Michelle Szkilnik, Jean de Saintré. Une carrière chevaleresque,‘Publications Romanes et Françaises’, CCXXXII, Ginebra, Droz,  2003, 168 pp. 

 

Rafael Beltran

Universitat de València

 

            El llibre de Michelle Szkilnik, publicat dins la prestigiosa col·lecció de ‘Publications Romanes et Françaises’ (CCXXXII) de l’editorial Droz, té un interés especial, no només per als estudiosos de la literatura francesa medieval, que s’hi troben amb una monografia completa –la més completa fins ara, i l’únic llibre, que jo conega– sobre un dels clàssics francesos i europeus del segle XV, sinó per als estudiosos de les literatures medievals romàniques, i en concret de la literatura catalana. Perquè Saintré és un text fonamental, com no ha deixat mai de dir i insistir Martí de Riquer, per entendre la novel·la cavalleresca catalana, i sobretot l’anònim Curial e Güelfa. Justament per això als historiadors de la literatura romànica d’expressió catalana probablement els cridarà l’atenció l’absència d’al·lusions, ni tan sols mencions al Curial, a l’obra de Szkilnik, i per això també dedicarem la part segona d’aquesta ressenya a comentar la necessitat d’establir relacions més àmplies que les de comunitat lingüística o nacional en l’estudi de les biografies cavalleresques europees.

            Donat que Szkilnik fa servir constantment l’etiqueta de “biografia cavalleresca”, tot comparant la fictícia biografia de Saintré amb l’anònima biografia històrica de Jacques de Lalain, caldrà recordar breument, en paraules de Martí de Riquer, el que són les biografies cavalleresques històriques: “relacions de la vida i fets d’alguns cavallers que s’havien fet famosos per les seues empreses militars...”, escrites “molt sovint per persones que havien estat a llur servei, i que els coneixien molt bé i els admiraven” (1990: 58-64). Les més importants d’aquestes biografies històriques europees són, per al mateix Riquer, el francés Livre des fais de Boucicaut (1985), biografia del mariscal francés del mateix nom, estudiada per Lalande (1988) i per Ruiz Doménec (1989), i feta servir constantment també com a referent per Szkilnik, el castellà Victorial, llibre de la vida de Pero Niño, comte de Buelna, capità de la cort de Joan II de Castella (veg. Díaz de Games 1997), i l’un poc més tardà Livre des fais de Jacques de Lalaing (veg. Chronique, 1825). El panorama de biografies cavalleresques franceses s’ha ampliat molt durant els últims anys, especialment a partir del completíssim estudi d’Elisabeth Gaucher (1994). Gaucher analitza de manera exhaustiva, a més de les dues franceses citades (les de Boucicaut i Lalaing), les biografies –sempre històriques– de set militars més. Comença cronològicament per la història del mariscal d’Anglaterra Guillaume le Maréchal (1891-1901), que va popularitzar Georges Duby (1984), i estudia després les biografies de Guilles de Chin, Du Guesclin (veg. [Cuvelier], 1839), Guillion de Trazegnies, Louis de Gavre (dins La Histoire des Seigneurs de Gavre), Jean d’Avesnes i Gaston IV, comte de Foix. A més a més, el ventall es podria ampliar amb les portugueses, castellanes i algun cas català (només dins l’àmbit romànic), però és cert que des del món francés, com ocorre amb tants aspectes de la cultura medieval, irradien principalment les més importants influències peninsulars. Tanmateix, resulta francament i novament desencisant que Elisabeth Gaucher no anomene, en gairebé set-centes denses pàgines, cap text hispànic i molts pocs cavallers peninsulars (aragonesos, castellans, portuguesos, catalans...). És clar que fer un projecte o programa d’estudis més acurats de relacions entre literatures romàniques europees continua, doncs, com una assignatura pendent per a tots. Hem parlat de biografies històriques (les úniques que tracta Gaucher, que no toca les novel·les) i, tanmateix, Saintré és text novel·lístic. Però tot seguit hem de veure per què Szkilnik l’adscriu –no sense justificacions– al gènere biogràfic.

            Ens centrarem en el repàs del contingut del llibre de Szkilnik, per tal d’insistir després, com hem dit, en la necessitat d’estudiar-lo conjuntament amb l’anònim català Curial e Güelfa. Un llibre ajuda sense dubtes a la comprensió de l’altre, i a l’inrevés. I no podem desentendre’s dels interrogants que tots dos, independentment però també en relació, plantegen.

