Personatges:

EL DETECTIU: D'uns quaranta anys. És un home que a primera vista no sembla atractiu.

LA DONA: D'uns trenta cinc anys. És una dona més aviat baixeta i amb nervi, que a primera vista no sembla atractiva. Va vestida amb un vestit jaqueta qualsevol, de no molta qualitat. Té alguna cosa molt terrenal.

Espai:

L'espai principal és el despatx del Detectiu, descrit al principi de la primera escena. Al darrera, durant l'obra, veurem projectades algunes imatges, algunes en blanc i negre, les altres en color. Són imatges fixes, fotografies que el Detectiu ha fet al llarg dels anys.

Llum. Descobrim el despatx del detectiu:

Despatx atrotinat del detectiu. Una taula, un parell de cadires fetes pols i una prestatgeria de fusta contraxapada, el mobiliari és vell i passat de moda. Damunt la taula, papers, un telèfon vell i un flexo. A terra, arxivadors apilats un damunt de l'altre. De dins d'alguns arxivadors sobresurten fotografies mal col·locades. També hi ha alguna pila de fotos sense arxivar, diaris, capses, un ventilador vell i a una banda una taula petita de cuina amb una cafetera atrotinada i un parell de pots on hi ha cafè, tè, sucre i culleretes.

Del sostre penja una làmpara que dóna a l'habitació una llum esmorteïda. A un penjador de peu hi ha l'abric del Detectiu. La porta ens dóna la impressió d'un edifici d'oficines atrotinat.

Hi ha també una finestra vella i polsosa que dóna al carrer. Suposem que ens trobem en un edifici bastant alt.

El Detectiu fuma un cigarro. Se sent un timbre. El Detectiu se sorprèn, però reacciona de seguida.

DETECTIU.- Passi. La porta és oberta.

 

Obre la porta la Dona, bastant incòmode per la situació.

 

DONA.- Hola!

 

Ell la reconeix i s'estranya de la visita.

 

DETECTIU.- Hola! Passi. Segui.

 

Ella entra.

 

DONA.- Suposo que m'ha reconegut.

DETECTIU.- Sí, sí, és clar. Segui, segui...

DONA.- A vegades, la gent... quan t'acostumes a veure algú darrera una barra... després la veus vestida de carrer i no la reconèixes... només ho deia per això... (Pausa.) Feia dies que no el veia pel Frankfurt i he pensat que...

DETECTIU.- (Animant-la a parlar) Que em podia fer una visita.

DONA.- Sí.

 

Silenci. Els dos molt incòmodes, perquè la raó és surrealista.

 

DETECTIU.- L'escolto, digui. (Pausa.) Li passa alguna cosa?

DONA.- (Dubtant) No, no...

 

Ella el mira sense saber ben bé per on començar. Ell està estranyat.

 

DETECTIU.- Potser és un tema relacionat amb una... una separació?

DONA.- Què?

DETECTIU.- No, no.. res.

DONA.- Una separació? Es pensa que vinc...?

DETECTIU.- Perdoni. Per un moment he pensat que venia per alguna cosa relacionada amb una separació.

DONA.- Ah... no... no...

DETECTIU.- (L'interromp. Pausa.) No, no.. ha estat només, un moment. Perdoni. Digui, digui...

DONA.- No... no... no estic casada.

DETECTIU.- Ja m'ho semblava, ja he pensat que no...

DONA.- Sembla que no estigui casada?

DETECTIU.- No és que pensi que no està casada. (Pausa.) L'he molestat?

DONA.- No es preocupi. Només, m'estranyava...

DETECTIU.- En aquests casos sempre és millor no fer suposicions.

DONA.- És clar.

DETECTIU.- Perdoni. No és la mena de client que acostumo a tenir. No sembla la mena de persona que quan ha decidit separar-se de la seva parella contracta un detectiu. M'entén?

DONA.- No m'ha molestat.

DETECTIU.- No he volgut ser indiscret.

DONA.- No ho ha estat. No ha estat res. No m'ha molestat, no... bé... no passa res.

DETECTIU.- Suposo que desitja parlar amb mi per algun assumpte concret.

DONA.- No sé perquè he vingut. Potser no ha estat molt bona idea.

DETECTIU.- Ja. L'escolto. (Pausa.) Digui...

DONA.- Sí.

 

Silenci.

 

DONA.- Déu tenir feina.

 

El Detectiu la mira.

 

DONA.- Segur que tenia alguna altra cita, algun altre client...

DETECTIU.- No.

DONA.- Havia d'haver trucat, perque pogués consultar l'agenda.

DETECTIU.- (Com si tingués feina) Sí.

DONA.- És el que s'acostuma a fer, avui en dia anem tots tan atrafegats.

DETECTIU.- Sí. No tinc cap cita a aquesta hora.

DONA.- Quina sort.

DETECTIU.- Sí..

DONA.- Està tot, molt... bé. El despatx. Perdoni. Quan veus a algú tan sovint, no pots deixar de fer-te a la idea de com deu ser el lloc on treballa. Li dones voltes.

DETECTIU.- És clar.

DONA.- Molt despatx. Sí. Un lloc de treball.

DETECTIU.- Li passa alguna cosa?

DONA.- No. (Es queda mirant el detectiu) De fet, el que passa és que... és que ... que li he vingut a dir que m'han despatxat.

DETECTIU.- (Estranyat) L'han despatxada?

DONA.- Sí.

DETECTIU.- Ho sento.

DONA.- Gràcies. (Pausa.) Des d'ahir ja no treballo al Frankfurt.

DETECTIU.- (Encara pensant en una visita professional) I vol?

DONA.- Què vol dir?

DETECTIU.- Res.

DONA.- (L'interromp) Feia deu anys que hi treballava.

DETECTIU.- Ho sento molt, de veritat. No me'n ser avenir. Feia tant de temps que hi era...

DONA.- Doncs ara ja no hi seré més.

DETECTIU.- Vaja.

DONA.- M'han dit que volien fer canvis, que ho volien canviar tot i després m'han despatxat.

 

La DONA parlarà amb dignitat, no es lamentarà, sinó que serà molt freda quan doni informacions sobre com i perquè l'han despatxada.

 

DETECTIU.- I ja ha provat de fer alguna cosa? Ha parlat amb el senyor Hernàndez? Després de tants anys...

DONA.- Des de que es va casar per segona vegada no ve pel Frankfurt gairebé mai. Em sembla que a la seva dona no li agrada massa, per l'olor a fregit, ja sap. Han posat un encarregat nou, més jove, i vol canviar tot el personal.

DETECTIU.- Però si només són dos....

DONA.- El que em va dir el senyor Hernàndez és que per revitalitzar el negoci calia fer un canvi de personal. Diu que aquest noi està més preparat que jo.

DETECTIU.- Més preparat?

DONA.- Això m'han dit.

DETECTIU.- No ho entenc.

DONA.- Jo tampoc.

 

Silenci.

 

DONA.- Potser ha fet algun curs d'hosteleria.

DETECTIU.- Vol dir?

DONA.- No ho sé. No sé perquè ell està més preparat que jo. Jo ja no treballo allà i ell sí. Això sí que ho sé.

DETECTIU.- Cursos d'hosteleria. Per aprendre a ser cambrer. (Es posa a riure d`una manera una mica exagerada) Perdoni.

DONA.- No, si a mi també em fa gràcia.

 

Silenci

 

DETECTIU.- És una situació difícil.

DONA.- Ja penso en coses per fer ja, porto dies donant-li voltes, però no sé què fer. No s'ho pot ni imaginar.

DETECTIU.- (No sap què dir) No...

DONA.- No s'ho pot ni imaginar. (Pausa.) Quan em va dir que em despatxava, m'ho va dir per telèfon. Em va trucar i m'ho va dir. Justament un dia que no hi havia massa clients. Només els clients de sempre. D'aquella hora, vull dir. No tots. No hi eren tots. Hi faltava un senyor que... és igual. Gras. Amb un perruquí. Ven rodes de cotxes.

DETECTIU.- El conec.

