Ignasi Pinyana, La Figa de Pala. (Xàtiva), Març 1998

Si comencem pel final hauriem de fer una análisi quant a qualítat i quantitat força bona. Els seus esforços costaren, però els grups que participaren en el repte de la nostra associació per dur i mostrar teatre en diversos emplaçaments de la nostra ciutat, tingueren una altíssima qualitat; a mes a més, l'aproximació a barris "oblidats per la cultura" tingué una resposta fabulosa la gent assistí de grat al Jardí de Sariers (un lloc ideal per fer activitats d'aquest tipus), la resta d'emplaçaments tingué també una gran resposta, pero ja són "ubicacions normals". (...) La nit de divendres es tornava a presentar una obra molt relacionada amb l'associació per diversos motius, el mes important dels quals fou l'estrena de la mateixa obra en la Fira Alternativa'95. L'obra en qüestió, El Gran Paulo, de Jesús Sanchis Calabuig, ens proposa una visita a les miséries de Mome, entenent-les totes com a parcialitats d'uns personatges tots miserables per uns motius o altres: Paulo té una miseria física que li impedeix desenvolupar-se de cap manera, i més miséria encara es mostrar-lo com a objecte de contemplació a les places dels pobles. Eixa és la misèria de Piotr Íllich: aprofitar-se d'algú com a objecte (d'exemples d'aquests personatges está plena la nostra societat); la misèria de la Reina de la Foresta es ella mateixa, un personatge anacrònic que ajuda i és sádic al mateix temps; el Campanile miserablement mediatitzat per la seua manca de parla, i, per fi, l'únic personatge no miserable, la Nimfa del Bosc, plena i radiant d'optimisme i ajuda a qui pot. No obstant això, depén de la Reina de la Foresta, la seua senyora. L'argument ens presenta la misèria dels dos personatges principals, Paulo i Piotr Íllich, i com el segon s'aprofita de la condició física del primer. Cabrejat, perquè l'impedit no li fas cas, surt de l'escena i comencen les espectatives positives; apareix una Nimfa que li proposa caritat, però aquesta li l'ha de demanar a la seua Reina, que acceptarà a males d'alliberar-lo de Paulo, de les seues limitacions físiques. Com agraïment surten de la seua boca unes paraules de gran sentiment; tot acaba ací, l'odi i el rancor se'l mengen , vol venjar-se del seu alter ego, Piotr Íllich. Pensa com ho farà, s'asseu a la cadira de rodes on ha viscut sempre, espera Paulo... El grup Teatre de la Lluna perfilá uns grans papers, es notá una obra amb força, amb un ritme escènic que li donà una gran coherència . Les melodies que envoltaren l'obra ajudaren a una millor comprensió general del que volia dir, la situà escènicament. El públic, veent el que ocorria a l'escenari no sabia si riure o piorar. Pagà els actors de l'única manera que sabia fer-ho, aplaudint a rabiar.