            La Introduction (11-18) centra i anticipa des del primer moment les tesis fonamentals, que es defensaran al llarg de l’estudi amb ordre, síntesi, coneixement de fonts primàries i secundàries, lucidesa crítica, matisos interessants i riquesa de propostes. L’autora efectua un canvi força radical respecte a la visió clàssica (però alhora moderna, de la segona meitat del segle XX) que se’n havia tingut del Saintré. Aquesta visió crítica “tradicional” havia contemplat fonamentalment la creació literària d’Antoine de La Sale des del punt de vista de la tradició cavalleresca artúrica:

 

            On pourrait analyser l’opération de séduction et de manipulation à laquelle se livre la dame comme une perversion du modèle romanesque qu’elle prétend suivre, et voir par conséquent dans Saintré un pastiche (ou une parodie) du roman arthurien. Antoine de la Sale [...] évoquerait avec nostalgie les valeurs d’antan et montrerait qu’elles n’ont  plus cours à son époque. (p. 11)

 

            És la interpretació que representen perfectament els estudis de Roger Dubuis, que se sintetitzen a la introducció de la seua edició del Saintré (1995). Sense negar que “que la nostalgie d’un époque révolue traverse la littérature du XVe siècle se manifeste de manière évidente dans de nombreux récits qui exploitent jusqu’à l’usure les techniques et les motifs hérités de récits antérieurs”, ni que “les romans arthuriens continuent d’exercer une influence considérable à la fois sur la vie des nobles du XVe siècle et sur la production narrative de la fin du moyen âge”, és clar que l’obsessió pel passat –ara artúric, ara romà, ara més recent– d’aquest autors no té res a veure amb la nostàlgia, com explica Michel Zink per al cas francés:

 

Cette noblesse ne cultive pas le souvenir d’une époque brillante et révolue, mais elle crée de faux souvenirs, elle s’entretient une illusion de souvenirs. [...] elle cherche moins à faire revivre dans ses fêtes un passé dont les romans garderaient la trace qu’à fonder une esthétique nouvelle sur le regret de ce qui n’a jamais existé, d’un état idéal et mythique de la chevalerie, et les romans que l’on écrit pour elle s’inspirent de cette esthétique et s’installent dans cet imaginaire, bien loin de prolonger réellement, ou de défigurer, une esthétique passée (1988: 197-218).

 

            D’altra banda, entrant dins el tema de les relacions entre història i ficció, sembla ben clar que el procés de creació literària dels dos tipus de narració biogràfica, real o fictícia, és el mateix: els autors donen vida en el paper a personatges que, per damunt de tot, existeixen en llurs ments com a construccions simbòliques. I això compta igual per a quan són anteriorment referents històrics coneguts, és a dir personatges de carn i ossos, que per a quan són entitats imaginàries. No és gens estrany, doncs, que de vegades puguen bescanviar-hi papers: Jehan de Saintré podia haver sigut un personatge real, però ho fou de novel·lesc; Jacques de Lalain podia haver-ne sigut fictici, de com són de novel·lesques algunes de les seues aventures, però tenim documentat el Lalain històric. Com diu Szkilnik:

 

Pour séduisant qu’il soit, le rapprochement entre Saintré et les chevaliers de la Table Ronde masque en effet la spécificité de cette nouvelle chevalerie qu’incarne Saintré. Faire de Saintré un nouveau Lancelot, même « dérisoire » [mot de R. Dubuis dans l’introduction à sa traduction], nous empêche de l’apprécier pour ce qu’il est réellement: un chevalier de la fin du moyen âge dont les exploits ressemblent bien davantage à ceux réalisés par les héros de biographies chevaleresques, comme Messire Jacques de Lalain, qu’aux prouesses de chevaliers arthuriens. Car Saintré est bien de son temps. Contrairement à ce que dit R. Dubuis, il n’est pas une incongruité. Il a parfaitement sa place dans le monde raffinés et précieux des cours européennes que décrit La Sale. […] Plus que Lancelot, Saintré évoque le chevalier moderne mondain, épris de vaine gloire et dandy avant l’heure. (p. 13)

 

