DONA.- Perquè
l'home encara recorda el sabor de la carn crua,
perquè encara poden distingir-se les
petjades de l'australopitecus en l'arena,
perquè Miró no era pintor
més que la nit abans d'eixir de caça
i Philip Glass músic quan encenien la
foguera;
perquè la Natura va censurar la nuesa
d'Adam i Eva,
ens sembla tan estrany descobrir que la
Terra és plana
i que els oceans sobreixen en cascada cap al
buit.
Silenci. Se senten les passes d'Home. Dona
els cerca a la seua esquena amb les oïdes.
HOME.- Veus res?
DONA.- No. Tot és fosc.
HOME.- Vols més llum? (Fa
gest d'encendre un llumí i tirar-lo sobre les
caixes.)
DONA.- No. Gràcies.
HOME.- Quan
creixeràs.
DONA.- Arribe perfectament a la
finestra.
HOME.- Quan deixaràs de ser
una criatura i començaràs a veure les coses com
són?
DONA.- És la llum.
HOME.- Quan entendràs el
què ja sap tot el món...
DONA.- Comença a eixir el
sol.
HOME.- Que la Terra és
redona.
DONA.- Veig l'oceà al Sud.
Quan puge un poc el sol veurem més enllà del Sud
els primers peiscadors; però no com si estigueren
eixint, sinó com si acabaren de donar el seu primer pas
en una platja i nosaltres els observàrem des d'on van
salpar.
HOME.- No seguisques.
DONA.- Amb una mica de sort
podríem arribar a veure les muntanyes.
HOME.- No hi ha muntanyes.
DONA.- Fins l'Everest.
HOME.- No digues
ximpleries!
DONA.- Mira, ara! El sol ha eixit de
davall la Terra.
Home mira Dona. Dona baixa de
l'escala.
DONA.- És
veritat.
HOME.- (Fugint de la seua
presència.) Estàs equivocada. Estàs
perduda. Totalment perduda. Estic per creure que no ets tu en
realitat, que estàs com anant-te'n. De fet és el
que sembla, que ja te n'hages anat. Que hages agafat una maleta
i hages marxat a la recerca d'un Nord que t'oriente. (La
mira.) N'estic ben segur que has deixat un núvol amb
la teua mateixa fisonomia mentre viatges rumb Nord
brúixola en mà.
Home assenyala la finestra amb el
dit.
HOME.- I et busque en el Nord.
Perquè crec que després d'un viatge tan dur a la
recerca del Pol Nord, tu esperaries que no hi hagués res
més, que més al Nord del Pol Nord s'obrís
un buit, com un parador amb la seua barana de seguretat des
d'on contemplar millor la Via Làctea.
DONA.- Un trampolí.
HOME.- I mire. Espere trobar-te
allí, perduda, asseguda sobre el Pol Nord. Pensant el
que et vaig dir.
DONA.- Que després del Nord
comença el Sud.
HOME.- Tu t'asseus al Pol Nord i
busques el Sud en la teua brúixola per poder tornar a
casa.
DONA.- Quin Sud?
HOME.- No entens que el Sud ho
és tot. Que en el Nord tot és Sud.
Dona el mira espantada. Vertigen. Home li
estén la mà.
HOME.- La Terra és
redona.
DONA.- Demostra-m'ho!
HOME.- (Pausa. Home pensa.) Ho
faria.
DONA.- Fes-ho.
HOME.- Si tingués una escala
suficientment llarga, una d'eixes que quasi no ocupen espai i
que de sobte despleguen el seu extrem perquè pugen dotze
o vint persones alhora, com bombers, però més
llarga encara...Si hi hagués una escala i
s'allargués com qui alça els braços cap a
dalt, fins quedar suspensa en l'extrem a altures
estratosfèriques i tan sols recolzada en un punt, com
una punxa clavada en una oliva...Tu pujaries i aniries fins al
final. Aleshores allí, just en el tall, quan descobrires
que la imatge de la Terra, a certa distància, no
és molt més gran que una fotografia, acceptaries
per fi, sense retrets, que la Terra és
redona.
Dona puja els graons. Home trava els seus
peus.
HOME.- I que per tant, per molt
bona visibilitat que tingues, des d'ací mai no podries
veure l'Everest.
DONA.- Però veig muntanyes per
damunt les muntanyes.
HOME.- No t'enganyes.
DONA.- Totalment nevades.
HOME.- Són
núvols.
DONA.- Ha de ser
l'Himalaia.
HOME.- És l'efecte Froyle
o...
DONA.- Què!
HOME.- O alguna cosa
semblant.
DONA.- T'ho estàs
inventant.
HOME.- No! Els núvols es
condensen degut a una capa d'aire fred i s'acomoden sobre les
muntanyes pel seu pes.
DONA.- (Torna a baixar
lentament.) Com coixins de bromera.
HOME.- Com núvols.
DONA.- Es giten a fer la
migdiada.
HOME.- Es condensen.
DONA.- Aleshores, això no
és l'Himalaia?
HOME.- Ni tan sols són
muntanyes.
DONA.- Vaja.
HOME.- Què.
DONA.- Això explica moltes
coses.
HOME.- Com quina?
DONA.- Que no veja l'anorak roig de
cap alpinista o que l'Everest no estiga coronat per cap
bandera.
Fosc.
Habitació
B
L'escala davall la finestra del fons. Caixes
encara
per terra. Bacenilla baix
l'escala.Administradora (Dona) arriba al centre. Franctirador en
el llindar de la porta, lateral esquerrà. Maletí en
mà. Les finestres també en l'alt.
ADMINISTRADORA.- És la millor
habitació.
FRANCTIRADOR.- Ja ho veig.
ADMINISTRADORA.- Perfectament
condicionada.
FRANCTIRADOR.- (Assenyala la
bacenilla.) Bany?
ADMINISTRADORA.- Disculpe.
(L'arreplega.)
FRANCTIRADOR.- Zona verda. (Mira
les caixes plantades al mig.)
Administradora tracta d'endur-se-les
però es mostra desmanyotada.
ADMINISTRADORA.- I vistes.
(Assenyala la finestra en l'alt amb un somriure.)
Franctirador mira Administradora i
comença a pujar.
ADMINISTRADORA.- (Mentre
retira les caixes.) Com veurà, té una
excel·lent panoràmica dels jardins, a l'altre
costat de la ciutat, i és a l'altura perfecta per poder
apreciar les cúspides dels gratacels més
alts.
FRANCTIRADOR.- No m'interessa
l'altura.
ADMINISTRADORA.- No?
FRANCTIRADOR.- No. Em cal veure el
carrer, controlar l'Avinguda, tota l'Avinguda a la llarga des
que gira en l'Estació fins ací.
ADMINISTRADORA.- Si és
això, crec que li satisfarà aquesta
posició. L'avantatge és que hi és a
l'altura perfecta per poder apreciar amb total nitidesa tant
els detalls de les cúspides dels gratacels més
alts com els pèls de les rates del clavegueram, si hi
calgués.
FRANCTIRADOR.-
Excel·lent.
ADMINISTRADORA.- Entre el cel i la
terra.
FRANCTIRADOR.- Perd un poc de
visió amb la publicitat estàtica d'ací
baix, però pot passar. (Baixa. Agafa el seu
maletí i puja.)
ADMINISTRADORA.-
Aleshores...
FRANCTIRADOR.- Anem per
feina.
ADMINISTRADORA.- La vol?
FRANCTIRADOR.- (Mira
Administradora. Obri els tancaments del maletí.)
Sí, és clar que sí.
Començaré a treballar ara mateix. He d'establir
tots els càlculs amb la major precisió possible.
ADMINISTRADORA.- Pel que fa a les
condicions...
FRANCTIRADOR.- Oh, això! Podem
deixar-ho per més tard?
ADMINISTRADORA.- Per
descomptat.
FRANCTIRADOR.- Com li he dit, tinc
treball urgent.
ADMINISTRADORA.- Com vulga. (Fa
moviment d'anar-se'n.)
FRANCTIRADOR.- Però no se'n
vaja. (Trau una mira telescòpica.) M'agrada tenir
companyia mentre treballe.
ADMINISTRADORA.- Oh, bé!
(Silenci. Dona observa amb curiositat.) I diga'm, fins a
quan pensa quedar-s'hi?
FRANCTIRADOR.- Bé. A veure: La
desfilada és despús-demà, no?
ADMINISTRADORA.- A les tres i
mitja.
FRANCTIRADOR.- No,
senyora.
ADMINISTRADORA.- A les 15:30, ho he
vist anunciat a les tanques.
FRANCTIRADOR.- A les 15:30
eixirà el comboi des de l'aeroport tenint en compte la
puntualitat que honora la seua ciutat.
ADMINISTRADORA.- Gràcies,
senyor.
FRANCTIRADOR.- I diguem que tarda
catorze minuts i mig en girar aquest cantó.
