[Llibre ressenyat en Notas: Reseñas iberoamericanas. Literatura, sociedad, historia, 4, 2 (1997), pp. 44-46 (Axel Schönberger)]

Esta edición reproduce la traducción francesa de la novela catalana Tirant lo Blanc, Histoire du Chevalier Vaillant Tiran le Blanc, traduite de l'espagnol, la C.-Ph. de Tubières, conde de Caylus (1692-1795), editada en 1775.
He intentado fijar un sistema con signos de ortografía en uso hoy en día. La puntuacion también fue regularizada de acuerdo con el uso moderno, sin cambiar la sintaxis, excepto en los casos en los que era necesario añadir o borrar ciertas letras dentro de una palabra, o incluso integrar períodos y frases en que el texto aparece incompleto, por error de impresión obvia.
En el transcurso de la lectura se dará cuenta de una cierta oscilación en la ortografía de ciertas palabras y las formas verbales como appeller y appeler y garde-robe garderobe, etc., las oscilaciones que se han conservado.
Algunos arcaísmos como sçavoir, pluye, Lyon, etc., han sido modificados de acuerdo con la escritura moderna, especificando en una nota como aparecieron en el original francés. [Resum de l'autora]

Proposa un model d’edició fidel de la traducció francesa del Tirant, realitzada pel comte de Caylus i impresa el 1775. L’ortografia pretén ser accessible a un lector actual, si bé sense faltar a la fidelitat del model de llengua del francés del XVIII; en aquest mateix sentit, la puntuació remet a una regularització d’ús actual tot mantenint la sintaxi original, excepte aquells casos en què calia reintroduir alguna lletra, paraula o seqüència oracional quan és evident que hi ha llacunes per errors d’edició. No obstant aquesta regularització, escadusserament el lector es trobarà amb algunes oscil·lacions ortogràfiques de vocables i formes verbals com ara appeller i appeler, garderobe i garde-robe; així mateix, alguns arcaismes com sçavoir, pluye, lyon, etc. han estat modificats segons les grafies modernes, amb notes que aclareixen la representació en l’original francés. Finalment, els símbols principals emprats en l’edició són: [...] per a indicar llacunes en el text; ( ) com a indicació d’eliminacions; [ ] per a assenyalar lletres afegides; “ ” per al discurs directe; « » com a marca de l’inici i la fi d’una carta o d’una intervenció fora del discurs directe. [BILICAME, EB / RA]

Distincions de registre en el lèxic del Tirant, amb exemples (cancelleresc, culte, popular, castellà, àrab, dialectal). Modismes. Comparació amb altres autors i conclusions a propòsit de l'ús literari del registre popular-col·loquial al Tirant i als nostres dies. [BBAHLM]

Aquest treball d’Emili Casanova es proposa primàriament de caracteritzar el component popular i col·loquial del Tirant lo Blanc, component que l’estudiós estima en vora 300 mots, és a dir, el 5% del total de vocabulari contingut en l’obra de Joanot Martorell; com a objectiu secundari, l’article mira també de valorar-hi l’aportació i l’ús de dialectalismes. Segons Casanova, els mots-lema de la novel·la valenciana és destrien en tres components lèxics diferents: el component cancelleresc, conformat pel vocabulari administratiu, el literari i el tècnic; el component cultista, del qual formen part el vocabulari llatí en variants formals rellatinitzades, els llatinismes semàntics i diversos mots nous adaptats mínimament mitjançant variatio sinonímica o combinacions binàries, i l’estil de valenciana prosa; i el component popular, constituït per mots patrimonials, col·loquials, emergents o elevats a categoria literària recentment, i, complementàriament, locucions, frases fetes, refranys i retòrica popularitzant. A ulls de l’estudiós, de la mateixa manera que els cultismes tirantians resulten versemblants i no crus com ocorre, per exemple, en Felip de Malla, els popularismes són de to mitjà, estàndards i propis d’un cavaller o persona cortesana de l’època, sense caure de manera significativa en vulgarismes. En aquesta línia, molts d’aquests popularismes, que es fan més evidents a partir de l’estada de Tirant a Constantinoble, són documentables en altres autors. Pel que fa a l’element dialectal present en la novel·la, Casanova apunta a les dificultats existents per a conéixer què es pot considerar així quan manquen obres de llargària semblant procedents de zones valencianes en la mateixa època; així, el llistat de dialectalismes assenyalats només mereixen dita denominació sincrònicament, ja que, diacrònicament, sols poden ser connotats com a popularismes, per bé que s’hi pot intuir un trencament relatiu amb la koiné cancelleresca, incloent-hi un cert acostament al llatí hispànic en detriment del gàl·lic i una petita presència de castellanismes. Malgrat tot, cal no oblidar que l’ús de popularismes i altres recursos col·loquials també al·ludits, com ara locucions, frases simbòliques, refranys i innovacions morfosintàctiques, empal·lideixen al davant de les 2500 expressions binàries de llatinismes. Així, doncs, el Tirant pot ser entés com un exemple primerenc en la literatura catalana d’acostament a solucions de la llengua del carrer, però això no impedeix que el model general responga als condicionants d’un model lingüístic adequat a l’alta literatura, fet que no invalida que el Tirant hauria de ser un punt de partida essencial a l’hora de bastir la llengua moderna. [BILICAME, EB]