DONA.- Li vaig dir que si ja s'ho havia pensat bé, que feia molt de temps que hi treballava i que hi havia clients que venien per mi: la senyora del davant, el criador de canaris, el de la jaqueta verda i vostè, li vaig dir, el detectiu, el detectiu sempre demana per mi (Es talla) i.. bé... tampoc és que... a ell sempre li havia impressionat una mica això... que... que tinguessim un client detectiu... que és dediqués a això... a investigar... però no va servir de res... em va dir que (Se'l queda mirant fixament) em va dir que també volien canviar els clients.

DETECTIU.- Què vol dir això?

DONA.- Doncs això mateix.

DETECTIU.- No ho entenc.

DONA.- Que volen canviar els clients. Que les persones que hi van ara són un tipus de client massa antic, que no gasta prou diners i no ha provat les innovacions, les coses noves que hi ha últimament.

DETECTIU.- Innovacions? Què vol dir: innovacions?

DONA.- Veu? No les coneix.

DETECTIU.- No m'hi he fixat.

 

La Dona ha agafat la grapadora que hi ha damunt la taula del detectiu. Mentre parla la va remenant amb les mans, com que està tan tensa, al final del parlament li surt disparada.

 

DONA.- Això és el pitjor. Ho dec fer molt malament. Jo ja ho intento, però què vol que hi faci si a la gent li agrada repetir sempre el mateix. Cervesa i frankfurt, patates i frankfurt, coca-cola i bradsburg... carajillo i cafè, coca-cola i tè amb llimona, hi ha una dona que demana sempre tè amb llimona, i patates i patates. (Imitant la situació de diàleg davant d'un client) Tingui, gràcies, quant és? Fa molt bon temps. (Pausa.) Segurament m'havia d'haver aturat un moment a parlar de les innovacions. (Pausa.) Ha provat les delícies? (Pausa.) És igual. Ara ja s'ha acabat. A més el problema no és aquest. (Llença la grapadora. El Detectiu al·lucina) Ho sento. Perdoni.

 

La va a buscar corrents i la torna a posar al seu lloc.

 

DETECTIU.- (Continua amb les innovacions al cap) No he vist que hi haguessin coses noves. Segurament eren coses que no m'interessaven. Quan vaig a un lloc, sé el que vull.

DONA.- Des de fa uns mesos preparem delicies de formatge, de pernil i d'espinacs.

DETECTIU.- Veu? Vostè creu que a mi m'agraden les delícies?

DONA.- (Ho diu d'una manera una mica mecànica) Busquem un client més nou. Més jove. Més ben vestit.

DETECTIU.- Vaig mal vestit ? (Ella va a respondre. Se la queda mirant)

 

Es queden mirant.

 

DONA.- Això és el que m'han dit.

 

Silenci.

 

DONA.- Quan em van fer fora, vaig pensar en vostè. Vaig pensar que l'havia de venir a veure, que d'alguna manera, ens trobàvem en la mateixa situació.(Explicativa) Perquè jo no serveixo pel Frankfurt i vostè no serveix com a client.

DETECTIU.- (Sorprès) Interessant.

 

La Dona se'l queda mirant.

 

DONA.- No s'ofengui.

DETECTIU.- No passa res.

 

Silenci.

 

DONA.- Ho sento. Em sembla que me n'aniré.

DETECTIU.- Com vulgui.

DONA.- Segur que l'estic molestant.

DETECTIU.- No... (carraspeja) Tampoc és això.

DONA.- Fa una mica de calor.

DETECTIU.- Sí.

 

El Detectiu intenta posar en marxa el ventilador, que està molt vell. El posa en marxa, però fa soroll. El soroll presidirà l'escena fins que el desendolli.

 

DONA.- Estic una mica desorientada. (Pausa.) He vingut pel carrer comptant els fanals. N'hi ha dotze des de la parada d'autobús. (Pausa.) Fa temps que l'entretinc i deu tenir feina.

DETECTIU.- La majoria de coses poden esperar. (Mira per la finestra. Com si digués en veu alta els seus pensaments) Té un rètol una mica passat de moda, però continua sent atractiu. Les lletres aquestes, tan, de sempre.(Pausa. Pensa en el que diu) Continua sent atractiu, en algun sentit, per mi. (Pausa. Com si se n'adonés, però sense posar-se sentimental) Fa més de quinze anys que sóc client del Frankfurt. Ja hi anava abans que hi entrés vostè. Quan el despatxava el mateix senyor Hernàndez. Quan va obrir, només despatxava ell. I després va venir vostè i tots els que han passat al llarg dels anys. No els recordo tots. (Pausa) D'entre el frankfurt i el bradsburg, el que prefereixo és el frankfurt, és un gust més conegut. Segurament perquè fa més anys que en prenc. I amb una mica de ketxup. (Pausa.) Només una mica. I mostassa.(Pausa.) I unes patates. (Pausa.) Llàstima. (Pausa.) Les patates les feia molt bé.

DONA.- Gràcies.

DETECTIU.- Ni gaire toves ni gaire torrades.

DONA.- Últimament eren congelades.

DETECTIU.- Li asseguro que no es notava.

DONA.- Abans les havíem de pelar i tot.(Pausa.) A mi treballar no m'ha importat mai. (Pausa.) M'agradava.

DETECTIU.- És el costum.

DONA.- (Ho diu lentament, prenent-se el temps necessari) Això mateix. (Pausa.) Pel costum i per la gent. (Pausa.) T'acostumes que els dies siguin així, com són els dies quan fa molt de temps que estàs en un lloc. Hi ha els clients que són fixes i els que van de pas. Els organitzes segons les seves manies: els que parlen, els que callen, els que saben el que volen, els que sempre demanen el mateix...I les coses que fas sempre: escoltar la ràdio, canviar la pissarra anunciant la cervesa del dia a primera hora, veure reflectit el sol a la tarda a l'aparador de la ferreteria que hi ha davant... Bestieses. Tonteries. Res.

DETECTIU.- La ràdio? No sabia que hi haguès una ràdio.

DONA.- Està penjada a la paret, al costat de la planxa. No es pot veure des de darrera la barra. Entre la planxa i la paret.

DETECTIU.- Al racó dels olis.

DONA.- Sí, allà mateix.

DETECTIU.- Ara me'n recordo. És una ràdio petita de color blanc.

DONA.- És impossible netejar-la bé. De seguida s'embruta de greix... (Pausa.) També hi ha el televisor, però darrera la barra no se sent gaire bé. Hi ha massa soroll de la gent i del carrer. (Pausa.) A mi m'agrada més la ràdio. Creu que sóc antiga?

DETECTIU.- No.

DONA.- Jo a vegades penso que sí.

DETECTIU.- (La mira) Quants anys té? Si no és una indiscreció.

 

La Dona se'l queda mirant.

 

DONA.- No li ho vull dir.

 

El Detectiu se la queda mirant.

 

DONA.- No hi pensi.

 

El Detectiu es queda en silenci.

 

DONA.- I vostè?

 

El Detectiu se la queda mirant sorprès.

 

DETECTIU.- Jo en tinc quaranta dos.

DONA.- Els porta bé.

DETECTIU.- Gràcies.

DONA.- Bastant bé.

DETECTIU.- (Amb una mica de mala llet) Vostè en té més de trenta cinc i menys de quaranta.

DONA.- Creu que en tinc trenta set?

DETECTIU.- Sí.

DONA.- En tinc trenta sis.

DETECTIU.- Veu? trenta sis.

 

Els dos tornen a mirar per la finestra

 

DONA.- Veu aquella parada d'autobús? Doncs fa deu anys que cada dia agafo l'autobús a aquella parada. (Pausa.) No és que volgués preparar frankfurts per sempre, però... (Pausa.) A l'hivern des de que sortia de casa fins que arribava al bar veia com es feia de dia poc a poc...

 

Ella es posa a plorar silenciosament.

 

DONA.- Ho sento.

DETECTIU.- No plori.

DONA.- No, no ploro. Sí que ploro. (Pausa.) No ho puc evitar.

