[Traducció castellana: «El esposo transformado en Tirant lo Blanc», en Actas do IV Congresso da Associação Hispânica de Literatura Medieval, 4, Lisboa, Cosmos, 1993, pp. 123-128.]

Estudia els punts de contacte de l'episodi d'Espèrcius amb el cicle folklòric "de l'espòs transformat o de l'animal-nuvi", present en la literatura popular i tradicional, però també en la d'autors cultes. L'episodi té l'estructura d'un conte tradicional: cavaller que per tempesta arriba al lloc màgic (l'illa de Lango), on haurà de resoldre prova (desencantar donzella), la qual cosa li reportarà regne i tresor. [R.B.-J.I.]

Anàlisi de l'episodi del cavaller Espèrcius i la donzella de l'illa de Lango a la llum del motiu folklòric de l'ésser humà convertit en drac. [BBAHLM]

El tema de l'espòs / a convertit en bèstia i desencisat per amor, sovint a través de lluites singulars i proves dificultoses, és propi tant de la literatura de tradició oral, que transmet els coneixements, pors i aprenentatges de l'ésser humà des dels seus inicis, com de la literatura fixada per escrit. Es troba en els relats que recullen aquesta tradició oral directament a través de recopiladors que, a partir del Romanticidsmo, es van interessar per la cultura del poble [...]. Joanot Martorell és tan sols una mostra de la utilització per part d'un escriptor d'un tema propi de la tradició oral que forma part del cicle de l'espòs transformat manifestant-se en múltiples versions voltant de tot el món. Les relacions entre literatura tradicional i literatura culta constitueixen un complex teixit d'influències i connexions que demostren la extraordinària riquesa i les possibilitats ingents de la creativitat humana. [De les conclusions de l'autora.]

[Cap. V dedicat al Tirant. Basat en la seua tesi de 1990: 1. Rekindling the Romance: Toward and Away from the Prehistory of the Novel. 2. Northern Exposure: Chivalry and Parody in the Old French Tradition. 3. Going South: Courtliness and Comedy in the Occitan Tradition. 4. The Uses of Literacy: Parodic Fusion in the Roman de Flamenca. 5. Romance into Novel: Tirant lo Blanc. 6. Conclusion: Familiarity Breeds Content.]

Caroline Jewers contests the widespread notion among critics that the noveloriginated after "Don Quixote", and she argues for the reinstatement of the medieval romance into the current histories of the genre. She maintains that Cervantes cleverly manipulated existing conventions rather than merely reversing them, and that the roots of the novel are instead to be found in earlier romances beginning with those of Chretien de Troyes.

[Tesi doctoral, editada en facsímil autoritzat per UMI Diss. Services, Ann Arbor (Michigan, 1994). Publicada amb modificacions i actualització al seu Chivalric Fiction and the History of Novel (2000).]

Tracta específicament sobre Tirant el cap. V (pp. 171-210): "Romance into Novel: Tirant lo Blanc".

Comenta les dues citacions que es fan de Tirant dins The Monk, la novel·la gòtica de Matthew Lewis, que transcorre a Espanya: el «valiant champion Tirante the White» i  «the lascivious jokes of the Damsel Plazer de mi Vida». [R.B.]

[Inclou dos capítols: «Tirant guaitava al bany de la princesa» i «Els guardians de princeses i tresors. D'Enric Valor a Joanot Martorell», dins les pp. 95-137.]

Llibre que revela qüestions molt interessants, i fins ara poc conegudes, de les vides i les obres dels escriptors valencians més destacats del segle XV. Així, hi ha l’anàlisi d’un text d’Antoni Canals –considerat el primer teoritzador del secessionisme lingüístic– en la qual es palesa que, realment, el que s’hi troba és una de les primeres afirmacions de la unitat de la llengua que es parla a Catalunya i a València. També explica els orígens familiars fins al moment desconeguts de Jordi de Sant Jordi, ofereix un nou acostament al poema 'Veles e vents' d’Ausiàs March molt relacionat amb la vida del poeta, i analitza l’origen de dos personatges del Tirant lo Blanc: la princesa Carmesina i el rei Escariano. Es tracta d’una obra guardonada amb el IX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta que tracta, doncs, d’apropar-nos, des d’una nova òptica, els clàssics valencians del segle d’or. [BILICAME, J.S.]

