Aquestes Actes són el fruit del col.loqui dedicat a la novel.la el 1994, organitzat per Jean Marie Barberà, professor de la Universitat d'Ais de Provença i traductor de l'obra de Martorell al francés. La seua intenció va ser obrir una finestra sobre el text al estudiosos francesos, que no li atorguen el lloc que li pertoca en la naixença de la novel.la europea i alhora servir d'aprofondiment als tots els lectors de l'obra. Aquesta obertura és palesa per la presència d'especialistes francesos, per les traduccions al francés de tots els articles escrits originalment en català i per la bibliografia essencial, que té en compte els no molt nombrosos treballs francesos escrits fins al moment. La convocatòria de Barberà, generosament oberta també a especialistes italians, catalans i valencians, fou el primer col.loqui internacional dedicat a Tirat fora de les fronteres de l'estat espanyol. El resultat és un conjunt de setze articles, que constitueixen el volum miscel.lani més important d'aproximacions al Tirant des de les Actes [1993] del Symposion organitzat per Martí de Riquer a Barcelona el 1990 (enmig tenim el volum d'abast molt més humil dels Proceedings of the Second Catalan Symposium editats per Josep M. Solà-Solé 1993]).
La "Presentació de Tirant lo Blanc" (pp. 11-28; tr. al català, pp. 29-42) conté, a banda de la justificació de l'interés de l'obra per al públic francés, un breu comentari sobre la fortuna editorial i la difusió, així com un resum dels episodis principals de l'obra, que farà d'orientació als lector que no coneguen l'argument.

Jaume Josep CHINER GIMENO, "A l'entorn d'un full manuscrit del Tirant lo Blanch" (pp. 43-59; tr. com a "Autour d'une feuille manuscrite de Tirant lo Blanch", pp. 61-73). Chiner va localitzar a l'Arxiu de la Diputació de València, entre les deixalles documentals conservades de la família Loris, durant les seues investigacions tendents a explicar la menció d'Isabel de Loris al colofó de l'edició del Tirant a València, 1490, l'únic fragment manuscrit que es coneix ara com ara de la novel.la, un full que correspon als capítols 407 i 408 [vegeu del mateix Chiner 1993, cap. V: transcripció, facsímil i anàlisi del manuscrit]. La datació del full a mitjan segle XV, així com la disposició del fragment copiat al manuscrit localitzat, proporcionen als investigadors nous arguments pel que fa a la paternitat i edició del Tirant. Chiner tracta per primera vegada dos aspectes que desenvolupa més ampliament en altres dos articles: el caràcter fragmentari de l'edició princeps del Tirant [vegeu Chiner 1994] i una possible font literària de l'onomàstica del protagonista, Tirant [vegeu Chiner 1996]. Pel que fa al primer, des del punt de vista de la participació de Martí Joan de Galba en l'elaboració del Tirant, l'estudi del manuscrit limitaria la intervenció a la redacció de les rúbriques del capítols que apareixen a l'incunable de 1490 (48-50). Chiner demostra que a l'edició princeps li manca probablement un fragment, corresponent a un capítol, entre els actuals 271-72, perquè s'anuncien unes paraules ("li dix paraules de semblant stil") que no hi apareixen (52-54). Pel que fa al segon aspecte nou, Chiner dona a conèixer la possible font d'on prengué Martorell el nom "Tirant" per al protagonista de la novel.la: l'italià Guerrin Meschino d'Andrea da Barberino. "Tirante" és un turc derrotat i mort per Meschino a Andrinòpolis, on contrau Tirant la seua malaltia (i on mor Roger de Flor). A l'inventari de béns de Galba es troba el llibre de Barberino sota el títol de'Anderino Mezquino, i cal tenir en compte que Martorell va empenyorar el manuscrit del Tirant a Galba, i probablement altres llibres de la seua biblioteca. Per tant, "Joanot Martorell va prendre el nom del protagonista de la seua novel.la del cavaller turc Tirant present al Guerrin Meschino" (54-59).

