[Versió catalana d'aquest article dins el seu, Problemes de la llengua a València i als seus voltants, València, Servei de Publicacions de la Universitat de València, 1987, pp. 103-115.]

Colón confronta les solucions lèxiques del català, l'espanyol i l'italià a partir del cap. 231 de Tirant lo Blanc, i les traduccions coetànies a aquests idiomes, amb la finalitat d'afegir material lexicogràfic a la polèmica sobre l'ibero o gal·lo-romanisme de la llengua catalana. [R.B.-J.I.]

En aquest article, Germà Colón hi parteix d’un capítol previ del seu El lèxico catalán en la Romania, text en què havia parat atenció a un episodi (part del capítol 231) del Tirant lo Blanc català acarat amb la traducció corresponent en castellà segons l’edició a Valladolid (1511) amb l’objectiu d’aconseguir dades fefaents al voltant de les tries lèxiques del català i de l’espanyol en el tombant del XV al XVI. Amb aquesta mateixa intenció, la de conéixer les opcions lèxiques a què sembla acollir-se cada llengua tot aprofitant la font de comparança de caràcter sincrònic que ofereixen traduccions properes cronològicament, l’erudit castellonenc amplia la comparança a l’italià mitjançant l’afegitó del mateix capítol segons la traducció editada a Venècia (1538). Per a dur a terme dita tasca comparativa, Colón estableix quatre tipologies de resultats lèxics: en primer lloc, solucions independents, amb exemples com ara alendar/resollar/halitare o lleja/fea/disforme; en segon lloc, discrepàncies italianes, tal com testimonien acabat/acabado/finito o mirava/mirava/vedea; en tercer lloc, divergències catalanes, del tipus de sopava/cenava/cenaua o ab/con/con; en quart i últim lloc, divergències castellanes, entre les quals es pot destacar cuixes/muslos/coscie o despullar/desnudar/spogliare. D’acord amb els resultats obtinguts, l’investigador assenyala que els casos primer i quart són els més habituals, tot seguit de la segona opció i, en darrer terme, de la tercera, malgrat reconéixer que, ocasionalment, les traduccions de caire arbitrari, en què el traductor s’allunya de la interpretació fidel per voluntat pròpia o per desconeixement, eviten comprovar alguns casos. En la conclusió, Colón ressalta el valor del mètode contrastiu, però adverteix que, de tota manera, cal no desvirtuar els resultats amb estadístiques i quantificacions enganyoses. [BILICAME, EB]

Colon lloa les possibilitats d'estudi lingüístic de que ens forneix el Tirant lo Blanc en aprofitar com a fonts textos de diferents èpoques i haver estat traduït gairebé immediatament al castellà i l'italià. Repasa alguns dels seus treballs sobre Tirant lo Blanc, tot afegint-hi algunes revisions, i reflexiona sobre l'ús a l'obra de diversos trets lèxics: espay/estona i sempre/tostemps. Qüestiona la suposada "catalanitat" o "valencianitat" d'alguns mots, i dedica especial atenció a l'aprofitament de la Lletra dels reals costums de Petrarca, matitzant la polèmica sobre l'arcaisme o modernitat del lèxic, segons les versions, i considerant estilístics molts dels canvis. El Guillem de Varoic, en les seues dues versions, ofereix l'oportunitat de destacar nombrosos casos de variabilitat estilística i sintàctica on la presència d'arcaismes s'explica per una de les fonts de l'obra: el Libre de l'orde de cavalleria de Llull. Acaba contrastant des d'un punt de vista lingüístic les traduccions del Tirant lo Blanc, i desitjant la realització d'una gramàtica descriptiva de l'obra. [R.B.-J.I.]

G. Colon fa un seguit de consideracions lingüístiques al voltant de l'aparició de mots com estona i sempre encaminades a il·lustrar la idea que el Tirant lo Blanc pot actuar com a element consignador de la presència d'un conjunt de mots que hom voldria bandejar com a no catalans i que també apareixen en d'altres textos valencians de l'època. Seguidament l'autor compara el Tirant amb la Lletra dels reals costums de Petrarca (remarcant la importància de les dades que aporta el Ms. 7811 de la Biblioteca Nacional de Madrid), amb el text del Guillem de Varoic (a través dels diferents canvis lexicals que respecte del model inicial presenta el Tirant) i amb les traduccions castellana i italiana del 1511 i 1538 respectivament. [BBAHLM]

