aprofitar de les narracions històriques. Les cròniques de Jaume I, Ramon Muntaner, Bernat Desclot i Bernat Descoll i l'equip de compiladors i escrivans que van escriure la crònica de Pere el Cerimoniós, ofereixen una pedrera d'instruments retòrics que, ben aprofitats per Martorell en la creació de la biografia fictícia del cavaller bretó Tirant lo Blanc, preludien algunes de les troballes literàries de Cervantes.

La superposició de nivells narratius que desdibuixa les fronteres entre la veritat històrica i la mentida literària: la traducció fingida, la inclusió de documents de tota mena, la convivència de llocs i personatges històrics amb d'altres inventats, la construcció d'un cavaller prototípic però humanitzat. L'ús del testimoni ocular com a narrador intern, els salts en el temps que creen un joc de perspectives narratives i d'efectes versemblants que apuntalen la trama narrativa de la història de la vida de l'heroi que, amb les seues gestes, canviarà el curs de la història: una Mediterrània cristiana, una Constantinoble alliberada. I també una novel.la plena d'episodis i de trames paral.lels, on un Martorell enjogassat es deiverteix amb els jocs retòrics amb l'objectiu de fer passar una bona estona als lectors-escoltadors del Tirant: l'entrellaçament, les apel.lacions a l'auditori, la disposició dialogada del text motivada per la seua transmissió oral, expliquen moltes aparents incongruències del text. [De la presentació del llibre]