DETECTIU.- Em sap molt de greu.

DONA.- No em compadeixi, si us plau.

DETECTIU.- Ho sento.

DONA.- (Molt seriosa) No em compadeixi.

DETECTIU.- Em sap...

DONA.- No ho faci.

DETECTIU.- No es preocupi, no la compadeixo.

DONA.- D'acord.

DETECTIU.- Pensi que potser això en el fons li va bé. (Pausa. Ell encén un cigarro) Vol un cigarro?

 

Ella fa que sí amb el cap. El Detectiu li ofereix i per la manera com ella l'agafa, ens adonem que normalment no fuma, encara que en sap.

 

DONA.- (Amb el cigarro entre les mans) Per què? Com em pot anar bé? Quina idea més tonta.

DETECTIU.- Canviar de feina no sempre està malament. Pensi-ho en positiu. Els canvis poden ser bons.

DONA.- A mi m'agrada veure sempre el mateix. (Pausa.) Segur que cobren menys que jo, per a ells cobrar menys és igual, perquè són joves. Són joves i els és igual tot. És el que passa, contra ells no pots competir.

DETECTIU.- Vostè normalment no fuma.

DONA.- Veu?

 

Es torna a enfonsar i apaga el cigarro.

 

El Detectiu busca entre les capses un paquet de tovallons de paper amb dibuixos infantils molt llampants. Obre la bossa. La Dona se'l queda mirant. Li dóna un mocador. Ella comença a mocar-se.

 

DETECTIU.- Un mocador.

DONA.- (Mirant els tovallons) Vol fer una festa?

DETECTIU.- No.

DONA.- Ah.

 

S'acaba de mocar i es recomposa.

 

DONA.- Em sembla que ja estic millor. Me'n vaig.

 

Ell s'aixeca alleugerit. Ella també s'aixeca per marxar.

 

DETECTIU.- Bé, doncs ... Adéu.

DONA.- Adéu. Apagui el ventilador. Fa molt soroll.

 

El Detectiu estira el cable del ventilador i desendolla. La Dona agafa la jaqueta, se la posa, agafa la bossa i va a sortir, però abans de sortir s`atura en sec.

 

DONA.- Em sembla que encara no estic bé.

DETECTIU.- Segui i tranquil·litzis.

 

La Dona no s`asseu.

 

DONA.- No suportaria viure amb tot això. Està tot tan desordenat.

DETECTIU.- Vol fer el favor de seure.

 

Ella s`asseu.

 

DONA.- D'acord... Tot aquest... arxiu. Aquest desordre. Li he de dir: Està molt desordenat.

DETECTIU.- És un arxiu. Està ordenat a la meva manera (Pausa.) Vol un cafè?

 

Ella busca la màquina amb la mirada. La descobreix a un racó. Fa que sí amb el cap.

 

DONA.- Gràcies.

 

El Detectiu s'aixeca a preparar-li.

 

DONA.- Si pot ser un tè, millor.

 

DETECTIU.- Em sembla que sí.

 

El Detectiu comença a remenar entre els pots buscant una bossa de tè. Mentre li està preparant ella parla.

 

DONA.- I sap on són totes les coses?

DETECTIU.- Més o menys. Sí.

DONA.- Per mi seria impossible. (Pausa.) No li molesta la pols?

DETECTIU.- No. Vol sucre?

DONA.- Sí, gràcies.

 

El Detectiu continua remenant el sucre.

 

DONA.- Sempre em demanava el frankfurt d'una manera una mica seca. Li ho puc dir, oi?

DETECTIU.- Sí?

DONA.- Era com si esperés que jo no sabés el que estava a punt de demanar, però sempre demanava el mateix. Al principi pensava que creia que jo no tenia memòria, que no me'n recordava dels clients. Per què ho feia?

DETECTIU.- Un frankfurt amb ketxup i patates. I una cervesa. No ho sé.

DONA.- Potser perquè no volia que m'adonés que venia molt sovint. Hi ha gent que li passa: no suporta que els cambrers s'adonin que són clients habituals. En canvi n'hi ha d'altres que venen dos dies i ja esperen que sàpigues què volen prendre.

DETECTIU.- No ho crec.

DONA.- Potser és deduir massa.

DETECTIU.- Exacte.

DONA.- Ja.

 

El Detectiu li porta el tè.

 

DETECTIU.- Se'n recorda de tots els clients?

DONA.- De la majoria, dels habituals sí.

DETECTIU.- Feia molt de temps que hi treballava. Fins i tot una vegada me'n recordo que es va tenyir el cabell de ros.

DONA.- Va ser una equivocació.

DETECTIU.- Em va fer gràcia. Vaig pensar. I ara què farà?

DONA.- Només em vaig tenyir el cabell.

DETECTIU.- Sembla mentida el que pot canviar una cara amb un altre color del cabell.

DONA.- Té raó. Me n'havia d'haver anat llavors. Sempre m'ha costat prendre decisions.

 

La Dona va a deixar el vas damunt la taula, però no hi ha lloc per fer-ho. Ha d'apartar una carpeta. Al final treu la carpeta de la taula, deixa el vas i se la mira. Al Detectiu no li fa gràcia.

 

DONA.- Tot són... casos?

DETECTIU.- Ahá.

 

La Dona obre la carpeta, encuriosida.

 

DETECTIU.- Són fotos de feina.

DONA.- (No entén que això vulgui dir que les deixi) Sí.

DETECTIU.- Són privades.

DONA.- Són clients?

DETECTIU.- Ahà.

DONA.- Totes les deu haver fet vostè.

DETECTIU.- Sí. És material confidencial.

DONA.- No es veuen bé. Són tan...

DETECTIU.- Personals, són personals.

DONA.- Això.

DETECTIU.- És la intimitat dels altres.

DONA.- Sí.

DETECTIU.- Vol fer el favor de deixar-les al seu lloc.

 

Ella les deixa anar d'una manera brusca.

 

DETECTIU.- No les hauria de mirar.

DONA.- (Li dóna) Tingui. Perdoni. No hi havia caigut.

DETECTIU.- Gràcies.

DONA.- No n'havia vist mai.

 

Silenci.

 

DONA.- No les he vist molt. De fet, seria incapaç de recordar les cares.

DETECTIU.- Millor.

DONA.- Suposo que eren d'una parella... que es volia... vull dir... que l'havien contractat perquè els seguís... fotos d'algú que es volia separar?

DETECTIU.- Segurament.

DONA.- No ho he vist molt bé, però...estaven...

DETECTIU.- Oblidi-ho.

DONA.- Fent l'amor. M'ho ha semblat.

 

El Detectiu les col.loca al seu lloc.

 

DONA.- Deuen tenir una vida tan apassionant.

DETECTIU.- Qui?

DONA.- Ells.

DETECTIU.- Vostè creu?

DONA.- Ho sembla. Són amants, queden, s'envien notes....

DETECTIU.- Es truquen per telèfon.

DONA.- Doncs es truquen per telèfon. Es veuen d'amagat. Sopen en restaurants, vigilen que no els descobreixin, agafen taxis... Parlen fluixet un amb l'altre, es prometen coses, saben que potser l'endemà es veuran i potser no... i a vegades es diuen mentides.

 

El Detectiu treu les fotografies que ella estava mirant.

 

DETECTIU.- Fixi-s'hi bé.

DONA.- No, no...

DETECTIU.- Miri-les. És igual.

DONA.- Però...

DETECTIU.- Tingui.

 

Ella mira les fotografies atentament.

 

DONA.- No veig...

DETECTIU.- Fixi-s'hi bé. Fan una cosa que tothom pensa que és emocionant. Queden d'amagat de les seves parelles en un hotel bastant sòrdid. I això que ells tenen diners. No molts, però en tenen. Prenen una copa, van a sopar i quan acaben se'n van cap a l'hotel. Hi deixen passar les parelles a hores i als detectius també. (Pausa.) Com si passar l'estona en un lloc gran i net no valgués la pena. Com si no estigués bé dutxar-se en una bona dutxa. Fan l'amor i miri, fixi-s'hi bé: s'avorreixen.