            Precisament, altre punt de partida fonamental dins l’estudi és la relació de l’obra de La Sale amb Jacques de Lalain i la seua biografia cavalleresca. Szkilnik parteix de les hipòtesis de Daniel Poiroin (i d’altres): “La vie et la mort d’un même personnage, Lalain, aurait donc inspiré un ‘roman’ [Saintré] et une authentique biographie chevaleresque [Livre des faits... de Lalaing]” (p. 15). Per tant, “cette étude porte sur Jehan de Saintré, elle porte sur Jacques de Lalain” (p. 17). Les diferències entre ambdós textos són òbvies, el que fa més punyents les semblances:

 

            Lalain est un assemblage de documents héraldiques, d’extraits de chroniques et de romans, auxquels se sont sans doute adjoints des témoignages oraux. Où se situe Saintré? Roman et compilation, il participe des deux genres. Mai loin de se nuire l’une à l’autre, les deux tendances se combinent pour fonder le sens de l’oeuvre. (p. 18)

 

            El cap. I, “Bealz et notables enseignemens” (pp. 19-41) parla dels càstigs (“chastoiements”) o ensenyaments dins l’educació cavalleresca novel·lística. Tot centrat en els capítols on la Dame de Belles Cousines instrueix Saintré i li dóna preceptes morals i cortesans, els episodis ens recorden tants altres de les biografies cavalleresques (jo mateix els he estudiat, a partir de la tradició d’El Libro d’Alexandre, per a la biografia històrica de Pero Niño, El Victorial) i de ficció, tot començant –és ben clar si parlem de la notable variant de la dama instructora– pel cas del Curial.

            El cap. II, “Le service d’amour” (pp. 43-70) para de com la novel·la fa servir la convenció del fin’amor, i l’autora planteja si aquesta utilització és o no “à l’ancienne mode”. Recordem com la Dame pren Saintré com a patge amb la idea de fer-ne un cavaller perfecte. Per això, vencent la seua timidesa, en fa el seu enamorat, el vesteix elegantment, li dóna diners, el fa llegir llibres d’història que l’estimulen, i l’incitarà, finalment, a prendre part a justes. Tot ens recorda la primera part de Curial. Per això resultarà més colpidora la diferència de finals entre totes dues obres: unhappy end per al servei d’amor de Saintré front a happy end perfecte al Curial.

            El cap. III, “Le tresnoble mestier des armes” (pp. 71-94) se centra en nous exercicis cavallerescos que s’hi presenten, a la novel·la, així com del protocol de lletres de batalla, descripció de combats, etc., que s’hi corresponen efectivament amb l’essència mateixa de les justes i torneigs durant la seua etapa de cavaller errant. L’episodi de Barcelona constitueix la primera i llarga aventura de Saintré. Saintré llueix durant un any un braçalet d’or pels regnes del sud d’Europa –Aragó, Navarra, Castella i Portugal– i el defensa contra qualsevol cavaller. A Barcelona, “messire Engerrant de Servillon” (òbviament, un ‘En Guerau de Cervelló’ fictici) accepta lluitar contra el petit Jehan per alliberar-lo de l’empresa. Personalment, crec que Pere de Cervelló, personatge històric català, sembla amagar-se –no molt disfressat, perquè la coincidència del cognom és ben palesa– darrere de “messire Engerrant de Servillon”, que és contrincant principal de l’heroi, però no és aquest lloc per a defendre aquesta hipòtesi (veg. Beltran [en prensa]). Només comentaré ara que Servillon veu que Jehan de Saintré és molt jove i roman sorprés per haver de fer tales armes amb algú que podia ser el seu fill. Aleshores, proposa Saintré molt amablement (“vous estes un josne gentil homme escuier, et je suis un vieil gentil homme chevalier”) que lluite amb el seu nebot, que és persona de la seua edat (“mon propre nepveu, qui est de vostre aige”). De la mateixa manera que Pere de Cervelló a les lletres de batalla (amb Guillaume de Chastel, publicades per Riquer), aquest Servillon/Cervelló (amb Saintré) representa la vellesa o maduresa del cavaller bregat. Saintré, per tant, ocupa ací, a la ficció, el paper d’actant jove, valent, temerari.  Servillon finalment ha d’acceptar, el jutge serà el rei d’Aragó i tot transcorre en un ambient extremadament cortés. Els reis li donen a Saintré per companyia “el comte de Cardonne”, “don Fredrich de Lune”, “messire Arnault de Parreillos” i “messire François de Moncade”, i després també hi apareixen els comtes d’Urgell i Prades (Saintré, pp. 103-38). Com hem dit més amunt, és llàstima que, per als episodis de Barcelona, Szkilnik no haja tingut presents els treballs de Riquer (tot començant per Riquer, 1970), que donen propostes per a ubicar aquest personatges dins uns contextos històrics determinats. Tot i que no és el propòsit de Szkilnik fer un estudi d’investigació històrica, i en aquest sentit podem apreciar i fins i tot aplicar les seues interpretacions a altres novel·les com ara les catalanes, el problema és saber si aquesta regeneració o ressorgiment de personatges de la història antiga (dels segles XIV i primera meitat del XV al cas del Saintré) té motivacions polítiques o ideològiques. Per al cas semblant de Jehan de Saintré, Szkilnik les nega:

