Parla de Rix de Cura, com a editor del Tirant, tot partint de Ph. Berger (p. 15). [R.B.]

A propòsit del cap. I, vi de Don Quijote i la menció de Cervantes al cavaller Fonseca dins Tirant.

Important contribució a la 'ricognizione integrale e capillare di tutto il materiale relativo al Tirante' (pp. 9-10); el capítol de M. L. Indini sobre 'La tradizione iberica' analitza conjuntament les versions catalana i castellana (editio princeps Valladolid, 1511). L'anàlisi comparativa de totes les impressions antigues del Tirant lo Blanc, inclosa la versió castellana i les tres edicions successives de la italiana de Lelio Manfredi, mostren el panorama següent: les variants observades en els tres testimonis de l'edició de València de 1490 permeten postular un doble tiratge de la primera edició que enfronta l'exemplar de la Hispanic Society als altres dos, conservats a València i Londres (s'utilitzen, en aquest punt, els diversos documents relatius als contractes d'impressió amb Nicolau Spindeler i a l'inventari de béns de Martí Joan de Galba). Al seu torn, la comparació dels textos de l'edició de 1490 amb els tres conservats de la segona edició (Barcelona 1497) permet afirmar que aquesta no deriva de la princeps, sinó d'una altra branca de la tradició textual, la mateixa que dóna origen, sense passar per l'edició de 1497, a la versió castellana anònima impresa a Valladolid per Diego de Gumiel el 1511.* [BBAHLM, 4 (1990) nº 90] 

Pel que fa a la tradició impresa italiana que arrenca de la traducció de Lelio Manfredi, l'anàlisi mostra que la traducció ha estat feta sobre una tercera branca de la tradició diferent de la dels textos de 1490 d'una banda i de 1497-1511 de l'altra, però que tant en l'edició princeps italiana preparada per Federico Torregiani el 1538, com en la de Domenico Farri de 1566, que en depèn, hi ha hagut independentment contaminació de l'edició castellana de 1511.** L'estudi s'ilustra amb 26 taules i un apèndix complementari de variants. [R.B.-J.I.]

*Vegeu crítica d'aquesta darrera conclusió en Hauf, ed. Tirant, pp. XXIV-XXX.

**Vegeu crítica d'aquesta altra conclusió en C. Calvo, Estudi contrastiu, pp. 33-35.

[Revista editada a Madrid, per la Librería General Victoriano Suárez.]

[Traduït i actualitzat al seu article "Un palacio para un héroe: la representación del sagrado palacio imperial de Constantinopla en el Tirant lo Blanc", Anales de historia del arte, núm. extra 2, 2013, pp. 487-497.]

Joannot Martorell recupera la Gran Palau Imperial de Constantinoble en el capítol grec del seu Tirant lo Blanc, amb la intenció de proporcionar un recinte primordial per a la projecció heroica del seu protagonista. Tirant realitza en la ficció un somni impossible ja a la realitat. Ressuscita el signe àulic de la capital del Bòsfor com a autèntica Segona Roma, rescata un entramat erigit en hereu de l'antic Imperi dins de l'òrbita cristiana. En aquest article, s'hi analitzen amb detall els recursos emprats per Martorell per recrear l'entorn palatí i valorem l'aportació del text literari com a font per a la Història de l'Art.

[Traducció al castellà i actualització de l'article publicat anteriorment a la revista Tirant, 9, 2006.]

Joannot Martorell recupera el Gran Palacio Imperial de Constantinopla en el capítulo griego de su Tirant lo Blanc, con la intención de proporcionar un recinto primordial para la proyección heroica de su protagonista. Tirant realiza en la ficción un sueño imposible ya en la realidad. Resucita el signo áulico de la capital del Bósforo como auténtica Segunda Roma, rescata un entramado erigido en heredero del antiguo Imperio dentro de la órbita cristiana. En este artículo, analizamos con detalle los recursos empleados por Martorell para recrear del entorno palatino y valoramos la aportación del texto literario como fuente para la Historia del Arte. [De l'autora]

[Sobre el llibre de R. Beltran:] "... reuneix, doncs, el bo i millor del rigor i l’erudició necessaris per poder donar compte cabal de la complexitat tirantiana sense reduir-la a una interpretació unívoca, a l’hora que ho fa de manera que qualsevol lector culte no especialitzat puga gaudir i aprendre no només de la novel·la, sinó de la seua interpretació." (p. 365) [...]

[Sobre el llibre de R. Alemany:] "Una obra que acomplirà molt satisfactòriament l’objectiu de mantenir els professors de literatura actualitzats i amb instruments per a abordar el comentari del text a l’aula, i d’ajudar els estudiants espavilats a navegar per la mar immensa del Tirant amb l’esperança d’arribar a bon port." (p. 369)

"El tema del esposo/a convertido en bestia y deshechizado por amor, a menudo a través de luchas singulares y pruebas dificultosas, es propio tanto de la literatura de tradición oral, que transmite los conocimientos, miedos y aprendizajes del ser humano desde sus albores, como de la literatura fijada por escrito. Se encuentra en los relatos que recogen esa tradición oral directamente a través de recopiladores que, a partir del Romanticidsmo, se interesaron por la cultura del pueblo recogiéndolos de viva voz y escribiéndolos con mayor o menor fidelidad, seglán el caso, a sus transmisores y también en esos otros textos recreados por la pluma de autores cultos que hicieron suyo el relato tradicional al evocarlo de nuevo en sus obras. Joanot Martorell es tan sólo una muestra de la utilización por parte de un escritor de un tema propio de la tradición oral que forma parte del ciclo del esposo transformado manifestándose en múltiples versiones alrededor de todo el mundo. Las relaciones entre literatura tradicional y literatura culta constituyen im complejo tejido de influencias y conexiones que demuestran la extraordinaria riqueza y las posibilidades ingentes de la creatividad humana". [De les conclusions de l'autora.]