El capítol 143 del Tirant lo Blanc (València, 1490) prové d'una epístola llatina de Petrarca (circa 1352), la traducció catalana de la qual es conserva en dues còpies del segle XV. En el present article s'estudien les unitats fràsiques (UFs) contingudes a l'esmentat capítol amb la finalitat de localitzar-les, identificar-les i fer-ne l'inventari; comparar-les en la seva transmissió textual; analitzar-les en context; i contrastar-les amb les UFs corresponents de les traduccions castellana (1511) i italiana (1538) del Tirant. Pel seu caràcter didacticomoral, el text recull un nombrós florilegi de parèmies (apotegmes, sentències bíbliques, frases sentencioses, proverbis...), però també hi ha moltes altres UFs (col.locacions, locucions i fórmules). El treball s'ha realitzat a partir de la confecció d'una base de dades, amb la corresponent fitxa per a cada UF. [Resum dels autors]

Concina describes how the fortune of Martorell’s Tirant lo Blanch in Italy is characterized by the early interest for this novel expressed since the beginning of the sixteenth century. The documentation on this subject, consisting mainly of letters, shows in particular the early attention of Isabella d’Este for the novel, as witnessed by the letters of the Marquise mentioning the Catalan Tirant, and by the presence of two copies of this text in the inventory drawn up after her death. Furthermore, the first Italian translation of Tirant, written by Lelio Manfredi between 1515 and 1519 (and printed posthumously in Venice in 1538), was made for Federico II Gonzaga. Once provided a summary on the genesis of this translation (as it can be reconstructed on the basis of the information provided by Manfredi’s correspondence with the court of Mantua), the paper focuses on some specific aspects of the text, studied in rela­tion to its Catalan source. The analysis confirms once again what has been observed by previous scholarship, i.e. the extreme stylistic care paid by the author in transferring Martorell’s text into Italian. [Ressenya al llibre en Tirant, 18, 2015, pp. 399-402; p. 401 (Silvia Millán)]

Reproduït en el seu Lleures i converses d'un filòleg, Barcelona, Club Editor (El Pi de les Tres Branques), 1971, pàgs. 363-378.

Estudi dels paral·lelismes entre la temàtica de tres romanços: La donzella guerrera, La viuda i La vella, i certs passatges del Tirant. La temàtica del romancer hauria estat adaptada a les situacions que viuen els personatges i incorporada així a la trama de la novel·la. [BBAHLM]

[Tesi Master of Arts]

Treball de tesina destinat a resaltar els reeixits elements realistes al Tirant lo Blanc. Després d'una Introducció, que presenta l'obra, es distribueixen aquestos elements en: 1) llocs geogràfics; 2) detalls materials (assumptes econòmics, menjar, vestit, trets físics, accesoris incidentals -mobles, escales-, eines, etc.); 3) documents (dossiers, etiqueta, diversions, estratègies bèl·liques, juraments, vots, actes notarials, proverbis, divises, citacions, al·lusions, precs, dialegs, lletres, temps, edats, mesures, enumeracions); 4) interès sociològic (família, relacions específiques, rang, ocupacions, generalitats); 5) impersonalitat (en el sentit de punt de vista del narrador distanciat, sense intervenció directa ni gloses, que presenta uns personatges a través d'altres, com en la novel·la realista). Es conclou que Tirant lo Blanc té trets realístics (sovint humorístics), que el diferencien i fan modern respecte el model amadisià. Martorell podia haver dit, com Balzac respecte la seua obra: "Mon ouvrage a sa généalogie et ses familles, ses lieus et ses choses, ses personnes et ses faits" (p. 48). S'hi inclou bibliografia.

[Dissertation]

Parteix de la tasca crítica sobre Tirant lo Blanc que ha fet l'escriptor peruà, i de la singularitat de Pantaleón y las visitadores respecte a les seues primeres obres, on l'aspecte humorístic no era tan palés, i assenyala algunes similaritats entre aquesta novel·la i Tirant. La primera seria l'humor, que afecta al personatge de Pantaleón Pantoja, que ha d'actuar -com Tirant- com a involuntari Casanova, quan de fet és un home militar, amb mentalitat militar, que regula les seues relacions socials (gust per la regulació i fe en el fet que les armes ho poden resoldre tot). La juxtaposició de rígida lògica militar amb geografia tòrrida, on el sexe i els rites són irracionals, es resolen en paròdia a la novel·la de Pantaleón, i el mateix enfrontament entre dos regnes antitètics (ideal cavalleresc i sensualitat pagana) es pot comprovar en Tirant lo Blanc. Pantaleón s'obsesiona per la Brasileña, com Tirant per Carmesina, i també ambdues dones tenen paral·lels, en el sentit que són font de desdoblament entre els desigs ideals de perfecció femenina dels protagonistes i la realitat ambivalent que hi representen. Estructuralment, l'ús en Pantaleón de cartes (7), documents militars (16), missatges, retalls de diaris, etc., tindrien precedent en la formalitat retòrica de les cartes i discursos al Tirant lo Blanc. Finalment, la confusió entre l'apariència i essència, entre el deure i l'ésser, fa que hi aparega la crisi quan tots dos protagonistes confonen allò que són amb allò que representen (la perfecció militar), confusió que duu fins i tot més lluny Vargas Llosa en convertir Pantaleón a la fi de la novel·la en Quixot de la seua causa de proselitisme. En conclusió, per a Dauster és impossible provar que la crítica irònica de la decadència de la societat peruana, així com la humanitat i realisme dels persontges, estiguen influenciats per Tirant lo Blanc, tot i que, donat l'interés de Vargas Llosa per l'obra, és una legítima presumpció. [R.B.-J.I.]

[Gener de 1989]

[Articles de B. De Nijs, A. Ferrando, A. Furió, A. Hauf, J. Iborra, V. Minervini i D. Rosenthal]

[Vegeu articles independents, per autor]