DONA.- Sí?

DETECTIU.- On s'és vist. La gent ja no té ni imaginació.

DONA.- Jo no veig res.

DETECTIU.- (Li ensenya la foto) Aquí. No em van sortir molt bé, perquè no hi havia gaire llum. Es veuen dues taques, però si s'hi fixa bé, veurà que són ells dos. Les vaig fer des de l'habitació del costat. Aquesta d'aquí és la dona. (Pausa.) La dona té una cigarreta a les mans mentre l'home és al seu damunt, mira el fum que surt cap a dalt.

DONA.- Ara!

DETECTIU.- No hi ha passió. Ni tan sols emoció o una mica d'afany d'aventura.

 

La DONA se'l queda mirant.

 

DETECTIU.- No puc deixar de pensar que podria ser una intimitat més alegre. S'avorreixen. Això és el que em preocupa. (Pausa.) En general, vull dir. S'ho podrien passar molt millor. A vostè no li passa?

 

Pausa. La Dona se l'ha quedat mirant somrient lleugerament.

 

DONA.- És un romàntic.

DETECTIU.- No. No. No ho sóc. No.

DONA.- Sí que ho és.

DETECTIU.- No. No ho sóc gens.

DONA.- Jo crec que ho és.

DETECTIU.- No.

 

Es queden en silenci.

 

DETECTIU.- En què està pensant?

DONA.- En que es dedica a perseguir parelles i fotografiar-les. No hi havia pensat. Sabia que era detectiu, però no l'havia imaginat...

DETECTIU.- Perseguint parelles que s'amaguen.

DONA.- Això.

DETECTIU.- Doncs això és el que faig.

DONA.- És clar.

DETECTIU.- Li asseguro que els detectius amb una vida interessant només viuen a les pel·lícules.

DONA.- Sí. Ja ho suposo, però és que... sempre...

DETECTIU.- (La interromp) Els altres vivim aquí, a la realitat, i fem el que ens encarreguen. Normalment només mirem, si li he de ser sincer.

DONA.- No arriben mai casos interessants?

DETECTIU.- Casos interessants?

DONA.- No ho sé. Un assassinat per passió. Una desaparició d'una dona rica, estrangera. No ho sé. Ara que hi penso.... Suposo que el que acostuma a sortir a les pel·lícules.

DETECTIU.- Doncs d'aquests no en surten gairebé mai. La majoria dels clients són dels que van a peu, per dir-ho d'alguna manera. (Pausa.) Molts detectius ni tan sols tenen pistola. Ni plaques d'identificació ni res. Res és com les pel·lícules. Això li ho puc ben assegurar.

DONA.- Vostè en té?

DETECTIU.- De què?

DONA.- De pistola.

DETECTIU.- (Menteix.) No. No en tinc.

 

El Detectiu es mira una foto.

 

DETECTIU.- A vegades... a vegades és sòrdid, però t'hi acostumes. T'hi acostumes i es torna la cosa més normal del món. Una manera molt interessant de passar l'estona. (Pausa.) Li agrada la gent? A mi la gent m'interessa.

 

La DONA es mira detingudament la foto.

 

DONA.- No m'els imagino vestits.

DETECTIU.- Són persones normals i corrents. (Pausa.) Era l'agost i feia molta calor.

DONA.- Sí que... sí que sembla que s'avorreixin. Què els va passar? La va delatar? Va acabar en divorci? S`han casat entre ells?

DETECTIU.- El meu client era el marit d`aquesta dona. Volia que la vigilés perquè sospitava que l'enganyava. L'home, en canvi, en aquell moment no era casat. (Pausa.) El client i la seva dona es van divorciar, però miri (Li ensenya un altre) Aquesta foto la vaig fer quatre anys després.

DONA.- És la mateixa dona?

DETECTIU.- Amb el cabell més curt.

DONA.- Va amb un altre home.

DETECTIU.- Que és el seu marit, el meu client. (Pausa.) Al cap d'un temps de divorciar-se se'n van adonar que s'havien acostumat tant un a l'altre que no podien deixar de veure's. I van començar a quedar per sopar, els dies de festa i alguns caps de setmana. Només això. Tot aquesta història va passar en un període de sis anys. (Pausa.) L'estic avorrint?

DONA.- No.

 

La DONA es queda mirant fascinada les fotos.

 

DONA.- I vostè els va estar seguint durant tant de temps?

DETECTIU.- Sí.

 

La Dona es torna a fixar en la foto.

 

DONA.- Han passat molts anys.. han... envellit. Són més.. més...

DETECTIU.- Lletjos? No sempre és així. A vegades només són diferents... Hi ha èpoques bones i èpoques dolentes. (Assenyala una foto) Aquesta és una època dolenta.(Pausa. N'assenyala una altra) I aquesta una de bona. Veu la diferència? En canvi aquí són més grans.

 

La Dona es queda mirant la foto fascinada.

 

DETECTIU.- (Es mira el rellotge. S'adona que és hora de dinar. Una mica tallat) Vol que... vol que anem a dinar a algun lloc?

DONA.- Eh? A dinar? Quina hora és?

DETECTIU.- Són les dues. (Pausa.) No té gana.

DONA.- No, però.. faci.. Si vol dinar...

DETECTIU.- No vol que anem a menjar alguna cosa?

DONA.- No, jo... no. Si vol, l'acompanyo o no... anem i va a dinar vostè sol.

DETECTIU.- Bé. (Pausa. No ho veu clar.) Sap què podem fer? Baixo a comprar alguna cosa. Aniré a comprar alguna cosa i vostè m'espera aquí. D'acord?

DONA.- (Insegura) No ho sé.

DETECTIU.- Ara torno.

 

Va fins al penjador, agafa l'abric i marxa sense donar pràcticament l'oportunitat a la Dona d'oposar-s'hi.

 

DETECTIU.- (Marxant) Si sona el telèfon... No l'agafi, si us plau.

 

Se'n va.

 

La Dona és sola al despatx.

 

Remena discretament entre les carpetes, mira fotografies, encuriosida, com si busqués fotografies de gent coneguda.

 

Després mira els calaixos i els prestatges, però sense molta pressa i amb molt de compte. Es queda mirant una cosa que hi ha dins del calaix. El públic no la veu.

 

De sobte, sona el telèfon. S'espanta. No sap què fer. El deixa sonar, però no para. Al final l`agafa.

 

DONA.- Digui'm...(Pausa.) Sí... (Pausa.) Sí, sóc... sóc la seva secretària... Em pot dir el seu nom, si us plau? (Pausa. En plan professional) Si no vol, no me'l digui. (Pausa.) No. No hi és en aquest moment. Ha sortit. Un encàrrec. Si vol li puc donar una cita. Necessita algun servei? Vol parlar amb algú de confiança? Aquí li prometem la màxima discreció. Som eficaços. (Pausa. Li cau un moc de l'altra banda.) Qui és vostè? (L'hi diuen) Ah. (Pausa.) Vol que li deixi algun encàrrec. Molt bé. Sí, és clar. No, no crec que tardi. Segurament vindrà d'aquí una hora. (Busca un bolígraf. Obre un calaix. Es queda mirant alguna cosa que hi ha a dins. Continua la conversa mirant allò) Molt bé. (Apunta el que li han dit) Sí. D'acord. Adéu. (Pengen a l'altra banda) Imbècil.

 

Penja el telèfon amb molt de compte. Agafa la pistola que hi ha dins el calaix. Se la queda mirant. De cop, decideix marxar.Va fins al penjador, es posa l'abric i després agafa la bossa de mà. Guarda la pistola a dins. Ho fa d'una manera decidida. Quan ja està arribant a la porta escolta un soroll, s'adona que és el de l'ascensor que puja. Es treu ràpidament l'abric i torna a deixar la bossa al seu lloc.

Just a temps perquè el Detectiu entri per la porta.