ADMINISTRADORA.- Caram! Jo tarde mig
hora.
FRANCTIRADOR.- Però normalment
davant seu no hi va un comboi de motocicletes de la policia
obrint-li pas.
ADMINISTRADORA.- Seria tot un detall.
FRANCTIRADOR.- Tampoc és
q¸estió que ens posen un comboi especial a cada
ciutadà. El govern té assumptes molt més
importants a tractar.
ADMINISTRADORA.- Sí, és
cert.
FRANCTIRADOR.- Cal ser més
condescendent en eixe aspecte.
ADMINISTRADORA.- (Assenteix.)
Veig que li interessa la política.
FRANCTIRADOR.- (Pausa.)
És la meua vida. Si no hi hagués polítics
que clavaren la pota de tant en tant em quedaria sense feina.
ADMINISTRADORA.- (Pausa.)
Perdó, però no ha contestat la meua
pregunta.
FRANCTIRADOR.- Quina?
ADMINISTRADORA.- Quan pensa
anar-se'n?
FRANCTIRADOR.- Ah, sí!
Perdone. Havíem dit catorze minuts i mig, sumats a les
15:30 seran les quinze quaranta quatre amb trenta segons. El
que vol dir que jo acabaré un minut després el
meu treball. Per raons òbvies hauré d'eixir
corrent, el meu treball no conclou ací. Diguem que
tardaré vint segons a arreplegar-ho tot i quaranta a
baixar les escales, és a dir, un minut, més
l'anterior que fan quinze hores i quaranta-sis minuts amb
trenta segons. Serà aleshores quan me'n vaja.
ADMINISTRADORA.- Les quatre menys
quart.
FRANCTIRADOR.- Li pregue
màxima puntualitat. Comprenga que no puc entretenir-me.
ADMINISTRADORA.- Sí,
però...
FRANCTIRADOR.- Cap
problema?
ADMINISTRADORA.- Això vol dir
que em perdré la desfilada.
Franctirador
tanca el maletí i marxa ofés. Administradora tracta
de retenir-lo. Pausa. Franctirador espera sota el llindar. Es
gira.
ADMINISTRADORA.- Sent molt el
que ha ocorregut.
FRANCTIRADOR.- Jo
també.
ADMINISTRADORA.- Em sent
avergonyida.
FRANCTIRADOR.- No, per
favor!
ADMINISTRADORA.- No, de veres. Hauria
d'haver estat més transigent. És la meua feina.
Estar les vint-i-quatre hores del dia a la seua
disposició, encara que vinga el President, com si ve el
Secretari General de l'O.N.U. Vosté sí és
un professional i haver triat les meues finestres per fer el
seu treball deuria complaure'm. Al cap i a la fi és
publicitat de bades la que em donarà.
FRANCTIRADOR.- Com?
ADMINISTRADORA.- Publicitat. Quan
vosté dispare i la gent es gire cap ací a la
recerca d'una finestra oberta i el vegen a vosté amb
l'arma encara fumejant, en la meua habitació, justament
sobre el cartell de reclam, Hostal Cadenas, el meu hostal,
bé, el del meu home... Després d'això,
després de la seua fugida, de l'atmosfera de terror, del
caos, vindran les càmeres de televisió, els
periodistes, i em preguntaran per vosté, si mai no vaig
sospitar res, si no vaig poder remeiar-ho, com s'escriu
exactament el seu nom...
FRANCTIRADOR.- Perdó.
ADMINISTRADORA.- Després
d'això, la gent vindrà ací només
per dormir a la mateixa habitació des d'on va disparar
el President.
FRANCTIRADOR.- Crec que es
confon.
ADMINISTRADORA.- Hauré de
posar el seu nom a l'habitació.
FRANCTIRADOR.- Deuria aclarir-li una
cosa.
ADMINISTRADORA.- Suit...
FRANCTIRADOR.- No dispararé
ningú.
ADMINISTRADORA.- Com li
deien?
FRANCTIRADOR.- No sóc qui
vosté creu.
ADMINISTRADORA.- Què vol
dir?
FRANCTIRADOR.- La meua
identitat.
ADMINISTRADORA.- El seu
nom?
FRANCTIRADOR.- No, les meues
credencials, creia haver-li-les mostrat clarament quan ens vam
presentar.
ADMINISTRADORA.- Sí, va dir
que vosté era una mena de policia, però... sempre
n'hi ha de funcionaris descontents amb el sistema.
FRANCTIRADOR.- No sóc cap
funcionari. Sóc el coordinador del sistema de seguretat
del President a totes les seues aparicions en públic, a
les seues conferències, a les seues desfilades, a les
seues visites als racons geogràfics més
recòndits. No em puc refiar de ningú. Si anem a
una sessió fotogràfica en una cacera
d'ànecs a les maresmes del Sud, no em refie de
ningú, ni de qui carrega les armes, ni dels
fotògrafs, ni dels ànecs.
ADMINISTRADORA.- Ja.
FRANCTIRADOR.- Per això haig
de controlar-ho tot.
ADMINISTRADORA.- Comprenc.
FRANCTIRADOR.- Per això li
pregue la major discreció.
ADMINISTRADORA.- Tranquil.
(Pausa.) Li recomane que vigile aquella finestra, la
segona, justament on gira el carrer.
FRANCTIRADOR.- És un bon
lloc?
ADMINISTRADORA.- No ho sé.
Però no m'agrada gens l'home que l'habita. No m'ha
agradat mai.
FRANCTIRADOR.- Continue.
ADMINISTRADORA.-
Què?
FRANCTIRADOR.- Que
continue.
ADMINISTRADORA.- No ho sé, no
el conec tant. No vull excedir-me.
FRANCTIRADOR.- L'ha acusat d'intent
de magnicidi. És capaç d'excedir-se
més?
ADMINISTRADORA.- Disculpe. No he dit
res.
FRANCTIRADOR.- No! Endavant. Ja li he
dit que m'agrada parlar mentre treballe.
Es miren. Somriuen. Administradora mira
enrojolada
Franctirador i després fuig a
la finestra. Fosc.
Habitació
A
Home assegut en l'alt de l'escala. Mira cap
al fòrum. Les finestres estan a mitja alçada. Dona
entra pesadament. S'atura davant seu en el seu trajecte.
DONA.- Ho saps?
HOME.- Què?
DONA.- Has vist les
cartes?
HOME.- No. Saps que no les mire mai.
DONA.- Fes-ho!
HOME.- Per què?
DONA.- Mira-les!
HOME.- No ho faig mai, per què
ho haig de fer ara?
DONA.- Perquè n'hi ha moltes,
massa. Tu no les mires i jo no puc abaixar-me. Cada dia em fa
més mal. Aquest matí, quan m'he alçat, hi
havia tants sobres acumulats davall la porta, que fins i tot he
pogut arreplegar-ne uns quants sense abaixar-me.
HOME.- I què diuen?
DONA.- Diuen!
HOME.- Sí, les cartes. Quines
novetats porten? Les has llegides. Què tal els xiquets,
el treball.
DONA.- Les telefonades metropolitanes
bé, gràcies. Però les interurbanes
malament.
HOME.- Vaja, ho sent.
Greu?
DONA.- Problemes de pes.
HOME.- Res d'incurable.
DONA.- No com a la vella tieta
Il·luminació.
HOME.- Què li
passa?
DONA.- És morta.
HOME.- Morta!?
DONA.- Ahà!
Home s'alça i prova d'encendre el
llum. No
funciona. Insisteix.
HOME.- Com ens l'han pogut
tallar?
DONA.- És tota una
desgràcia.
HOME.- Anàvem a pagar els
deutes.
DONA.- Una pèrdua
irreparable.
HOME.- Avui mateix.
DONA.- La trobarem a
faltar.
HOME.- Hem de revisar els comptes.
Tots els comptes: llum, gas, aigua,
telèfon...
Home agafa els de terra i s'apodera dels que
tenia.
Dona a les seues
mans.
DONA.- Descanse en pau.
(Se'n va.)
HOME.- Què és
això? (Mostra un sobre gran.)
DONA.- (S'hi acosta.)
És l'adreça de l'hospital.
HOME.- Les plaques.
DONA.- (Separant-se amb el sobre a
la mà.) De les factures a les fractures.
HOME.- No té gens de
gràcia.
DONA.- Tampoc no pretenia fer-te
plorar.
HOME.- Dóna-me-les.
DONA.- Són meues.
HOME.- Doncs obri-les.
Dona les trau. Les observa.
HOME.- Què hi
veus?
DONA.- Factures.
HOME.- Què?
DONA.- Cal ajustar els comptes, tu ho
has dit.
HOME.- No ho entenc.
DONA.- És clar. Vine, a
contrallum. Sobre la finestra. (Les col·loca sobre la
finestra)
HOME.- Res.
DONA.- Com que res?