Rafael BELTRAN, "La muerte de Tirant: elementos para una autopsia" (pp. 75-93). Alguns textos essencials de la literatura hispànica del segle XV es refereixen al dolor o mal de costat, la coneguda malaltia que sorpren Tirant i que el conduirà al llit mortal, en passatges per als quals manca encara una interpretació clara. Beltran es refereix en concret a l'acte IV de la Celestina i a l'epíleg de l'Arcipreste de Talavera o Corbacho, on apareix esmentat el mateix dolor de costat. Literalment associat amb la pleuresia, va ser síntoma extrem d'una o diverses malalties gravíssimes, en molts casos mortals. Però Beltran planteja que literàriament és possible que poguera haver estat utilitzat per tal de designar un sofriment relacionat amb alguna de les conseqüències de la malaltia d'amor. Efectivament, porta a sugerir aquesta hipòtesi el fet que, com a denominador comú de molts dels fragments literaris recorreguts (l'autor n'esmenta més de deu, gairebé tots de textos castellans dels segles XV i XVI, llista que podria ser ampliada), es dóna un context humorístic i ambigu vinculat a la activitat sexual dels malalts. El fet d'obligar-nos a relacionar directament amor/mort, o el de veure la mort com a desenllaç o culminació de la biografia amorosa del cavaller pot contribuir a fer més rica en ingredients la interpretació de l'extranya mort de Tirant.

Claude CHAUCHADIS, "Le combat chevaleresque dans Tirant le Blach" (pp. 95-109). La representació que al Tirant es fa del combat singular es revela totalment peculiar. Els desafiaments o duels presentats són prop d'una realitat històrica ben coneguda per Martorell. Aquesta proximitat es tradueix en descripció minuciosa dels procediments d'enfrontament, en el rebuig d'una constitució de l'heroi com a superhome i en el rebuig de tota situació d'enfrontament fantàstic de l'estil "gegant" o "monstre". Els crítics consideren generalment que els combats singulars s'inscriuen dins el marc d'exaltació de valors cavallerescos reconeguts per Martorell. Davant aquesta presuposició, Chauchadis intenta avaluar el grau d'adhesió del narrador als combats singulars presentats al Tirant. Un cert nombre d'indicis revelen un qüestionament del combat singular, en particular la disminució en nombre dels duels al llarg de la novel.la i les reticències marcades per l'heroi pel que fa a certes modalitats de combat singular. Sense que es puga parlar de rebuig dels ideals cavallerescos, la novel.la explicita el problema de l'adeqüació del combat singular tradicional a les exigències de la guerra moderna. Així es distingeix dels altres llibres de cavalleria per la distància irònica que obri Martorell entre combats fantàstics, d'un passat mític, i combats actuals que impliquen el cavaller en el comandament d'un grup militar. La novel.la suggeriria no pas la decadència dels valors cavallerescos sinó l'obsolescència d'algunes de les seues manifestacions.

