Estudi del capítol 189, especialment de l'encontre entre Carmesina i Tirant i de l'episodi del joc de la taula rodona. Anàlisi de l'ús de les fonts literàries i els tòpics segons els interessos de Martorell i la nova moda literària del segle XV. [BBAHLM]

[Versió lleugerament modificada en el seu Dal Tirant al Quijote, Bari, Adriatica Editrice (Biblioteca di Filologia Romanza, 36), 1994, pàgs. 11-34.]

Grilli enfoca el tema des d'un punt de vista cultural, lingüístic (el relleu que es dóna entre 1400 i 1500, quan castellà, català, portuguès i toscà substitueixen a l'occità i francès com a llengües vulgars de rellevància literària) i literari (a partir dels acostaments riquerians, incidint especialment en Enrique de Villena i en la Crònica Sarracina). La biografia cavalleresca de Tirant pot ser esquematitzada, assenyala, en tres nivells d'anàlisi: el biogràfic (els models històrics ja ben proposats per Riquer: Roger de Flor, János Hunyadi o Pedro Vázquez de Saavedra); la definició del personatge pel que fa a identitat moral i psicològica (hi destaca l'anàlisi de Avalle-Arce, amb el seu penetrant estudi de l'episodi de Ricomana, i els contrastos que el mateix cervantista s'estableix entre Tirant i Amadís); i, en tercer lloc, el de l'estructuració del protagonista com un Egon que s'alimenta de la pròpia narració. A partir d'aquest fet, "il distacco della aventura di Tirant del model storiografico della biografia cavalleresca si compie dunque gradualment, ma inesorabilmente" (1994: 23-25). El desinterès o separació ve, en efecte, per a Grilli, per una aposta estilística i retòrica decidida en favor de dialogisme i del desenvolupament de les maneres de l'elocutio, aposta marcada des de la mateixa elecció dels clàssics que constitueixen els pilars de la memòria literària de Martorell (la qual Josep Pujol [2002] anomenarà la seua "biblioteca mental"). No obstant això, Grilli acaba conciliant: "Historia (e non story), il romanzo di Martorell non a perciò perso l'ispirazione iniziale che gli veniva dalla costruzione biografica" (1994: 34). Tirant constitueix, en definitiva, un gènere de transició que combina elements del romanç medieval de cavalleries amb els de moderna novel·la biogràfica. [R.B.]

Distincions teòriques entre model biogràfic i novel·la, enteses com a distincions entre gènere i obra, aplicades al cas Tirant en el marc del naixement i desenvolupament de la narrativa de gran volada als segles XV-XVII. [BBAHLM]

[Reeditat a Roma, Arachne, 2014.]

[Ressenya en Revista de Filología Románica, 13, 1996, pp. 469-474 (Raquel Torres Fernández): http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmcv12c9

Resum i valoració general del contingut a Rafael Beltran, "Grilli y el abrazo crítico a los clásicos: de Tirant al Quijote", dins Novecento e dintorni. Grilli in Catalogna, ed. Nancy De Benedetto i Enric Bou, Biblioteca di Rassegna Iberistica, 3, Venecia, Ca’Foscari, 2016, pp. 37-56.]

Recull, en tres parts, de treballs de l'autor ja publicats sobre les dues grans novel·les del títol. A la primera es reuneixen articles sobre qüestions de gènere. A la segona, dos estudis respectivament sobre la teatralitat al Tirant i sobre aspectes dels menjars en les dues novel·les. A la tercera hi ha tres treballs sobre qüestions ideològiques. [BBAHLM]

Recull, agrupats en tres parts, una sèrie de treballs ja publicats anteriorment sobre el Tirant i el Quijote. A la 1a part s'estudien qüestions de gènere; la 2a conté un estudi sobre la teatralitat en el Tirant i un altre sobre aspectes dels menjars en les dues obres; els treballs de la 3a part tracten qüestions ideològiques. [BILICAME]

[Traducció reelaborada de l'article al cap. “Los héroes de la Guerra de Troya y su recaída en la literatura caballeresca”, del seu Literatura caballeresca y re-escrituras cervantinas, Alcalá de Henares, Centro de Estudios Cervantinos, 2004, pp. 61-79] 

[Article reelaborat i molt ampliat posteriorment dins el cap. II, 4, “El escudero triunfa en el Palacio: la fiesta como teatro de la literatura (Quijote, II, 30-33)”, del seu llibre Literatura caballeresca y re-escrituras cervantinas, Alcalá de Henares, Centro de Estudios Cervantinos, 2004, pp. 145-168.]

És evident la connexió entre les dues corts: mestresses poderoses, propietàries frustrades, donzelles atrevides i escuders ambiciosos; festes i espectacles, amb actors que arriben a disfressar-se (en ambdues obres) de Merlín; farses sense avís previ, amb enganys als protagonistes per poder gaudir i burlar dels seus ingenus errors. I, tanmateix, "el plaer sexual en l'obra de Martorell s'explica en la trama i no en la transfiguració verbal" (2004: 167). El cavaller (Tirant) i l'escuder (Hipòlit) somien amb estimar, però aconsegueixen satisfer el seu desig; difícil, o fins antagònic, seria plantejar el mateix en el cas del Quixot, és clar, on els ducs són "aristòcrates il·lustres però potser resignats a assumir el paper de provincians que han substituït l'aventura de la vida amb les aventures de la literatura" (2004: 168). [R.B.]

[Versió italiana, lleugerament modificada, en el seu Dal Tirant al Quijote, Bari, Adriatica Editrice (Biblioteca di Filologia Romanza, 36), 1994, pp. 111-129.]