HOME.- No res. Vols fer-me creure que
hi ha res ací? (Torna a la cadira.)
DONA.- (Pausa.)
Sóc jo. El que queda de mi.
HOME.- No entenc perquè ens
envien açò, saben que no ens serveix de res. No
sabem mirar-les.
DONA.- Mira-la. Fixa't bé.
Aquesta hauria de ser la foto que haurien d'exigir per al
carnet d'identitat. Alguna cosa completa, alguna cosa que
compartisca la vida i la mort, que avance la degradació,
la lletgesa, alguna cosa profunda, que no es quede en la
superficialitat d'un flash d'anada i tornada al fotomató
d'un carrer qualsevol.
HOME.- Eixa no ets tu.
DONA.- És clar que sí.
Sóc jo. Mira, els meus ulls, els meus pits, el meu cor,
el rellotge de polsera, la meua pelvis. És que no els
reconeixes?
HOME.- (Dubta.) No.
DONA.- Sóc jo de veritat. Tot
el buit que va quedant-me per dins. Un avís del temps
que em queda.
HOME.- (Pausa.) Tira-les. Amb
la resta de les factures.
DONA.- No ho faré.
HOME.- És impossible que
davall aquesta pell hi haja res de tan horrible. (Agafa una
placa i mira el pit de la Dona.) Hauríem de fer
alguna cosa.
DONA.- Com què.
HOME.- Com quan et vas fer les
senyals en el mentó. Vas aprendre a
dissimular-les.
DONA.- No és el
mateix.
HOME.- Podríem retocar-les.
(Fa un traç amb el dit sobre la
placa.)
DONA.- La pintura al servei de la
medicina més avançada. Resultats miraculosos. Com
enganyar la mort amb una saludable decoració interior.
De passada, fes-me els pits més grans.
HOME.- No es notarà.
Dona li les furta i cauen a
terra.
DONA.- Pot ser, però
què hi faràs després? Hauràs de
retocar-ho tot. Estic malalta. D'ací poc no hi
haurà res a retocar.
Home agafa alguna radiografia i puja
l'escala.
Dona observa.
HOME.- No ho entenc.Per
què són les ferides en els cossos estranys les
que fan més mal? Si al menys hi hagués cap signe,
cap cicatriu oberta al teu pit on dir ací és on
em fa mal. Ací comença la meua pròpia
ferida...Estàs morint-te i sóc jo qui està
dessagnant-se. No ens calen aquestes fotografies. El dia que
tot acabe, el dia que tu no estigues, m'arribaran les
últimes plaques que t'hauràs fet, on no hi
haurà res a mirar. La mort haurà avançant
tant que no li quedaran ossos per rosegar. Aleshores, quin
consol podran donar-me?
Baixa. Plega l'escala. Fosc.
Habitació
C
Finestres dalt. Goteres sota una claraboia,
als peus
de Client (Home) que tracta
d'eixugar la humitat amb una
fregadora. Venedor (Franctirador
d'incògnit) des del llindar
de la porta.
VENEDOR.- Bon dia. Pot atendre'm un
segon? No voldria molestar-lo. Està vosté sol?
Potser deuria tornar en un altre moment... Si ho
desitja...Vosté dirà. Estic a la seua
disposició.
CLIENT.- (Deixa la fregadora.)
Endavant. L'estava esperant.
VENEDOR.- A mi?
CLIENT.- Sí. Fa
temps.
VENEDOR.- Bé. No entenc com,
però...
CLIENT.- Pot ser desitge prendre un
poc de te.
VENEDOR.- Li ho agrairia.
CLIENT.- Ja tinc posada
l'aigua.
VENEDOR.- Perfecte.
CLIENT.- Aigua
plovisquejada.
VENEDOR.- Plovisquejada?
CLIENT.- Sí. Com veu, cal
aprofitar-se de les circumstàncies.
VENEDOR.- Ja ho veig.
CLIENT.- La veritat és que
m'estranya que haja vingut tan prompte.
VENEDOR.- Però ha dit que
estava esperant-me.
CLIENT.- No faig una altra cosa. Em
van dir que no podrien fer res fins que no acabaren les
pluges.
VENEDOR.- Podrien?
CLIENT.- Sí. Poder, per la
humitat.
VENEDOR.- Qui?
CLIENT.- Vostés.
VENEDOR.- Nosaltres?
CLIENT.- Sí,
vostés.
VENEDOR.- Jo... no ho
entenc.
CLIENT.- És vosté
nou?
VENEDOR.- On?
CLIENT.- A l'empresa.
VENEDOR.- Supose...
CLIENT.- Vaig intentar explicar-li-ho
al seu cap per telèfon. Em semblava urgent. En fi,
potser em vaig posar una mica violent. Però comprenga el
problema, comprenga la meua situació. Arriba la
temporada de pluges, per sorpresa, i aquesta vella teulada no
ho resisteix. Fa aig¸es per tots els costats.
Per a vostés només és
una teulada més, però jo visc davall aquesta
teulada i qualsevol podria jutjar infrahumà passar la
tardor en aquestes condicions.
VENEDOR.- Ho entenc,
però...
Client li serveix te.
VENEDOR.- Pot dir-me una cosa?
(Espera l'assentiment de Client.) Què se suposa
que haig de fer?
CLIENT.- Què vol
dir?
VENEDOR.- Quin és el problema
exactament?
Client recorre amb la mirada desconcertada
el sòl de tolls.
CLIENT.- Vosté no
és obrer i no té ni idea d'aïllar teulades
de les goteres.
VENEDOR.- Ha encertat
vosté.
CLIENT.- Ho sabia.
VENEDOR.- Em sap greu haver-lo
decbut.
CLIENT.- En fi. (Reprén la
feina amb la fregadora.)
VENEDOR.- Jo només
volia...
CLIENT.- Seguiré
esperant.
VENEDOR.- (Fent veure que se'n
va.) Jo només volia vendre...
CLIENT.- (Pausa.)
Vendre.
VENEDOR.- Exacte.
CLIENT.- (Deixa de fregar.)
Què ven?
VENEDOR.- És igual, no vull
que ara se senta obligat.
CLIENT.- No, continue. L'escolte.
(Mentre segueix netejant.)
VENEDOR.- No tinc perquè
convéncer-lo. És més, em sentiria molt
millor si després d'oferir i plantejar les excepcionals
ofertes de compra amb tots els avantatges fiscals aplicables,
vosté em diguera, no m'interessa.
CLIENT.- Acaba d'eixir de l'escola de
Marketing i tracta de dur a la pràctica una nova
estratègia de venda?
VENEDOR.- Com?
CLIENT.- Tot un experiment
mercadotècnic. Potser el seu professor se sentira
interessat, però no crec que el seu cap li confiara a
vosté els seus millors clients, si l'escoltés.
Sembla tan segur del seu fracàs que és com si el
meu rebuig no li dolguera. Com si el seu cor corregués
més perill si li digués sí a qualsevol
proposta. (Pausa.)
I bé? No comença? Supose que
té pressa. Hi ha més clients en aquesta ciutat.
Centenars de clients potencials que no pot ni sospitar on
l'esperen. Milers de persones que no poden dormir esperant que
algú com vosté irrompa en sa casa amb un negoci
que no puga rebutjar. (Pausa.) Què porta en eixe
maletí?
VENEDOR.- (Trau fullets
propagandístics.) Veurà, és una zona
costanera amb una gran prosperitat turística.
CLIENT.- Terrenys!
VENEDOR.- D'ací poc valdran el
doble.
CLIENT.- No m'havia plantejat la
inversió immobiliària.
VENEDOR.- Ho suposava. Però
pense que és una inversió de futur.
CLIENT.- Fa tres anys vam tirar de
casa un venedor d'assegurances que estava disposat a
soterrar-nos en un termini fix en el petit terreny que ens
oferia al Cementiri Municipal. Ell també ho va anomenar
inversió de futur. (Pausa.) Es va equivocar. Poc
després es va donar solució als problemes dels
cementiris massificats i els nínxols van baixar els seus
preus. Ara ens ix considerablement més barat morir-nos.
(Client observa l'expressió freda de Venedor.) On
estan?
VENEDOR.- Aquesta finestra
dóna al Sud, no?
CLIENT.- (Dubta.) Més o
menys.
VENEDOR.- Crec que pot veure's el
Sudoest. S'hi veu la mar?
CLIENT.- No n'hi ha de mar.
VENEDOR.- Crec que podria veure's des
d'ací. (Col·loca l'escala però no arriba
a pujar.)
CLIENT.- Impossible.
VENEDOR.- Per què?
CLIENT.- Es troba a massa
distància.
VENEDOR.- No arriba a setanta
quilòmetres.
CLIENT.- Prou.
VENEDOR.- Si hi hagués bona
visibilitat...s'hi veurien els terrenys.
CLIENT.- Pretén ensenyar-me
els terrenys a setanta quilòmetres de distància.