[De l'autor]

RESUMEN: El comienzo del Tirant parece violar muchas de las normas del ideal caballeresco literario. Para defender las Islas Británicas de una invasión musulmana, el Conde de Vàroic protege la ciudad con «bombardes, balestes e colobrines, e spingardes e molta altra artelleria» (v, 125). Como las tropas invasoras poseen una ventaja numérica de cincuenta a uno, el Conde también recurre a la llamada guerra asimétrica para vencer a un enemigo muy superior. El Conde emplea la alta tecnología—atacando el campamento sarraceno con artefactos incendiarios improvisados—y también la baja—dejando abrojos de cobre en el campo de batalla. El Conde entonces convierte el terreno de guerra en un inhibidor de fuerza, pues logra cambiar la fisionomía del campo para poder vencer a los sarracenos. El trabajo presente indica que estos elementos del Tirant son únicos en los libros de caballerías, pues el conde de Vàroic emprende una guerra asimétrica más típica del siglo xxi que de la Edad Media.

ABSTRACT: The first section of Tirant lo Blanc seems to violate many of the standards of the literary chivalric ideal. To defend the British Isles from a Muslim invasion, Guy of Warwick protects the city with «bombardes, balestes e colobrines, e spingardes e molta altra artelleria» (v, 125). Since the invading troops have a numerical advantage of fifty to one, the Count also wages asymmetrical warfare in order to defeat a superior opponent. The Count uses high technology—as he attacks the Saracen camp with improvised explosive devices—as well as low—leaving caltrops all over the battlefield. The Count thus converts the terrain into a force inhibitor, as he changes the appearance of the battlefield in order to defeat the Saracens. This paper indicates that these elements are unique to the Tirant, as the Count of Warwick wages asymmetrical warfare more typical of the Twenty-first century than of the Middle Ages.

PALABRAS CLAVE: Tirant-Guerra asimétrica-artillería-Conde de VàroicKEY WORDS: Tirant-Asymmetrical Warfare-Artillery-Guy of Warwick

La codificació simbòlica i la creació de sentit en els autors tardomedievals. Invitació a llegir la literatura catalana posterior a 1350 des d'aquesta òptica. Diverses propostes per mostrar que «l'estètica del Tirant és una estètica de la subtilitat». Pistes per a una interpretació global de les nombroses ambigüitats presents al Tirant (contradicció entre l'ethos i el pathos). [BBAHLM]

[Resum]

Exposició de l'elaboració literària d'Hèrcules com a compendi de totes les virtuts cavalleresques durant l'Edat Mitjana fins arribar a l'ús exegètic que d'aquest material feren C. Salutati i sobretot Villena. Després de parlar de la difusió de l'obra en català, l'autor s'atura a considerar la lectura i aprofitament que en fa Martorell, especialment en el pròleg del Tirant. [BBAHLM]

[Ressenya de l'article]