Dominique DE COURCELLES, "Le retour en Occident après la perte de l'empire chrétien d'Orient: un parcours au masculin et au féminin dans Tirant lo Blanc" (pp. 111-22). Segons l'autora, el nom de Tirant lo Blanc significaria alhora l'equilibri entre dues coses i la tensió d'allò que encara no ha arribat a la seua fi, i designaria una lògica binària de l'escriptura i del discurs. Aquesta lògica binària continuaria pel fet que per al lector existirien dos autors del llibre: el de la dedicatòria i el del colofó, Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, tot afirmant, a més, que no és segur que s'hagueren conegut. El nom de Tirant "lo Blanc", imposat per sa mare, i el fet que Galba acabés el Tirant a instàncies d'una dona, ens portaria a una dialèctica masculí-femení que s'articula a través dels successius retrobaments entre homes i dones a la novel.la. El fet que la dona a instàncies de la qual s'acaba el Tirant portés com a cognom (Lloris) un nom que remet a l'autor fictici de la primera part del Roman de la Rose, i que aquest, al seu torn, signifique en francés antic i en català medieval "engany", significaria que el doble autor del Tirant no és un subjecte empíric sinó una "identitat fictícia". Entraríem així en un procés de semiosi infinida, "une écriture sans commencement ni fin, dons le manuscrit originaire demeure introuvable et dont les possibilités d'impression son infinies". Malgrat això, l'autora continua posant de relleu la juxtaposició d'elements duals a la novel.la: la guerra i l'amor, el fet que Tirant s'encomane a Crist i a la Verge, el cavaller i la dona desitjable, la mort dels enemics i els casaments fastuosos, Occident i Orient. Aquesta juxtaposició d'elements temàtics es reforçaria amb la juxtaposició de registres estilístics: burlesc o greu, incisiu o enfàtic, culte o popular. La mort de Tirant, en desfer la possibilitat de successives interpretacions binàries, provoca la dissolució del llenguatge, i la tomba on descansen junts Tirant i Carmesina és un signe de la dualitat, on rau la veritable font de l'escriptura novel.lesca.

Joan Maria PERUJO MELGAR, "L'eriçó i l'exemplum de la vinya narrat per Hipòlit en el Tirant lo Blanch" (pp. 135-44; tr. com a "Le hérisson et l'exemplum de la vigne raconté par Hipolyte dans Tirant le Blanc, en Ais, pp. 135-44). El capítol CCLXIII del Tirant conté un petit exemplum que el cavaller Hipòlit adreça a l'Emperadriu de Constantinoble i a la seua donzella Eliseu. L'autor intenta demostrar que en aquest exemplum subjau la simbologia de l'eriçó, divulgada àmpliament pels bestiaris medievals. En aquest sentit, el cavaller Hipòlit és equiparat a l'eriçó, símbol de l'avarícia, en contraposició al personatge de Tirant, caracteritzat per la virtut oposada, la largueza. Aquest capítol, lluny de ser un episodi secundari, actua significativament sobre el conjunt de la narració i ens aporta una de les claus per a interpretar el sentit global de l'obra. Així mateix, l'exemplum de la vinya actua, per la via de la ironia, com un element premonitori del triomf final del cavaller Hipòlit. [Hi ha casos molt semblants d'inserció dins el text de ficció d'exemples sobre la codícia. El més escaient potser siga el del Libro del caballero Zifar, amb l'exemplum de la guarda del tressor del rei moro encomanada a un criat que es feia ric en incrementar la seua comissió. Aquest exemplum té el mateix funcionament que el de la vinya al Tirant: el criat codiciós es defén amb un contra-exemplum, l'aplicació del qual distorsiona hàbilment per al seu personal profit. La font continúa irresolta, però la presència i funcionalitat dins un marc narratiu d'exempla com aquest confirmarien l'hipòtesi de Perujo d'utilització d'un Bestiari (com el de Brunetto Latini?) o d'un recull d'exemples].