Com puc apreciar si és una bona terra? Si no corre
perill de lliscar. Si no pot haver-hi una erupció
volcànica en cadena que ho soterre tot. Poden trobar-se
sobre centenars de volcans adormits.
VENEDOR.- La zona és pensada
per desenvolupar tot un complex urbanístic que incloga
club de tennis i camp de golf.
CLIENT.- Golf? Cal embocar en els
cràters dels guèisers? Rodarà bé la
pilota sobre la lava candent?
VENEDOR.- Els accessos són
immillorables. Pot dir-se que s'ha desenvolupat tota la
infraestructura necessària.
CLIENT.- Però les cases encara
no estan fetes.
VENEDOR.- No.
CLIENT.- I on viuré? Al
ras?
VENEDOR.- Veig que a vosté li
interessen projectes més definits.
CLIENT.- No. No
m'interessen.
VENEDOR.- Gens ni mica?
CLIENT.- Gens ni mica.
VENEDOR.- Fins i tot començant
amb les condicions econòmiques?
CLIENT.- Crec que no
caldrà.
VENEDOR.- Bé, en eixe
cas...(Fa moviment d'anar-se'n.)
CLIENT.- Se'n va?
VENEDOR.- (Contrariat.)
Vosté dirà.
CLIENT.- Em decep. És poc
persistent.
VENEDOR.- (Mira per la finestra.
Puja un graó. ) Si hi hagués bona
visibilitat...
CLIENT.- (Mira cap el cel per la
claraboia.) Però hi ha núvols. És un
d'eixos dies que em passaria donant nom als núvols.
D'ací poc el cel esdevindrà un sol núvol
que cobrirà la ciutat de gris. Per això, fins
eixe moment, aprofite cada vesprada, cada
núvol.
Venedor s'acosta i mira per la
claraboia.
VENEDOR.- Algun dia
recuperaré velles costums de la infantesa.
CLIENT.- He vist desfilar tot el parc
zoològic, tots els rostres familiars, els objectes
més insospitats.
VENEDOR.- N'haurà
gaudit.
CLIENT.- Com un xiquet.
VENEDOR.- Com un xiquet jugant amb
soldats de joguet.
CLIENT.- Mire, un cavall.
VENEDOR.- Sí, el
veig.
CLIENT.- Marc Antoni torna a
cavalcar.
VENEDOR.- Només falten els
prats.
CLIENT.- Sí.
VENEDOR.- Una ovella!
CLIENT.- Això no és una
ovella.
VENEDOR.- Sí ho
és.
CLIENT.- Per a res.
VENEDOR.- Mire la llana.
CLIENT.- Llana, sí;
però ni potes ni tan sols cap.
VENEDOR.- Bé, potser m'he
precipitat.
CLIENT.- Ha de practicar més.
VENEDOR.- Una vaca.
CLIENT.- (El mira.)
També veu la llana?
VENEDOR.- No em dóna
opció. Només tracte de ser enginyós.
CLIENT.- Un violoncel.
VENEDOR.- Un avió.
CLIENT.- Violoncel!
VENEDOR.- Per damunt el violoncel
vola un avió.
CLIENT.- Sí?
VENEDOR.- Sí.
CLIENT.- No hi veig
bé.
VENEDOR.- Precisament està
esquinzant les cordes del violoncel.
CLIENT.- El sent.
Client mira intrigat cap a Venedor, aquest
té a les seues
mans el maletí. Venedor el
deixa a terra i s'asseu al costat de Client. Fosc.
Administradora observa per la finestra. A
mitja
alçada. Franctirador estudia
uns plànols.
ADMINISTRADORA.- La gent passa. La
gent no deixa de passar. Els cotxes, les motos, els
semàfors. Alguna bici inerme. L'olor a benzina constant.
El vent que arrossega l'olor a benzina sobre la ciutat.
Sucedani de l'aire als nostres pulmons. Els tolls que resten de
les pluges. Sucedanis de la mar.
FRANCTIRADOR.- Dalt.
ADMINISTRADORA.- (Mira
Franctirador.) Les tanques que marquen els marges de la
calçada.
FRANCTIRADOR.- Més
amunt.
ADMINISTRADORA.- Per
què?
FRANCTIRADOR.- Necessite
conéixer tots el llocs on puga situar-se la persona que
vulga disparar.
ADMINISTRADORA.- Però
algú podria estar...Algú podria amagar-se
perfectament entre les tanques esperant el moment de la
desfilada.
FRANCTIRADOR.- Sí, però
eixe no és el meu problema. D'això ja se
n'encarregarà el cordó policial. Eixe dia hi
haurà milers de persones fent equilibris sobre la vorera
de l'andana. Qualsevol hi podria estar esperant. Jo no puc
ocupar-me'n de cadascun d'ells.
ADMINISTRADORA.- Sí,
però...
FRANCTIRADOR.- Dalt.
ADMINISTRADORA.- Dalt. Primer pis,
edifici esquerrà: deshabitat. No hi ha cap moble, no hi
ha cap cortina. No hi ha cap persona.
FRANCTIRADOR.- És un bon lloc,
però massa visible, arriscat.
ADMINISTRADORA.- Dreta: dona amb dos
xiquets, de bolquers. Més a la dreta, porta b, oficines
fins tercera planta. Les finestres estaran de gom a gom amb
oficinistes fent campana, amb les seues tasques a
mitges.
FRANCTIRADOR.- Se'ls pot perdonar,
és el President.
ADMINISTRADORA.- Porta A, segon pis:
Registre de la Propietat Intel·lectual, annex a l'edifici
que dóna a l'altra banda. No poden obrir-se les
finestres.
FRANCTIRADOR.- I el
tercer?
ADMINISTRADORA.- Tercera planta:
Registre Civil, arxius manuals, ídem. Sempre a fosques.
FRANCTIRADOR.- Continue.
ADMINISTRADORA.- Quarta i cinquena
plantes. Pisos d'estudiants.
FRANCTIRADOR.- Esquerra? Sobre les
oficines.
ADMINISTRADORA.- Quarta i cinquena
plantes: Hostal Reyes. (Pausa.)
FRANCTIRADOR.- Què.
ADMINISTRADORA.- Demà ja no hi
estaran els mateixos.
FRANCTIRADOR.- Ja.
ADMINISTRADORA.- Tant s'hi val.
Podríem passar-nos hores controlant per què
demà tot just cinc minuts abans de la desfilada arribe
algú, amb qui no havíem comptat, llogue una
habitació, traga el seu rifle i dispare.
FRANCTIRADOR.- Bé,
continue.
ADMINISTRADORA.- Per què?
FRANCTIRADOR.- Creu que haig de
centrar tota la meua atenció en l'hostal?
ADMINISTRADORA.- Sense dubte
és el lloc perfecte.
FRANCTIRADOR.- Sí, però
no és l'únic lloc perfecte.
ADMINISTRADORA.- Terrat: estenedors
sempre plens de roba. Llençols, tovalloles, samarretes,
antenes. Pot ser un lloc perfecte també per al
franctirador.
FRANCTIRADOR.- Apunte.
ADMINISTRADORA.-
Muntanyes.
FRANCTIRADOR.- Què?
ADMINISTRADORA.- Serra Nord amb
congestes perennes i estacions d'esquí obertes. Milers
de turistes diaris.
FRANCTIRADOR.- Apunte. (Pausa.)
Continue.
ADMINISTRADORA.-
Núvols.
FRANCTIRADOR.- Pot remetre's al
carrer?
ADMINISTRADORA.- Ho ha pensat alguna
vegada?
FRANCTIRADOR.- Què?
ADMINISTRADORA.- El cel.
FRANCTIRADOR.- No ho entenc.
ADMINISTRADORA.- No ha sospitat mai
que tant s'hi feia tot aquest treball? Jo ho pense. M'assec
ací i ho dic: hi ha massa coses volant sobre els nostres
caps. En un cert moment sempre pot haver-hi algú, o
alguna cosa, un satèlit espia disposat a llançar
un raig com un Zeus omnipotent.
FRANCTIRADOR.- És veritat.
Avui dia la nostra professió és quasi
artesanal.
ADMINISTRADORA.- Antiquada,
medieval.
FRANCTIRADOR.- L'assassinat, com
qualsevol altre treball d'avui, hauria d'estar
informatitzat.
ADMINISTRADORA.- Tanmateix, sempre
tendim a recuperar velles tradicions. La punyalada,
l'escanyament, el verí...
FRANCTIRADOR.- Rifle de
repetició amb mira telescòpica...Per als menys
puristes.
ADMINISTRADORA.-
Defenestració.
FRANCTIRADOR.-
Defenestració?
ADMINISTRADORA.- Sí, no ho
sap?
FRANCTIRADOR.- Què?
ADMINISTRADORA.- No li sona aquest
carrer? Fa dos anys.
FRANCTIRADOR.- No.
