[Tr. com a «Tirante il Bianco: aspects de l'élaboration de la traduction italienne du XVI siècle de Tirant lo Blanch», dins el mateix volum, pp. 455-468.]

Després d'una breu repassada a l'ambient cultural a la cort de Màntua, se centra en l'interés de la marquesa de Màntua, Isabella d'Este, i el seu fill Federico per les novel.les de gènere cavalleresc, i en l'encàrrec fet a Lelio Manfredi per traduir el Tirant. A continuació posa de relleu la gran qualitat de la traducció italiana, no només des del punt de vista lingüístic, sinó també pel fet que Manfredi intenta donar als lectors un text al més coherent possible, modificant amb encert les errades de l'original i sense defugir els passatges complexos o difícils. Tot seguit exposa una sèrie de característiques de la traducció italiana que la separen de l'original català, amb exemples. En primer lloc, l'alteració de l'ordre de les frases és un dels elements que allunyen més la traducció de Manfredi del seu original català, tot acostant-se a les seues preferències d'elegància estilística. En segon, les omissions i afegits que s'hi troben són escassos, i en la majoria de casos justificats pel fet que Manfredi creu trobar mancances o elements superflus al text original. En tercer lloc, els errors de traducció. En quart, les traduccions justificades pel diferent context cultural d'original i traducció. En cinqué, la repugnància de Manfredi a col·locar pròximes dues paraules iguals. En sisé, la correcció d'alguns errors que Manfredi creu trobar a l'original català (inclosa la correcció de referències mitològiques errònies). El seté és la traduccció amb sinònims i amb definicions, aquestes darreres quan es tracta de paraules sense traducció directa a l'italià. Per a Calvo, la traducció italiana del Tirant fou un "treball admirable, fet amb molta cura per una persona preparada, capaç [...] de posar en bon italià allò que estava escrit en bon català". [RB, JI]

Notes sobre la traducció italiana del Tirant lo Blanc feta per Lelio Manfredi entre 1514-1419 i publicada a Venècia el 1538: el context, l'autor i algunes característiques (omissions i afegitons, errors de traducció, correcció d'errors de l'original, ús de sinònims, definicions...). [BBAHLM]

Amb el corpus lèxic obtingut en la seua tesi titulada Estudi contrastiu del lèxic de la traducció italiana del ‘Tirant lo Blanc’ (1538) com a suport, Cesáreo Calvo atén al procés d’elaboració de Tirante il Bianco, la traducció italiana que Lelio Manfredí confegí a partir de la novel·la de Joanot Martorell entre 1514 i 1519, si bé el text no veié la llum a Venècia fins el 1538. La traducció a l’italià, la qual, malgrat assenyalar inicialment que parteix d’un text castellà, pren com a referència real l’edició princeps de Nicolau Spindeler en català, és descrita per Manfredi mateix com una traducció que es vol fidel sense caure en el servilisme, per bé que això no obsta perquè, ocasionalment, se’n desvie en tractar amb escenes que atempten contra el bon gust o amb passatges foscos d’interpretació discutible. Quant a resultats concrets, els trets particulars comentats per Calvo es poden estructurar d’acord amb aquest esquema: alteració de l’orde de la frase per preferència estilística; omissions i afegitons ocasionals per mancances o superfluïtats; errors de traducció, fonamentalment per desconeixement del terme català; excessiva llibertat en la interpretació; possibles distraccions o lectures errònies; traduccions justificades pel context com ara el canvi de l’algemia original a lingua greca; rebuig a col·locar properes dues paraules iguals, cosa que apunta vers una consciència estilística de vegades oposada a la del text de partida; correccions voluntàries derivades de suposicions personals, incloent-hi la revisió de noms mitològics o històrics; i, finalment, traduccions amb sinònims i definicions perquè es considera que el lector italià manca del coneixement cultural adient, com és el cas del canvi de torre de l’homenatge per la principal torre dove sta il castellano o de çalà per mattutina oratione. [EB]  

[Tesi doctoral dirigida per Montserrat Bacardí Tomàs]

Estudi de l'obra impresa per Diego de Gumiel a Girona, Barcelona, Valladolid i València entre el 1494 i el 1517. Consta de: 1. Anàlisi tipogràfica i temàtica de les obres, amb interpretació dels resultats. 2. Entorn professional (la impremta en les quatre ciutats) i biografia de l'impressor basada en la documentació recopilada. 3. Dades sobre la difusió i lectura de les obres impreses per Gumiel: relació entre impremta i poder i estudi de les biblioteques de l'època. 4. La traducció al segle XV. Anàlisi de les traduccions impreses per Diego de Gumiel; interpretació dels resultats. 5. Anàlisi lingüística comparativa del Tirant lo Blanch (Barcelona, 1497) i el Tirante el Blanco (Valladolid, 1511); interpretació dels resultats. 6. Anàlisi lingüística textual de la traducció: possibles aragonesismes al Tirante el Blanco de 1511; relació lingüística amb la Question de amor de dos enamorados de 1513. 7. Apèndix documental.