Grilli introdueix l'anàlisi del tema gastronòmic, en aquells anys enormement nou i fins insòlit (per ser considerat fins al moment per la crítica d'importància molt secundària), com a ingredient crucial de la història de la vida quotidiana i la literatura. No obstant això, estaven apareixent justament en aquells anys, o es trobaven en potència, una sèrie de llibres i estudis, a Anglaterra, França i Itàlia, al voltant de la història del menjar i l'alimentació (fam i abundància), dins la història del gust i la cultura, que marcarien el camí per a futures aportacions al camp hispànic. La incursió de Grilli, per tant, anuncia treballs fonamentals al voltant del tema. Grilli aborda específicament els aspectes més convivencials del menjar al Tirant. En els àpats es poden distingir dues funcions: la del menjar com suggeridora d'un moviment interior i la del banquet organitzat com a delimitador d'un espai escènic (1994: 112-113). A la primera funció, si bé certs aliments s'esmenten com recomanats per a determinats estats d'ànim o com receptes per curar malalties, el menjar és, sobretot, forma de relació social, part de la festa, substitutiva o propiciadora de les relacions amoroses, a través de símbols de luxe (les mitges adornades amb xanglots de raïm, les pinyes amb diamants...). Pel que fa a la segona funció, tota l'exhibició de prodigalitat fastuosa al Tirant -reflex d'una realitat nobiliària- es converteix en ideal i necessitat de frugalitat en el Quixot. Els banquets als que pugui ser convidat el cavaller en la Primera part seran sempre fruit de la seva imaginació; en canvi, en la Segona part la seua fama li farà passar a ser prestigiós convidat dels ducs. El mateix "ideal" ascètic quixotesc l'observa Grilli a l'exili africà de Tirant, com a part de la seua obligada penitència o expiació amorosa; però que acabarà, en contrapunt, amb el banquet d'esposalles o amb el gran banquet final de les noces d'Hipòlit i l'Emperadriu. [R.B.]

[Versió modificada en el seu Dal Tirant al Quijote, Bari, Adriatica Editrice (Biblioteca di Filologia Romanza, 36), 1994, pàgs. 87-109.]

Grilli parteix del fet que l'acció o narratio s'atura o suspèn en les dues novel·les quan es produeix l'arribada de tots dos protagonistes a un palau: la cort imperial de Constantinoble en el cas del Tirant, o la cort dels Ducs en el cas del Quixot. Si és veritat que darrere de l'episodi de la cort oriental de la novel·la de Martorell es troba com a rerefons el lloc real de la casa ducal de Gandia, la transposició a una altra llengua i el transcurs diacrònic fan perdre les referències autobiogràfiques i provincianes en la traducció castellana editada per Diego de Gumiel (Valladolid, 1511). En aquesta versió, incideix Grilli, hi ha fins i tot una diferent reorganització interna dels capítols en cinc llibres, de manera que l'episodi de la cort de Constantinoble es presenta de manera aïllada enmig del llibre tercer, separat dels dos primers llibres, que ens relaten les aventures de Tirant en terra anglesa i a la Mediterrània (Sicília i Rodes). Cal afegir que en el nou pròleg a aquest tercer llibre el traductor introdueix cites d'autors clàssics -Plató, Sèneca, Marcial i Ovidi-, de manera que les gestes del cavaller Tirant es filtrarien a través de la inserció en la tradició de la literatura cavalleresca del Cinc-cents i s'allunyarien del model tardo-medieval del Tirant original. Pel que fa al Quixot, la novel·la dins de la novel·la que ve a ser l'arribada del Quixot i el seu escuder a la cort dels Ducs es proposa com a actuació teatral -i en aquest aspecte es poden notar semblances notòries amb el mateix episodi del Tirant-, entre l'entremès carnavalesc i la paròdia dels llibres de cavalleries, el que resulta possible dins de l'univers cervantí i quixotesc, però perquè no s'abandona en la ficció la sàtira d'aquest gènere literari. Tot això és factible, considera Grilli, solament des del moment en què hi ha un antecedent -el Tirant- que assigna a l'episodi del palau dels Ducs un lloc dins d'una precisa tradició literària. En el Quixot, però, tot -la aventura, el desig eròtic- adquirirà una dimensió llibresca més enlairada i alhora profunda. [R.B.]

[Versió italiana, lleugerament modificada, en el seu Dal "Tirant" al "Quijote", Bari, Adriatica Editrice (Biblioteca di Filologia Romanza, 36), 1994, pàgs. 35-61.]

Alguns aspectes situen el Tirant fora de l'òrbita de la novel·la moderna, representada pel Quixot: una trama no lineal; un protagonista sense entitat psicològica pròpia, indefinició que es manifesta en el doble estil de l'obra; un autor incapaç d'abandonar les preocupacions i els ideals de la pròpia classe, enfront el punt de vista universal adoptat per Cervantes. [BBAHLM]

Detalla el salt -"interferenza"- que es produeix des de la linealitat de la biografia històrica (ordre cronològic de les cròniques, llibres de viatges, documents o cartes d'experiències reals), fins l'aprofundiment psicològic del Bildungsroman, quan el personatge va incorporant al seu itinerari saviesa adquirida. Bagatge que conduirà el protagonista a la desil·lusió final, a la decadència, quan els seus companys de viatge deixen de requerir la seua ajuda, ja que ells han assolit les seves pròpies metes i trobat la independència, i quan l'objectiu amorós haja estat igualment assolit i haja deixat de ser, per tant, estímul d'acció. Es planteja que alguna cosa semblant passa amb el Quixot, on tot s'ensorra al voltant del heroi, alhora que els seus acòlits, començant per Sancho, semblen haver trobat el seu propi camí. Per tant, "il dualisme tra il mondo ideale e il mondo reale che nel Tirant vive solo di letteratura, nel Quixot raggiunge paradigmi universali" (1994: 61). [R.B.]