Anònim, Curial e Güelfa, edició a cura de Jaume Turró Torrent, Barcelona, Biblioteca Hermes – Clàssics catalans, 2002

Jaume Torró s’ha dedicat a l’estudi de la literatura catalana dels segles XIV i XV, i de l’humanisme a la Corona d’Aragó. La seva anàlisi ha abastat una obra clàssica de les nostres lletres: el Curial e Güelfa, que presenta en una edició amb l’objectiu d’aproximar la novel·la als lectors joves i al gran públic, sense renunciar al rigor filològic. D’acord amb aquesta intenció, el text s’ha depurat dels passatges menys amens i s’ha adaptat a la llengua actual, mantenint l’equilibri entre la fidelitat vers l’original i la intel·ligibilitat per al lector no familiaritzat amb la llengua antiga. La novel·la s’acompanya de diversos instruments que en faciliten la comprensió: una anotació mesurada, unes propostes d’activitats i, especialment, un complet estudi preliminar amb diverses aportacions que es ressenyen tot seguit.

La introducció s’inicia amb algunes consideracions sobre el manuscrit únic que transmet la novel·la, descobert al segle XIX a la Biblioteca Nacional de Madrid; M. Milà i Fontanals donà a conèixer la troballa, però l’obra no veié la llum fins a l’edició d’Antoni Rubió i Lluch (1901). El còdex, datable a mitjan segle XV, està mancat de l’habitual quadern inicial que sol contenir la dedicatòria i una taula general; Torró creu probable l’existència d’aquest primer quadern, que s’hauria extraviat en algun punt del temps, i, amb ell, dades tan valuoses com el nom de l’autor, el títol de l’obra i l’índex de les rúbriques de cadascun dels capítols, que no foren executades malgrat els espais que el copista els havia reservat. Val a dir que l’edició de Torró conserva la fragmentació original i solament incorpora la numeració dels capítols.

Una de les aportacions més interessants de Torró, tanmateix, és la seva proposta d’interpretació de l’obra, d’acord amb la qual l’autor pretén convèncer el lector que ha rescatat de l’oblit la crònica del cavaller Curial, escrita temps enrere pel seu mentor Melcior de Pando. Dues evidències avalarien aquesta lectura: d’una banda, el narrador reconeix, a l’inici de la novel·la, que les gestes del seu heroi han estat escrites prèviament («segons jo he llegit», p. 69), confessió que, alhora, confereix veracitat al seu relat; i d’altra banda, l’obra es clou amb les paraules de Melcior, manllevades de les Sagrades Escriptures. De ben segur que Torró també té present la coneguda frase en què Melcior, dialogant amb Curial a l’inici del tercer llibre, al·ludeix a l’estructura de la novel·la («segons en l’altre libre·t diguí», ed. Aramon, III, p. 22). L’editor addueix, a més, la coincidència entre l’ocupació de Melcior, escrivà de ració de la Güelfa, i la dels grans cronistes de la Corona d’Aragó: Ramon Muntaner, també escrivà de ració, i Bernat Desclot, escrivà de la cancelleria. El mateix Joanot Martorell es va dedicar a l’escrivania, com ja va documentar Torró, segons el qual «Tot això ens assenyala uns hàbits d’escriptura i de veridicitat» (p. 39).

Una qüestió ineludible en l’estudi del Curial e Güelfa és la versemblança, que va valer a l’obra, juntament amb el Tirant lo Blanc, el qualificatiu riquerià de «novel·la cavalleresca», enfront del roman courtois o roman d’aventure francès i dels llibres de cavalleries castellans. Torró fa un breu repàs dels models narratius de què se serveix l’autor per crear la il·lusió de realitat imperant al llarg de la novel·la: l’anònim segueix les pautes de grans cronistes i historiadors, com Bernat Desclot i Titus Livi, i especialment d’un gènere nascut al segle XV, les biografies de cavallers reals, com Jean le Meingre, Jacques de Lalaing o Pero Niño. Les gestes de Curial, heroi fort i valent, però sempre des d’una mesura humana, s’inscriuen fictíciament en el marc d’aquestes cròniques particulars. Com en els relats històrics, se situa l’acció narrativa amb la màxima concreció temporal, geogràfica i social. Els fets reportats ocorren al segle XIII, en temps del rei Pere II el Gran, que personifica els valors de la cavalleria i de la cortesia; es localitzen en regions ben conegudes pel públic immediat de l’obra, i molts dels personatges que hi apareixen estan batejats amb noms d’individus reals. L’ambient reflecteix el món de la cavalleria del segle XV, que sovint imitava les gestes literàries del roman courtois, de manera que s’ajusta perfectament al dels lectors cortesans a qui s’adreçava la novel·la. Tot aquest marc, unit a la narració coherent i travada dels fets, característica manllevada també de la historiografia, confereix al Curial el crèdit d’un relat històric que l’agermana amb el Tirant i el fa igualment mereixedor de l’indult de Cervantes davant de la foguera.