 

…dans le monde policé de Saintré où les réalités politiques arrivent bien plus filtrées encore pour la nouvelle idéologie chevaleresque qu’elles ne le sont dans Lalain ou Boucicaut, les chevaliers ont réussi à éliminer toutes les motivations d’ordre politique et à créer une élite qui transcende les différences nationales et reconnaît les mêmes valeurs. (p. 91)

 

            És ací on ens permetem dissentir de l’autora. Perquè sembla clar que, almenys a les nostres novel·les catalanes (però la conclusió hi seria aplicable també a d’altres castellanes i franceses, i al mateix Saintré), sota l’aparença de transcendir de manera esportiva i cortesa diferències nacionals, i amagades darrere la màscara igualitària del mateixos valors, hi juguen fortes tensions ideològiques, justament per motivacions d’ordre polític dels contextos en els quals s’hi inscriuen.

            El cap. IV, “La tressainte bataille à l’encontre des Sarracins” (pp. 95-121), tot centrat en la campanya contra els turcs a Alemanya, parla del motiu literari de la lluita contra el musulmà i el turc. Un motiu que es renovella, no només al Saintré, sinó també, com analitza Szkilnik, al Cleriadus, al Jehan d’Avennes i a altres textos històrics i de ficció. El episodis de Prúsia serveixen per a un plantejament del tema de l’heroisme i el realisme dins les biografies cavalleresques, entre les quals l’autora inclou Saintré. Szkilnik hi dedica un parell de pàgines a la presència de Boucicaut al text, i Boucicaut, personatge històric i biografia literària desenvolupen un paper important dins la literatura peninsular, castellana (per a la presència e influència sobre El Victorial, veg. Beltran 1991) i catalana. Al Curial, de bell nou, Boucicaut i el seu germà hi són esmentat, tot i que és una fictícia germana seua, “Yoland”, abadessa d’un convent francés, la figura que hi protagonitza algunes accions. Boucicaut i Saintré estableixen una estreta amistat: “ce deux escuiers se amerent plus, et furent l’un a l’autre si loyaulz et si certains que onques une seulle faulte ne fut entr’eulz faite...” (Saintré, pp. 142-43). S’hi apunta fins i tot que les seues personalitats es complementaven (fortitudo et sapientia):

 

...Boussicault fust puis tres vaillant chevalier, oultre plus estoit il plus soubtil et actrempé que Saintré n’estoit; mais au fait des armes Saintré estoit tenu le plus avant. Et pour ce les roys d’armes et heraulz en firent un commun proverbe en disant:

                          Quant vient a un essault,

                          Mieulz vaut Saintré que Boussicault;

                          Mais quant vient a un traicté,

                          Mieulz vaut Boussicault que Saintré.

 

             C’est assavoir, l’un pour les armes [Saintré], l’autre pour le conseil [Boucicaut]. (Saintré, p. 143)

 

            I aquesta última frase conté un probable i colpidor record de la Chanson de Roland: “Roland est preux et Olivier est sage”. Al nostre text: “...l’un [Saintré] pour les armes, l’autre [Boucicaut] pour le conseil”.

