La dramaturga Mercè Sarrias parla de les pors i els desitjos, els somnis i les frustracions quotidianes. La dona i el detectiu aborda els dubtes i la impotència de dos personatges que no entenen el que passa al món: una cambrera somiatruites despatxada de la feina i un detectiu apàtic i voyeur. L'obra, interpretada per Pere Ventura i Resu Belmonte, i dirigida per Toni Casares, es representa des d'avui fins al 20 de gener a la Sala Beckett.
Aquesta és una reunió efímera i aïllada que Sarrias tracta amb humor, però nega que sigui una comèdia. El rerefons és dramàtic. Ella pretén tenir una vida de cine, mentre que ell viu tancat entre les imatges preses a la feina mentre espera que algú aporti sentit a la seva existència.
DIÀLEGS PLANS
Casares parla de «teatre realista» que busca transcendir des de la senzillesa. El pes de l'obra recau en un text amb diàlegs plans i situacions pròximes que transmeten sentiments intensos i profunds. L'únic efecte tècnic que es permet Casares és una obertura al setè art: en una pantalla es projecta com a contrast el que passa al món exterior i la vida de cine que la dona es construeix al costat de l'investigador en la seva imaginació.
Segons Casares, la peça parla de gent discreta i perplexa, que recela fins i tot de les seves il·lusions i que combat les seves pors buscant la complicitat amb qui compartir-les. Els protagonistes comencen dialogant de refrescos i patates fregides i acaben reflexionant sobre el pas del temps, la monotonia de les relacions personals, la necessitat de trencar amb la rutina i la soledat.
siguiente