A continuació, Torró examina la història sentimental que presideix la novel·la, concebuda per l’anònim com a transmissora d’una lliçó exemplar, com explicita a l’inici de l’obra. L’editor analitza aspectes rellevants, com l’evolució psicològica dels personatges, i assenyala les diverses tradicions que convergeixen en la construcció de la trama amorosa. Per exemple, apunta que el vincle entre Curial i Güelfa està pautat per les relacions de vassallatge pròpies de la lírica trobadoresca, regides per la mercè i l’erguelh; concretament, els treballs que ha d’afrontar la parella s’inspiren en la razó d’una cançó de Rigaut de Berbezilh, que a la novel·la es fingeix composta per Curial. Existeix una divergència important, però, respecte a la tradició dels trobadors: l’objecte de l’amor no és una dama casada sinó una vídua, que gaudeix igualment de la personalitat jurídica d’una senyora, però permet ordenar la passió per la via matrimonial. Segons Torró, les obres de Boccaccio, amb personatges com Fiammetta o Ghismonda, van suggerir a l’anònim l’opció de la vídua i li van proporcionar altres ensenyances literàries. El mestratge dels auctores, però, és determinant: l’Ovidi de les Heroides i, especialment, l’Eneida virgiliana es veuen reflectits en la novel·la, fins al punt que els personatges de Curial i Càmar són una rèplica d’Eneas i Dido: Curial, a diferència de l’heroi de Virgili, no sucumbeix a la passió, i Càmar no es lleva la vida per despit, sinó per preservar la seva virginitat i mantenir-se fidel al seu amor. També les Històries troianes són un model explícit de l’anònim, especialment per a la caracterització de Laquesis, posseïdora d’una bellesa tan devastadora com la d’Helena. A diferència de la dissortada Càmar, però, Laquesis beurà a temps l’antídot del matrimoni, que, talment com les aigües del Leteu, sumirà en l’oblit l’amor per Curial.

Un altre aspecte digne de comentari és l’estil de l’anònim. Torró reivindica l’equilibri artístic que caracteritza la prosa del Curial, enfront de l’exuberància del Tirant, en què s’alternen diàlegs plens de frescor amb llargs parlaments de l’anomenada «valenciana prosa»: «On Joanot Martorell és gras i alegre, l’autor del Curial és delicat i subtil» (p. 22); una de les grans modernitats del Curial és «saber elaborar una prosa culta, i fins llatinitzant, sense que es vegi gaire» i també «saber integrar-hi un llenguatge clar i una conversa desperta» (p. 23). L’anònim ha creat una obra ben travada i unitària, coherent i versemblant, però amb economia d’elements i aparença de naturalitat. La novel·la és el resultat d’un plantejament meditat, com il·lustra Torró detallant diverses simetries en la disposició d’alguns dels episodis principals de l’obra. L’editor també destaca que si l’autor del Curial es defineix per la mesura, un dels seus personatges, l’anomenat Sanglier de Vilahir, encarna l’extrem oposat: cavaller arrogant i irascible, un cop vençut pel protagonista, es fa franciscà i intenta conduir Curial a la renúncia dels béns mundans. L’heroi, però, optarà pel camí de l’estudi, que l’ajudarà en la seva regeneració moral i el menarà cap al desenllaç triomfal. Segons la interpretació de Torró, l’autor se serveix del personatge del Sanglier per desqualificar l’opció de renúncia i de pobresa radical que professaven els ordes mendicants, actitud de dubtosa validesa social als ulls de gran part dels humanistes.

Seguidament, l’editor aborda l’estudi d’una característica singular del Curial que ha estat objecte de polèmica: la inclusió de «poètiques ficcions» en el relat. Si durant molt de temps la crítica havia considerat superflus els materials d’origen clàssic, d’uns anys ençà han sorgit estudis, com alguns de Lola Badia o el mateix Torró, que han demostrat la plena integració d’aquests components en el conjunt de l’obra. L’editor argumenta que, si bé és cert que els elements mitològics són estranys al roman courtois, l’autor del Curial no pretén encotillar-se en aquest gènere, sinó que es mostra obert als aires de l’humanisme que es respiraven a les corts del segle XV, on era habitual la discussió sobre qüestions relatives a la cultura clàssica, com il·lustra Torró amb diverses referències documentals. La integració de «poètiques ficcions», seguint de prop el model de l’Eneida o del Filocolo, respon a un interès del públic cortesà, per al qual cap cavaller de preu no podia descuidar el coneixement dels clàssics. En paraules de l’editor, que havia qualificat anteriorment la novel·la de «crònica poetada», «El Curial e Güelfa havia de tenir molt d’interès pel sol fet de representar la cavalleria de mitjan segle XV amb les formes i recursos dels textos que havien donat glòria als cavallers romans, o millor dit, antics» (p. 32).

Les «poètiques ficcions», a banda de ser un fons inesgotable per a la creació literària, revesteixen l’obra d’exemplaritat. El lector medieval coneixia la convenció segons la qual calia descobrir, sota l’«integument» o embolcall al·legòric dels mites, la lliçó moral que volia transmetre l’autor. Segons Torró, la interpretació que es desprèn del Curial, a través del procés d’ascens, davallada i posterior regeneració moral de l’heroi, és que els veritables culpables dels mals dels homes són els seus vicis, i que solament l’exercici de la virtut pot minvar el poder de la ventura i la desventura, figurades en la Fortuna i les altres divinitats clàssiques.

La introducció a la novel·la es completa amb una selecció de fragments d’estudis sobre l’obra signats per investigadors reputats com Jordi Rubió i Balaguer, Martí de Riquer, Pere Bohigas o Lola Badia, i una completa cronologia que forneix el lector de la contextualització històrica i cultural indispensable per a la comprensió profunda de la novel·la. Responen a la mateixa intenció didàctica les activitats proposades al final de l’exemplar i la bibliografia subsegüent, que seran de gran utilitat per als docents de la literatura.

L’edició de Jaume Torró no solament contribueix a la difusió del Curial e Güelfa, respectant així la finalitat primigènia de la literatura, sinó que també realitza una meritòria aportació a la crítica sobre aquesta obra cabdal de la novel·lística catalana i europea medievals.

Raquel Parera

(Universitat Autònoma de Barcelona)