            El cap. V, “Grant estat et belle compaignie” (pp. 124-137), gira al voltant de temes de dispositio i elocutio, més que d’inventio de l’obra, tot plantejant de bell nou el tema de la descripció minuciosa, que ja va enlluernar Júlia Kristeva fa més de trenta anys. La “mises en scène”, les emulacions de vestimentes, la “nouvelle merveille” (Goldberg en parlava, tot aplicant el mateix concepte a Tirant lo Blanc, de “New Unreality”).

            El cap. VI, “L’avancement du petit Saintré” (pp. 139-152) parla de la nova figura cavalleresca que Saintré representa, com a cavaller cortesà. Saintré s’allunya definitivament dels models artúrics: “Saintré n’imite jamais les chevaliers arthuriens” (p. 143). És significatiu el procés que va del cavaller artúric al cavaller errant: “Du dragon à la Toison d’or”.

            El cap. de Conclusions (pp. 153-155) tanca amb un cercle perfecte. La relació entre el text històric de Lalain i el fictici de Saintré resta oberta: “Quant aux points de convergence entre Saintré et Lalain, ils sont nombreux sans qu’il soit possible de décider quelle oeuvre a inspiré l’autre” (p. 154). N’i ha definitivament textos més propers i textos més allunyats del Saintré:

 

            Tout atypique qu’il soit, Saintré reste un roman à la gloire de la chevalerie, d’une chevalerie nouvelle cependant, dont les traits et les valeurs n’apparaissent qu’en pointillé dan Clériadus, Jehan d’Avennes et les autres oeuvres de fiction de mon corpus. En revanche, ces nouvelles valeurs son celles que célèbre Lalain, celles que règnent à la cour de Bourgogne et dans toutes le cours européennes au XVe siècle (p. 154).

             

            Lalain i Saintré, diu l’autora, dissenyen una carrera cavalleresca diferent de la del herois novel·lescos contemporanis. Les aventures caballeresques dels romans tardans, els del segle XV, tampoc ja no tenen el sentit dels romans anteriors clàssics (la proesa o heroïcitat ha perdut la seua antiga transcendència), però en mantenen les formes.  En canvi, les accions de Lalain i Saintré no preserven tampoc aquestes formes antigues:

 

Exploits sportifs ou plus souvent vestimentaires, elles font du nouveau chevalier un dandy avant l’heure. Cet idéal certes est tout aussi inaccessible que celui du viril chevalier arthurien, mais d’une toute autre nature. Si Don Quichotte avait lu Saintré, il serait devenu non pas un chevalier errant épris d’aventures mais in courtisan habile à soutirer cadeaux, bourses et honneurs aux grands parmi lesquels il aurait évolué (p. 155).

 

            Després de l’edició recent a càrrec d’Antoni Ferrando (2007), publicada justament a França, i de llegir les seues paraules introductòries, que insisteixen en la línia riqueriana de relació entre ambdues obres, el Saintré i el Curial, de conéixer que no trigarà molt a eixir a la llum la traducció francesa del Curial, a càrrec de l’especialista i professor emèrit de la Universitat d’Ais de Provença, Jean Marie Barberà (qui va traduir també el Tirant al francés), i després igualment de haver pogut llegir la primera i excel·lent traducció del text francés al castellà –a càrrec de Felicia de Casas (2000), valuosíssim intent seriós d’aproximació creativa i difusió des del text original de la novel·la d’Antoine de La Sale al món hispànic–, resulta més palesa i desencisant l’absència d’al·lusions al Curial de la que parlàvem al principi de la ressenya.

            La relació entre Curial i Saintré ha estat posada repetidament de manifest, en especial des dels treballs de Martí de Riquer, per Anton Espadaler i molts altres. Antoni Ferrando, a la seua darrera edició del text català, resumeix perfectament l’estat de la qüestió (n’extracte un parell de punts essencials):

           

Si Antoine de la Sale (c. 1388-1464) dedica L’histoire et plaisante chronique du Petit Jehan de Saintré et de la jeune Dame des Belles Cousines a Joan d’Anjou, duc de Calàbria, mentre en fou preceptor (1435-1448), hi ha raons per a suposar que l’anònim autor del Curial pogué tenir notícia d’aquella obra per tal com el Curial, sobretot el primer llibre, presenta molts paral·lelismes amb la temàtica del Saintré. Fins i tot és possible que ambdós autors es coneguessen, ja que Antoine de la Sale residí a Nàpols almenys en dues ocasions, la primera al servei de Lluís III d’Anjou (c. 1420-1427), i la segona, entre 1438 i 1442, al servei de Renat d’Anjou, mentre hi regnà efectivament. L’ambient descrit en ambdues novel·les és sobretot italià, amb referències al comtat de Provença [...], en uns moments en què Nàpols, qual als segles XIII i XIV formava un sol regne amb el comtat de Provença, era disputat per Renat d’Anjou, comte de Provença (1435-1480), i per Alfons el Magnànim (1442-1448), en un context de confrontació política, ideològica i militar entre el dos bàndols. (2007: 26-27)