HAUF I VALLS, Albert-Guillem, "Manus habent: entorn als eufemismes amorosos de tipus miliar en el Tirant lo Blanch" (pp. 145-85; tr. com a "Manus habent: autour des euphémismes amoureux de type militaire dans Tirant le Blanc", pp. 187-218). Com recordava Joan Fuster, el Tirant és un llibre que ha cridat de fa temps l'atenció per la llibertat i fins i tot l'escabrositat de certes escenes i per l'ús evident de certes "palabras sacadas del escondrijo de Venus", que diria més tard Lluís Vives, anatemitzant la novel.la en general i el Tirant en particular. Un dels elements que contribueixen a una lectura enjogassada del llibre de Martorell són els abundants eufemismes, d'un transparent doble sentit. Hauf es proposa d'analitzar el seu funcionament i també la incidència de recursos semblants en obres de l'època de l'àrea romànica, preferentment franceses i italianes. Estudia els eufemismes amorosos de tipus militar, tot dividint entre els utilitzats per a reflexar l'ús de la violència per part de l'amant ("el delit de la cosa forçada"), amb antecedents al Pamphilus i al Facet, i als utilitzats per a un tema adient al sermó vitalista de Plaerdemavida ("Tenen mans i no palpen"), tema goliardesc per excel.lència, tret del Psalm 115: "Manus habent et non palpabunt". Part de les conclussions de Hauf es resumeixen en la següent afirmació: "L'ús episòdic fragmentari i parsimoniós dels eufemismes de tipus militar o cavalleresc té artísticament sentit [...]. Crec que en cap manera es pot considerar abusiu o pornogràfic, sinó molt adequat a la situació descrita i a l'esperit dels personatges" (p. 177). El treball acaba amb un complet Apèndix on Hauf contextualitza els eufemismes sobre la batalla amorosa (combat, escaramussa), les armes (ballesta, llança, escut, cavalcar), la ciutat i la seua rendició (setge, assalt, entrada del vencedor), amb exemples del Novellino, Il Pecorone, Les Cent Nouvelles Nouvelles i les Facetiae del Poggio.

Rafael ALEMANY FERRER, "Al voltant dels episodis africans del Tirant lo Blanc i del Curial e Güelfa" (pp. 219-29; tr. com a "À propos des épisodes africains de Tirant le Blanc et de Curial et Güelfa", en Ais, pp. 231-38). Certa crítica ha tendit a veure en l'acció transcorreguda al Nord d'Àfrica, tant en el Tirant com en el Curial e Güelfa, un afegitó innecessari per al sentit general, tot i que en els darrers temps han començat a alçar-se les veus a favor de la coherència d'aquest llarg passatge tirantià. Alemany tracta de demostrar l'analogia funcional que els episodis africans assoleixen en les dues novel.les. De tot plegat és possible deduir que Àfrica és l'espai de purgatori i penitència que Fortuna reserva als herois que han sofert una degradació espiritual, per tal que hi puguen regenerarse moralment i reemprendre, nets i amillorats, el seu destí. L'estada a Àfrica de Curial i Tirant respon, doncs, a un model que s'aplica al relat de forma gens ni mica ociosa ni gratuïta, sinó rigorosament premeditada pels autors, que només d'aquesta manera aconsegueixen perfilar el sens últim de les seues creacions.

MARIE-CLAIRE ZIMMERMANN, "Agir et parler dans l'écriture de Tirant lo Blanc: recherches sur le lexique et le rythme" (pp. 239-59). La idea mestra de l'autora és que el Tirant inventa una prosa i un món. Habitat per una fe sòlida en la paraula, el narrador cobreix una etapa essencial en la història de la llengua catalana, de la mateixa manera que l'obra de Ramon Llull ho fa als orígens de la literatura vernacla. L'autora estudia els procediments lingüístics i estilístics de Martorell: 1) mecanismes rítmics, des del moviment d'inspiració general fins als jocs sobre la temporalitat en diverses modalitats narratives (descripció, acció, conversació): el text associa o entrecreua totes aquestes modalitats per arribar a una mescla narrativa força particular, única al seu gènere dins la literatura catalana del segle XV. 2) el funcionament i encadenament de seqüències, escenes i paràgrafs en relació amb l'impacte sobre el lector oient. S'interroga sobre el paper del suspense i les sorpreses del receptor. 3) Frase i discurs: a) el desplegament energètic de les paraules dins el llenguatge que notifica l'acció ("récit de faits, récit de paroles"); b) la solemnitat de les lamentacions i la irrupció de la exclamació, amb altres signes emocionals; c) el llenguatge del cos; d) la predominança del substantiu: creativitat del significant sonor; e) el paper del lèxic: objectes i moviments; f) la poètica dels llocs i la preparació d'espais per l'espectacle, manipulats pel narrador. En conclusió, el narrador explora totes les virtualitats de la llengua i les multiplica, utilitza discursos diversos amb l'objectiu de donar al català més eficàcia creativa. Paraula essencialment activa i dinàmica, veritable cel.lebració de la llengua, Joanot Martorell se situaria així en una línia de continuïtat amb els grans innovadors com Ramon Llull i Ramon Muntaner.

