CERVANTES, EL QUIXOT I LES LLETRES VALENCIANES

L’any 1605 veu la llum la primera part del Quixot, l’obra cabdal de Miguel de Cervantes, que enguany compleix el quart centenari. L’extraordinària importància d’aquesta data justifica que les institucions preparen actes commemoratius de diversa naturalesa. La repercusió dels mitjans d’informació centralitzats ofereix la imatge falsa d’una inflacció d’actes. Però si mirem al nostre voltant, a la Comunitat Valenciana se n’han realitzat de ben pocs fora dels àmbits estrictament acadèmics i universitaris, molts menys en tot cas que el que fan erròniament pensar la presència del tema en la televisió o la lectura de la premsa espanyola. La Universitat de València s’ha sumat a les celebracions amb una exposició, “Del Tirant al Quixot. La imatge del cavaller”, que té lloc a l’Edifici Històric de la Universitat, al Carrer de la Nau de València, i que presenta una selecció d’obres artístiques (tapissos, gravats, armes, arnesos, pintures, ceràmiques, socarrats…) i una mostra bibliogràfica de llibres de cavalleries (procedents de l’important fons de la Biblioteca Històrica), edicions d’obres dels XVI dels autors valencians que va conéixer Cervantes i edicions cervantines (procedents de la Biblioteca Valenciana i de la Biblioteca Nacional). Els organitzadors de l’exposició, Amadeo Serra, Josep Lluís Sirera i jo mateix preteníem apuntar, més que fixar, itineraris i fites que capturen la imatge del cavaller (i el seu univers de dames, gestes, gales, tornejos, batalles, ideals… i llibres) als segles XV i XVI, des de l’aparició de Tirant lo Blanc fins a 1605.

La societat valenciana mereix que no s’oblide una efemèride que no porta més que beneficis culturals. Volem que reviscole la popularitat del Quixot i que es puga veure —com diu al principi de la segona part el batxiller Sansón Carrasco— que “los niños la manosean, los mozos la leen, los hombres la entienden y los viejos la celebran”. Quin millor desig per a un llibre, per a molts bons llibres? Els valencians hem apreciat sempre l’obra cervantina, l’hem considerada també nostra. I hem respost així amb justícia a la consideració que ens va demostrar l’autor. A banda de la lectura de Tirant lo Blanc, Cervantes coneixia molt bé l’univers cultural valencià actiu de la segona meitat del segle XVI, que, tot i no ser ja el Segle d’Or de les lletres valencianes, era d’una ben notable activitat, majoritàriament en castellà. Cervantes va conviure amb la literatura (erudició, poesia i teatre) dels escriptors més notables de finals del XVI, agrupats gairebé tots al voltant de la principal institució cultural, l’Acadèmia dels Nocturns: Guillem de Castro, Francesc Tàrrega, Gaspar Aguilar, Rei d’Artieda, Gaspar Mercader, Cristòfor de Virués, etc. Al seu Viaje del Parnaso, Cervantes es referirà al “tropel de gallardos valencianos”, al quals Mercuri “no consintió que se embarcasen […] porque temió que no se alzasen, / siendo tantos y tales, con Parnaso, / y nuevo imperio y mando en él fundasen”. Cervantes els anomena tots en diversos moments del Viaje o del mateix Quixot. No anomena, però coneixeria, de manera directa o indirecta, la poesia d’Ausiàs March, sense la qual no s’entén la millor poesia castellana del XVI (Garcilaso). I havia llegit poemes d’alguns dels més de vint poetes valencians, avis dels Nocturns, que havien enriquit amb gairebé dues-centes composicions de considerable qualitat —algunes poques en català— la major antologia poètica peninsular del segle XVI, el Cancionero General (València, 1511). I el Cervantes autor de novel.la bucòlica (La Galatea), no només salva Tirant del foc, sinó també la millor novel.la de pastors de tot el renaixement (després de La Diana de Jorge de Montemayor): La Diana enamorada (València, 1564), del valencià Gaspar Gil Polo.