Es tracta d’un treball de caràcter general en què Germà Colón mira d’aportar llum sobre diversos aspectes de la llengua del Tirant lo Blanc, sovint mitjançant una metodologia de caràcter comparatista. En una primera part, l’atenció de l’estudiós gira al voltant de parelles lèxiques sinonímiques, l’anàlisi de distribució de les quals es mostra interessant. Així, a tall d’exemple, mentre que el mot sempre predomina al principi i al final de la novel·la, tostemps recorre el text de manera menys sistemàtica, cosa que Colón relaciona amb la condició d’aquest darrer mot com a habitual en l’època en contrast amb un sempre que es revela en qualitat de cultisme de moda, quan, a mesura que ens acostem a les darreries del XV, en els àmbits intel·lectuals s’afavoreix una major proximitat als ètims llatins. En altres casos, com la preferència d’espai sobre estona, mot present, entre d’altres, en sor Isabel de Villena o Antoni Canals, cal llegir-hi sols un prurit de voluntat estilística. En una línia continuista, el pas següent de l’article de Colón és atendre a un llistat de paraules no tingudes com a genuïnament valencianes per part del sector secessionista com ara aturar, aucell, oncle, petit, servei, vermell, etc. totes les quals es poden documentar en el Tirant, sovint en alternança amb les formes que sí que accepta dit reducte ideològic. En aquest punt del treball, Colón se centra en l’anàlisi lèxica del capítol 143, és a dir, els consells d’Abdal·là Salomó, que té com a font l’epístola de Petrarca titulada Lletra de reals costums, per a la qual cosa estableix una taula de comparança entre el text tirantià i els dos manuscrits que contenen dita epístola en català, l’un conservat a la Biblioteca Nacional i l’altre a la Biblioteca de Catalunya. Els resultats d’aquest acarament mostren canvis com, per exemple, el de sovent per sovint, o paor per temor, indicis de modernització, però, adverteix Colón, en combinació amb una voluntat de joc estilístic. Tot mantenint la mecànica comparativa, l’erudit passa a confrontar el Guillem de Varoic primitiu amb la reescriptura final tal com apareix inserit en la primera part de la novel·la, tasca que apunta novament vers la modernització respecte l’esborrany ―si bé s’ha de tenir en compte que moltes innovacions eren realment arcaismes de la font lu·liana i no de Martorell mateix, com és el cas del canvi de gitar per llançar―, però també el desig d’emmirallar modes erudites com ara el pas de coratge a l’italianisme ànimo o el pas d’homei al cultisme homicidi. Finalment, l’article es tanca amb una breu comparança, explorada més àmpliament en altres treballs previs, entre el Tirant i les traduccions castellana (Valladolid, 1511) i italiana (Venècia, 1538), acció que il·lumina sobre mots específics de cada llengua gràcies a la proximitat cronològica de tots tres ítems. Així, el fet que la traducció castellana opte per mots com quedar, queixar i buscar per a traduir els catalans restar o romandre, clamar o plànyer, i cercar, assenyala que l’ús d’aquells ètims en el català actual és posterior; en sentit invers, el castellà no sembla conéixer joven i parque, ja que tradueix jove per mancebo i bosque per parc. Pel que fa a l’italià, burla és revelada com a hispanisme si atenem al fet que, a la parella burla/burlar compartida pel castellà i el català, hi fa correspondre volezza/beffa i scherzare. [BILICAME, E.B.]

Traduït al català al seu La llengua catalana en els seus textos, vol. I, Barcelona, Curial, 1978.

Martorell fa una descripció de l'origen llegendari de l'orde de la Garrotera, vuitanta any abans que ho fes Polidorus Vergilius a l'Anglica Historia (1534). Colon posa en relació la descripció de Martorell amb una referència a la Garrotera per part de Corella, al Trihunfo de les dones (1470-80, segons Colon), tot proposant que hi hauria hagut influències creuades entre els dos autors. Martorell copià Corella, però Corella hauria conegut o bé el text o bé la història de la Garrotera.

