La versió castellana del Tirant fa explícita, mitjançant la seva divisió en llibres i la introducció d'un pròleg, la solució de continuïtat que suposa l'arribada de Tirant a Constantinoble i el seu enamorament. Se suggereix una relació entre aquest fet i l'episodi del palau dels ducs a la segona part del Quijote. [BBAHLM]

Grilli, a partir de l’anàlisi de la versió castellana del Tirant i del Quijote de Cervantes, assenyala una relació directa entre aquestes dues obres: l’estada de Tirant i la seua host a la cort de Constantinoble amb els passatges de Quijote i Sancho al palau dels ducs (part II del Quijote). [M.L.]

1. En el Tirante de 1511 (libro III) se destaca la novedad de la situación palaciega y la identidad erótica en una línea de continuidad y ruptura paródica de la tradición tristaniana y artúrica, sin perder de vista

2. el legado del viaje a Oriente e identidad sexual como auténtica médula de la continuidad cultural entre pasado clásico y nueva sensibilidad y modernas curiosidades; 

3. sin embargo, el exceso de retoricismo introducido en 1511 y con el que se trama la versión castellana puede haber constituido una sugerencia para utilizar lo novedoso de la materia tirantiana dentro de un distinto planteamiento, donde lo paródico sale de la misma literatura y no de la realidad representada. [...]

Los modelos vivos inspiradores de Martorell son los marqueses de Villena y condes de Ribagorza, duques de Gandía. Los modelos vivos de los duques del Quijote pertenecen a la casa de Villahermosa y Luna: la duquesa heredera del condado de Ribagorza y su marido heredero del ducado de Gandía. [...] [De la Conclusió general de l'autor.]

Grilli vincula directament el tema del viatge a Orient amb el del descobriment del cos femení. Perquè la trobada amb una alteritat feta de col·lectivitats o ciutats -Tunísia, Constantinoble- s'individualitza en el descobriment del cos adolescent per part del viatger. Hi introdueix la comparació amb un llibre de viatges reals, anterior a la novel·la de Martorell, les Andanças e viajes de Però Tafur. [R.B.]

La literatura de viatges i el tema de la descoberta del cos femení; comparances entre fragments del Tirant i de viatgers reals. Intermediaris cultes. [BBAHLM]

[Reedició en el seu Dal Tirant al Quijote, Bari, Adriatica Editrice (Biblioteca di Filologia Romanza, 36), 1994, pàgs. 16-30.]

Grilli comença amb l'escena del Quixot (I, XXI), en la qual l'hidalgo desenvolupa el fil argumental d'un llibre que podria ser esquema-tipus de diversos llibres de cavalleries, però també de la història de Tirant en la seva novel·la, segons va proposar Martí de Riquer. El punt de partida de l'article és que tant Tirant com el Quixot són cavallers fracassats en el sentit que el que aconsegueixen no és per a si mateixos, sinó per als seus segons, Hipòlit o Sancho, respectivament. Aquesta hipòtesi condueix a un leitmotiv, que Grilli desenvolupa centrat ja exclusivament en Tirant: el cavaller bretó abandona les seves obligacions de cavaller per esdevenir cortesà, des de Sicília, i sobretot a Constantinoble, on arriba a degradar-se fins haver de realitzar papers ridículs i celestinescos. La dicotomia, en aquest cas deures vs. plaers, deriva de la doble esfera d'actuació (guerra vs. amor) plantejada per Riquer, però permet a Grilli desenvolupar una sèrie de comentaris substanciosos i fructífers, saltant d'un tema a un altre amb llibertat, glossant passatges suculents i detalls aparentment menors amb una notable sagacitat crítica. [R.B.]