 

            Després de sintetitzar els motius argumentals comuns (educació dels joves per sengles dames, carreres cavalleresques de tots dos) i els temes fonamentals de diferència (resolució de les històries), continua Ferrando, amb aquest equilibrat balanç –que després hem de reprendre–, tot remarcant el possible diàleg entre ambdues novel·les:

 

Hi ha una copiosa literatura crítica sobre el Saintré, que el considera un “roman à clef”, bé que amb interpretacions molt variades. El fil argumental, l’ambient, el llenguatge i la datació del Curial i el Saintré són tan pròxims que no és agosarat demanar-nos si l’un no fou una rèplica de l’altre en termes de “roman à clef”. En tindríem alguna pista si, de la mateixa manera que ens consta la dedicatòria del Saintré, conguéssem el nom de la persona a qui l’autor del Curial dedicà l’obra, que ben bé podria ser un magnat italià partidari, òbviament, de la causa aragonesa. (2007:  27)

 

            La nostra comprensible decepció –ja dic, des de l’àmbit molt estricte dels estudis de literatura catalana medieval– per la manca d’al·lusions al Curial s’agreuja quan hi apreciem, al llarg de tot l’estudi de Szkilnik, una comparació detinguda i profitosa (però sempre, de nou, sense ultrapassar les fronteres de l’àmbit francés) amb la biografia cavalleresca de Jacques de Lalain, cavaller errant durant algun temps per les corones de Navarra, Castella i Aragó, i igualment rellevant per a entendre Tirant lo Blanc i sobretot Curial. Ens agradaria, és clar, trobar aprofitat al llibre de Szkilnik l’article de Martí de Riquer (1970) sobre l’episodi de Barcelona del Saintré, que parla de Barcelona, de la corona d’Aragó, de Saintré i de Lalain. Però és que dissortadament els estudiosos de literatura francesa i de literatures hispàniques continuem vivint encara dins una autosuficiència i ignorància mútua. No és culpa de francesos ni d’espanyols, sinó d’una tradició d’estudis, molt especialitzats però encara molt poc interrelacionats, que al segle XXI, amb les facilitats d’informació i accés al textos originals i fonts secundàries que dóna Internet, haurà de canviar. El problema de la dificultat de lectura en altra llengua (tot i que som davant llengües romàniques molt semblants) continuarà, però minvat. En aquest sentit, seran claus esforços com ara la publicació de la traducció del Curial e Güelfa al francés, de la qual he parlat més amunt, a càrrec d’un finíssim traductor i molt bon estudiós de la literatura catalana. Només així, mitjançant aquests esforços (el de professors i traductors, com la també traductora i estudiosa Felicia de Casas i el mateix Barberà), els d’estudiosos amb mentalitat més oberta, donaran fruit els intents, encara crits enmig del silenci, de Martí de Riquer, Antoni Ferrando, Alberto Vàrvaro i d’altres, per assolir una perspectiva europea del gènere.

            Com he dit, el possible retret al llibre de Szkilnik sembla tan lògic venint d’un estudiós de les literatures medievals hispàniques, que no paga la pena aturar-s’hi més. No hi havia manera de silenciar-ho des d’un espai com el de la revista TIRANT. Reprotxe lògic però totalment injust, si es lleig fora de context. Perquè els mèrits superen els retret. Perquè estem davant un llibre important i necessari. Precisament necessari, tot i que escrit des d’una perspectiva molt francesa, també per a la història de la literatura europea. I si no parla de Curial, els seus lectors haurem de fer que en parle, en lloc d’anar amb reprotxes narcisistes. Com he repetit, no és culpa de ningú, sinó d’una tradició nacionalista d’estudis –que volem en part conservar i en part superar– el desconeixement mutu. I per això justament he volgut plantejar amb tota naturalitat el fet d’aquesta decepció des del principi. Perquè el nostre desencís, com a lectors de Curial, que esperaríem noves claus, des del Saintré, per a la comprensió de la nostra magnífica novel·la dins el context europeu, ens ha d’estimular a conéixer nosaltres millor un món immens i difícil, el de la literatura francesa, que ens ha d’ensenyar encara moltíssim. 

