Dedicat a Elies Barberà

Escenari: Ha d'haver uns 'seients' (dos o tres). Més que de cadires, es tracta de grans volums geomètrics distribuïts en diversos punts de l'escenari.

S'OBRE EL TELÓ

Entra L'ACTOR. Va vestit d'oficinista. Es tracta d'un personatge, almenys en principi, dominat per la timidesa.

ACTOR.- (Després d'haver mirat el públic i l'escenari. Està un poc nerviós). Bona vesprada... Com ja sabran vostés, he vingut ací a parlar-los del meu treball... O potser els parlaré també d'altres coses relacionades amb ell... No ho sé,... com una mena de temes paral·lels... Però, ¿quins serien aquests temes?... Seria com una espècie de... diversitat... Vostés ja m'entenen:... una mena de conjunt ple de... de... coses... Tal vegada podria començar la narració amb aquest conjunt, diguem-ne heterogeni... O potser no... Atacar la idea principal des de l'inici... i després adornar-la,... amb la diversitat... Què he de fer? No ho sé! (Està molt nerviós. Somriu). Avui volia parlar-los del meu treball com a auxiliar administratiu. Vostés poden pensar que aquesta és una feina molt assossegada: Que bé! No? Estar tot el dia assegut a la cadira sense fer gran cosa... Doncs no. Aquest no és un ofici tan senzill com molts de vostés pensen. També té els seus aspectes negatius, com qualsevol altra feina... Pensen per exemple en la meua taula, és a dir, el lloc on treballe tots els dies, de huit a tres... Tots els objectes que hi ha damunt d'ella han d'estar en perfecte ordre, fins i tot les coses que no es veuen a simple vista... Per exemple, els clips... Ja saben, aquests petits objectes metàl·lics que ens són tan útils... Els trobem ací, en la seua capseta groga situada a l'esquerra, al costat dels bolis... Aquest és el lloc que els correspon... (L'ACTOR no pot amagar el seu goig en enumerar els objectes de la seua taula). A la dreta, els faristols amb els documents: els certificats a la part de dalt, els expedients al graó mitjà, els sobres i segells a l'inferior... Ací davant tenim el telèfon, que ens comunica amb l'exterior... Ací al costat, la màquina d'escriure en el carret de rodes metàl·liques... Dins dels calaixos, els més variats objectes: la perforadora, els portafulls, les mines de carboni, els regles... En fi, els utensilis propis d'un oficinista... Al centre de la taula,... els fulls en blanc,... perfectament disposats per a fer-ne ús en qualsevol moment...La meua tasca primordial és vetlar de dia i de nit per tal que es mantinga aquest ordre immaculat... Una tasca dura, esgotadora, una constant lluita per mantenir una unitat, una estructura... Perquè hi ha moments en què aquest petit món pateix forts sotracs, convulsions... De vegades, per exemple, òbric el calaix i descobrisc que algú m'ha agarrat sense permís la grapadora... De vegades em trobe sobre la taula un paper deixat de qualsevol manera, algun document que ha estat transportat allà per algun bidell desorientat, irreflexiu... Una mà estranya que ha violat l'ordre minuciós, una mà inconscient que pretén corrompre l'harmonia dels objectes, ¡la simfonia de perfecció que componen les diferents parts que formen un tot!... Oh!... ¡Són...! ¿Com ho definiria jo? ¡Són... forces alienes, són forces agressores que intenten envair el meu espai i ferir-me! (Hi ha un moment de tensa pausa). Però això no és el pitjor... Hi ha coses més terribles en el meu treball... Sobretot una:... les preguntes... Ho han sentit bé:... les preguntes. (Pausa. L'ACTOR mira insistentment els espectadors. Després, es dirigeix a un d'ells). Què és un siringòtom? (Repeteix la pregunta, dirigint-la a un bon nombre d'espectadors). Què és un siringòtom?... No ho sap ningú?... Què és un siringòtom?... Ho saps tu? (Després de repetir aquesta pregunta moltes vegades, es produeix un canvi brusc: l'última repetició és un crit espantós, que l'ACTOR adreça a un espectador concret. El to ha de ser d'una gran violència; una violència sobtada, inesperada). Què és un siringòtom?!! No ho saps?!! (Pausa tensa. L'ACTOR sembla recuperar la compostura anterior). Ací és on treballe jo, en aquesta oficina. M'agradaria descriure-la a tots vostés... Com poden veure, té quatre parets perfectament equidistants, que formen un quadrat geomètric:... aquesta paret, aquesta altra... Ho veuen? Quatre en total. (Es mou per l'escenari, delimitant l'espai). Ací davant està la meua taula de secretari, i la meua cadireta. (Contempla amb plaer la imaginària taula). Abans ja els n'he parlat, ¿ho recorden?... Ací a l'esquerra tenim la taula de la senyoreta Pinilla, la taquígrafa d'aquesta secció. (Es mou cap a la dreta de l'escenari). Ací té les seues coses: la màquina estenogràfica, les fotos familiars... En fi, res de l'altre món... La senyoreta Pinilla seu ací tot el dia, davant de la seua màquina. (L'ACTOR imita la posició de la taquígrafa). Em meravella la velocitat amb la qual prem les tecles,... tot el dia amb el mateix ritme impertorbable, més o menys així... (Imita el tecleig de la taquígrafa). Encisadora, ¿no els sembla? Tot el dia asseguda