Entra el Detectiu, porta un parell de frankfuts i patates a les mans. Del braç li penja una bossa amb un parell de cerveses. Se la queda mirant un moment, però no acabem de veure si s'ha adonat que ella era a punt de marxar o n o.

 

DETECTIU.- Hola!

DONA.- Hola.

DETECTIU.- No hi havia ningú. M'han servit ràpid.

 

El Detectiu comença a deixar el menjar damunt la taula. Aparta els papers. Ho fa tot d'una manera metòdica, com si per a ell tot aquell desordre fos un ordre. Ho prepara tot amb molta cura.

 

DETECTIU.- En voldrà un?

DONA.- D'acord.

DETECTIU.- Vol ketxup?

DONA.- Sí, gràcies.

DETECTIU.- Maionesa o mostassa?

DONA.- També. Mostassa.

DETECTIU.- (Comença a posar ketxup a les patates, amb molta cura. És una operació que ha fet moltes vegades. Un cop l`ha posat, va obrint bosses i papers fins a col.locar tot el menjar damunt la taula) He estat a punt de comprar delícies de formatge i rosques d'espinacs, però al final no ho he fet. He pensat que no ens vindrien de gust. Et regalen una llauna de cervesa si compres més de dos frankfurts. Aquesta mena d'ofertes no les havien fet mai. Suposo que és per animar el negoci. Per això he comprat les patates. Igualment havia de portar alguna cosa per beure... (Pausa. S'adona que ha parlat molt ràpid i d'una manera molt desordenada) Em segueix? És igual. El resultat és això. Agafi el que vulgui. (Pausa) Mengi. Li anirà bé.

 

La Dona se'l queda mirant.

 

DETECTIU.- Suposo que no li ha molestat que hagi anat al Frankfurt? (Pausa.) No, ja sabia que no. És el costum. (Pausa.) I a més suposo que volia comprovar si... aquesta idea de si, si era un client vell.

DONA.- Antic.

DETECTIU.- Això. Bé, només dir-ho em sembla una tonteria. Perdoni. (Pausa.) No m'han dit res, és clar. M'han servit i ja està. M'han servit i no m`han dit res ni m'han fet fora.

DONA.- I què? Què li han semblat?

DETECTIU.- Qui?

DONA.- Els cambrers nous.

DETECTIU.- Els coneix?

DONA.- (Menteix) No. No hi vull tornar.

 

Agafa un frankfurt i l'embolica amb el tovalló amb molta cura, com si fos per a ella, però no l'hi dona.

 

DETECTIU.- Són dos: un noi ros i una noia, morena. D'uns vint anys. Jo diria que no tenen experiència, però hi posaven ganes. El noi és prim i allargassat, d'aquells que els costa que els surti la barba. Els ulls blaus, clars i ulleres. Duia ulleres de pasta. Una mica desarreglat.

DONA.- I la noia?

DETECTIU.- Porta recollit el cabell amb una cua de cavall.

 

El DETECTIU li dona el frankfurt.

 

DETECTIU.- Joves, sense experiència, normals. No són res de l'altre món.

 

Silenci. La Dona mossega sense gana el frankfurt.

 

DONA.- Què tal l'han servit?

DETECTIU.- (Després d'un breu instant) No gaire bé. Malament. Desorganitzat.

DONA.- Per què?

DETECTIU.- (Menteix) Primer no s'han recordat del que volia. Després se'ls ha caigut la cervesa i s'han equivocat amb el canvi.

DONA.- No digui mentides. L'han servit bé.

 

El Detectiu se la queda mirant. La Dona s`asseu a la cadira.

 

DETECTIU.- La veritat és que m'han servit ràpid i han estat amables.

DONA.- No es pot esperar més.

DETECTIU.- Suposo que no. Molt amables.

DONA.- Servir no és difícil. Hi ha feines que són així: no son difícils.

DETECTIU.- N'hi ha moltes. No s'amoïni.

DONA.- M'ho havia d'haver pensat fa uns anys. Quan vaig començar. M'havia d'haver espabilat abans.

DETECTIU.- Què hagués volgut fer?

DONA.- No ho sé. Allò ja m'estava bé.

DETECTIU.- Segur que volia fer alguna cosa...

DONA.- (L´interromp) No, només volia guanyar-me la vida. Volia viure sola. Per poder triar amb més temps. Després tampoc no vaig decidir gran cosa més, però ho volia fer tot amb temps, per pensar-m'ho bé. Li sembla una idea estranya?

DETECTIU.- No.

 

El Detectiu s`asseu a la cadira.

 

DETECTIU.- M'hi he sentit diferent al Frankfurt. I ja li dic: m'han servit bé. Però les coses mai són iguals. No ho sé. A mi m'agrada que les coses es repeteixin. (Pausa.) Com que són dos, van més ràpid. Entres, ja saps el que vols, demanes i t'ho serveixen. Un altre ritme. No dic que abans fos lent, però era un altre ritme. (Pausa.) Després tot té una llum més potent, enlluerna. Deuen haver canviat les bombetes.(Pausa.) També han netejat les rajoles de la paret del fons .

DONA.- Són molt pocs dies. No els ha donat temps de canviar de model de làmpares, però segur que ho faran. Sé que a la dona del senyor Hernández no li agradaven. Canviaran tots els llums. Canviaran les prestatgeries del fons i les planxes, les posaran de les noves, de les que no absorveixen el greix, de les que són molt fàcils de netejar. Després posaran un forn elèctric nou i fotografies dels franckfurts i els bradsburgs. I després diran que els nous cambrers venen més. Com si fos mèrit seu. Com si tot això no hi tingués res a veure.

DETECTIU.- M'han dit bon dia quan he entrat i bon dia un altre vegada quan he sortit. I com que he deixat propina han fet sonar una campaneta. (Pausa.) No s`ho prengui tan malament.

DONA.- Una campaneta?

DETECTIU.- Així tothom sap que has deixat propina. (Pausa.) I sembla que es posin més contents.

DONA.- Ni que fos el Tirol.

DETECTIU.- És ridícul.

DONA.- Completament.

DETECTIU.- M'he sentit una mica estúpid.

DONA.- I la campana sona?

DETECTIU.- Es veu que ara ho tenen a bastants llocs. (Li allarga un frankfurt) Prengui'n un altre.

DONA.- No gràcies. Ja en tinc prou.

DETECTIU.- (Com si no fos una pregunta tan important) Hi ha anat, oi?

DONA.- Què?

DETECTIU.- Que hi ha anat. Al Frankfurt, vull dir. Després que l`hagin despatxada. Estic segur que ha volgut veure quina pinta teníen. Segur que sí.

DONA.- Aquest matí abans de venir hi volia anar. (Pausa.) Segur que sóc més bona cambrera que ells. Conec els clients, m'agrada el bar i la gent també em coneix a mi. (Pausa.) El senyor Hernàndez sabia que ho feia bé, però no li ha fet res treure´m fora. Això costa d'empassar. No m'ho esperava. Per això volia veure'ls les cares. Veure què tenen que jo no tingui. (Pausa.)Tenia ganes de fer alguna cosa. De fer que se sentissin culpables per haver-me deixat al carrer. (Pausa.) M'havia pensat algunes frases per dir, com quan has de fer alguna cosa important i et prepares exactament el que diràs. Pensava dir: eh, vosaltres, quina merda de cafè, la noia que hi havia abans els feia millor o alguna cosa semblant. Tot plegat una mica ridícul. (Pausa.) Penses que podràs entrar, dir les coses per ordre i quedar bé. T'imagines que controlaràs la situació i que el teu discurs serà tal com te l`has imaginat. Després moltes vegades no te'n surts, dius la meitat del que volies dir i d'una manera tan brusca que ningú t'entén. Però m'ho portava ben preparat. (Pausa.) He arribat a la porta i he deixat passar algunes persones. Després he deixat passar cinc minuts. I després deu. Al final, he donat mitja volta i he marxat. Eren les vuit del matí. Just a l'hora que acostumava a entrar a treballar cada dia. No aconsegueixo dormir fins més tard.

 

Silenci. Els dos mengen.