Aclariment d'alguns fenòmens lingüístics que han estat valorats erròniament per la tradició a partir de l'estudi d'aquests elements al Tirant. Aportació a la cronologia d'alguns mots en les diferents llengües romàniques a partir de l'estudi de l'assimilació que Martorell féu de textos preexistents a partir de les traduccions antigues de l'obra al castellà i a l'italià. [BBAHLM]

Aquest article és, en línies generals, el mateix que «La llengua a l’època del Tirant» (1991), amb sols algun canvi superficial com ara el títol, fet que es deu a un reconeixement explícit per Germà Colón segons el qual no creu que siga possible de descriure fefaentment l’estat de la llengua en l’època si no es compta amb aïnes de treball fiables com ara les concordances lèxiques obtingudes a la Universitat de Barcelona, encara provisionals en el moment de la redacció. Es tracta, doncs, d’un treball de caràcter general en què Germà Colón mira d’aportar llum sobre diversos aspectes de la llengua del Tirant lo Blanc, sovint mitjançant una metodologia de caràcter comparatístic. En una primera part, l’atenció de l’estudiós gira al voltant de parelles lèxiques sinonímiques, l’anàlisi de distribució de les quals es mostra interessant. Així, a tall d’exemple, mentre que el mot sempre predomina al principi i al final de la novel·la, tostemps recorre el text de manera menys sistemàtica, cosa que Colón relaciona amb la condició d’aquest darrer mot com a habitual en l’època en contrast amb un sempre que es revela en qualitat de cultisme de moda, quan, a mesura que ens acostem a les darreries del XV, en els àmbits intel·lectuals s’afavoreix una major proximitat als ètims llatins. En altres casos, com la preferència d’espai sobre estona, mot present, entre d’altres, en sor Isabel de Villena o Antoni Canals, cal llegir-hi sols un prurit de voluntat estilística. En una línia continuista, el pas següent de l’article de Colón és atendre a un llistat de paraules no tingudes per genuïnament valencianes per part del sector secessionista com ara aturar, aucell, oncle, petit, servei, vermell, etc. totes les quals es poden documentar en el Tirant, sovint en alternança amb les formes que sí que accepta dit reducte ideològic. En aquest punt del treball, Colón se centra en l’anàlisi lèxica del capítol 143, és a dir, els consells d’Abdal·là Salomó, que té com a font l’epístola de Petrarca titulada Lletra de reals costums, per a la qual cosa estableix una taula de comparança entre el text tirantià i els dos manuscrits que contenen dita epístola en català, l’un conservat a la Biblioteca Nacional i l’altre a la Biblioteca de Catalunya. Els resultats d’aquest acarament mostren canvis com, per exemple, el de sovent per sovint, o paor per temor, indicis de modernització, però, adverteix Colón, en combinació amb una voluntat de joc estilístic. Tot mantenint la mecànica comparatística, l’erudit passa a confrontar el Guillem de Varoic primitiu amb la reescriptura final tal com apareix inserit en la primera part de la novel·la, tasca que apunta novament vers la modernització respecte l’esborrany ―si bé s’ha de tenir en compte que moltes innovacions eren realment arcaismes de la font lu·liana i no de Martorell mateix, com és el cas del canvi de gitar per llançar―, però també el desig d’emmirallar modes erudites com ara el pas de coratge a l’italianisme ànimo o el pas d’homei al cultisme homicidi. Finalment, l’article es tanca amb un breu comparança, explorada més àmpliament en altres treballs previs, entre el Tirant i les traduccions castellana (Valladolid, 1511) i italiana (Venècia, 1538), acció que il·lumina sobre mots específics de cada llengua gràcies a la proximitat cronològica de tots tres ítems. Així, el fet que la traducció castellana opte per mots com quedar, queixar i buscar per a traduir els catalans restar o romandre, clamar o plànyer, i cercar, assenyala que l’ús d’aquells ètims en el català actual és posterior; en sentit invers, el castellà no sembla conéixer joven i parque, ja que tradueix jove per mancebo i bosque per parc. Pel que fa a l’italià, burla és revelada com a hispanisme si atenem al fet que, a la parella burla/burlar compartida pel castellà i el català, hi fa correspondre volezza/beffa i scherzare. [BILICAME, EB]

Traducció, a les pp. 3-11, amb lleus noves precisions, del seu "¿Qué lengua hablaba...?" (1993); i versió, a les pp. 13-37, del seu "Problemes lingüístics..." (1993).

La morte per malattia del protagonista de Tirant lo Blanc è uno dei segni più marcati della sua modernità, nonostante i possibili collegamenti con le morti di alcuni re catalani, narrate nelle cronache di Bernat Desclot e di Ramon Muntaner. Si tratta di una morte banale, che riscrive completamente quella sacrificale di eroi precendenti, facendo cadere un mito anche nella forma: mal de costat pas­seggiando al costat dels murs rinvia a un nuovo modo di indicare il mal di cuore di cortese memoria, forse anche con un po' di ironia, nella sua ambiguità. [Resum de l’autora]