Rafael BELTRÁN, “Tirant lo Blanc” de
Joanot Martorell, Madrid, Síntesis,
2006, 286 pp.
Rosanna Cantavella
Universitat de València
A dins la interessant col·lecció castellana “Historia de
la Literatura Universal” de Síntesis, s’acaba de publicar el volum dedicat al Tirant lo Blanc. Es tracta d’una obra divulgativa,
que presenta la més important novel·la valenciana a un públic no especialitzat,
i no específicament catalanoparlant. Aquests components haurien pogut ser causa
d’una redacció amb poc d’interés, que refregira notícies velles, ja inacurades,
sobre una obra que genera al món desenes d’estudis cada any. Però l’erudició
del seu autor no ho ha permés, afortunadament.
De fet, Rafael Beltrán, que porta 24 anys publicant
estudis sobre el clàssic valencià, i dirigeix la revista electrònica TIRANT,
especialitzada en literatura de cavalleries (http://parnaseo.uv.es/tirant.htm),
sembla haver aconseguit per al Tirant
allò a què, per a les obres de Jane Austen, pretenia Morris Zapp en la novel·la
Small World (El mundo es un pañuelo): presentar-ne tots els aspectes possibles,
des de tots els punts de vista. Una cosa, però, separa Beltrán de Zapp: l’autor
valencià ha estalviat al lector no iniciat la tortura de l’aproximació des de
totes i cada una de les escoles analítiques d’avui, a què aspirava el
personatge de David Lodge. En comptes d’això, Beltrán ha triat un tipus
d’anàlisi clàssica, on el crític s’oculta en favor del text, exposat de la
manera més diàfana possible: biografia actualitzada de l’autor (València,
1410-1465, escrivà de ració del Príncep de Viana), personatges, acció
novel·lesca i estil.
L’heroi, Tirant, hi és mostrat com a personatge complex,
encarnant tant models de l'Antiguitat mítica (Hèrcules) i romana (Cèsar), com
de l'Edat Mitjana (Lançalot): militar conscient i versemblant per al seu temps,
però personatge clarament novel·lesc, enamorat i triomfant, fal·lible i caigut,
perdut i castigat, tímid i valent, simple i ambigu. A banda el protagonista,
dels sis personatges principals, cinc són dones. I dones de bandera: Carmesina,
donzella bella, assetjada i furiosa (es dedica un apartat a cadascun dels tres
adjectius), en paral·lel amb la Fiammetta
de Boccaccio o amb la Melibea de La
Celestina. Plaerdemavida, jove alcavota; l'Emperadriu, casada libidinosa...
Cada personatge té el seu quadre convincent, que Beltrán descriu amb matisos
psicològics i analitza amb justificacions literàries.
El Tirant hi és
estudiat com a biografia militar, com a novel·la cavalleresca, com a novel·la
de Fortuna (comparada amb Curial e Güelfa),
com a novel·la realista i documental, com a novel·la d'amor, com a novel·la
d'espectacles, com a novel·la de contes i com a novel·la de la paraula (paraula
culta i paraula en acció). Alguns capítols, com el dedicat al Tirant com a biografia cavalleresca, són
essencials per entendre el significat de l’obra dins el seu context europeu
històric i literari. D’altres, com el del vessant documental, descobreixen, per
exemple, un insòlit Martorell “fotògraf” del seu temps (que fins i tot
“fotografia” les rajoles del paviment dels palaus de València i Nàpols d’Alfons
el Magnànim). I d’altres aporten elements i materials fins ara desconeguts, com
els dedicats a demostrar la presència de contes folklòrics (sabíeu que Ricomana
de Sicília era una princesa de rondalla?) o a l’ús que s’hi fa d’oracions
religioses (oracions tan devotes com la de l’Emperadriu pregant per l’aparició
d’Hipòlit).
L'última part, sobre la recepció del Tirant fins als nostres dies, resumeix l'estat de la qüestió, amb
un apartat central dedicat a comentar les possibles influències del Tirant sobre Cervantes i el famós
"passatge més fosc" del Quixot, on es lloa la novel·la valenciana com el millor dels llibres
de cavalleries.
Aquest és, doncs, un llibre doblement útil, presentació
eficaç del clàssic valencià a lectors no especialitzats tant com didàctica
recapitulació, realment actualitzada, del que se’n coneix fins ara.
Imprescindible.
[Ressenya publicada al suplement Quadern
de Cultura del diari El País
edició valenciana, el 1 de febrer del 2007]