 

DONA.- Han trucat. (pausa.) I he agafat el telèfon. Ho sento. No ho puc soportar. Ja sé que m'havia dit que ... però un telèfon sonant...

DETECTIU.- No passa res.

DONA.- Ho sento de veritat.

DETECTIU.- Qui era? Un client?

DONA.- No. Era l'administrador.

DETECTIU.- Ja.

DONA.- Li he agafat l'encàrrec.

DETECTIU.- Gràcies.

 

El Detectiu es concentra en la bosseta del ketxup, com si el tema no anés amb ell.

 

DONA.- No vol saber què m'ha dit?

DETECTIU.- Digui, digui.

DONA.- Que si no paga aquest mes, el treu fora.

DETECTIU.- (Com si no tingués molta importància) Sí. Ja m'ho imaginava.

DONA.- Que li deu sis mesos.

 

El Detectiu agafa la bossa de la mostassa.

 

DETECTIU.- Vaja, la mostassa s'ha acabat. (Pausa.) No vol res més? No ha menjat gaire.

DONA.- No. Gràcies.

 

Silenci.

 

DETECTIU.- Feia temps que no menjava aquí dalt. Aquí al despatx, vull dir. T'acostumes a baixar. És una manera de veure gent. Una mica de moviment. Hi ha dies que no parles amb ningú. Silenci absolut. Quan no parles amb ningú, el temps passa diferent. No vull dir que passi més lent. Passa diferent.

DONA.- No ha estat molt amable.

DETECTIU.- Ho sento molt. Li trucaré. No està bé que truqui i no sigui amable amb el primer que es posa al telèfon.

DONA.- De fet no ha estat "la primera que es posa al telèfon" Li he dit ...li he dit.. que era la seva secretària... m'ha sortit sense voler. Perdoni. Ha estat com una mena d'acte reflex. Jo mateixa m'he sorprès quan li he dit. Volia que tot semblès natural. Suposo que ... que m'he excedit.

DETECTIU.- Això tampoc l'autoritza a parlar-li malament.

DONA.- Gràcies.

DETECTIU.- No he tingut mai secretària. No s'ho deu haver cregut. Deu haver pensat que era la meva dona, que es feia passar per la meva secretària. Per això ha estat tan desagradable. No es poden veure. Una vegada es van barallar per un cosa relacionada amb una factura . Ja ni me'n recordo. (Pausa.) Abans ho feia. Venia algunes tardes i per distreure's, m'agafava el telèfon, perquè tot semblés més professional. Després li va agafar mania al despatx. I després res.

 

Silenci.

 

DONA.- Estan separats?

DETECTIU.- L'importa?

DONA.- No.

DETECTIU.- No és el seu problema.

DONA.- No, no ho és.

DETECTIU.- Tècnicament no. Em va deixar i no s'ha molestat mai a venir a donar-me una explicació. No es preocupi, no em sap greu. Va ser fa cinc anys.

DONA.- De tota manera, no cal que truqui a l'administrador. No l'havia d'haver agafat el telèfon.

 

Es queden mirant.

 

DETECTIU.- No és només aquest mes de gener, ha estat tot l'any. He tingut molt pocs clients.

DONA.- Quants?

DETECTIU.- Cinc. (Pausa.) Dos. (Pausa.) Cap.

DONA.- Cap?

DETECTIU.- No en tinc cap. Aquest any no en tinc cap de nou.

DONA.- Ho sento.

DETECTIU.- Des del començament. Des de que va entrar la primera clienta. No m'he pogut desempallegar mai d'un client. El començo a seguir i se'm queda enganxat, comença a formar part de mi. M'acostumo a ells. És com si hagués entrat a formar part de la meva vida. (Pausa.) Per això n'hi ha tantes de fotografies. (Pausa.) Pots trobar tantes fotografies com vulguis. Hi ha un centenar de cares en totes les èpoques de la vida. (Pausa) Contents, tristos, perdedors, amargats, feliços.

 

La Dona es queda mirant les piles de fotografies. Agafa un arxiu, l´intenta obrir i cauen un munt de fotografies de dintre.

 

DETECTIU.- És igual.

 

Pausa.

 

DONA.- És, és ... és increïble.

DETECTIU.- Alguns fa sis anys, els altres deu, n'hi ha uns quants que quinze. Els he seguit durant quinze anys. He vist com canviaven o com no canviaven ni una mica. Els he vist fent-se els interessants, interessant-se per coses i avorrint-se mortalment, mentre feien veure que s'ho passaven d'allò més bé. (Pausa.) Més, no. Només fa quinze anys que tinc el despatx. N'hi ha una desena que han mort. Fins i tot vaig anar a alguns enterraments. (Pausa.) Era això el que buscava?

DONA.- El què?

DETECTIU.- Quan ha trucat a la porta.

DONA.- Jo.

DETECTIU.- Un detectiu, l'interessava un detectiu...

DONA.- Però.

DETECTIU.- Això és el que hi ha.

DONA.- I... i... (Es calla)

DETECTIU.- Què?

DONA.- No, hi ha una cosa que no entenc.

DETECTIU.- El què?

DONA.- Si ningú paga.

DETECTIU.- Sí.

DONA.- De què... de què viu?

 

Silenci.

 

DETECTIU.- D'això i d'allò. És igual.

DONA.- És clar.

DETECTIU.- D'encàrrecs que no tenen res a veure amb tot això. Sóc bon fotògraf i sóc discret. No necessito gaire diners per viure.

 

La Dona se`l queda mirant.

 

DETECTIU.- En què pensa?

DONA.- En res.

DETECTIU.- Segur?

DONA.- Segur. No penso en res.

DETECTIU.- (Referint-se a les fotografies) Hi ha històries curioses. (Pausa.) Una vegada una senyora em va fer seguir el seu gat. (Pausa.) I era veritat: es podia dir que el gat l'enganyava. Es deixava donar menjar per una veïna. La veïna i la senyora s'odiaven per una cosa de feia anys. La veïna donava de menjar al gat per fer-li la punyeta. I l'estava engreixant. Ningú vol tenir un gat com una vaca.

 

La Dona riu.

 

DETECTIU.- No vaig saber quin consell donar-li. Només li vaig presentar les proves.

DONA.- Així que dóna consells.

DETECTIU.- A vegades sóc només un desconegut que s'asseu en un bar al costat d'algú, a la barra, i conversa. Amb el pas dels anys les cares s'obliden.

DONA.- És estrany. Tantes fotografies. Fotografies de desconeguts. Són tots desconeguts? Jo no tindré mai tantes fotografies meves. No he tingut mai temps de fer-me'n.

 

La Dona treu la pistola de la bossa i apunta cap a un lloc determinat en la direcció d'ell sense que quedi massa clar que l'apunta a ell.

 

DONA.- Què li sembla? Ho faig bé?

DETECTIU.- Però què fa?

DONA.- Sí que en té de pistola. No m'ha dit la veritat.

DETECTIU.- Doni-me-la. Com l'ha trobada?

DONA.- Era al calaix.

DETECTIU.- Com s'ha atrevit...

DONA.- (Apunta cap a ell) Posi les mans enlaire.

DETECTIU.- (De cop serè) No ho penso fer.

DONA.- Que posi les mans enlaire.

DETECTIU.- I si m'hi nego?

DONA.- No ho faci. Ni s'ho pensi.

DETECTIU.- No serà capaç.

DONA.- No em provoqui.

DETECTIU.- Està bé.

 

El detectiu aixeca les mans.

 

DONA.- Així m'agrada.

 

El Detectiu somriu.

 

DONA.- Per què somriu?

DETECTIU.- Està descarregada.

DONA.- No és veritat. Ho he comprovat.

DETECTIU.- Molt bé. No és veritat.

DONA.- (Mentre es mira la pistola amb una certa desconfiança) Sé perfectament que està carregada. (Pausa.) No li ha calgut mai disparar?

DETECTIU.- No.

DONA.- Segur?

DETECTIU.- Però vol parar.. vol parar d'amenaçar-me!

DONA.- Mai?