ADMINISTRADORA.- Segon pis. A
l'esquerra. (Assenyala.) Oberta de bat a bat. Home
inquiet abocat a ella. Mira a terra. Es retira. Col·loca
una escala. Despenja les cortines. Desapareix. Torna amb la
dona. La puja. Li dóna les cortines mentre subjecta
l'escala. Ella em veu. Somriu amb les mans en la barra. Ell
espenta l'escala. Ella deixa de somriure'm i s'aferra a la
barra. La barra no resisteix. Cedeix. Ella cau. A terra. Les
cortines al vol no esmorteixen el colp. No és molta
l'alçària, però va funcionar. Des que
allò va succeir és el meu home qui penja les
cortines a casa.
FRANCTIRADOR.- (La mira
sorprés.) Haig de confesar-li una cosa.
(Força la curiositat de l'Administradora.) Jo no
sóc un professional. Només sóc un
aficionat. Aquest país és massa menut com per
guanyar-se la vida d'aquesta manera. No hi ha massa desfilades,
ni visites importants. Per això em cal complementar el
meu treball...
ADMINISTRADORA.- De
debó?
FRANCTIRADOR.- Sóc...venedor
immobiliari. No em mire així. No sóc cap
criminal. L'única cosa que faig és canviar les
persones de lloc. Sense que hagen de mudar-s'hi. Com si duguera
la seua casa als lloms fins un altre paisatge. La resta no
importa. És com si només els venguera les
finestres.
ADMINISTRADORA.- Venedor de
finestres!
FRANCTIRADOR.- La gran majoria de la
gent l'única cosa que desitja és canviar les
seues finestres de tant en tant.
ADMINISTRADORA.- A mi em caldria
canviar algunes finestres.
FRANCTIRADOR.- Com si els poses
simples fotografies sobre el marc de les finestres.
ADMINISTRADORA.- L'estiu ha passat, i
tanmateix, no he aconseguit veure nues aquestes muntanyes.
(Assenya-la la finestra del fons.) Sempre són
nevades. Per això, de vegades, quan vaig a les
habitacions de l'altra banda, mire al Sud. Són muntanyes
baixes. Al llarg d'un temps el gel desapareix. L'altre dia, per
exemple, netejava l'habitació del fons. Vaig mirar i
vaig endevinar el color grisenc de la roca. Aleshores vaig
trobar a faltar un bosc. Vaig desitjar que hi hagués
alguna muntanya coberta d'arbres. Vaig tancar els ulls i vaig
pensar en els arbres. Vaig imaginar els arbres, l'olor a pi.
Vaig mirar i era com si només amb la mirada cobrira el
pla de flors i cresqueren els arbres, tan de pressa que els
gats es vegueren atrapats en l'altura, donant treball extra a
tots els bombers de la ciutat.
Els camps verds, muntanyes verdes
reticulades per dotzenes de rierols que baixaven els graons de
dos en dos. I jo allí enmig, sense saber on caure.
Perquè no era el mateix lloc. Era com pujar per primera
vegada una muntanya que sempre ha estat ací i descobrir
un nou paisatge baix els teus peus, entre els teus dits,
més enllà, sobre el mur que dibuixa
l'horitzó i que ho oculta tot.
Franctirador estén la seua mà
sobre la d'Adminstradora.
Administradora obri el ulls. Es
miren.
Aleshores obris els ulls i te n'adones
que has vessat el lleixiu per tota l'habitació.
Administradora olora les seues mans i li les
dóna a olorar.
A franctirador que no sap què
dir. L'agafa de les mans i intenta
guiar-la cap a ell.
ADMINISTRADORA.-
(Dubta.) Però, clar, on puc clavar tantes
finestres com voldria? El meu home s'alarmaria si quan
entrés a l'habitació es trobés amb un
espai pràcticament obert, sense parets on penjar les
velles fotos de cacera. Hauria de parlar amb ell. Ell sí
necessita airejar les seues finestres.
Administradora es gira cap el lateral
esquerre, tractant de mirar per la finestra del fons. Fosc.
Habitació
C
Finestres a mitja alçària.
Client assegut a la cadira.
Venedor prop de la finestra del
front.
VENEDOR.- Ómpliga aquest
formulari, per favor.
CLIENT.- De sobte sent prou forces
com per insistir.
VENEDOR.- És només una
enquesta. Sense compromís. (Venedor no insisteix al
primer refús i llig les opcions ell mateix.)
Muntanya o mar? Port o penyasegat? Port esportiu, port
pesquer, port natural, comercial, de muntanya... Barri mariner,
embarcador, platja. Terrassa al mar, pont, arcs, ull de bou.
Alta mar, cabotatge.
CLIENT.- (Saturat.) Muntanya,
sense dubte.
VENEDOR.- Boscos o roques? Prades o
timbres? Ca la iaia. Boscos: pins, avets, roures; caducifolis
amb tonalitat ocre i ataronjada; congestes, prats,
valls.
CLIENT.- Mar.
VENEDOR.- Mar.
CLIENT.- Sí, mar. No una casa
a la mar ni un iot en baixesa ni tan sols un
trasatlàntic trencant a la vora. Només vull
veure, al fons, el mar.
VENEDOR.- Des d'una
muntanya.
CLIENT.- Una muntanya des d'on
albirar els fars en la costa d'enfront.
VENEDOR.- Paisatges
nocturns.
CLIENT.- No!
VENEDOR.- Vespres, albades. Una tria
variada.
CLIENT.- Això.
VENEDOR.- És clar. Ja
sé el que vol.
CLIENT.- Què?
VENEDOR.- Una illa.
CLIENT.- Una què?
VENEDOR.- Una illa. Una muntanya
aixecada al mateix centre de l'illa i des d'on controlar
perfectament la línia que dibuixa la costa contra la
mar. Com si de vosté depenguera la resistència
d'eixe tros de terra enmig la mar.
CLIENT.- De debó?
VENEDOR.- Sí. Acoste's a la
finestra. (Obri el seu maletí.)
CLIENT.- Ha dut llargavistes
avui?
VENEDOR.- Mire, millor, les illes
Caiman.
CLIENT.- Li recorde que la Terra
és rodona i que si no és per cap fenòmen
òptic com ara un miratge, més que impossible en
aquestes latituds, no arribarà més enllà
de la costa.
VENEDOR.- (Desplega uns
plànols i els col·loca sobre la finestra.)
Ací estan els plànols. I ací les
fotografies reals detallades. I ací les retocades per
als fullets turístics.
CLIENT.- Construccions?
VENEDOR.- Sí, és el que
em va demanar.
CLIENT.- Jo no li vaig demanar
res.
VENEDOR.- Doncs ací ho
té. A la seua disposició.
CLIENT.- Li recorde que la nostra no
és una relació normal venedor-client.
VENEDOR.- Com veurà, tot hi
és perfectament acabat.
CLIENT.- Efectivament:
acabat.
VENEDOR.- (El mira desafiant.)
Vosté tria. Assenyale on vulga. Demane vosté. Un
desig.
CLIENT.- De què
parla?
VENEDOR.- Una illa. Un
paradís. Demane'l vosté i li assegure que
ès nostre. Acoste's! (Sobre la
finestra.)
CLIENT.- (No es mou.) Estic
pensant que una illa pot eixir-me una mica cara.
VENEDOR.- No cal que hi siga
deshabitada. Pot compartir-la en règim de copropietat.
Tanmateix, només estem especulant.
CLIENT.- Entenc.
VENEDOR.- No es decideix? D'acord:
diga vosté unes coordenades de latitud i longitud.
CLIENT.- Com?
VENEDOR.- Diga.
CLIENT.- (Indecís.)
Vuitanta graus Est, vint graus Sud.
VENEDOR.- Vaja, aigua.
CLIENT.- Trenta-cinc graus Nord i
cinquanta-tres Oest.
VENEDOR.- Aigua.
CLIENT.- Seixanta Nord i
cinquanta-cinc Est.
VENEDOR.- No crec que tinguem res a
Sibèria.
CLIENT.- Deixe'l. Què puc fer
enlloc?
VENEDOR.- (Mira cap a dalt.)
Sap com és de bell l'estiu allí? Fins i tot
la primavera, si existeix realment un estiu com a tal i una
primavera, i no és tot estiu. El cel pren un to compacte
que li dóna continuïtat als dies sense que passe el
temps, més que de nit, quan el cel, a mena de falda
estrellada volteja lentament per sobre teu sumint-te en la
més dolça i profunda hipnosi...
CLIENT.- Sí, però,
sense núvols?
VENEDOR.- No li calen núvols.
Crega'm. Oblide's d'ells. Si estic ací és per
llevar-li els seus núvols.
CLIENT.- Deixem-ho estar, per
favor.
VENEDOR.- Per què?
Vosté sap el que vol. A la fi l'he convençut i
només ens cal detallar.
CLIENT.- (Indecís.)
