Tot i que tradicionalment s'ha defensat el realisme i la versemblança com una de les característiques més destacades del Tirant lo Blanc, en oposició a la primacia del component fantàstic pròpia de la primitiva narrativa cavalleresca europea i dels llibres de cavalleries castellans del segle XVI, en la novel.la de Joanot Martorell també es documenten alguns episodis inversemblants, com el del rei Artús i el del cavaller Espèrcius. La crítica, condicionada per l'apriorisme de considerar incongruent tot allò que allunya el Tirant de la versemblança, ha mostrat una certa obstinació a l'hora de trobar explicacions "lògiques" a la interpolació de materials fantàstics en la novel.la. Així, l'episodi de Artús s'ha explicant com una mena de representació teatral, incorporada al relat principal, en què poden tenir perfecte encaix ingredients "no realistes o versemblants", mentre que l'episodi de Espèrcius s'ha volgut llegir, en clau simbòlica, com una antítesi negativa a la conducta preclara del cavaller Tirant. Per contra, el que es defensa en aquesta aportació és que no hi ha cap necessitat de recórrer a expedients com els apuntats per justificar la "lògica" de la interpolació d'aquests episodis en la novel.la, ja que, a la llum de la teoria literària de l'època, resulta perfectament normal inserir elements fantàstics en una obra fonamentalment versemblant, ja que serveixen de contrapunts de distensió de l'eix narratiu central, al mateix temps que permeten relacionar aquest amb tradicions literàries de prestigi fart conegudes pel receptor model. [RA]

episodi d'Artús; episodi del cavaller Espèrcius; fantasia; Tirant lo Blanc; versemblança

[Ressenyes: Joan M. Perujo Melgar, Caplletra, 46 (2009), pp. 250- 254; Josep Iquierdo, Llengua & Literatura, 21 (2010), pp. 360-369.]

Estat de la qüestió actualitzat sobre el Tirant. En un primer capítol s'estudia la realitat històrica de la cavalleria i el seu reflex literari en diversos tipus de textos: els documents de greuge i desafiament, els tractats didacticodoctrinals, les cròniques particulars de gestes cavalleresques reals, les biografies individuals de cavallers històrics i les narracions cavalleresques de ficció, dins de les quals s'insereix la novel·la de Martorell. El segon capítol se centra en les qüestions relacionades amb l'autoria i la datació, tot oferint una síntesi biogràfica posada al dia de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba. En el tercer capítol es fa una síntesi del argument mitjançant l'estructuració en parts possibles. El quart capítol es dedica a la presentació dels diversos models i fonts romànics i de filiació clàssica en què s'inspira l'obra. En el cinqué, s'estudien les característques fonamentals del Tirant, a través d'aspectes tals com la historicitat i versemblança, la coherència estructural, l'humor i la ironia, la teatralitat o la diversitat estilística i de formes elocutives. El sisé capítol ofereix un repàs de les relacions entre el Tirant i obres literàries com La Celestina, el Quijote i algun passatge de Shakespeare, mentre que el seté tracta de la fortuna editorial de la novel·la a través de les edicions i traduccions antigues i modernes, les edicions parcials i les adaptacions divulgatives. El huité i darrer capítol és un repertori bilbliogràfic bàsic i molt selecte. [R.A.]

Cervantes; crítica literària; interrelació literària; Quijote; relació amb altres obres literàries; relació amb literatura posterior; Tirant; Tirant / Quijote

En l’article es ressenyen les diferents aportacions de l’arabista María Jesús Rubiera a la catalanística (llengua i literatura), dins de les quals ocupen un lloc les dedicadesal Tirant lo Blanc, comentades en les pàgs. 116-118. El més reeixit d’aquestes és la defensa de la doble autoría de la novel·la a partir de la desigualdat de coneixements del món àrab que tindrien els dos autors, Martorell més y Galba menys, i que s’evidencien en el tractament de l’element musulmà en diferents parts de l’obra. [RA]

cultemes àrabs en el Tirant; doble autoria del Tirant; María Jesús Rubiera; Tirant lo Blanc