Malgrat tota aquesta relació amb la València lletraferida, el Cervantes que potser més intriga avui al lector catalanoparlant és el Cervantes hereu de la tradició cavalleresca, el lector de Tirant lo Blanc. Sembla que Tirant va tenir escassa incidència sobre les lletres castellanes del segle XVI. L’única edició de la traducció castellana de l’obra (Valladolid, 1511), tot i el seu nou revestiment d’un castellà ric, precís i expressiu, no va tenir èxit, no es va reimprimir (a diferència de la traducció italiana, que es va reimprimir dos vegades). Encara que tenim ara proves que també Lope de Vega va llegir com a mínim alguns capítols tirantians, la menció que fa Cervantes del Tirant, en 1605, és absolutament excepcional.

Trobem nombrosos indicis —simples indicis— de la possible influència de Tirant en la novel.la cervantina. L’estereotip de llibre de cavalleries que es presenta al capítol xxi de la primera part del Quixot coincideix grosso modo amb l’argument de tota la novel.la de Martorell. El capítol que narra la delirant confusió de Maritornes en la foscor de la nit, s’ha posat en relació amb l’episodi en què Tirant fuig per la finestra de l’habitació de Carmesina i es trenca una cama. L’ “espanto cencerril y gatuno”, ordit per Altisidora, mostra semblances amb la broma de Plaerdemavida, que col.loca sis gats a la finestra de la cambra d’Estefania la nit que celebra les seues esponsalles amb Diafebus. La manca de bones maneres de don Quixot a la taula dels ducs es podria relacionar amb la poca traça del beneit de Felip a Sicília. I el motiu de la calça esgarrada, que tracta d’amagar don Quixot, amb el de la calça que innoblement, com un plebeu, pretén cosir-se el mateix Felip. Fet i fet, tota la secció de Constantinoble es diria un antecedent de l’estada de don Quixot, en la segona part, a casa dels ducs. La proposta de baralla entre Tomé Cecial, escuder del Caballero de los Espejos, i Sancho, amb sacs plens de pedres, podria recordar la batalla de Tirant amb Vilesermes. Pense que hi ha anècdotes o facècies, referides a herois de l’antiguitat (Juli Cèsar, Escipió…) que encarnen Tirant i don Quixot amb curioses similituds, com ara la de la tremolor del valent abans de la batalla, o la del mal presagi trencat arran de la caiguda desafortunada en terra enemiga (Àfrica). Més important és constatar que no hi ha altre llibre de cavalleries, si no és Tirant lo Blanc, que abans del Quixot es presente durant molts capítols com una prolongada comèdia i sempre com un llibre realista en personatges, espais i accions. Com admirava Cervantes: “aquí comen los caballeros, y duermen y comen en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen”.

Però la veritat, encara que parega desil.lusionant, és que si examinem a fons els episodis quixotescos esmentats, i molts d’altres, posats en paral.lel amb els del Tirant, amb prou feines trobarem equivalències literals. Són dues obres gegants de la literatura universal, nascudes en móns històrics distints, originades en contextos culturals i tradicions lingüístiques diferents, composades per artistes molt distants en la seua formació humana i literària. I tanmateix, són dues obres no tan llunyanes —vistes amb perspectiva— en el temps, de la mateixa família pel que fa a fonts i gènere (la novel.lística de cavalleries europea) i per descomptat molt pròximes en el tractament realista i humorístic de la matèria que recreen. Són, per això, perfectament explicables aquelles coincidències i serà possible que se’n puguen trobar encara més.

Cervantes havia llegit el Tirant, no n’hi ha dubte, segurament feia molts anys, entre altres desenes de llibres de cavalleries —pecats de joventut—, mentre el Quixot l’escriu en la seua maduresa. L’admirava —“por su estilo es este el mejor libro del mundo”— per la seua varietat i amenitat, com a “tesoro de contento” y “mina de pasatiempos”. Però també el desconcertava (com a nosaltres!) i el criticava crípticament: “merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida”. A Tirant lo Blanc no li fan falta les paraules del capellà del Quixot perquè sapiem que és una novel.la imponent, un clàssic universal. Però a tots ens agrada que ens feliciten i ens diguen que se’n recorden de nosaltres. I si ho fa un amic estimat, millor que millor. Cervantes ha tingut i té molts amics a València. Quan felicitem Cervantes, ens felicitem nosaltres, els valencians. Quan felicitem Cervantes, felicitem la gran literatura, en castellà i en valència, sense fronteres.

Rafael Beltran