FICHA TÉCNICA

 

DIRECCIÓN

Jordi Basora

AYUDANTE DIRECCIÓN

Helena Font

INTÉRPRETES

Jordi Figueras (Zampanó)

Miquel Górriz (El Foll)

Maria Clausó (Gessamina)

Helena Font (Dona)

ESCENOGRAFÍA Y VESTUARIO

Carme Vidal

ILUMINACIÓN

Pep Gámiz

 

 

CONSTRUCCIÓN MARIONETA

Teresa Travieso

FOTOGRAFÍA

Robert Ramos

PRODUCCIÓN

Ever Blanchet

UNA COPRODUCCIÓN DEL

Festival Grec'99

VERSUS TEATRE

 

TEXTO DEL PROGRAMA

El primer cop que vaig veure "La strada" encara era un nen. Sé que no la vaig entendre gaire, però em va quedar un regust amarg que s'ha repetit sempre que l'he tornada a veure. He arribat a pensar que tanmateix aquesta és una manera d'entendre-la, de copsar el seu rerafons.

Fellini situa l'acció de "La Strada" a l'època en què va ser filmada: un ambient de postguerra. Es podria esperar que el comportament dels personatges vingués condicionat per aquesta situació de necessitat i misèria, però això seria una aproximació naturalista. En canvi Fellini aporta una visió força existencial, humanista, transcendent, gairebé metafísica que esdevé universal. Fellini parla de relacions humanes, de la confrontació amb el pròxim, i en la seva visió és profundament actual. Cap dels tres personatges protagonistes surt d'ell mateix, cap d'ells s'acosta de debòp a l'altre, ningú no es dóna ni s'abandona plenament, només hi ha el desig.

I això per diferents motius: perquè no saben, perquè no poden, o perquè no volen. Gessamina no sap com fer-ho, intueix que aquí hi ha l'essència de la vida, una raó per viure, però mai no ho ha aprés i xoca continuament amb la postura dels altres. La d'en Zampanó, que no pot, que és incapaç de mostrar els seus sentiments d'una altra manera que no sigui brusca i violenta. I la d'El Foll, que ja no vol, que creu que ja és massa tard i arrossega massa desengany per tornar-ho a intentar, que es refugia en una postura cínica que el du a una mort inconscientment desitjada com a solució.

És ben coneguda la sentència que deia que després d'Auschwitz ja no era possible fer poesia. A "La strada", Fellini revela aquest mateix esperit però precisament fent poesia, i s'afegeix als qui contestaven que era a partir d'aleshores quan la poesia era més necessària que mai. jo veig aquesta història com una atragèdia romàntica irrealitzable, que ha pedut l'ànima i ja només pot conservar-ne l'inevitable final, como un Tristany capgirat, en una postguerra afectiva que persisteix. Qüestió de regustos.

 

GERARD VÁZQUEZ


anterior