La figura d'Hèrcules, que durant l'Edat Mitjana ja havia estat ben considerada, més que algunes altres de la mitologia clàssica, en el XV, amb la integració en ella de les qualitats de la saviesa i la fortalesa, és encara molt valorada. Enrique de Villena, com altres autors, els presenta com un llegat científic, ètic i històric i en el context de valoració positiva de l'heroi clàssic, l'obra de Villena tingué èxit, una obra que els autors posteriors o contemporanis aprofitaven per diverses raons: com a model de saviesa científica, com a font per a saviesa mitològica, com a font sobre ordre social. En el cas del Tirant es pretén dotar d'una justificació pedagògica allò que se sentia com una història fingida. Enrique de Villena va caure en desgràcia amb Alfons el Magnànim, ja que ell havia tingut el favor de Ferran d'Antequera, i davant de Pere Pardo, a qui dirigeix l'obra, es presenta com algú qui treballa amb la mateixa tècnica dels historiadors i reivindica les històries dels reis peninsulars. D'aquesta manera, allò que era un tractat moral amb utilitats pragmàtiques de mirall de prínceps acaba sent, també, un model historiogràfic, que usa per a recuperar l'espai que ha perdut a la cort i per a reivindicar un treball. Martorell en el seu plagi es desvincula del mètode històric per a reforçar la ficció i s'oposa, així, al mode de fer de Villena. Finalment, en l'obra de Villena es planteja una qüestió de voga en el seu temps, que diu que la ciència es pot practicar entre cavallers i que ha de ser important en la vida cavalleresca. Altres autors destinen el cavaller a ser governant i defensor, dotat més de fortitudo que sapientia. Aquest tema passa a ser matèria narrativa en el Tirant de manera episòdica, caps. 180-186. El fet que qüestions culturals en voga en el XV passen a ser matèria narrativa es considera una originalitat respecte a la recepció de l'obra de Villena a Castella, originalitat que ha ajudat a l'aparició d'obres com el Tirant, mentre que a Castella cal esperar a la ficció sentimental. [R. de Marinela Garcia Sempere, a la Biblioteca Virtual Cervantes]

[En les pàgs. 137-138 s'inclou el text de la dedicatòria a Pero Pardo amb la qual Enrique de Villena obri Els dotze treballs d'Hèrcules, que va ser plagiada per Joanot Martorell en el Tirant lo Blanc.]

Enrique de Villena resideix a Gandia des de la infantesa al costat de l'avi patern, el duc Alfons. Els contactes de Villena amb l'ambient cancelleresc el degueren influir pel que fa a la concepció dels models de prosa. Canals i l'aparició de la «valenciana prosa»: l'avi de Villena és el destinatari del Scipió e Anibal i també del Dotzè del Crestià d'Eiximenis. La cancelleria d'Alfons de Gandia transmet també a Villena «el tufillo de despiste literario», propi del que barregen «novedades y antiguallas», empesos per una gran curiositat intel·lectual. Cátedra recorda que Rico diu de Canals: «maneja la historia clásica, las fuentes, las autoridades, con una ligereza diametralmente opuesta a la sensibilidad filológica». Aportació d'una carta autògrafa dirigida al Magnànim, recentíssim rei d'Aragó, el 9 d'abril de 1416. Villena havia figurat al costat de Ferran d'Antequera després i havia intentat d'inserir-se en la cort aragonesa. [BBAHLM]

Enrique de Villena, fonts, fonts catalanes, models literaris

Centeno, seguint les passes de Sanvisenti (1922), interpreta ací el «pasaje más oscuro del Quijote» com una crítica de Cervantes a Martorell perquè l'autor del Tirant no escriu la seua novel·la amb una intenció clarament crítica i satírica contra les narracions cavalleresques, sinó que es queda a mig camí, ni escriu un llibre de cavalleries prototípic, ni tampoc fa una sàtira d'aquestes obres.

Per a A. Centeno (1935: 377): «Cervantes condena al autor por haber escrito esos divertidos disparates [del Tirant] llanamente, en pura ingenuidad y sin segunda intención irónica». [BILICAME, ML]

Cervantes, interrelació literària, Quijote, literatura posterior, relacions literàries, Tirant

Tractament i consideració del combat cavalleresc al Tirant en comparació amb l'Amadís. Interès per la retòrica cavalleresca i regles del duel (voluntari o necessari) al Tirant enfront de l'exaltació de l'heroïsme a l'Amadís. Sobre els valors de coratge i honor (conflicte Tirant i Vilesermes). Sobre l'oposició de duel i religió en el Tirant. [BBAHLM]