Escenarios. Babelia (El País, 19 de julio de 1997)

El joven autor del Puerto de Sagunto estrena el día 22 en la sala Beckett, de Barcelona, un encargo del Festival Grec. valencia, que protagoniza Ricardo Moya y dirige Rafael Durán, desarrolla la odisea interior de un químico que busca a un viejo amigo

LA SALA BECKETT LLEVA A ESCENA LA "VALENCIA" DE PACO ZARZOSO.

Josep Escarré. La Vanguardia. Lunes, 21 de julio de 1997.

La Valencia por la que pasa el Turia y la valencia como valor, como peso, en química. Ambas conviven en "Valencia", una obra ambivalente, original del valenciano Paco Zarzoso, que se presenta desde mañana y hasta el próximo 2 de agosto en la sala Beckett, un escenario especialmente indicado para propuestas jóvenes y nuevos autores. Joven sí es Zarzoso - nació en 1966- aunque quizás no tan nuevo: ha estrenado, hasta el momento, cuatro obras (la última, "Intempèrie",coescrita con Lluïsa Cunillé, también en la Beckett), ha publicado otras tres y tiene tres más inéditas, aunque una de ellas lo dejará de ser porque es, precisamente, esta "Valencia" que su autor percibió que "era una tragicomedia durante los ensayos" y que define como "la odisea de un personaje que se busca a sí mismo, con la particularidad de que el viaje que realiza para encontrarse se desarrolla íntegramente en el interior de un piso de 120 metros cuadrados... Bueno, no sé, quizás sean 140", bromea Zarzoso. El protagonista de "Valencia" es Miguel Ángel, un químico de mediana edad que se persona en casa de un amigo, donde se encontrará con una fiesta que se ha organizado para darle la bienvenida, lo que inicia, según el autor, "una búsqueda interior del personaje, a través de un viaje al corazón mismo del artificio". Así lo ha entendido el firmante de la puesta en escena, el joven director Rafael Duran (a él se deben montajes como "La nit just abans dels boscos", de Koltès), que ha potenciado la escritura de Zarzoso, a la que califica de "inquientante, hasta cercana al universo de David Lynch". Duran explica la ambivalencia de la obra, que habla de esas dos valencias, la geográfica y la física: "El autor ha trabajado de forma muy sutil algunos conceptos de la física cuántica, que algunos autores están aplicando a la escritura dramática para trabajar con mayor libertad creativa". Según Duran, la Valencia de "Valencia" es "una ciudad artificiosa, la de los fuegos artificiales, que es algo que dura un instante y luego se queda en nada". El fin de muchas utopías, el desengaño que impregna este fin de milenio, están presentes en un montaje en el que tiene mucha importancia le escenografía, de la que el director no ha querido revelar nada, aunque resulta fundamental en el desarrollo de una historia en la que el protagonista se va encontrando con los invitados de una fiesta que nunca llega a verse en el escenario. "La obra tiene una estructura periférica, porque si el personaje llegara al corazón de la fiesta se encontraría con veinte personas y, aparte de que eso encarecería mucho la producción, la verdad es que a mí siempre me ha gustado trabajar con pocos personajes", explica el autor. En este caso, pocos personajes equivale a tantos como seis: el protagonista, Miguel Ángel (Ricardo Moya), que se encuentra con un "hombre de negro" (Ferran Madico); con "ella" (una "showgirl" pero también una especie de guía espiritual del protagonista, a la que da vida Anabel Moreno); con un joven, producto de "zapping" y los video-juegos (Marc Rodríguez); con otra mujer, Maria Rosa (Mercè Arànega); y, finalmente, con un "viejo" interpretado por Jordi Serrat.

TROBAR-SE A SI MATEIX A "VALENCIA" DE PACO ZARZOSO.

Beatriz Cabezas. Temps. Agost 1997.