DETECTIU.- No.

DONA.- Segur?

DETECTIU.- Només una vegada.

DONA.- Expliqui-m'ho.

DETECTIU.- Ara?

DONA.- Sí.

DETECTIU.- Ara no em sembla el moment.

DONA.- A mi sí.

DETECTIU.- (De mala llet) Era un cas d'espionatge industrial. No vaig fer mal a ningú.

DONA.- Va fallar?

DETECTIU.- Només el vaig ferir a la cama. A un noi, jove. Era un noi Coreà.

DONA.- Va disparar a un noi jove?

DETECTIU.- Va ser en defensa pròpia.

DONA.- Si era coreà no devia entendre l'idioma. No deuria entendre res.

DETECTIU.- No digui tonteries. Ho entenia tot.

DONA.- Segurament l'explotaven.

DETECTIU.- Guanyava més de cinc milions al mes.

DONA.- Un preu molt baix per tan de risc.

DETECTIU.- No s'ho pensi. N'hi ha que moren per molt menys.

DONA.- Però no hauria de ser així. Ho sap perfectament.

DETECTIU.- (Parla seriosament) Va ser en defensa pròpia. Ell em volia matar.

DONA.- Va disparar contra vostè?

DETECTIU.- No li vaig donar temps.

DONA.- M'ho puc imaginar: ell corria i vostè va disparar.

DETECTIU.- Però es pot saber per què es posa del seu costat?

 

Pausa.

 

DONA.- No ho sé. Tinc ganes de fer-li la punyeta.

DETECTIU.- Molt bé, ara ja ho sap. Torni'm la pistola.

 

Pausa. Ella no l'hi dóna.

 

DONA.- Quan va sovint a un bar, li agrada que el reconeguin i que sàpiguen el que vol prendre?

DETECTIU.- No.

DONA.- Veu.

DETECTIU.- Molt bé, ara ja ho sap, vol fer el favor...

DONA.- (L'interromp) Quin és el seu plat preferit?

DETECTIU.- Què?

DONA.- Digui-m'ho.

DETECTIU.- Unes "migas".

DONA.- I la beguda?

DETECTIU.- Vi negre.

DONA.- I la música... Quina música li agrada?

DETECTIU.- No, música per menjar no.

DONA.- Està bé... I si no menja?

DETECTIU.- M`agrada el blues.

DONA.- Típic.

DETECTIU.- Típic de què?

DONA.- Típic de detectiu.

DETECTIU.- Típic de detectiu?

 

La Dona fa que sí amb el cap.

 

DONA.- Què desitja?

DETECTIU.- Que deixi d'apuntar-me amb la pistola.

DONA.- Vull dir a la vida, en general.

DETECTIU.- Doncs això.

DONA.- No em vol respondre.

DETECTIU.- No li respondré.

DONA.- Digui´m què desitja.

DETECTIU.- No desitjo res. Només estic aquí.

DONA.- Només estar?

DETECTIU.- Exacte. Només estar.

DONA.- I demà igual.

DETECTIU.- Demà, si pot ser, que no sigui diferent.

DONA.- No li agraden els canvis?

DETECTIU.- Jo no he dit això. M'agrada viure com vull. Els canvis estan bé, a vegades. Altres vegades no. Escolta, ja n'hi ha prou.

 

El Detectiu la mira emprenyat.

 

DONA.- No s`emprenyi.

DETECTIU.- M'està apuntant amb una pistola. Què collons vol que faci?

DONA.- Podria viure millor, en un altre lloc, amb més llum, més agradable.

DETECTIU.- S`està ficant on no li demanen.

DONA.- Creu que jo no seria capaç de disparar?

DETECTIU.- Fes el favor de deixar-la damunt la taula. Ara mateix. No l'havies d'haver agafat. T'he deixat sola al meu despatx. He demostrat que confio en tu. Per què... per què ho fas?

DONA.- No es mogui. I tracti'm de vostè. Segurament no sóc capaç de disparar. Vull comprovar si sóc capaç de disparar. Segurament no ho sóc. Però només ho vull provar.

DETECTIU.- Però que t'has tornat boja?

DONA.- Tracti'm de vostè.

 

Ella es queda apuntant.

 

DETECTIU.- No dispararà. Vostè és de les que no disparen.

DONA.- Vol dir?

DETECTIU.- Exacte. Faci el favor de tornar-me-la.

DONA.- No.

 

La Dona tanca els ulls i dispara. El Detectiu es queda paradíssim.

 

DETECTIU.- Ah!

 

El tret va contra la paret del darrera, però dóna al detectiu al cap, però fent-li només una rascada lleugera. El Detectiu es posa la mà a la rascada, sense deixar de tenir l'altre alçada. Té una mica de sang.

 

DONA.- (Satisfeta) Ho he fet! He disparat! Veu com podia. (S'adona del que ha fet) Perdó! Perdó, perdoni...

DETECTIU.- (Ha tingut un ensurt de mort) Déu!

DONA.- (Està encara més impressionada que ell) Déu meu! (Pausa.) Li he fet mal? Està ferit? L'he matat? Li.. (Pausa.) Digui alguna cosa, per favor!

DETECTIU.- Però què vol que li digui. Merda.

DONA.- Està bé?

 

El Detectiu li clava una bofetada.

 

DETECTIU.- Estic bé. Vagi-se'n.

DONA.- No.

DETECTIU.- Li he dit que se'n vagi.

DONA.- No. No. No el deixaré així.

DETECTIU.- És el meu despatx.

DONA.- M'és igual. Ara vull saber si li he fet mal. Estava.. estava apuntant a la paret...

DETECTIU.- (L'interromp) Merda. Em cago en déu. Merda. I vostè està boja. Em sent? Està ben boja. M'importa una merda que l'hagin despatxat. S'ha tornat boja. Vagi-se'n d'aquí.

DONA.- No.

DETECTIU.- Que se'n vagi d'aquí, li he dit. I doni'm la pistola.

 

La Dona es va tirant enrera sense deixar d'apuntar fins que xoca amb la pared del darrera d'una manera bastant ridícula. Es dóna un cop al cap, però manté la posició d'apuntar.

 

Silenci

 

Es queden els dos mirant. Ella baixa la pistola, però no la deixa de tenir a la mà, de manera que el detectiu també es manté amb les mans més o menys enlaire.

 

DONA.- Li he fet mal?

DETECTIU.- No m'ha passat res.

DONA.- Gràcies a deu.

DETECTIU.- Només és una rascada. Estic bé.(Cabrejat amb les mans enlaire) Vol parar d'apuntar-me?

DONA.- Ho sento. (Baixa la pistola.) Volia disparar contra la paret, era el que pretenia, però com que no tinc massa bona punteria. He pensat que potser el feriria, (Descriu la situació d'abans) apunta més a prop, apunta una mica més lluny.. .més a la dreta... més a la dreta... i després ja pensava que no dispararia... però al final... al final... ho he fet igualment. Ho he fet. Gràcies a déu que no li hi donat. Però ho he fet. Tenia ganes de fer una cosa així.

DETECTIU.- (Sense deixar de baixar les mans) Efectivament. Ho ha fet. Doni'm la pistola.

DONA.- (Sense donar-l'hi) No havia intentat disparar mai.

DETECTIU.- Doncs ja està.

DONA.- No es cregui que el volia matar. (Pausa.) No el volia matar. Li juro pel que vulgui que...

DETECTIU.- (La interromp.) La crec.

DONA.- Gràcies.

 

S'asseu alleugerida. El mira a ell i veu que encara té les mans alçades.

 

DONA.- Pot baixar le mans.

 

El DETECTIU s'adona que té les mans enlaire. Les baixa a poc a poc. Extén la mà cap a la DONA perquè li dóni la pistola i ella la mira .

 

DONA.- (No fa el gest de tornar-la) No n'havia tingut cap entre les mans. (Pausa.) He sentit una emoció estranya.

DETECTIU.- Per què ho ha fet?

DONA.- Li juro per déu que no el volia matar.