           

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

 

Edicions

 

Curial e Güelfa (1982), traducció i notes de Pere Gimferrer, Madrid, Alfaguara.

Curial and Guelfa (1982) traducció de Pamela Waley, Londres, George Allen & Unwin.

Curial e Güelfa (2007),  ed. Antoni Ferrando, Toulouse, Anacharsis.

Chronique du bon chevalier messire Jacques de Lalain (1825) ‘Collection de Chroniques Nationales Françaises’, t. XLI, París, Verdière.

 [Cuvelier] (1839), Chronique de Bertrand du Guesclin [o] La vie vaillant Bertran du Guesclin, ed. E. Charrière, ‘Documents Inédits de la France’, París, Didot, 2 vols.

Díaz de Games, Gutierre (1997), El Victorial, ed. Rafael Beltrán Llavador, ‘Textos Recuperados’, X, Salamanca, Universidad.

La Sale, Antoine (1978), Jehan de Saintré, ed. Jean Misrahi y Charles A. Knudson, Ginebra, Droz (3ª ed.).

La Sale, Antoine (1995), Jehan de Saintré, ed. Roger Dubuis, París, Honoré Champion.

La Sale, Antoine de (2000), Saintré, traducció i edició de Felicia de Casas, ‘Clásicos Medievales’, 18, Madrid, Gredos.

L'histoire de Guillaume le Maréchal (1891-1901), ed. Paul Meyer, ‘Société d'Histoire de la France’, París, Renouard, 3 vols.

Martorell, Joanot (Martí Joan de Galba) (2005), Tirant lo Blanch, ed. Albert Hauf, València, Tirant lo Blanch.

 

Estudis

 

Beltran, Rafael (1991), “Un primer acercamiento a la influencia de Le livre des faits de Bouciquaut sobre El Victorial”, Anuario Medieval, 3, pp. 24-49.

–– (en prensa), “Guillaume du Chastel, Pere de Cervelló i el mariscal Boucicaut entre 1400 i 1412: cavallers europeus històrics dins les ficcions de Curial e Güelfa i Jehan de Saintré”, en Actes del II Encontre Internacional “Curial e Güelfa”: aspectes lingüístics i culturals (La Nucia, 5-8 de febrer de 2008), ed. Antoni Ferrando i Vicent Martines.

Gaucher, Elisabeth (1994), La biographie chevaleresque. Typologie d’un genre (XIIIe-XVe siècle), París, Honoré Champion.

Lalande, Denis (1988), Jean le Maingre, dit Boucicaut (1366-1421): étude d’un biographie héroïque, ‘PRF’, CLXXXIV, Ginebra, Droz.

Riquer, Martí de, ed. (1963), Lletres de batalla, Barcelona, Barcino, 3 vols.

–– (1970), “El episodio barcelonés del Jehan de Saintré”, dins Mélanges de langue et de littèrature du Moyen Âge et de Renaissance offerts à Jean Frappier, Ginebra, Droz, 1970, pp. 957-67.

–– (1980), “Curial e Güelfa”, dins Història de la literatura catalana, vol. II, Barcelona, Ariel [1964], 2ª ed., pp. 602-31.

–– (1990), Aproximació al “Tirant lo Blanc”, Barcelona, Quaderns Crema.

Ruiz Doménec, José Enrique (1989), Boucicaut, gobernador de Génova, biografía de un caballero errante, Gènova.

Vàrvaro, Alberto (2002), “El Tirant lo Blanch en la narrativa europea del segle XV”, Estudis Romànics, 24, pp. 149-67.

Waley, Pamela (1976), “Historical Names and Titles in Curial e Güelfa”, Medieval Hispanic Studies presented to Rita Hamilton, Londres, Tamesis, pp. 245-56.

Zink, Michel  (1988), “Le Roman”, dins GRLMA, VIII-1, 1988, pp. 197-218.