Una festa és el marc idoni per trobar-se a si mateix segons l'obra Valencia de Paco Zarzoso. Aquesta tragicomèdia, en què el protagonista reviu el passat, analitza el present i veu el seu futur, es representa a la Sala Beckett fins el 3 d'agost. Miguel Ángel, un químic de mitjana edat, es presenta sense avisar a la festa del seu amic Juan, el qual fa molt temps que no veu. La sorpresa se l'emporta ell quan s'adona que la festa es fa en el seu honor. A partir d'aquí el protagonista farà un viatge al seu interior i l'escenari es convertirà en el seu mirall. A cada habitació de la casa trobarà una part de si mateix, reviurà moments del passat i descobrirà el seu futur. Valencia és una obra escrita per Paco Zarzoso, autor de L'Afilador de pianos, Nocturns, Un home, un altre home i Intempèrie, entre d'altres. Zarzoso descriu la seva obra com una tragicomèdia que a partir de situacions quotidianes revela un món més profund. "No parlo d'una València concreta. Jo volia fer una obra sobre l'artifici i València em serveix com a metàfora d'artifici", així justifica l'autor el títol de València. Paco Zarzoso és un dels joves dramaturgs que com Jordi Sánchez (autor de Sóc lletja) es va obrint camí en el món de l'escena. Ell defineix el seu teatre com un intent de superar les fronteres d'espai i de temps, una nova concepció que ha heretat del seu mestre José Sanchis Sinisterra. Zarzoso també ha experimentat en altres disciplines del món del teatre. Com a actor ha aparegut en Nit i dia, obra dirigida per Carles Alberola, que fins el 27 de juliol presenta Mandíbula Afilada al Grec d'enguany. Rafael Duran és l'encarregat de la direcció de València. Després de dirigir L'Alfabet de l'aigua al Grec 96, ara torna al Festival d'estiu de Barcelona amb aquesta tragicomèdia intimista. Sota les seves ordres actuen Ricardo Moya (com a Miguel Ángel), Ferran Madico, Anabel Moreno, Marc Rodríguez, Mercè Arànega, Jordi Serrat i la veu d'Elena Vilaplana (que també és l'ajudant de direcció). L'escenografia de Gina Cubeles s'adiu perfectament amb el desenvolupament de l'acció que transcorre a la pel·licula i amb el significat que l'autor pretén transmetre al públic.

VALÈNCIES.

Marcos Ordóñez. Avui. 8 de setembre de 1997.