DETECTIU.- Això ja m'ho crec, però ha disparat.

DONA.- No ho sé. (Pausa.) Des de que m'ha dit que no tenia pistola, no sap dir mentides, no he pogut deixar de pensar que en tenia una. (Pausa.) Era... emocionant... I després he pensat que el podia apuntar...

DETECTIU.- Per què? Li he fet alguna cosa? M'odia?

DONA.- No, no, no és per res concret. Només era pel perill. Pel perill i ja està.

 

El Detectiu se la queda mirant.

 

DONA.- No s'ho creu? És la veritat. De debó. I ho he fet.

DETECTIU.- (Enfadat) Torni-me-la.

 

La DONA l'hi torna.

 

DONA.- (El Detectiu se la queda mirant fixamenet) S'ha espantat?

DETECTIU.- Sí.

DONA.- Què ha sentit?

DETECTIU.- Por.

 

Sona el telèfon. La Dona el mira amb cara interrogant. El Detectiu no fa cap gest per agafar-lo. Sóna diverses vegades. Els dos el miren fixament.

 

DONA.- No l'agafa?

DETECTIU.- Val més que no.

 

A la sisena trucada deixa de sonar.

 

DETECTIU.- Deu ser el conserge que ha sentit el tret.

DONA.- (Morta de por) Segur que vindrà.

DETECTIU.- No ho sé.

DONA.- I si ve?

DETECTIU.- Si ve, és millor que fem veure que no hi ha ningú.

DONA.- Segur que ve.

DETECTIU.- Ja ho veurem.

DONA.- Li hauriem d'explicar alguna cosa. (Pausa.) Ja diré que jo sóc la culpable.

DETECTIU.- És que és la culpable.

DONA.- No deu estar permès disparar, oi?

DETECTIU.- No. No està permès. És perillós pels veïns.

DONA.- Hauran endevinat que venia d'aquí.

DETECTIU.- Sóc l'únic que té llicència d'armes en tot l'edifici.

DONA.- Vindran i em detindran.

DETECTIU.- Veurem què fem.

DONA.- Què! Què farem? Ho sap ja? (Pausa.) Puc dir que ha estat culpa meva. Puc dir que l'hi he robada. Puc dir que l'hi he tret del calaix.

DETECTIU.- Ni se t'acudeixi.

DONA.- Gràcies. No sé com agrair-li...

DETECTIU.- (La interromp) Em faria quedar molt malament. Com vol que sigui detectiu i una dona qualsevol em prengui la pistola del calaix?

DONA.- Perdoni. (Pausa.) Creu que sóc una dona qualsevol?

DETECTIU.- Si ve, farem veure que no hi ha ningú. D'acord?

DONA.- El que vostè vulgui.

DETECTIU.- No crec que vingui.

 

Se sent el so d'un ascensor.

 

DONA.- L'ascensor!

DETECTIU.- Ve.

 

La Dona s'aixeca i se`n va directa cap a la porta. Gira la clau, que està penjant del pany, i la tanca. Després tanca el llum, se`n va contra la paret i fa un senyal al Detectiu, que se l`ha quedat mirant estranyat.

 

DONA.- Ràpid.

DETECTIU.- Què? Però què fa?

DONA.- Ràpid.

 

Ell s'hi acosta una mica incrèdul. A partir d`ara els veurem en la penombra.

 

Se senten passes a fora. A partir d'ara els dos parlaran baixet.

 

DONA.- Ens amagarem. Estigui's quiet.

 

L'altre se la mira divertit.

 

Les passes s'acosten.

 

DONA.- Ai, déu meu.

DETECTIU.- I ara?

DONA.- Tinc por.

DETECTIU.- De què?

DONA.- No ho sé. Estar en aquesta posició em fa por.

 

El Detectiu li dóna la mà, per tranquil.litzar-la

 

DONA.- Gràcies.

DETECTIU.- No crec que entri.

DONA.- I si entra?

DETECTIU.- Farem veure que no ha estat aquí.

DONA.- I si veu el forat de la paret?

DETECTIU.- No el veurà.

DONA.- Farà preguntes.

DETECTIU.- Contestarem.

 

Se sent les passes com s'acosten.

 

DONA.- Mai m'hauria imaginat que em trobaria en aquesta situació.

DETECTIU.- És una mica ridícula.

DONA.- No, no, no digui això.

 

En aquest moment se sent el timbre de la porta. La Dona posa cara de terror. El Detectiu no s'imuta.

 

Es torna a sentir el timbre de la porta.

 

El conserge tracta d' obrir la porta, però està tancada.

 

La Dona estornuda. El mira a ell, que la mira amb severitat.

 

DONA.- (En veu baixa) Ho sento, sempre estornudo quan tinc por.

 

Ell li fa cara que calli.

 

Ella és a punt d'estornudar altre cop.

 

Ell li posa el dit sota el nas i impedeix que estornudi.

 

Ella no estornuda. Li somriu agraïda.

 

DONA.- (Baixet) Gràcies.

 

Se senten passes que s'allunyen.

 

Se sent el so de l'ascensor.

 

L'ascensor s'allunya.

 

DONA.- Déu meu!

DETECTIU.- Vaja! Ho hem aconseguit.

Els dos es miren i es fan un petó apassionat.

DONA.- (sorpresa ella mateixa d'haver-li fet un petó) Et semblarà estrany, però crec que feia molt temps que no m'ho passava tan bé.

 

Els dos es fan un altre petó.

 

DETECTIU.- Li podia haver dit que havia estat un accident.

DONA.- Quina mena d'accident?

DETECTIU.- Qualsevol cosa: que l'estava netejant i se m'havia disparat...

DONA.- (L'interromp) Val més així.

 

I comencen a enrotllar-se apassionadament. Sona una música de blues.

 

LLEU PENOMBRA/ LLUM

 

La DONA ja està vestida, amb l`abric, a punt de marxar. Es queden mirant.

 

DETECTIU.- Hi va molta gent pel frankfurt.

DONA.- Sí.

DETECTIU.- Has anat a veure altres clients?

DONA.- No.

DETECTIU.- Per què d`entre tots, em vas venir a veure a mi?

DONA.- Fa molt de temps, quan venies cada dia al Frankfurt, vaig pensar que si algun dia m`enamorava d'algú poc a poc, m'enamoraria de tu.

 

Es dirigeix cap a la porta. Des de la porta.

 

DONA.- Hauries de sortir d'aquest despatx. És massa vell.

DETECTIU.- Cada dia entro i penso: avui l'ordenaré, però no l'ordeno. (Pausa.) Així sé que he de tornar el dia següent encara que sigui a ordenar.

DONA.- M'ho he passat molt bé.

DETECTIU.- Jo també.

DONA.- Sí.

DETECTIU.- Ens tornarem a veure?

DONA.- (Somriu) No ho sé.

 

Es queden mirant.

 

DONA.- No em segueixis.

 

El Detectiu fa un gest com dient impossible.

 

La Dona se'n va.

 

Ell somriu per ell mateix. Agafa la càmera i es posa l'abric ràpid. Surt volant per la porta.

 

FOSC.

 

LLUM. IMATGE DE L`INTERIOR DEL FRANKFURT.

 

De cop la pared del fons es cobreix amb una imatge més gran que les anteriors. Mostra l'interior del Frankfurt transformat. Darrera la barra hi ha els dos nois. És una imatge on els dos nois tenen un tamany lleugerament més gran que el de la Dona.

 

Al seu davant i superposada a la imatge, hi ha la dona que els apunta amb una pistola.

 

DONA.- Eh, vosaltres! Mans enlaire. Mireu-me. Mireu-me als ulls. Tu, quieta. Que t'estiguis quieta, t'he dit.

 

A continuació, veiem l'efecte de flash d'una foto.

 

Hi ha un breu fosc i apareix al fons la imatge d'ella apuntant els nois del Frankfurt en blanc i negre. És la foto de l`escena que ha fet el Detectiu. La foto presideix l'escenari.

 

Fi de l'obra.

 

 © (2002) Mercè Sarrias

ÍNDICE