Un documento de 1509 en el que aparece el nombre de Diego de Gumiel relacionado con el del caballero Alonso Carrillo de Caracena (Acuña) permite vincular la obra vallisoletana del impresor a la voluntad de una importante familia con la que estaba en deuda. A la luz de estos datos, la quiebra del impresor no debería atribuirse exclusivamente a causas profesionales. Algunos de sus títulos más significativos podrían estar, además, relacionados con el devenir histórico de la familia Carrillo. [Resum de l'autora]

Estudi comparatiu de la relació que hi ha en el Tirant i el Quixot entre «universal poètic» i «particular històric». Després d'una anàlisi de la importància que en el Quixot tenen els moments de descans del protagonista no només a nivell estructural, sinó també com a estímul per a la narració, i comparar-los amb situacions semblants al Tirant, l'autor conclou que pel que fa al tractament de la ficció relacionada amb la quotidianitat Cervantes va més enllà dels límits imposats per Martorell. [BBAHLM]

Canavaggio fa una anàlisi comparativa del Tirant i del Quijote sense centrar-se en recomptar les coincidències que podrien demostrar la influència de la primera obra sobre la segona, sinó fixant-se en ‘l’universal poètic’ i el ‘particular històric’; tot això a partir d’una temàtica concreta: el fet que els cavallers descansen i dormen. [ML]

Cantalupi explains how chapter cxliii of the Catalan novel relates to Ab­dallah Salomon’s didactic speech to the protagonist, Tirant. It is a faithful adaptation of the Latin letter Fam. xii 2 written by Petrarch in 1352 and sent by him from Avignon to Niccolò Acciaiuoli. The letter was first translated into Catalan at the beginning of the 15th century. Two different, independent copies of the original translation are preserved in Madrid (Biblioteca Nacional, ms. 7811) and Barcelona (Biblioteca de Catalunya, ms. 6). This essay tries to determine how the original Latin letter could have arrived in Catalonia and will draw attention to some significant variations between its critical text and the three Catalan versions, intending to identify which witness of the Petrarchan Rerum familiarium libri could have been the base for the translation.

[Resum referit a la totalitat de la tesi] This 1987 PhD dissertation, was de facto supervised by professors Lola Badia (Universitat de Barcelona) and Alan Deyermond (Queen Mary University of London), although, because of legal limitations at that time, supervision was officially signed by another professor. This was a pioneer work in the field of women’s studies, particularly in the so-called “querelle des femmes”, although, as the dissertation study specifies, this label would only become known as such in post-medieval times. This work, then, does not deal with all misogynistic references in the whole corpus of medieval Catalan literature (that would be quite impossible in one publication), but only with those texts arguing for or against women in the context of the medieval literary debate on whether women were inherently good or evil. Therefore, an inventory, analysis, and history of the medieval Catalan works engaged with the literary debate on women is presented, work after work. Each topic within this debate is put into its western European context, with a special attention to medieval Latin, French and Occitan works with which the Catalan texts engage or follow. Works studied include: --Troubadour times, with an eye to secular as well as clerical works (including Ramon Llull’s), and within this chapter, troubadour Cerverí de Girona and his debate works, with a special attention to his Maldit bendit, in which this debate develops in detail. Latin as well as vernacular sources are established for it. --Fourteenth century, with attention to lyrical poems, including Jaume March and Pere March, followed by clerical literature, especially Francesc Eiximenis’s Llibre de les dones and Crestià; also the Facet, an educational text translated from a twelfth-century Latin original, as well as the anonymous Sermó del bisbetó, finally focusing on the debate on women within Bernat Metge’s Lo somni, which is dissected in detail, and its cultural references put in context. --Fifteenth century, which is the longest part of this dissertation, as witnesses are more abundant. The chapter starts with a survey of what would happen in neighbouring contemporary Castile, and the problems that would arise when debate on women, usual in Catalan literature, starts arriving in that kingdom (which, unlike most parts of Europe, had kept quite apart from this literary debate). After that, it studies some lyrical works that deal with debate on women, and establishes its cultural debts: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Ramon Boter, the Conhort, and the Bendir de dones are analyzed. After that, a survey of this debate on fifteenth-century narrative works is presented, with an eye to a fabliau, Francesc de la Via’s Llibre de fra Bernat, and then to Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa, the spectacular pro-feminist Vita Christi by Isabel de Villena, and Joan Roís de Corella’s Triumfo de les dones. But the protagonist of this chapter is Jaume Roig’s Espill, which deals with this debate, taking the anti-feminist part with a force not previously known in western Europe. This formidable inventory of misogynistic topics is dissected and each topic put in its cultural context. This last part would become the origin of Rosanna Cantavella’s later monograph Els cards I el llir: una lectura de l’“Espill” de Jaume Roig (Quaderns Crema, 1992). In sum, this pioneer dissertation shows that this kind of literary production in Catalan followed quite general western European patterns, and especially French models (among many others, Jean de Meung’s Roman de la Rose), which are identified and given the necessary acknowledgement. [Resum de l'autora]

Capelli analyzes the third chapter of Italo Calvino’s heraldic trilogy Our Ancestors, The Nonexistent Knight (1959), from the perspective of the book profile Calvino drew of the late-15­th-century Catalan novel written by Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, published in the cata­logue of the exhibition Tesoros de España. Ten Centuries of Spanish Books, held at the New York Public Library in 1985, and later gathered in his posthumous collection of essays Perché leggere i classici (1991). Capelli postulates that Calvino’s catalogue record raises some interesting issues of literary criticism with respect to the ideology of the “libros de caballerías” and the critique of Martorell’s novel that Cervantes invokes at the beginning of his Quijote.

[Treball de Fi de Màster. Màster en Comunicació Intercultural i Ensenyament de Llengües]