L'última obra del valencià Paco Zarzoso es diu Valencia. És, practicament, la primera obra llarga que conec d'aquest jove (Port de Sagunt,1966) autor: l'anterior peça seva que es va veure a Barcelona (també a la Sala Beckett) formava part d'un díptic, Intempèrie, coescrit amb Lluïsa Cunillé. Valencia ha tingut una mica més de sort que els seus companys/es de nova dramatúrgia al Grec: en lloc dels miserables quatre o cinc dies de rigor va estar a la Beckett del 22 de juliol al 2 d'agost. Potser per compensar la seva condició de furgó de cua del festival: ara per ara, sense suficient publicitat per emparar els espectacles de petit format, estrenar a finals de juliol, en plenes vacances de la ciutadania, equival al fet que vegin la funció quatre gats. Tanco avui la sèrie de pàgines que he dedicat al Grec (molt més interessant que Avinyó, per cert. I, per compensar, molt menys que Edimburg) amb aquest comentari de Valencia. Sé que em deixo coses, com els formidables treballs de DV8 ( Bound to please: 3 dies) i Win Wandekeybus (Seven for a secret never to be told: quatre dies) al Mercat, o les hiperrefrescants coreografies (quanta suor per aconseguir aquesta sensació de frescor!) de Sasha Waltz, tot un descobriment, al Pati de les dones (All Ways Six Steps&Allee der Kosmonauten: dos dies cadascuna, però a) escriure una crítica o un comentari de dansa segueix sent per mi una tasca ímproba: no hi ha res més difícil que traduir en paraules l'energia abstracta i, b) no voldria tancar la finestreta d'aquest negociat sense parlar d'aquesta sorprenent comèdia de Paco Zarzoso que, tot i un cert hermetisme, tot i una certa neglicència formal (i una posada en escena un punt banal), fa gala d'una originalitat, un sentit de l'humor i una capacitat de seducció més que remarcables. No sé si he entès molt bé Valencia. El programa de mà s'obre amb una enigmàtica cita de Walter Benjamin: "Era curioso cómo mis oídos se obstinaron en no reconocer 'Valencia' en 'Valencia' ". Déu meu, vam pensar: que no ens passi el mateix. No menys enigmàtica va ser la frase de Paco Zarzoso a les portes de la Beckett: "Ja veuràs com aquesta 'Valencia' és l'autèntica 'Valencia' ". Una València mental, com el Guinardó de Marsé? Una València interior? Crec que hi havia un llibre de Gimferrer anomenat així, Valencia, i em sembla que poc tenia a veure amb la capital del Túria com segueixen anomenant la ciutat en alguns informatius. No, ara me'n recordo: els deia Valències, imagino que per acostar una mica el seu llibre a les Venises de Paul Morand. I també perquè, segur, tractant-se de Gimferrer devia significar forçosament una altra cosa. Segons l'amplíssim diccionari de Don Samuel Gili Gaya, valència, en química, expressa el "poder de combinació d'un element amb què es combina o pot substituir-se un àtom de l'esmentat element". Així, segons el nombre de valències els elements o radicals químics poden ser monovalents, bivalents, trivalents o tetravalents. En biologia, continua informant-me Don Samuel, seria "el poder d'un anticós per combinar-se amb un o més antígens". (Com tothom sap, un antígen és la substància que, introduïda a l'organisme, estimula la formació d'anticossos. El pare Apeles, per exemple). Sí, alguna cosa té a veure tot això amb la Valencia de Paco Zarzoso. Per començar, el protagonista, Miguel Ángel, és químic. Un químic que es presenta una tarda a casa de Juan, un antic amic, a qui fa temps que no veu, i on s'està celebrant una festa. "Durant tota l'obra, Miguel Ángel buscarà en les perifèries de la festa el seu amic", ens diu Zarzoso. "Fins que, a l'equador de l'obra, algú li diu que aquesta festa és una festa de benvinguda per a ell. I, a partir d'aquell instant, la recerca de l'amic es convertirà en una excusa per buscar-se ell mateix: cada espai de la casa deixa d'albergar allò quotidià per convertir-se en -el subratllat és meu- un àmbit simbòlic. I els personatges deixen de ser simples convidats per transformar-se en projeccions, en fantasmes del protagonista." És més que possible, aleshores, que Miguel Ángel hagi viatjat sense moure's de la seva pròpia casa, amb l'ajuda d'un estimulant del seu propi laboratori. Per, segons la valencia ingerida, multiplicar-se fins a conseguir un radical tetravalent. Hi ha àcids que fan meravelles a aquest respecte, verdaders campions de la disgregació del jo. El que ja no tinc tan clar és fins a quin punt els personatges de Valencia són "projeccions o fantasies del protagonista". A veure. Hi ha set escenes i set trobades. A la primera escena, a les portes de l´edifici, Miguel Ángel (Ricardo Moya) es troba amb dues veus sense cos que escolta a través de l'interfon. Veus femenines que, com dues esfinx sardòniques, li fan preguntes irresolubles ("Qué temperatura es necesaria para que la cerveza llegue a cristalizar?"), l´inciten a pujar, i sembla que el coneixen estranyament bé: " No creo que seas tan tímido: los tímidos no se atreven a estar tanto tiempo callados." A la segona, M.A. es trobarà amb un porte carontià (Ferran Madico), un autèntic habitant del món subterrani: és una escena excel·lent, que es desenvolupa en una quasi absoluta foscor ("Dime lo que llevas en esa maleta y yo te diré lo que se pudre en este cubo de basura. No, no necesitamos la luz. La luz la llevamos dentro. Están los que te la ven y los que no. Los que me la han visto rezan por mí cada noche y los que no, desean que una noche me caiga rodando por la escalera"), i a la qual Ferran Madico no acaba d´imprimir la línia de deliri amenaçador però quotidià, de fosca demència natural que un personatge així tindría