En aquest treball, Josep Guia hi parteix de la idea que la recerca de concordances lèxiques de termes onomàstics i de concordances fràsiques d’expressions que s’hi relacionen, es constitueix com a mètode fiable a l’hora d’atendre a relacions de dependència entre l’obra literària analitzada i altres textos literaris, o entre aquella i la realitat contextual. Sobre la recerca del material purament contingut en la novel·la, l’investigador tracta d’explicar el rerefons de la formació de l’antropònim del protagonista: d’una banda, Tirant remet al topònim Tirània, la terra del pare, i al mot comú tirà; d’una altra, l’adjectiu Blanc es relaciona amb Blanca, el nom de la mare, i amb les connotacions positives culturalment connotades per a dit color. No obstant això, alguns historiadors n’han volgut cercar les motivacions en la influència de personatges reals. Així, C. Marinesco ha proposat que l’adjectiu de l’antropònim potser procedeix del sobrenom amb què era conegut, a Occident, el capdill hongarès Joan Hunyadi. Un altre historiador, E. von Richthofen, apunta que el topònim Tirània deu provenir de Turània o Torània, la regió de la Touraine d’on era senyor Folc V, rei de Jerusalem entre el 1131 i el 1143, i del qual es narren episodis en la Historia rerum in partibus transmarinis, de Guillem de Tiro, una de les fonts del Tirant; així mateix, també Richthofen relaciona Blanc amb Blanca de Castella, mare de Lluís IX de França, la mort del qual és narrada en la Gran Conquista de Ultramar, també utilitzada en la novel·la de Joanot Martorell. D’acord amb aquesta recerca que combina les dades lingüístiques i textuals amb les de caire historiogràfic, Guia formula una nova hipòtesi que il·lumine les claus de l’antropònim: així, parteix de la figura del príncep de Viana, fill del castellà Joan Trastàmara, al qual se’l pot considerar com a tirà envers son fill ja que tractà de llevar-li els drets hereditaris a la Corona, i de Blanca de Navarra. Pel que fa a l’altra protagonista, la princesa Carmesina, l’articulista descarta el nom com a hipocorístic de Carme, i el relaciona amb la forma femenina de carmesí, com es desprén de diversitat documental en el Tirant mateix i en altres textos medievals, no sols literaris, i entre els quals cal destacar la producció de Joan Roís de Corella, a qui s’apunta com a font de la troballa lèxica de Corella atesos diversos usos adjectivals que se li coneixen. [BILICAME, E.B.]

Pròleg de Curt Wittlin (pp. 11-27).

[Resenyes de J. Miguel, Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, V, 1996-1997, pp. 433-437; Víctor Mansanet, El Periòdic (desembre de 1966), p. 38; Víctor Infantes, Noticias Bibliográficas. Boletín Bibliográfico Anticuario, 60 (noviembre/diciembre 1997), pp. 34-35]

Repàs pretesament objectiu dels materials de Corella detectats al Tirant, encaminat a «demostrar» que aquest és l'autor de la novel·la. La urgència «demostrativa» fa que quedi de banda no únicament qualsevol mena de qüestionament seriós de la cronologia de les obres de Corella -que no ha estat fixada-, sinó també l'anàlisi i la valoració dels materials no corellians del Tirant: Sèneca, Guido delle Colonne, Torroella, Eiximenis, Boccaccio, etc., així com tota la documentació que atribueix l'obra a Martorell. L'absoluta ignorància dels hàbits tardomedievals de composició retòrica, combinada amb un desplegament de recursos de convicció fora de lloc i una ocultació de proves sistemàtica, fan d'aquest llibre una peça aliena als mètodes de treball de la recerca filològica. [BBAHLM]

A partir de les coincidències fraseològiques del Tirant i de les obres de Corella, Guia defensa que aquest últim escriptor és l'autor fonamental del Tirant editat el 1490.

Revisió de l'escassa bibliografia sobre les frases fetes i els proverbis al Tirant amb suggeriments per a un despullament sistemàtic. [BBAHLM]

En aquest article, Josep Guia hi repassa i hi descriu pormenoritzadament totes les aportacions bibliogràfiques prèvies sobre l’estat del refranyer allotjat en el Tirant lo Blanc, és a dir, el corpus parèmic disseminat en la novel·la valenciana: així, «Tirant lo Blanch. Aphorismes et proverbes» d’Emile Leguiel (1913), «25 adagis extrets de la novel·la Tirant lo Blanch» de J. Carreras i Candi, «Els refranys del Tirant lo Blanch» de Francesc de Borja Moll (1934), «Els refranys en el Tirant lo Blanc» de Vicent Escrivà (1992) i «Llengua popular i col·loquial al Tirant lo Blanch» d’Emili Casanova (1994), si bé aquesta darrera referència bibliogràfica sols es refereix a l’objecte d’estudi de manera tangencial. Tot tenint en compte la compilació total resultant de la suma de les parèmies trobades per aquests estudiosos, Guia n’amplifica els exemples ―Stimaria més ésser martre que confessor (capítol CXVII); Que no s’ha d’obtenir ab força estranya, mas ab giny e sforç vostre ho deveu portar a fi (CXXI)― al mateix temps que hi afig complementàriament alguns altres ítems provinents de textos medievals aproximadament coetanis amb la intenció de posar en relleu la riquesa paremiològica en la literatura catalana medieval, àmbit en el qual cal emmarcar la profusió fraseològica de la nostra novel·la de cavalleries. Es tracta, doncs, d’un estat de la qüestió que, de més a més, el corregeix i l’augmenta tot contextualitzant el corpus tirantià en el seu entorn cronològic i lingüístic per a arribar a un repertori que voreja provisionalment els 200 components. [BILICAME, E.B.]