Jean Marie BARBERÀ, "L'anamorphose de la mort dans Tirant le Blanc" (pp. 261-84).

Tomàs MARTÍNEZ, "De la comtessa de Varoic a la princesa Carmesina: per la presència de Sèneca al Tirant lo Blanch" (pp. 285-305; tr. com a "De la comtesse de Warwic à la princese Carmésine: la présence de Sénèque dans Tirant le Blanc", pp. 307-21). "Les fonts locals, via traducció, versió, adaptació o paper original, tenen una importància cabdal en l'estructuració de l'obra de Martorell. Des d'aquesta perspectiva, la inclusió de fragments, reminiscències o sentències de més o menys volada (...) adquireix un doble valor, perquè prestigia el text en origen, fins i tot fent-lo esdevenir model per als lectors, i perquè permet considerar el nivell d'adequació al nou marc narratiu, és a dir, la seua "qualitat intertextual" " (285). L'autor comenta els manlleus fets a la traducció catalana medieval de les Tragèdies de Sèneca (editades pel propi Martínez 1995) entre el començament del Tirant i els primers capítols a l'Imperi Grec. Remet a l'article de Pujol (1997a-b?), que examina també manlleus senequians, però de la Troades i els capítols finals del Tirant. Encara pendents les conclusions, després de fer la mateixa operació per al capítols restants, "Sèneca pot passar al tercer o quart lloc en el rànquing d'importància quant a la seua utilització en el Tirant, després de Corella i del Guy de Warewic, i en un graó semblant, o fins i tot superior, a les Històries troyanes i a Llull" (286). (I) A la part del Guillem de Varoic, el dolor de la comtessa de Varoic ("abundar en llàgrimes... freturós del plor") per la partida de l'espòs (c. 3, H 9) es compara amb el de les dones troianes davant la destrucció de llur ciutat (Tro. 165-78). També les paraules d'Helena, a Troades 1175-77 ("tothom trist e miserable") i d'altres personatges d'Aga. i Thy. amb la lamentació de l'emperador i l'emperadriu i Carmesina sobre el cos de Tirant, al c. 474 (H 902-03). Les paraules que la comtessa pronuncia davant el temor que el seu fill vaja a la guerra (c. 22, H 36) recorden el plant d'Hècuba per la pèrdua de Políxena (Tro. 1315-25); al començament d'aquest mateix c. 22, Martorell reutilitza el Plant dolorós de la reyna Écuba de Corella (Hauf 1993b: 81-82). (II) A la part de Sicília i Rodes, el parlament del Mestre de Rodes (c. 107b, H 193-94), té ecos d'un altre d'Andròmaca (Tro. 683-703): "sola esperanca de la casa tribulada, succehidor de la sanch antigua molt generosa". A la part sentimental, unes paraules de Tirant a Ricomana ("la vera e leal amor ... no pot tembre res"; c. 109, H 203) són calc d'altres de Medea sobre Jàson (Me. 688-93). I altres de Tirant: "La mort o la vida en la tua mà stà" (c. 113, H 216), iguals que les de Thy. 758-59 (hi ha d'altre exemples). (III) "Qüestions" entre Carmesina i Tirant:

Resta un problema important -i el fet que molts dels prèstecs senequians tinguen relació amb tragèdies del cicle troià no és indiferent-: la descripció i demarcarcació dels espais que les tragèdies de Sèneca comparteixen com a fonts textuals de Martorell amb les Històries troyanes i amb l'obra de Corella, i dels espais que mantenen en exclusivitat. No és qüestió que Martínez esquive, ben al contrari (vegeu 292-, 297-98), sinó un interrogant que, una volta descrit l'itinerari dels manlleus de la matèria clàssica troiana, hauran d'afrontar els estudiosos.