Haig de decidir-ho ara?
VENEDOR.- No, és clar que
no.
CLIENT.- Em caldria
meditar-ho.
VENEDOR.- Molt bé. Passem a un
altre punt. Marcs: Fusta, alumini, acer...
CLIENT.- Fusta.
Clàssica?
VENEDOR.- Contrafinestres,
mallorquines, nues amb cortinatge.
CLIENT.- Nues. Sense cortines. I
baixes. Molt baixes. Tan baixes que hi puga mirar sense
alçar-me de la cadira, o del llit, o de terra. I una
finestra al Sud.
VENEDOR.- Al Sud?
CLIENT.- Sí.
VENEDOR.- El Sud és molt
gran.
CLIENT.- Molt al Sud.
VENEDOR.- Però...Alce's!
Alce's i diga'm, vull informació, sobre l'illa de
Trinidad, Les Antilles; com si em pregunta per Spitzbergen o el
Sandwich del Sud.
Client intimidat, s'acosta. Mira. Venedor
assenyala alguns punts del mapa.
CLIENT.- Jo només vull
una finestra al Sud. Per a la meua dona. Perquè no diga
que no m'enrecorde d'ella. Li encisa mirar al Sud. No sé
per què, però ho fa. L'altre dia ho va dir:
m'encisa mirar al Sud. Després diu que l'última
vegada que vaig escoltar les seues paraules va ser fa segles:
tants que les nostres lleng¸es han esdevingut dialectes
irreconeixibles. Aquesta és la raó perquè
ara parlem i és com si llançàrem globus
que esclaten a mig camí. Així i tot, i
perquè se n'adone, ahir estava escoltant. Ella diu,
bonic dia, i jo responc. Ella insisteix, estàs jugant
una altra vegada? Ella puja les escales i es repenja sobre meu,
diu què semble? Jo li ho dic, sense pensar, una dona que
cau des del cel. Ella se'n va, crec que enfadada. Estic ben
segur que se'n malfia de mi. Hi ha alguna cosa en ella, una por
en les seues darreres mirades, en les paraules que porta
pronunciant-me aquestes setmanes passades, que em fa sentir
culpable. Que em fa oblidar que hi és ací i que
per força de costum hauria de restar per sempre al
mateix lloc, on un simple braç estés
l'abraçara i no hi haguera finestres per mirar. Jo la
mire. Passe les nits sobre el seu semblant, però de dia
m'assec i fuig al cel. Els núvols.
Mira cap a dalt. Venedor el secunda
pacientment.
VENEDOR.- Ho veu?
CLIENT.- (Com buscant en el
cel.) Què.
VENEDOR.- Tot això no
és per vosté. (Pausa. Miren al cel.) Fem
una cosa, per a decidir-se per una illa. Mire els seus
núvols.
CLIENT.- Com?
VENEDOR.- Deixes portar per elles i
la primera que identifique serà l'escollida.
CLIENT.- (Espera que passe un
núvol prou suggerent.) Islàndia.
Mira a Venedor que somriu. Client
s'enrojola.
Fosc.
Habitació
A
Finestres arran de terra. Dona al costat de
la finestra Oest amb una cinta mètrica a la mà. Home
al centre amb
les mans a les butxaques. Dona
s'encimbella a l'escala.
Mira Home, que s'ofereix a
ajudar-la. Tots dos plegats calculen l'amplària del marc
superior. Dona observa fixament el cel. Se sent un avió que
passa tot just per
damunt.Dona segueix l'avió
amb la mirada.
DONA.- No ho entenc. Un avió
passa sobre el meu cap o sobre el de tota la ciutat.
Suficientment a prop com per acariciar amb la punta dels meus
dits la rigidesa del seu pit.
No ho entenc, pense. Mai he sigut una dona
molt intel·ligent. Però cada vegada que veig un
avió que s'enlaira me'n recorde del meu germà
quan agafava una pedra, la llançava al mar i deia que
mai no tornaria a caure. Jo contava els segons. Un, dos,
tres...quatre...Naturalment, la pedra sempre queia vertical
sobre la bromera d'una ona. O un poc més
enllà.
Per això, quan veig un avió,
hi ha alguna cosa que indefugiblement m'obliga a creure que no
és més que una pedra que ha de caure un poc
més enllà.
HOME.- No ho entens. L'aire és
un aliat. El secret dels avions consisteix a guardar un
perfecte equilibri entre el pes i l'aire que empeny el
fusellatge cap a dalt.
DONA.- No hi crec, en
l'aire.
HOME.- No es tracta de fe. Es tracta
de fets. L'aire està ahí. No el veus, fins i tot
pot ser que no el sentes, però hi és.
DONA.- Sí, però, i si,
per qualsevol raó meteorològica, una vegada
enlairat l'avió, l'aire deixés de
bufar?
HOME.-
(Desficiós.) Aleshores, hauríem de
bufar nosaltres.
DONA.- (Perd la mirada per la
finestra.) Mira, ja cau.
HOME.- No digues
ximpleries.
DONA.- Sobre les
muntanyes.
HOME.- Ara hi és sobre el mar,
camí d'un altre continent; de Nova York, Los Angeles, on
siga, tant és. Com si decideix no fer escala i seguir
fins a la fi del món.
DONA.- Ho veus?
HOME.- Què.
DONA.- Tu ho has dit.
HOME.- No he dit res.
DONA.- Fins a la fi del
món.
HOME.- Bé. Volia
dir...
DONA.- Ho has dit.
HOME.- Però no en un sentit
literal.
DONA.- Ja.
HOME.- No crec que puga prendre's en
un sentit literal.
DONA.- Per què no?
HOME.- Perquè no. És
impensable.
DONA.- No ho has pensat mai?
Què passaria si un dia, per qualsevol raó,
anàrem en un avió direcció Oest i, de
sobte, ens trobàrem sobre el no res.
HOME.- Deixa-ho
córrer.
DONA.- Com si navegàrem per un
mar que es trenca en cascada cap el buit.
Dona porta l'Home fins a la finestra. El
convida a mirar
cap a dalt.
HOME.- Tinc vertigen, ho
saps.
DONA.- És com estar en l'alt
de les cascades de l'Àngel, a mil metres de caiguda
lliure. Però no hi ha res sobre on caure.
Assenyala la calçada. Des del rebaix
de la finestra.
HOME.- Però, què
fas?
DONA.- (Es gira cap a ell.)
Compte. Hem de comptar-ho tot. Les passes, els metres, els
centímetres que ens separen. (Tensa la cinta.)
Caus. Al buit. I comptes els mesos. Comptes les setmanes. Els
dies, les hores. Fins i tot els minuts. Però quan
tractes de comptar els segons, te n'adones que el temps va
menjant les teues pròpies paraules i que quan tu dius
94.867.195 segons el rellotge ja marca els 94.867.191
segons.
HOME.- (Va fins a ella i l'estreny
per la cintura.) Ho veus?
DONA.- 94.867.186
HOME.- (Va allunyant-la. Recula
fins que la solta lluny de la finestra.) És la por.
Te n'adones de tot, de sobte. És com si hagueres estat
caient tots aquests anys de vida, i ara que veus el sòl
tan a prop, ni tan sols et dóna temps de pronunciar un
Óque vaaaigÓ amb el qual alertar els vianants
dibuixats a escala sobre el carrer. Veus passar els pissos.
Notes cada vegada més a prop l'olor de l'asfalt. I
dubtes. No ets més que un suïcida anòmal que
es llança des de la seua habitació en un
cinqué pis i quan està a punt d'estavellar-se
contra terra, frena en sec perquè recorda que s'ho ha
deixat tot a dalt. La roba, les maletes, els diners, el gas
obert. Les llums enceses.
Per això és normal que
desitges que aparega un llit elàstic capaç de
tornar-te al teu cinqué pis.
Ho desitges.
Pausa. Dona medita. Mira Home. Dona nega amb
el cap.
DONA.- No és por.
HOME.- És clar que
sí.
DONA.- El temps no té res a
veure amb la por. Podria quedar-me a viure en un segon etern.
Ho farem. El dia que vegem l'horitzó sota els nostres
peus. Com una bassa corrent avall que aplega a les cascades.
Com un home despullat en un tonell, que simplement, gaudeix del
paisatge.
HOME.- (Pausa.) No veig
res.
Dona mira la cinta que té a les mans.
Li la mostra a Home.
DONA.- Res?
Dona deixa caure la cinta. Home ix. Dona
confosa.
Fosc.
Finestres baix. Administradora asseguda
davant
una finestra, escolta el profund
silenci. Mira Franctirador.
Franctirador s'incorpora.
FRANCTIRADOR.- Sí?
ADMINISTRADORA.- Sss! Has
vist?
FRANCTIRADOR.- (Pausa.)
Què.
ADMINISTRADORA.- La finestra. El
carrer.
FRANCTIRADOR.- No veig
res.