L'article estudia la pluralitat i diversitat de models que concorren en la configuració de la matèria amorosa del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Aquests remeten, fonamentalment, a tres tradicions diferents: la de l'amor cortès medieval, la de la moral cristiana divulgada pels tractadistes i predicadors medievals i la del naturalisme amorós d'ascendència clàssica. La influència de la primera es concreta en el comportament de Tirant com enamorat, ja que, la seua alentida relació sentimental amb Carmesina, transita pels quatre graus que havia de superar qualsevol amant segons els tractats amorosos medievales: el de fenhedor, el de pregador, el d'entenedor i el de drutz. Per la seua banda, l'empremta del discurs sobre l'amor dels moralistes cristians es percep en la conducta de Carmesina, caracteritzada per la cautela i la contenció formal davant els requeriments del seu estimat. Finalment, al costat d'aquests dos discursos, conviu el del naturalisme amorós d'arrel clàssica, que es materialitza en els passatges de la novel.la més desinhibits des del punt de vista eròtic, protagonitzats especialment per les parelles de Diafebus i Estefania i d'Hipòlit i l'Emperadriu, però també, en menor mesura, per la de Tirant i Carmesina. La concurrència d'uns models tan dispars en una mateixa obra aporta a aquesta una originalitat evident en el tractament de la matèria sentimental, al mateix temps que permet a l'autor l'establiment d'una sèrie de conductes amoroses antitètiques de gran rendibilitat narrativa. [RA]

amor; models i fonts; Tirant lo Blanc

Anàlisi de diversos fragments que palesen el contrast entre els ideals de la cavalleria heretats i l'ingredient corrosiu de l'humor. El final del Tirant confirma el triomf d'aquest vessant corrosiu. [BBAHLM]

Versió revisada i lleugermanet modificada d’Alemany 1993 ("De la lògica..."). [RA]

Anàlisi de l'adaptació cinematogràfica del clàssic valencià. Sense menysprear-ne alguns encerts, l'autor en destaca els defectes més significatius, com ara l'esquematisme del guió, la tendència a efectuar transgressions innecessàries del text original o la desencertada tria de l'actor que encarna el personatge de Tirant. [BBAHLM]

Els exemples analitzats són una bona mostra d'un dels modus operandi de l'autor de la gran novel·la cavalleresca valenciana i, per extensió, ens posa també sobre la pista de la manera de procedir d'altres escriptors de la baixa edat mitjana (veg., per exemple, Badia 1991-1992). La intertextualització literària va ser moneda corrent en l'època-i no vull dir que deixara de ser-ho després d'aquest període. Però l'empremta més o menys explícita d'unes fonts en un text no és indici necessari de l'assumpció mimètica de la significació primigènia d'aquelles per part del nou autor. Aquesta és tan sols una de les possibilitats, però, ni de bon tros, l'única, ja que, sovint, les fonts, en ser reutilitzades, experimenten diversos processos de manipulació, reelaboració i resemantització tant en termes absoluts-alteració específica del material intertextualitzat-com en termes relatius-la literalitat de la matèria textual prístina no es modifica substancialment, però varia de significació o n'assoleix de noves en inserir-se dins d'un discurs macrotextual divers. És precisament en aquests canvis on resideix l'originalitat creativa d'un autor i on podem cercar algunes de les claus interpretatives més útils per a la comprensió del missatge final que aquest ens ha volgut transmetre, tal com veiem, per exemple, en les dues seqüències del Tirant que s'estudien ací, els caps. 1-97 (basats en el Guillem de Varoic i en el Llibre de l'orde de cavalleria de Llull) i els caps. 410-413 (basats en el llibre IV del Voyage d'outremer atribuït a sir John Mandeville), les fonts de les quals prenen un altre sentit dins l'obra de Martorell. [RA]

Tirant lo Blanch; Joanot Martorell; Llibre d'ordre de cavalleria; Lancelot en prosa; Voyage d'outre mer.

El Tirant lo Blanc (València, 1490), de Joanot Martorell, representa una fita particularment remarcable dins les diverses manifestacions de la narrativa cavalleresca europea de l’edat mitjana. Assumeix, en part, alguns dels ingredients i dels tòpics dels vells relats artúrics i del roman courtois, però, alhora, incorpora una notable nòmina d’elements innovadors de filiació i finalitat ben diferents. La major singularitat del Tirant consisteix, precisament, en la eficaç combinació productiva d’alguns dels trets habituals dels relats cavallerescos romànics més arquetípics i d’altres que se n’allunyen considerablement. En aquest treball oferim algunes de les característiques més paradigmàtiques de la novel·la, a través de les quals es confirma la concurrència d’estímuls creatius dispars esmentada, que es manifesta en aspectes tals com, entre d’altres, la historicitat i la versemblança, la coherència estructural, l’humor i la ironia, la teatralitat o la diversitat estilística i de formes d’elocució. [RA]

característiques literàries bàsiques; Tirant lo Blanc