Antoni FERRANDO I FRANCÉS, "Sobre el marc històric de Curial e Güelfa i la possible intencionalitat de la novel.la" (pp. 323-69; tr. com a "À propos du cadre historique de Curial et Güelfa et de la possible intentionnalité du roman", pp. 371-407). Article modèlic sobre les fonts i la cultura literària de l'autor del Curial e Güelfa, on demostra que aquest utilitza sempre textos italians o versions italianes de textos coneguts a la Corona d'Aragó per bastir la seua novel.la. D'ací l'atribució a un escriptor assentat a la cort de Nàpols el qual hauria adreçat l'obra a algun magnat italià per defensar la causa del Magnànim davant el Papat, representat per la Güelfa. Ferrando esclareix, de manera acuradíssima, el rerafons social i polític de la novel.la. La possible identificació del destinatari amb Francesco del Balzo, duc d'Andria, pare d'Antonia del Balzo, que aconseguí per a Isabel d'Este un exemplar de l'edició catalana del Tirant, a partir de la qual s'origina la traducció italiana de Lelio Manfredi, és una hipòtesi d'una extraordinària economia que dóna una resposta senzilla al problema de les vies de transmissió de la literatura cavalleresca catalana a la Itàlia del segle XVI. Els mateixos italians ja diuen que "se non é vero, é ben trobato".

Théa PICQUET, "Tirant le Blanc et le roman chevaleresque italien" (pp. 409-27). Comparació de tipus general i superficial entre el Tirant lo Blanc y l'Orlando furioso de Ludovico Ariosto. Encara que les estructures i les dedicatòries, els pròlegs i epílegs són totalment diferents, hi ha algunes relacions pel que fa als personatges masculins i femenins. El missatge dels autors comporta igualment un qüestionament de l'heroisme cavalleresc i un afebliment del paper de la religió. Les obres de Martorell, Boiardo i Ariosto "reflètent plutôt l'eloignement des valeurs humanistes et l'affirmation progressive d'une nouvelle conception de l'homme, plus tournée vers le monde réel et vers l'hedonisme" (427).

Maria Jesús RUBIERA I MATA, "Tirant et l'Islam" (pp. 429-36). Martorell atribueix als musulmans els trets d'aquells que coneixia, els "mudéjares" de la regió de València, que havia freqüentat des de la seua infantesa. És per això que els musulmans del Tirant, que haurien de ser "orientals" (turcs, egipcis, sirians) presenten certs trets "occidentals" (d'Al-Andalus i del Magrib), per exemple el fet que mengen cus-cus. A banda d'aquests detalls, no trobem cap element manifestament fals. Tanmateix, un canvi sorprenent apareix al capítol CCCI, coincidint amb l'inici de l'episodi de l'Àfrica del Nord, on hi ha greus errors sobre l'islam (fins al punt de fer de Mahoma, i no Allah, el Déu dels musulmans). Errors sobre l'islam que se succeeixen fins el capítol CD. Aquesta mutació sorprenent sembla confirmar l'existència d'un segon autor per al Tirant. Galba hauria escrit aquesta part tan diferent de la resta per la manera com són caracteritzats els musulmans. Probablement Galba no tenia el mateix coneixement dels musulmans que Martorell. Tanmateix la intervenció de Galba no va arribar fins al punt de canviar la conclusió de la novel.la tal i com l'havia concebuda Martorell, perquè la fi de la novel.la, quan es fa morir Tirant al seu llit després de fer testament, és inequívocament de Martorell, i "renferme toutes les ambigüités morales et même parodiques qu'affectionnait tant le chevalier, et néanmoins romancier, valencien" (p. 436). Els mateixos arguments són exposats, amb més amplitud, al seu llibre (Rubiera 1993).