a la cadira amb el somriure incòlume... (Es fica dret. Mira cap a la paret de l'esquerra). Després tenim aquella paret. ¿La veuen?... En aquell costat de l'oficina no hi ha gran cosa, tan sols una finestra. (Pausa. Està contemplant la finestra. Lentament, s'apropa a aquesta paret). Una finestra immensa que mai ha estat oberta. Hi ha dues làmines de ferro fixades sobre els panells de vidre, de manera que ni tan sols el més petit raig de sol pot travessar-la... Un dia a la setmana ve Wenceslau, l'encarregat de manteniment, per a assegurar-se que el tancament és perfectament hermètic. Jo l'observe des de la meua cadira, el veig com treballa amb les seues eines... (Imita les accions de l'encarregat de manteniment). Primer dóna una ullada als claus més vells. Si en troba algun defectuós, o rovellat, l'extrau amb l'ajut de les tenalles... Després agarra un clau nou i el clava amb el martell. Així fins que no queda cap escletxa, cap badall... Per a acabar, examina l'estat final de la finestra... Fa unes passes cap enrere i contempla la seua obra... Una contemplació lenta, mesurada. (Pausa. L'ACTOR contempla la finestra amb tota l'atenció). Allà darrere hi ha un parc... Si obrírem la finestra el podríem veure... Però jo mai no l'he vist des d'ací. Només ho he pogut deduir després de molts anys d'experiència en aquest colossal edifici d'oficines, després de calcular les dimensions dels espais, dels infinits passadissos que em porten des de l'entrada principal fins a la meua oficina... Puc dir sense por a equivocar-me que allà darrere hi ha un parc en forma de rectangle; el seu centre l'ocupa un llac circular envoltat d'arbres,... envoltat de camins d'arena daurada que s'irradien cap als extrems... (Camina cap al centre de l'escenari). La veritat és que no vaig tenir massa sort de venir ací... No he tingut sort, aquesta és la veritat... Si tan sols haguera quedat uns llocs per davant en els exàmens d'accés, però no va poder ser. No em va quedar més remei que acceptar la plaça que ningú no volia: el Departament de Seguretat Nacional, Secció 4ª d'Interrogatoris... L'última plaça, la que va quedar al lloc 2.503 de les 2.503 places disponibles... L'única que vaig poder triar jo... De tota manera, no cal exagerar les coses... En realitat aquesta oficina és com qualsevol altra. Té la seua rutina diària, els seus assumptes ordinaris, com sol ocórrer en totes les oficines públiques... També tenim el nostre Cap de secció, el Senyor Phoëbon. Ell passa la major part del temps en el seu despatx. Només ve a la nostra oficina per fer els interrogatoris... Recorden: Departament de Seguretat Nacional, Secció 4a d'Interrogatoris... La meua funció dins de l'esquema general és fer de secretari del Senyor Phoëbon. Estic amb ell durant els interrogatoris i prenc nota de tot el que s'hi produeix... El Senyor Phoëbon es fica ací, dempeus junt a la meua taula. L'interrogat ocupa aquest lloc, al centre de l'oficina... Normalment els interrogatoris són més bé curts. El Senyor Phoëbon fa un parell de preguntes i el detingut les contesta sense majors problemes. Jo, per la meua part, prenc nota en la carpeta corresponent, després el Senyor Phoëbon signa l'acta i jo arxive el cas. I res més. Així de fàcil... De vegades, però, hi ha... dificultats... Hi ha detinguts que no volen respondre a les preguntes del Senyor Phoëbon; o que no contesten de la manera, diguem-ne, adequada... En aquests casos, ocasionalment, el Senyor Phoëbon es fica una mica nerviós... Alça la veu, pega punyades sobre la taula, contra les parets... Va cap al detingut i l'intimida amb insults, amb crits... Després el colpeja... No sempre, clar, però,... prou sovint... Al principi són cops aïllats, que només intenten acovardir el detingut, fins i tot humiliar-lo... Després són cops desencadenats per la fúria, que cauen sobre el cos del detingut com una sorollosa pluja i el fan caure a plom, com si fóra un pes mort... Una vegada en terra continua colpejant-lo amb els punys i amb fortes potades... El detingut no es pot defendre: Té les mans nugades a l'esquena. L'únic que pot fer és moure el cos amb convulsions nervioses, gemegar, cridar amb la seua veu trencada, ofegada en la sang... El meu problema com a auxiliar administratiu és que no sé molt bé com reflectir tot açò en un expedient oficial... Normalment el que faig és traçar una línia en diagonal i esperar que tot acabe, que el Senyor Phoëbon s'haja fartat de donar puntellons amb les seues botes reforçades amb ferro i que vinguen els del servei de neteja a esborrar les taques de sang... Aquest és el procediment habitual... Al principi em produïa una gran repulsió, però ara ja estic acostumat. No m'impressiona veure l'oficina plena de sang; això ho considere ja part de la meua feina... Però el que no puc suportar són els crits... Assegut a la meua cadira, em fique les mans sobre les orelles per tal de no sentir-los. Ho faig amb cura, no voldria que em descobrira el Senyor Phoëbon, sobretot quan està particularment aïrat... (Es fica les mas sobre les