ADMINISTRADORA.- Precisament. El
trànsit ha cessat de colp. Fa un moment se sentien
dotzenes, milers de cotxes circulant alhora per tota la ciutat.
I ara, de sobte, no res. Tot silenci.
FRANCTIRADOR.- Sí, ho sent.
Vull dir, no ho sent. Però no em sembla tant estrany.
Segurament hauran coincidit els semàfors d'ambdues
direccions a posar-se en roig i per això no poden
circular, ni en una ni en altra direcció.
ADMINISTRADORA.- Ja, segurament.
Però era una mica inquietant, com si no només els
semàfors d'aquest carrer, sinó els de tota la
ciutat s'hagueren posat d'acord i hagueren canviat al roig al
mateix temps i, arran d'eixe moment, en la major conjura que
mai s'hagués fet, el món s'hagués aturat
totalment. A ningú se li podria ocórrer passar-se
un semàfor en una ciutat on multen, fins i tot, per
deixar-se el motor encés. De manera que el món ha
quedat paralitzat, qui sap fins a quan, fins quina capritxosa
ordre de la Direcció de Trànsic torne la
normalitat.
Franctirador s'alça fins a la
finestra.
FRANCTIRADOR.- Passen els
cotxes.
ADMINISTRADORA.- Ja no estan en
roig?
FRANCTIRADOR.- No, ara són els
cotxes els que il·luminen de roig la foscor. Se'n van
carrer amunt i deixen la lluïssor dels seus pilots
posteriors. Com estrelles que s'allunyen.
ADMINISTRADORA.- (Somriu.) Com
estrelles?
FRANCTIRADOR.- Sí. Estrelles
que se'n van. A les estrelles, igual que als trens o les
bombes, les delata el moviment. Un tren que s'acosta envia les
ones de so molt prop les unes de les altres, per això el
seu so és més agut que el d'un tren que se'n
va.
ADMINISTRADORA.- Per això les
bombes traïxen qui les llança avisant amb un xiulet
els enemics.
FRANCTIRADOR.- Alguna cosa semblant.
I les estrelles, igual, però amb el color. Quan una
estrella s'acosta a la Terra amb una velocitat relativament
pròxima a la de la llum, la freq¸ència
d'ones és molt major. És com si quan ens arribara
la imatge de l'estrella en l'espectre de llum, la seg¸ent
percepció ja estigués al damunt, i la
seg¸ent després. Com si l'emissió se
saturés. Per això les ones de la llum alteren la
percepció i es veuen d'un color blavenc proper al
violeta.
ADMINISTRADORA.- I el mateix pel que
fa a les que s'allunyen.
FRANCTIRADOR.- Bé, a
l'inrevés. Per això en lloc de blaves es veuen
roges.
ADMINISTRADORA.- Com els
cotxes.
FRANCTIRADOR.- Com els
semàfors.
ADMINISTRADORA.- Això explica
moltes coses.
FRANCTIRADOR.- Doncs clar, ja t'ho he
dit.
ADMINISTRADORA.- Això explica
que un tren que s'allunya em semble de color roig.
FRANCTIRADOR.- No, crec que
t'equivoques.
ADMINISTRADORA.- I un que arriba siga
blau.
FRANCTIRADOR.- La velocitat dels
trens és massa reduïda com per alterar la
percepció del color.
ADMINISTRADORA.- Encara que vaja a
tres-cents quilòmetres per hora.
FRANCTIRADOR.- Això no
és res comparat amb la velocitat de la llum.
ADMINISTRADORA.- Clar, però
així i tot, jo distingisc un tren que se'n va
lleugerament més roig que un de parat o un que
s'apropa.
FRANCTIRADOR.- Parles
seriosament?
ADMINISTRADORA.- Sí! Ahir, per
exemple, era a l'andana del metro i un tren accelerava
ràpidament. De sobte, el veia roig.
FRANCTIRADOR.- Et crec, et crec.
ADMINISTRADORA.- O aquest
matí, era a l'inrevés, era jo qui pujava per un
ascensor. Mirava cap avall i tot em semblava roig. Les portes
roges. L'escala roja. El passamà. Un home de color
roig.
FRANCTIRADOR.- És una cosa
normal.
ADMINISTRADORA.- Aleshores no sabia
que es devia a eixe fenòmen, però així i
tot m'he adonat que era per l'allunyament. He pensat si era jo
qui s'allunyava o era ell.
FRANCTIRADOR.- No ets
l'única.
ADMINISTRADORA.- Com em veuria ell a
mi?
FRANCTIRADOR.- Això explica el
que diuen les persones que veuen el futur.
ADMINISTRADORA.- Això explica
que hi haja persones blaves i persones roges.
FRANCTIRADOR.- Que distingeixen les
visions dels seus records pel color.
ADMINISTRADORA.- Les que venen, les
que se'n van.
FRANCTIRADOR.- Fins i tot qui no
té poders nota la tonalitat roja dels seus
records.
ADMINISTRADORA.- Els mires als ulls i
els reconeixes, pel color.
FRANCTIRADOR.- Pensa-ho.
ADMINISTRADORA.- De quin color dec
ser jo?
FRANCTIRADOR.- Pensa en ta
casa.
ADMINISTRADORA.-
Què?
FRANCTIRADOR.- Pensa en ta
casa.
ADMINISTRADORA.- La meua?
FRANCTIRADOR.- Sí, la teua
terra. Ta mare, els teus germans. (Pausa.) Pensa. No ho
veus de color roig?
ADMINISTRADORA.- No ho
veig.
FRANCTIRADOR.- Com que no ho
veus?
ADMINISTRADORA.- No me'n recorde de
res.
FRANCTIRADOR.- No tens cap
record?
ADMINISTRADORA.- Tal vegada siga
amnèsica. Encara que tinc molt bona memòria.
Recorde perfectament tot el que he fet avui. Les habitacions
que he netejat, amb els detalls que van canviant amb els nous
llogaters, com els noms, els semblants, les camises sobre les
cadires, les marques de dentífric o after-shave. Fins i
tot recorde el que vaig pensar ahir, quan em vaig alçar
i vaig dir merda està plovent, quan vaig dinar i vaig
pensar quina pena no haver deixat llentilles en aigua el dia
abans perquè era el que m'abellia, quan vaig revisar
l'àlbum de fotos de nuvis i el vaig buscar per
l'habitació però no hi era. Aleshores vaig pensar
en totes les vegades que ens faltava temps i tanmateix
seguíem...(Pausa.) Anit quan vaig trobar la teua
mà.
(Pausa.) Creus que sóc
amnèsica?
Separats, cadascú en la seua
finestra. Es miren. Resplandor roig sobre Administradora que li
arriba des de la finestra. Franctirador agafa el seu maletí
i ix de l'habitació. Administradora ignora la seua eixida.
Fosc.
Habitació
C
Client sota la claraboia. Perdut en
ombres.Venedor a la porta. Ha deixat el seu maletí als
peus. Recorre
l'habitació fins arribar a la finestra al
Sud, on queda
enmarcat.
VENEDOR.- Els xiquets no juguen al
parc. Quan he pujat no m'he fixat però ara ho veig des
d'ací dalt i me n'adone que no se sent els xiquets
barallant-se per les engronsadores. Aleshores no m'ha
estranyat, però des d'ací dalt es veu
perfectament. Per algun motiu, segurament per la desfilada de
les tres i mitja, han tallat el trànsit i no passa cap
cotxe. L'asfalt està tot nu i els xiquets als que no
deixen jugar al parc, perquè no hi ha lloc per a tots en
les engronsadores, han començat a prendre l'ample del
carrer per a jugar, a futbol, a rugby, al mocador, a qualsevol
joc que òmpliga un carrer tan ample. Els xiquets del
parc, incloent aquells que s'havien fet amb el monopoli del
tobogan o de la fossa d'arena, han pres el carrer. Per
això i, ocasionalment, el parc s'ha quedat desert a
mitja vesprada i són els esquirols els qui s'han
engronsat avorrits de tanta pau. Per primera vegada el parc
sembla un prat i només falten les vaques i un poc de
pendent per fer-se la il·lusió que estem als Alps
Suïssos, a l'estiu, i que només queden barrancs pel
voltant. Imagine-ho. No és tan difícil. Avui no
ha plogut però hi ha prou humitat acumulada com per
pensar que no som al dalt d'una torre al centre de la ciutat
sinò tombats sobre la gespa d'un turó que puja
cap als Alps. Jo porte molt de temps amb la maleta preparada i
pensant en alguna cosa així, en un lloc
paradisíac, una muntanya, una illa perduda en latituds
desconegudes on un dia com avui no siga excepcional i
això de jugar enmig del carrer siga el normal, un lloc
on s'organitze una desfilada diària, si cal,
només per tallar el trànsit. I ara, quan he vist
l'aeroport i els avions que vénen fins passar just per
damunt, me n'he adonat del prop que està de la ciutat,
més prop del que mai haguera apostat, pense que
resultaria d'allò més fàcil agafar eixa
maleta i pujar al primer avió que em portés
més enllà d'aquelles muntanyes. És una
bona idea. Podria fer-ho. Encara més, Ho faré. Ho
dic seriosament. Sé que no dec, perquè tinc una
cita ineludible que vull ignorar. Vull oblidar tot el que em
lligava a aquest lloc. Baixaré, eixiré al carrer
i jugaré el que resta de la vesprada amb els xiquets o
aniré al parc avui que està totalment buit,
veuré la desfilada de les tres i mitja, des del carrer,
amb una banderola a la mà; i després,
agafaré el primer vol a Suïssa, o Àustria...
o a una illa paradisíaca on tracten els estrangers com a
un Gulliver qualsevol. Me'n vaig d'ací. I no és
perquè vosté m'haja caigut especialment
antipàtic (de fet el convide a imitar-me, a eixir
d'ací amb tot allò que li quede, el convide a
deixar les goteres obertes i que l'aigua òmpliga aquesta
habitació com una peixera.)
