Ignasi Pinyana, La Figa de
Pala. (Xàtiva), Març 1998
Si comencem pel final hauriem de fer una
análisi quant a qualítat i quantitat
força bona. Els seus esforços costaren,
però els grups que participaren en el repte de la
nostra associació per dur i mostrar teatre en
diversos emplaçaments de la nostra ciutat,
tingueren una altíssima qualitat; a mes a
més, l'aproximació a barris "oblidats per
la cultura" tingué una resposta fabulosa la gent
assistí de grat al Jardí de Sariers (un
lloc ideal per fer activitats d'aquest tipus), la resta
d'emplaçaments tingué també una gran
resposta, pero ja són "ubicacions normals". (...) La nit de divendres es tornava a presentar una obra
molt relacionada amb l'associació per diversos
motius, el mes important dels quals fou l'estrena de la
mateixa obra en la Fira Alternativa'95. L'obra en
qüestió, El Gran Paulo, de
Jesús Sanchis Calabuig, ens proposa una visita a
les miséries de Mome, entenent-les totes com a
parcialitats d'uns personatges tots miserables per uns
motius o altres: Paulo té una miseria
física que li impedeix desenvolupar-se de cap
manera, i més miséria encara es mostrar-lo
com a objecte de contemplació a les places dels
pobles. Eixa és la misèria de Piotr
Íllich: aprofitar-se d'algú com a objecte
(d'exemples d'aquests personatges está plena la
nostra societat); la misèria de la Reina de la
Foresta es ella mateixa, un personatge anacrònic
que ajuda i és sádic al mateix temps; el
Campanile miserablement mediatitzat per la seua manca de
parla, i, per fi, l'únic personatge no miserable,
la Nimfa del Bosc, plena i radiant d'optimisme i ajuda a
qui pot. No obstant això, depén de la Reina
de la Foresta, la seua senyora. L'argument ens presenta
la misèria dels dos personatges principals, Paulo
i Piotr Íllich, i com el segon s'aprofita de la
condició física del primer. Cabrejat,
perquè l'impedit no li fas cas, surt de l'escena i
comencen les espectatives positives; apareix una Nimfa
que li proposa caritat, però aquesta li l'ha de
demanar a la seua Reina, que acceptarà a males
d'alliberar-lo de Paulo, de les seues limitacions
físiques. Com agraïment surten de la seua
boca unes paraules de gran sentiment; tot acaba
ací, l'odi i el rancor se'l mengen , vol venjar-se
del seu alter ego, Piotr Íllich. Pensa com ho
farà, s'asseu a la cadira de rodes on ha viscut
sempre, espera Paulo... El grup Teatre de la Lluna
perfilá uns grans papers, es notá una obra
amb força, amb un ritme escènic que li
donà una gran coherència . Les melodies que
envoltaren l'obra ajudaren a una millor comprensió
general del que volia dir, la situà
escènicament. El públic, veent el que
ocorria a l'escenari no sabia si riure o piorar.
Pagà els actors de l'única manera que sabia
fer-ho, aplaudint a rabiar.
anterior |