orelles. Tanca els ulls). D'aquesta manera puc almenys amortir el soroll, mentre espere que tot acabe, que els terribles crits desapareguen, que tot acabe, que deixen de retrunyir com un tambor, que tot acabe. (Pausa. L'ACTOR es desfà d'aquestos records). Com ja he dit abans, el despatx del Senyor Phoëbon el tenim ací darrere. Hi ha una porta que el comunica directament amb la nostra oficina, de manera que jo em passe tot el dia d'un lloc a l'altre, portant documents... Senyor secretari!! (Aquesta exclamació l'ha feta amb un timbre diferent. Aquest tipus de veu serà el que utilitzarà a partir d'ara quan imite Phoëbon. Es tracta, lògicament, d'una veu autoritària). Senyor secretari!!... (Torna a la seua veu pròpia). Aquell dia no teníem previst cap interrogatori. No entenia per què el Senyor Phoëbon es trobava tan alterat... Senyor secretari!!... Diga, Senyor Phoëbon... ¿Volia alguna cosa? (L'ACTOR es troba una mica esglaiat. A partir d'ara, l'ACTOR escenifica en alguns moments el paper de Phoëbon. L'ACTOR-Phoëbon i L'ACTOR-secretari tenen dos llocs ben marcats dins l'escenari: el secretari ocupa el lloc central, és a dir, el dels interrogats; Phoëbon ocupa el seu lloc habitual en els interrogatoris. Precisament és en aquest moment quan L'ACTOR, per primera vegada, ocupa el lloc de Phoëbon; un personatge que, per cert, sempre dóna l'esquena al públic). Vull fer-li una pregunta! (Torna al lloc del secretari). ¿Una pregunta? Sí, com vosté vulga... (Torna al lloc de Phoëbon). Què és un siringòtom? (Torna al lloc del secretari). Què? (A partir d'ara es queda en aquest lloc, encara que, de vegades, imita la veu de Phoëbon. Això serà una constant en aquesta escena: En alguns casos, Phoëbon parla des de la seua posició; en altres, només apareix com a veu en la posició de l'interrogat). Un siringòtom! Què és un siringòtom?... No ho sé, Senyor Phoëbon... No ho sé... Què és un siringòtom?... Si ho sabera li ho diria, però en aquestos moments no me'n recorde... Què és un siringòtom?... No ho sé! (De sobte, abandona la compostura d'interrogat. Es troba un poc més relaxat). Jo en realitat volia parlar-los d'una altra cosa, volia parlar-los del meu amic Blai. El vaig veure l'altre dia mentre caminava per un dels rectilinis carrers de la nostra ciutat. Venia content, feia salts d'alegria entre els vianants que l'envoltaven. Fins i tot ficava la mà sobre els fanals i feia com si volara. Els vianants el miraven, però ell no feia cas de ningú... És clar: El meu amic Blai està enamorat. Això es veia en la seua cara... (De sobte, L'ACTOR ocupa la posició de Phoëbon). Senyor secretari! Què és un siringòtom?! Conteste! (L'ACTOR va al lloc de l'encarregat de manteniment, i l'imita; després, fa el paper de la taquígrafa. Aquestos dos no fan cas del que està succeint. Després, ocupa el lloc de l'interrogat). No ho sé, Senyor Phoëbon! No ho sé! Com vol que li ho diga?... Què és un siringòtom?!... No ho sé!! No ho sé!!... De veritat... (Com abans, se n'eix d'aquesta escena i reprén la història de Blai. Ara està un poc més nerviós). No és que Blai fóra una persona boja, que es dedicara a fer aquestes coses tots els dies. No... En realitat, el cas és ben diferent... ¿El coneixen, al Blai? No? Doncs és una persona... singular... ¡Senyor Secretari! (De sobte, L'ACTOR ocupa la posició de Phoëbon. Hi ha un moment de silenci. Després, ocupa la del secretari, que està completament aterrit. Per últim, torna a la posició de Phoëbon). ¡La meua paciència s'està esgotant! ¿Em sent? S'està esgotant!! Li faré la pregunta per última vegada. Si no em contesta, ja no sé el que pot passar-li. Entesos?... Què és un siringòtom?! (Va a la posició de la taquígrafa i a la de Wenceslau, per aquest ordre. Ara, tant l'un com l'altra semblen estar més atents al que està passant. Després, ocupa la posició del secretari. Hi ha un moment de pausa. L'ACTOR està angoixat). No ho sé, Senyor Phoëbon, li ho assegure... Jo... Què és un siringòtom?... No ho sé! No ho sé!!... Per favor... (Torna a la posició de Phoëbon, el qual està al màxim de la seua fúria). Qui s'ha cregut que és vosté? Diga'm! Com pot quedar-se mut quan li faig una pregunta? Com pot romandre quiet quan li demane que parle? Com gosa fer això? Com gosa?!! A mi, al Cap de la Secció 4a d'Interrogatoris del Departament de Seguretat!! Com s'atreveix?... (Va a la posició del secretari). Veurà, jo... Què és un siringòtom?!... No ho sé, de veritat... Què és un siringòtom? Conteste'm!!... No he sentit mai aquesta paraula, li ho assegure... Què és un siringòtom?!... No ho sé... (Les respostes del secretari són cada cop més enèrgiques). No ho sé, Senyor Phoëbon!... Què és un siringòtom?... No ho sé! No sé el que és!! No ho sé!!... Com que no ho saps?... No, de veritat. No ho sé... Per última vegada: Què és un siringòtom?!... No sé què és un siringòtom. Mai ho he sabut... Què és un siringòtom?!!... No ho sé!... Un siringòtom és... No ho sé!... Què és un siringòtom?!!... No ho sé!! Un siringòtom és... una merda!! Una merda així de gran!!!