Venedor mira Client durant uns segons.
Client no respon. Es gira, va cap a la porta, agafa la maleta i
se'n va. Client torna a alçar la mirada.
CLIENT.- No m'enganya, m'està
esperant. Segueix allí fora fins que vaja darrere
vosté i li pregue que no em deixe. Però no ho
faré. Si vol anar-se'n, vaja-se'n. No m'espere.
(S'alça i camina sobre els tolls d'aigua. Escolta les
seues pròpies passes i para en sec. Mira el sostre com
buscant.) No vull eixir d'ací. No vull baixar. El carrer
m'avorreix. Les desfilades m'adormen. Aquesta vesprada, a les
tres i mitja, ni tan sols baixaré a veure la desfilada.
Trauré el cap per la finestra, no per veure-la,
sinó per avorrir-me una mica més i agafar el son
d'una vegada. Deixaré el cap penjant sobre el rebaix de
la finestra, amb el pijama posat i deixaré que els
centenars de peus xafen rítmicament el meu cap, fins
què puga adormir-me. No vaig amb vosté enlloc. I
menys encara a un paradís. Jo ja tinc el meu
paradís d'illes. (Es gira i obri els braços
mostrant la seua habitació.) Per a mi tot sol. Un buit
per omplir de sentit. Des d'ací tots els paradisos
semblen petits. L'aparença de què no hi ha res,
de què el planeta t'ha encongit com a un Petit
Príncep qualsevol i que l'horitzó queda baix els
teus peus. Penses: per què caminar. Saltaràs i el
planeta ja haurà completat mitja rotació.
Saltaràs. Com una granota capaç d'esquitxar tot
un oceà en la seua caiguda. (Salta sobre un toll.) Qui
vol paradisos habitats?
S'acosta a la finestra i distingeix Venedor
al carrer. Tracta d'obrir la finestra, però no insisteix.
Es deixa caure a terra mentre el segueix amb la mirada. Pausa
llarga. S'escolta el pas d'un avió llunyà. Fosc.
Mudances
Cau la llum. La música envolta el
ball de finestres que es despenjen.
Habitació C: Client
immòbil a la seua cadira
davall
les goteres.Passen els segons. Fosc
breu.
Llum dèbil.
Habitació B: Administradora es
troba
enmig de l'habitació
envoltada en llençols. S'alça i
s'acosta
a la finestra Nord, al fons. Fosc
breu.
Llum dèbil.
Habitació A: Franctirador
entra per la
porta del lateral esquerre i creua
l'habitació. Fosc breu.
Llum dèbil.
Habitació C: Franctirador dret
sota
la claraboia.
Muda a l'habitació B: Home mira per
la finestra del
fons. Es fon amb l'habitació
A: Dona despenja les plaques
de raigs X de la finestra. Home
arrossega la seua finestra fora de l'habitació. Dona trau
la porta. Home i Dona tornen
a entrar i porten junts la finestra
Sud.
Fosc.
Llum sobre Franctirador que puja l'escala de
mà fins la claraboia. La
despenja.
Escenari desert.
Fosc.
Terrat
Sense finestres. Terrat acotat per llums.
Home assegut
a la vorera. Mira a l'Est (lateral
dret.) Vespreja, el sol arriba pel lateral contrari. Dona entra,
s'acosta per la seua esquena. Home gira el cap.
HOME.- Hola.
DONA.- Hola.
HOME.- (Pausa.) Es fa
de nit.
DONA.- Sí.
HOME.- (Espera.) No ho
preguntes.
DONA.- Què.
HOME.- El que estàs
pensant.
DONA.- Què estic
pensant?
HOME.- Des de quan es mira cap a
l'Est la posta de sol.
DONA.- Això?
HOME.- Sí.
DONA.- (Pausa.) No ho
preguntaré.
HOME.- (La mira.)
Bé.
DONA.- Però t'ho estàs
perdent.
HOME.- Sí, ho
sé.
DONA.- Els núvols estan
esquinçats.
HOME.- Molt bonic.
DONA.- El sol esmorteix.
HOME.- Deixa-ho, per
favor.
DONA.- Mira.
HOME.- Vols fer-me mal?
DONA.- El cel està banyat de
mercromina.
HOME.- T'he dit que no
preguntares.
DONA.- No t'he preguntat.
HOME.- Si t'he dit que no preguntares
és perquè no volia saber res del sol, ni dels
núvols, ni del que resta de dia.
DONA.- No t'entenc.
HOME.- Em conforme amb
mirar.
DONA.- Sí, però no
vols...
HOME.- Porte hores en la mateixa
posició. De fet crec que si estic ací assegut cap
a l'est és perquè el sol ha eixit per allà
aquest matí. En aquesta estació de l'any no veig
bé com ix el sol des de la meua finestra. Els dies
comencen a decantar-se cap al sud. Així que aquest
matí he pujat, he posat els dits en requadre i he
dit...
DONA.- Per allà ix el
sol.
HOME.- Sí. Aleshores me n'he
adonat. Ací dalt no té sentit aturar-se en
fotografies. Es pot perdre el dia veient la cursa d'un
cargol.
DONA.- Ací no valen les
panoràmiques emmarcades.
HOME.- Es com agafar un èsser
estimat i tallar-li el cap perquè càpiga al
calaix on amagues les fotos de l'àlbum. (Segueix amb
la mirada la línia del zenit.)
DONA.- I segueixes
ací.
HOME.- Avorrit com estava del matins,
he pensat que m'agradaria veure com es pon el sol.
DONA.- Gaudint del
paisatge.
HOME.- Encara que no hi haja
llum.
DONA.- Ens queda prou llum com per no
desfer-nos del dia.
HOME.- (La mira.) Ets la
mateixa de sempre.
DONA.- Perquè canviar
ara.
HOME.- Deixa'm...deixa'm dir-te una
cosa. Si per cada any passat ens donaren l'oportunitat de viure
un dia més...O, millor, per cada vegada que vam fer
alguna cosa per la que mereixeríem l'indult del crim
més cruent...tu mereixeries una vida nova en què
els dies anirien renovant-se contínuament. I, encara
així, tu ho rebutjaries tot per tan sols un segon de
més, en què et donara temps d'expulsar
completament tot l'aire que et queda i que no es perda als teus
pulmons.
DONA.- (El mira.)
Exageres.
HOME.- No. És com ho
pense.
DONA.- Recorda.
HOME.- Què.
DONA.- Totes les vegades que no
teníem temps i malgrat tot seguíem corrent. Ens
sobra temps.
HOME.- Tu ho has dit. Ens sobra el
temps.
DONA.- Sobra l'espai. Podríem
ser-hi ací, simplement guaitant des de la punta d'un
gratacels. O tancats en una gàbia sense més
barrots que les ombres.
HOME.- Ens sobra el dia, la nit per a
nosaltres.
DONA.- Ens sobra llum. Mirem el fons,
la boira, les muntanyes, els rius, els arbres, les roques, els
núvols, els camperols llaurant mars o les teulades de
les cases planant pel cel, les mans acariciant l'infinit, els
ulls recobrant l'equilibri, les oïdes desacostumades al
silenci, els clapits de la plana, a mitja llum, mitja foscor, a
mitges.
HOME.- Ens sobren els records, les
imatges.
DONA.- Es com si cadascú
estigués en un pol i veièrem l'aurora polar en
casdascun dels nostres cels.
HOME.- Distinta.
DONA.- Però amb el mateix
dibuix.
HOME.- Com si ara miràrem
més enllà, en una mostra evident de què
ens sobra vista, i trobàrem l'Everest.
DONA.- (Miren fixament al
Sudest.) El veus?
HOME.- (Pausa.) Ens sobren les
finestres.
Fosc final.
© 1999 Traducció d'Elena
Pizarro
|
ÍNDEX
|