No gaudim a casa nostra de gaires estudis de contrastada
solvència sobre la recepció de les obres
literàries i culturals catalanes medievals, i aquest buit
historiogràfic és tant més necessari que siga
omplert quan que la seua sola existència ens mena a judicis
sobre el passat excessivament ancorats en la sensibilitat
estètica moderna. El Tirant ha estat, fins ara, un clar
exemple de que les apreciacions crítiques fetes amb
perspectiva contemporània (Dámaso Alonso, Mario Vargas
Llosa...) no podien ser matisades pel coneixement dels usos de
lectura (incloent-hi les traduccions) que al llarg dels segles i dels
gustos literaris havien fet de les pàgines virginals del
Tirant pàgines tacades, subratllades, anotades: en definitiva,
pàgines vives.
Hom comença a entreveure un canvi en aquesta situació
pel que fa a obres i autors senyers de la nostra cultura i a la
valoració de la lectura que van merèixer entre els
segles XVI i XVIII. Els estudis de Marco Antonio Coronel sobre la
traducció llatina d'Ausiàs March n'és un bon
exemple, però altres parcel.les, autors i obres fonamentals
resten encara sense atenció: la recepció de l'Espill de
Jaume Roig en aquest període, també la del Llibre dels
fets de Jaume I, per esmentar només alguns dels reimpressos en
aquell període. És benvingut, doncs, el llibre de
Vicent Martines que, des d'una perspectiva comparatista (allò
que avui dia s'anomena, i el mateix Martines anomena,
interdisciplinarietat) estudia la recepció del Tirant a
Espanya, Itàlia i França a través de les seues
traduccions.
L'autor es proposa tres mitjans a través dels quals dur
endavant aquest estudi:
1. Realitzar un acarament entre vint-i-cinc fragments del Tirant lo
Blanch i els passatges corresponents de les traduccions espanyola,
italiana i francesa dels segles XVI-XVIII. Aquesta comparació
es desenvolupa al capítol 9 del llibre, a partir del qual
extreu conclusions sobre el contingut i l'estil que exposa al
capítol 10.
2. Analitzar l'opinió que els lectors de les traduccions del
Tirant van emetre en forma de notes, glosses, subratllats, comentaris
i marques en exemplars conservats de les diverses edicions d'aquestes
traduccions. Especialment interessants són les anotacions de
dos lectors italians, un del XV i altre del XVIII, en un exemplar de
la traducció italiana conservat a la Vaticana i descobert per
Vicent Martines.
3. Analitzar, a més, els judicis que la historiografia
espanyola, italiana i francesa ha dedicat al Tirant, a partir de la
versió original i les respectives traduccions.
Les dades que aporten els dos darrers punts són exposades als
caps. 6, 7 i 8, on analitza, monogràficament, cadascuna de les
traduccions espanyola, italiana i francesa respectivament. Aquests
capítols van precedits per una exposició teòrica
sobre la traducció i la recepció, seguida d'una
repasada al panorama de les traduccions medievals a la Corona
d'Aragó, i tres exemples d'anàlisi de traduccions
medievals: la Questa del sant Grasal, la Divina Comèdia,
traduïda per Andreu Febrer, i el Maldit de Pere de Queralt (cap.
4). El llibre acaba amb un "assaig de conclusions generals" (cap.
11), on Martines conclou que els traductors i lectors "trobaven en
l'obra de Martorell no tant aventures cavalleresques [...].
Més aïna veien en Tirant lo Blanch el cavaller ideal de
llavors, aquell del qual hom podia aprendre, que oferia models de
regiment personal i social" (p. 173), intenció
didàctica o "vocació instructiva" que Martines trova ja
en el Tirant original.
El capítol més aconseguit és, sens dubte, el 7,
dedicat a la traducció italiana, i especialment
l'anàlisi de les marques de lectura de l'exemplar de
l'edició veneciana del 1538 descobert per ell a la Biblioteca
vaticana. Resulta especialment interessant i significatiu que a un
lector italià de finals del segle XVI li interessara del
Tirant dos aspectes tan medievals com la instrucció sobre
l'amor (allò que Martines anomena "l'amor") i el regiment del
prínceps ("la cavalleria"). És una llàstima que
el panorama de les traduccions medievals a la Corona d'Aragó
no incloga les traduccions de textos religiosos, que són les
que apareixen primer i les que permeten la reflexió
pràctica necessària per a que les traduccions que es
realitzen a partir del regnat del Cerimoniós no "creen" una
llengua culta, sinó que simplement la perfeccionen. En aquest
sentit són paradigmàtiques les traduccions de la
Bíblia, la dels Diàlegs de sant Gregori i la de la
Legenda aurea, sense oblidar les traduccions en vers de textos
religiosos des del francés a l'occità i al
català.
Assenyalem també que la bibliografia conté algunes
incorreccions que poden portar a confusió, més
enllà de la simple omissió de les pàgines o del
volum a alguns articles de revista: l'edició d'Annamari
Gallina de la traducció de Febrer de la Divina Comèdia
té sis volums, i no dos, i el Tresor de Brunetto Latini editat
per Wittlin en té quatre.
Rafael Beltran i Josep Izquierdo
(Universitat de València)