Aquest llibre és el resultat de la publicació d'una memòria de llicenciatura presentada l'any 1996 a la Universitat d'Alacant. Segons afirma el seu autor, Josep Miquel Manzanaro i Blasco, a la introducció, el seu objectiu primordial és "analitzar la funció de la deessa Fortuna en el Curial e Güelfa i en el Tirant lo Blanch " (p.13). Manzanaro, tot constatant la inexistència "d'un estudi monogràfic que aprofundisca en l'anàlisi d'aquest tema" (ibidem), comença fent un resum de l'estat de la qüestió (destaca les aportacions d'estudiosos com Badia, Hauf o Butinyà). Tanmateix, després de reconéixer les fites abastades per aquests investigadors, Manzanaro afirma que "totes aquestes al·lusions al tema de Fortuna, però, es caracteritzen pel seu caràcter puntual i per la seua dispersió" (ibidem).

La primera secció del llibre resumeix la trajectòria que Fortuna experimentà des de l'Antiguitat Clàssica fins a l'Edat Mitjana. Hereva dels atributs de la Tyche grega, la Fortuna romana tenia ben poc a veure, pel que fa als seus orígens, amb les divinitats olímpiques: "Tyche i Fortuna nasqueren com a pures abstraccions" (p.20), segons diu. Ara bé, la manca d'una llarga tradició no va suposar cap entrebanc per al seu culte: en efecte, grups socials molt diversos començaren a reverenciar-la des de ben aviat. D'altra banda, la seua iconografia, si bé podia presentar nombroses variants formals (en uns casos es tractava d'una dona cega, però també podia tenir un ull ple de llàgrimes i un altre de rialler, o menar un timó o una roda, etc...), va destacar, des del principi, la noció de variabilitat. Pel que fa al tractament que rebé en la literatura, trobem els autors romans dividits en dos grups: d'una banda, els qui destacaven el seu caràcter cruel i tot poderòs (Enni, Pacuvi, Plaute, Salusti, Horaci) i, de l'altra, els qui li negaven l'omnipotència (Ciceró, Cèsar, Virgili, Tit Livi). En aquesta darrera tendència cal encabir també els autors que, com Sèneca, partien dels postulats estoics segons els quals l'esforç i la virtut dels homes podien imposar-se a les passions i superar els colps de Fortuna. Per la seua banda, la patrística reformà les creences paganes d'acord amb la seua visió cristiana del món, un sistema en el qual, lògicament, no tenia cabuda una altra força rectora que no fos el mateix Déu: per això negà la natura divina de la Fortuna. El següent ítem que trobem en aquest resum Ès el De Consolatione Philosophiae de Boeci. D'aquest autor Manzanaro destaca la síntesi dels precedents que fa: "La causa d'aquesta vàlua intrínseca rau en el fet que Boeci resumeix totes les tendències literàries que havíem examinat fins ara i les reordena sense estridències dins una cosmovisió religiosa monoteista que tota una allau de comentaristes posteriors s'ocuparia de cristianitzar segons la seua conveniència" (p.30). El De Consolatione esdevindrà un referent ineludible per als medievals a l'hora de tractar sobre Fortuna. Aporta molts elements interessants: en primer lloc, Fortuna continua tenint en Boeci una funció manipuladora, però el seu domini es limita als béns terrenals, que són efímers i insignificants. La solució, doncs, és clara, i molt estoica: cal cercar els béns veritables, que són els interiors, els espirituals. A més, Boeci vincula Fortuna a la Providència, i censura els qui se senten perjudicats per ella. No hi ha Fortuna adversa, i, en tot cas, les adversitats ens condueixen cap a la virtut, un com comprenem el caràcter passatger de les riqueses d'aquest món. Així, doncs, el filòsof ens està oferint el retrat d'una magistra virtutis, completament sotmesa a la saviesa de la divinitat.

 La segona part del llibre analitza breument el pas de Fortuna per les lletres catalanes medievals, i centra la seua atenció en tres autors concrets: Eiximenis, Metge i March. El menoret gironí pensa, és clar, que la fortuna és obra de Déu. D'altra banda, ens diu que la prosperitat es pot aconseguir mitjançant les obres virtuoses. Aquesta afirmació xoca amb el fet perfectament constatable que els dolents també tenen fortuna. Però Eiximenis resol l'aparent contradicció argumentant que la bona sort és una prova de Déu per comprovar l'honestedat de l'home. Quant a l'aparició de Fortuna en l'obra de Bernat Metge, Manzanaro centra les seues consideracions en el Llibre de Fortuna e Prudència, on tenim una deessa ridiculitzada i insultada pel mateix Metge (molt en la línia, doncs, del que desprès el Curial ens mostrarà), que empra en la seua descripció motius manllevats a l'Anticlaudianus d'Alain de Lille. D'Ausiàs March se'ns afirma, finalment, que "el poeta coneix que tots els seus sacrificis per obtenir una reposta favorable de la seua estimada depenen, en última instància, d'un joc de daus" (p.79). És evident, així, que els èxits o els fracassos de l'enamorat són fàcilment vinculables a les variacions de Fortuna.