L'autor relaciona el personatge de la novel·la Tirant lo Blanc anomenat rei Escariano amb el gegant negre que, en la tradició popular valenciana, apareix com a guardià de tresors i princeses encantats. Les diverses característiques comunes observades entre l'un i l'altre permeten aventurar la hipòtesi que Joan Martorell, en concebre el seu personatge, s'inspirava directament en la rondalla o la llegenda. Alhora, un detall de toponímia permetria, almenys en part, atribuir les aventures africanes del Tirant més a Joan Martorell que no a Martí Joan de Galba. [Resum del repositori]

Posa l'episodi tirantià en relació amb el conte tradicional del valencià Enric Valor, Esclafamuntanyes, on l'enemic gegant, que té encantades a tres princeses al castell, és un negre grandíssim. La figura de Escariano, negre i gairebé gegant, ens recorda, en efecte, tipus de contes ben difosos, com "Juan l'Ós", que tenen el seu origen remot en els fets desmesurats del brutal Samsó bíblic. Quan el protagonista del conte valencià, Esclafamuntanyes, lluita contra gegant, li talla una orella. Tirant no li talla les orelles a Escariano, però sí que li enganya en aliança amb un albanès que es deixa tallar les orelles... [R.B.]

L’anàlisi de l’obra se centra en els capítols que més interrogants ens poden aportar. En la primera part, concretament en el capítol 189, ens podem preguntar com és possible que un cavaller, valent i afamat com Tirant, es trobe exposat a «temor de vergonya» quan Carmesina el convida a la seua cambra. Així mateix, des del 192 fins al 201, es tracta el tema de l’honor i la virtut, especialment en el personatge de l’Artús, que enllaça un breu tractat sobre els deures, virtuts i falliments dels nobles, cavallers, senyors de vassalls, donzelles… i que Labrado destaca, en paraules de Vargas Llosa, com «nivell retòric». A més, també presta atenció a les declaracions dels personatges i la seua intenció, com ara Morgana, que representa la continuïtat del discurs d’Artús, i que, en aquest cas, explica l’historiador literari Albert Hauf. No podem deixar d’esmentar el Sumari de batalla a ultrança de Pere Joan Ferrer, tractat sobre la normativa dels cavallers per a resoldre diferències enfrontant-se en combat. Es tracta d’un exemple extret de la vida real que afectà Martorell (cavalleria real), la qual cosa hem advertit anteriorment, i que Tirant copiarà en la ficció, tot i que li costarà d’entendre. Aquesta primera part clou amb el diàleg entre el Tirant i l’emperador, en què s’exposa el triomf del Tirant partint des del ridícul inicial fins arribar al seu prestigi i seguretat.

Labrado inicia la segona part amb la problemàtica de molts estudiosos de considerar coherent o no l’episodi de l’entremès del rei Artús, com ho justifiquen Lola Badia i Albert Hauf. Considera, doncs, que s’allunya del significat global de l’obra i que no ens aporta gaire informació a nivell de contingut de discurs. Com es pot comprovar, Tirant es preocupa molt per la seua bona imatge, amb una intencionalitat molt marcada: després d’obtenir els seus botins, com a mostra de propaganda, el nostre heroi repartí els diners entre dos comtes perquè els els donara a la gent. Aquesta part finalitza amb Un desacord permanent entre l’emperador i Tirant, en què aquest darrer ofereix una possible solució: «Si desijau que us done lo meu imperi…», però que acaba malencertant en «no en façau compte, que jo el m’he mester», tot i que morirà, i ja no li serà necessari.

De la tercera i última part, «Tirant contra Escariano», cal comentar l’episodi de la galera, on hi són Tirant i Plaerdemavida, que es lliuren d’enfonsar-se, tot i que el primer, malgrat ser un cavaller i tenir els coneixements de natació limitats, se’n surt perfectament. En El rei Escariano s’explica que el castell Mont Tuber, on restà la princesa Maragdina, pot ser fictici, però es tracta del topònim Mondúver, situat a Gandia, on romangué Martorell. A més, Tirant coneix durant la seua estada a l’Àfrica un frare valencià, la qual cosa permet realitzar una digressió reflexiva de la ciutat: «una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d’ésser molt pomposa e de molts valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera…». Per últim, cal destacar que l’autor adjudica els mateixos trets i diverses coincidències entre Blandín de Cornualla i Escariano, cosa que ens adverteix que Martorell coneixia el text anònim del segle XIV aproximadament. [Part central de la ressenya de Núria Bauxauli, a la revista Saó]