en, per exemple, una pel·lícula de David Lynch, i que és el que necessita la seva interpretació perquè l´escena resulti realment pertorbadora. (Si el model Lynch queda massa llunyà, sempre es pot recórrer al model Agustín González). Un cop alliberat del tortuós porter, el -de moment- inalterable Miguel Ángel arriba al rebedor de la casa, on una dama (Anabel Moreno) encara més misteriosa escorcolla les butxaques dels abrics mentre dialoga amb ina garsa dissecada. Un dels avantatges d'haver vist Seven for a secret never to be told abans que Valencia és que vaig arribar a la Beckett sabent, més o menys, que "la visió d'una garsa és sempre el presagi d'un viatge cap a una dimensió desconeguda: l'home s'aboca aleshores a un ritu iniciàtic, impel·lit cap a regions emocionals inexplorables per accedir, finalment, a nous estadis de coneixement". (Si això fos totalment cert, amb totes les vegades que he anat a Granollers -el símbol heràldic de la qual és una garsa- ja hauria vitjat més vegades a "regions emocionals inexplorades" que Charles Dexter Ward, però bé). D'acord: la dona és una dona-garsa que, mentre busca objectes brillants a les butxaques (com tota garsa que es tingui per tal, des de Les Joies de la Castafiore), obre a Miguel Ángel les portes de la twilight zone, revelant-li que la festa és, en realitat, una festa de benvinguda per a ell. Transgredit el llindar, i per abreujar una mica la cosa, diguem que el químic es trobarà a la cuina un nen (un nen una mica gòtic), interpretat per Marc Rodríguez, que viu autènticament en un univers paral·lel, i davant el qual el nostre antiheroi passarà revista a la seva pròpia biografia, any per any, fins als trenta ("i a partir dels trenta és millor que no et digui res perquè no ho entendries"), en una altra de les millors escenes de la comèdia, només superada per la següent, el diàleg al lavabo amb Maria Rosa (Mercè Arànega), una divorciada borratxa i perdudíssima (o perdudament borratxa) que acaba de deixar caure (metàfora, metàfora!) les claus per la tassa del water: "L'únic personatge amb nom -apunta Zarzoso- i amb el qual Miguel Ángel s'identifica immediatament." Penúltima parada: el dormitori, en el qual un vell (Jordi Serrat), ultraprobable projecció futura de M.A., busca sota el llit el seu alter-ego perdut, el seu fill perdut ("Crec que si mai no he tingut fills ha estat per no haver de buscar-los sota el llit") i acaba oferint al químic que "ocupi el lloc de Juan" a l'empresa i es faci càrrec de la seva tasca més important: tirar "el castell de focs artificials més gran que mai s'hagi vist" per donar la benvinguda al nou mil·lenni. A l'epílog, M.A., reunit amb tots els personatges que ha conegut en aquesta nit lisèrgica, contempla, final de festa, l'"impresionant espectacle pirotècnic" (un bon eslògan per a Valencia); un esclat de de llums i colors que neteja el cel i fa emergir una lluna, "encesa, resplendent", i que crema sense significats, com el cigarret que el químic, al final del seu viatge, encén amb expressió neutra -potser més savi, potser més desconcertant- i sense paraules. Fi. A estones,Valencia sembla una versió minimalista de d'Els inconsolobles, la novel·la de Kazuo Ishiguro, en la qual un pianista, Ryder, apareix, sense mapa, en una ciutat anònima, "trontollant, anant d'una persona a una altra, incessantmant sol·licitat, rebent confessions; consultat per coses molt importants per les quals no té resposta, descobrint sota les cares de desconeguts els gestos de la seva dona, del seu fill, d'un company d'escola", però també té, a la meva oïda, ecos dels malencònics sofismes de Gonzalo Suárez i per descomptat, de la fundacional Tres sombreros de copa, del mestre Mihura. Juguen una mica en contra seva, com deia al principi, una certa deixadesa a l'hora de tallar i mesurar les frases, i un muntatge de Rafael Duran que no està a l'alçada del text: amb l'excepció de Mercè Arànega (actriu que realitza aquí el millor treball que li he vist en molt de temps, servint l'alienació del seu personatge amb una mena d'intensa lleugeresa absolutament creïble) i d'un oscil·lant Ricardo Moya, que es mou a la corda fluixa de la naturalitat i l'artifici, la resta dels actors sobreactuen, obligant una mica l'espectador al fatigós exercici de rastrejar la comèdia per sota de les seues veus i els seus gestos, com si el text fos un riu secret que s'oculta sota l'excés de les seves interpretacions. Però l'important és que aquest riu et porta i té amo: Paco Zarzoso, un nom que s'ha de retenir.

ESTRENOS DE LA GENERACIÓN DE LOS 90

Mª José Ragué Arias. Jano Medicina y humanidades. Vol. LIV nº 1241. 30 Enero-5 febrero 1998. Pág90.

Valencia, de paco zarzoso, se estrenó en la Sala Beckett de Barcelona y se ha representado este otoño en el Espai Moma de Valencia *. En Valencia, con una escritura poética fragmentada en escenas de corte impresionista, Paco Zarzosonos muestra nuestro mundo actual y próximo desde la insatisfacción de los seres que lo pueblan. Su protagonista se adentra en el caos, soledades y silencio que se cierra con un castillo de fuegos artificiales que todos contemplamos como el espejo de una fiesta que quizá no existe, pero de la que todos somos protagonistas. (Tras hablar de la obra de Manuel Veiga Un ahora de felicitat, concluye) En nada se parecen Valencia y Una hora de felicitat, la escritura de Zarzoso y de Veiga, pero ambas son comedias modernas, atractivas, bien construcidas, aágiles, que nos hablan de nuestro ahora y aquí a partir de la metáfora o del sueño, a partir del teatro. *(nota del recopilador: la obra nunca se representó en Valencia)