 El següent capítol se centra en l'anàlisi de la funció de Fortuna en el Curial e Güelfa. Des del principi, l'obra fa explícit el seu missatge: són ben pocs els qui, com la parella protagonista, aconsegueixen la felicitat, després d'haver suportat nombrosos infortunis amb paciència i esforç. La història de Curial, que va acumulant en els inicis de la seua carrera militar renom i fama sota el patrocini de la seua estimada, i que després cau en desgràcia i ha de sofrir una llarga penitència fins que Fortuna li retorna els seus favors, fa que Manzanaro valore sobretot "el caire del missatge moral de l'obra" (p.101). És a dir, que la Fortuna contrària fa qua corregim els nostres excessos passats, si hem perdut el bon senderi, i prova els nostres mèrits: "la fortuna adversa torna a esdevenir un instrument diví de rectificació, i, des del moment que es troba sotmès a la Providència, adquireix una significació salvífica molt beneficiosa" (ibidem). L'autor de l'estudi ens destaca el sermó del Sanglier, que, per adreçar-se a Curial, recorre a moltes de les estratègies de Fortuna al De Consolatione. D'altra banda, la manca d'autonomia de la deessa és quelcom que trobem en altres passatges, i Manzanaro els esmenta quan tracta de la caracterització del personatge Fortuna en el Curial. En primer lloc, Fortuna no pot causar cap desgràcia sense el consentiment dels infortunis, als quals ha de recòrrer per tal de perjudicar el cavaller. A més, i perquè els maleficis puguen desencadenar-se, ha de convèncer abans els déus olímpics. Els seus diàlegs amb aquestes divinitats ens mostren una Fortuna grollera i menyspreada, "desautoritzada per a complir, per ella mateixa, els seus designis" (p.98). D'altra banda, els nombrosos elements clàssics que el Curial conté fan que Manzanaro es plantege la qüestió del prehumanisme de l'obra: tot i reconèixer la seua importància (la redempció de l'heroi, per exemple, es fa a través del coneixement dels clàssics, la qual cosa suposa "la revalorització de l'estudi dels models culturals pagans com a alternativa de rehabilitació moral preferible al discurs cristià del Sanglier", pp.108-109), creu que l'ús d'aquests materials és encara del tot medieval.

 Quant a la Fortuna en el Tirant lo Blanc, l'autor destaca el "poder subterrani" que la deessa exerceix sobre els personatges, un poder que determina el final de la novel·la. Manzanaro tracta la figura de Tirant segons la coneguda divisió en dues facetes ben perceptibles: d'una banda hi ha a) el militar venturós, capaç de reconquerir Constantinoble i reconegut per tothom i, de l'altra, b) l'amant infortunat, protagonista d'una relació complexa, vinculada per Martorell des de l'inici a una llarga llista d'amors tràgics. Però Fortuna intervé directament en aquests dos aspectes de la vida del cavaller. Així, el militar, l'afortunat, "no confia a priori en la seua estrella perquè sap que el camÌ de l'esforç i la virtut condueix a posades prou més segures que no les de l'atzar" (p.118). Són molts els fragments en què Tirant expressa aquesta convicció (hi ha, per exemple, la consolació a Plaerdemavida, un discurs tocat d'un innegable esperit boecià). Ara bé, tot i aquesta actitud tan "estoica", el Tirant de les batalles sempre té la sort de cara. Tanmateix, l'enamorat que fracassa Ès diferent, i ìtrobarem Fortuna complicada en les queixes d'amor de Tirant" (p.126). Efectivament, Tirant acusa la deessa perquè no duu el seu amor a bon port, i moltes vegades sospita que mai no podrà aconseguir els seus propòsits, perquè "fortuna tostemps és contrària als qui bé amen".

 Com molts altres estudiosos, Manzanaro també capta la condicionalitat dels pronòstics que els altres personatges fan sobre el futur del protagonista. En són molts, i sempre presenten la mateix estructura: en primer lloc, hom reconeix els mèrits de Tirant i es mostra convençut que acabarà assolint un gran càrrec, sempre i quan -heus ací la condició- la sort no el perjudique. Així, se supediten "les expectives del nostre heroi a la voluntat dels fats" (p.129). Manzanaro veu clar el caràcter indicial d'aquestes condicionals que omplen tot el llibre: són "anuncis més o menys velats de la desgràcia" (ibidem). La mort de Tirant va acompanyada d'unes consideracions morals de Martorell: cal que els homes "no confien en la fortuna per haver grans delits e prosperitats". Però al mateix temps que fa aquestes afirmacions, està preparant l'ascens d'Hipòlit i l'Emperadriu, adúlters i pragmàtics: aquest final "culmina el procés de degradació a què havien estat sotmesos els valors més purament cavallerescos encarnats a l'inici de l'obra pel pietós Guillem de Varoic" (p.140). A més, Manzanaro observa que la conclusió de l'obra concorda molt bé amb la visió irònica i desenganyada del món que, per les seues circumstàncies biogràfiques, devia tenir Martorell.

 El darrer capítol de l'obra recull les conclusions de l'autor. Compara les dues novel·les, i n'anota les convergències: hi ha, primerament, la seua versemblança pel que fa a la localització dels fets que s'hi narren. D'altra banda, sembla clara "la funció nuclear de la figura de Fortuna" (p.151) en les vides d'ambdós cavallers. Quant a les oposicions, aquestes es manifesten principalment en la conclusió de les obres: si el Curial representa el triomf de l'esforç i la virtut, el Tirant, per contra, ens ofereix la lliçó d'un cavaller escèptic que té "un somriure amarg entre els seus llavis" (p.150).

 Josep Antoni Aguilar Àvila (Universitat de València)