Hi ha un moment de silenci. L'ACTOR-secretari està profundament angoixat pel que acaba de dir. Després, ocupa la posició de la taquígrafa, que mira bocabadada; després va cap a la finestra, on Wenceslau també mira amb la boca oberta. Finalment, arriba a la posició de Phoëbon. Hi ha un moment de silenci amb la màxima tensió. Tot seguit, L'ACTOR es dirigeix a la posició del secretari, i després a les altres. Aquestos canvis de posició es produeixen cada vegada amb més rapidesa. Al final, L'ACTOR corre d'un lloc a l'altre de manera compulsiva. Aquestes carreres poden anar acompanyades de crits i forts gemecs. L'ACTOR dóna mostres d'estar cansat. Comença a redolar per terra. Li costa un gran esforç arribar a les diferents posicions del quadrilàter. Finalment, queda estés a terra amb la cara cap amunt.

Pausa.

Se sent una música, que anirà pujant de volum gradualment.

 

ACTOR.- Eh! Eh!! (Lentament, va alçant-se. Es diria que la música li produeix una forta sensació de benestar). Aquesta música! Per fi!!

Està molt content. Ho expressa amb els seus moviments i les seues exclamacions de goig. Vol fer que el públic participe de la seua alegria: S'aproxima als espectadors, en besa alguns, els abraça. Camina entre el públic. Està eufòric, vol tocar tots els espectadors, un per un.