Cesàreo CALVO RIGUAL, "Tirante il Bianco: aspectes de l'elaboració de la traducció italiana cinccentista del Tirant lo Blanch" (pp. 437-454; tr. com a "Tirante il Bianco: aspects de l'élaboration de la traduction italienne du XVI siècle de Tirant lo Blanch", pp. 455-68). L'article de Cesáreo Calvo constitueix un complement necessari al llibre de Vicent Martines (1997), als capítols 7 i 8 respectivament. Després d'una breu repassada a l'ambient cultural a la cort de Màntua, se centra en l'interés de la marquesa de Mántua, Isabella d'Este, i el seu fill Federico per les novel.les de gènere cavalleresc, i en l'encàrrec fet a Lelio Manfredi per traduir el Tirant. A continuació posa de relleu la gran qualitat de la traducció italiana, no només des del punt de vista lingüístic, sinó també pel fet que Manfredi intenta donar als lectors un text al més coherent possible, modificant amb encert les errades de l'original i sense defugir els passatges complexos o difícils. Tot seguit exposa una sèrie de característiques de la traducció italiana que la separen de l'original català, amb exemples. En primer lloc, l'alteració de l'ordre de les frases és un dels elements que allunyen més la traducció de Manfredi del seu original català, tot acostant-se a les seues preferències d'elegància estilística. En segon, les omissions i afegitons que s'hi troben són escassos, i en la majoria de casos justificats pel fet que Manfredi creu trobar mancances o elements superflus al text original. En tercer lloc, els errors de traducció. En quart, les traduccions justificades pel diferent context cultural d'original i traducció. En cinqué, la repugnància de Manfredi a col.locar pròximes dues paraules iguals. En sisé, la correcció d'alguns errors que Manfredi creu trobar a l'original català (inclosa la correcció de referències mitològiques errònies). El seté és la traduccció amb sinònims i amb definicions, aquestes darreres quan es tracta de paraules sense traducció directa a l'italià. Per a Calvo, la traducció italiana del Tirant fou un "treball admirable, fet amb molta cura per una persona preparada, capaç [...] de posar en bon italià allò que estava escrit en bon català".

Mathilde BENSOUSSAN, "Tirant le Blanc au 18e siècle: l'adaptation française du comte de Caylus", dedica el seu treball, en primer lloc, a donar el perfil biogràfic del traductor francés, Anne-Philippe de Tubières, comte de Caylus, "un des esprits les plus originaux et le plus cultivés du siècle de Louis XV": gravador, pintor (amic de Watteau), coleccionista antiquari, novel.lista, lliure pensador (enemic, tanmaix, de Diderot). Després el del seu amic, Nicolas Fréret, l'autor de l'Avertissement que serveix d'introducció a l'adaptació de Caylus, com a historiador, filòleg i científic, tot remarcant les seues encertades apreciacions sobre l'obra, l'autor, per a ells anònim, l'època, i els criteris d'adaptació (no traducció) de l'obra. Bensoussan defén, en contra de l'opinió de Riquer, que la traducció es va fer a partir d'un original català, i no d'un resum de la traducció italiana, que, efectivament, Fréret critica per haver estat feta en "un temps où l'on observait ... pour la publication des livres, les règles sévères prescrites par le concile de Trente". L'article de Pep Vila (1997) parla d'una altra adaptació, anònima, de Tirant lo Blanc, preparada per a la "Bibliothèque Universelle des Romans" (1975-89); realment és un extracte o miniature, com deien ells, comprimida en seixanta-quatre pàgines, de la traducció de Caylus.

Rafael Beltran i Josep Izquierdo

(Univ. de Valencia)