Després d'una estona, comença a sentir-se el so d'un telèfon. Aquest so anirà augmentant de volum, al mateix temps que, gradualment, baixa el de la música. El so del telèfon li produeix a L'ACTOR nous motius de joia. Torna a l'escenari. Ara ja només se sent el telèfon. Amb cara de satisfacció, L'ACTOR despenja l'imaginari telèfon i se'l fica a l'orella, com si el sostinguera amb l'ajuda de l'espatlla. Del telèfon surt una veu que parla en una llengua estranya. Al principi, aquesta veu parla amb lentitud. L'ACTOR s'asseu a un seient i fa com si escriguera a màquina: en efecte, sembla que la veu del telèfon li està dictant alguna cosa. L'ACTOR es mostra molt content. Progressivament, la veu telefònica augmenta la velocitat del dictat. L'ACTOR comença a trobar dificultats en la seua tasca. Al final, la veu del telèfon parla amb ritme frenètic. L'ACTOR no pot a penes seguir-lo, encara que s'esforça amb tota la voluntat. L'ACTOR es mostra angoixat, exhaust.

Finalment, es deté la veu. L'ACTOR s'ha quedat immòbil, completament paralitzat.

Pausa.

 

ACTOR.- (Parla sense moure el cos). Què em passa?... Sembla que estic paralitzat... Els meus músculs estan rígids, i no em responen... Només puc moure els ulls... Ja ho sé... Potser estic somniant... És clar... Estic en una fase REM del somni,... la fase del moviment ràpid dels ulls... El cos es queda paralitzat mentre els ulls fan frenètics girs en les seues òrbites... Deu ser això. (Pausa). De tota manera, hi ha un detall que no encaixa:... Els meus ulls estan quiets, no fan cap mena de moviment ràpid... Quina paradoxa!... Però estic en un somni, això és evident... (Tanca els ulls). Un somni ben estrany, com tots els somnis... (Relaxa un poc el cos. Mou un poc les extremitats). Vaig per una carretera d'ivori que em condueix a una muntanya, navegue per un riu infestat de meandres, travesse boscos obscurs plens d'ombres. M'endinse en un d'ells i me'n surt acompanyat de tots els animals del bosc, també m'acompanyen les plantes, i els arbres, tots vénen amb mi, cantem junts, som un bosc... mòbil!... (Obri els ulls. Després, lentament, s'alça. Camina per l'escenari. En un moment donat, es fica a observar els moviments de les seues extremitats, especialment dels braços. Els mou, al mateix temps que els segueix amb la mirada). Eh! Eh!!... Els puc moure!... Fan exactament el que jo els ordene... Jo!... Ara cap ací, ara cap allà... Eh!... Fins i tot els puc seguir amb la mirada... (Està content. Després, però, es queda pensatiu). Tal vegada ja no estic en la fase REM del somni, tal vegada estic travessant una fase distinta, en la qual els ulls no giren en cercles, en la qual els músculs no es queden paralitzats... Deu ser això... O potser ja no hi ha cap somni, potser estic despert... Sí, molt possiblement estic despert... Tal vegada els somnis s'han esvaït com un núvol, s'han transformat en un eco distant, feble... Però, tanmateix, les percepcions no són clares. (Pausa. Mira al seu voltant. Està confós). Quin és el meu estat actual? Algú ho sap?... Tot és absurd, enigmàtic... Tot sembla estrany... M'agradaria poder descriure el que estic vivint, trobar les paraules adequades, transmetre-les... M'agradaria tenir un púlpit de marbre per a mi, ací en mig,... un magnífic púlpit de marbre blanc... Enfront de mi, una audiència amb els ulls oberts, un públic desitjós d'escoltar la meua oratòria... Puge les escales del fòrum vestit amb la toga vermella. A cada costat dels esglaons hi ha una filera de guardians que toquen cornetes d'or, que duen túniques blanques amb un floc de púrpura... Darrere d'ells, ¿per què no?, hi ha una segona filera on els guardians tenen els cabells embellits amb corones de llorer, i fan música, extrauen pomposes notes d'unes enormes trompes en forma de cercle... (L'ACTOR té els ulls tancats). M'agradaria poder descriure tot açò... Duc en la mà un pergamí ple de paraules, ple de paraules ordenades en renglons, de renglons arranjats en columnes... Sent als meus dits el tacte subtil de les lletres encaixades en frases, alineades en fileres.... Tot és memorable... Hi ha magnífics pètals, brins d'herba, espigues... (Pausa. L'ACTOR obri els ulls). Però, res no importa... Res ja no importa... El meu somni és... blanc!... El meu somni és... blanc!!

L'ACTOR, amb un lleuger somriure, se'n va.

 

CAU EL TELÓ.

FOSC.

ÍNDICE