QUÉ ES POSTFESTUM?

 

Postfestum, una companyia jove creada per l'Anna Llopart i l'Anaïs Schaaff, es va estrenar com a grup a la XX Fira de Tàrrega amb Un dia després, obra que ha rebut el premi a millor muntatge dins la Mostra de Teatre Breu de Barcelona d'enguany i que ha estat representada a Granollers, Cardedeu, Dènia, Palma de Mallorca, Eivissa, Girona entre d'altres i que es representarà a Barcelona la temporada 2001/02.

Ara, Postfestum es proposa endinsar-se dins el món de les titelles amb un nou muntatge en coproducció amb la Fanfarra, una companyia amb una llarga experiència en el camp de les marionetes. Es tracta de L'home-res, una dramatúrgia pròpia basada argumentalment en L'home minvant de Richard Matheson (1956), de la que Jack Arnold en va filmar una versió cinematogràfica el 1957. La voluntat de Postfestum pel treball amb titelles neix de la curiositat per una nova tècnica i de les possibilitats d'aquesta per plasmar els efectes irreals d'aquesta història fantàstica d'un home que es fa diminut. Sabem que és viable un teatre d'objectes basat exclusivament en sensacions, en imatges sense recolzament narratiu, però la nostra pròpia experiència és la d'explicar històries. Un dia després, l'anterior espectacle de Postfestum, ha familiaritzat el nostre públic amb una dramatúrgia lligada a la paraula. En aquest sentit, d'una banda, L'Home-res representa - respecte Un dia després - una continuïtat estilística (teatre de text de contingut còmic i crític), però d'altra banda és també una nova recerca teatral (món de les titelles per a adults). L'Home-res, en definitiva, s'endinsa en el camp de les titelles per a adults per tal d'elaborar una sàtira sobre la mediocritat del qui es creu triomfador.

 

L'HOME-RES

Ara fa vint anys - quan els rombes planaven sobre les emissions de televisió per a adults i encara anomenàvem la segona cadena l'UHF - TVE va emetre El increible hombre menguante de 1957 basat en la novel·la de Richard Matheson. Nosaltres - cadascú a casa seva - estàvem davant del televisor...

 "La història comença amb l'Scott i la seva esposa Louise sobre un iot. Quan la dona baixa a la bodega per agafar unes cerveses, una boira estranya envolta l'Scott. Unes setmanes més tard, nota que la seva roba li queda ampla i que no només perd pes, sinó alçada.

Una visita al metge confirma que encongeix. Doctors i científics intenten desenvolupar l'antídot per allò que causa l'encongiment d'Scott. Quan Scott demana a Louise si continuarà estimant-lo encara que empetiteixi, Louise respon que és clar que sí: "Mentre estiguem casats i duguis l'anell de matrimoni, t'estimaré". Però l'anell rellisca quan l'Scott es disposa a engegar el cotxe.

El protagonista continua empetitint.

La pressió dels mitjans de comunicació l'obliguen a tancar-se a casa, fins la nit que, angoixat, surt a vagar pels carrers. En un cafè coneix a la Clarice, una nana de circ que té la seva mida. L'amistat es trenca quan veu que ha esdevingut més petit que la Clarice. L'Scott es fa prou petit per viure en una casa de nines, tant petit que el gat l'assetja i l'obliga a fugir. L'Scott es veu empès al soterrani - un món hostil ple de paranys: els graons de l'escala, una trampa per a ratolins, una inundació per la fuita d'aigua de l'escalfador, una aranya voraç, la gana... i sobretot el pensament que el turmenta: saber que encongirà fins a l'infinitament petit, fet que arrenca de la seva boca un famós soliloqui que ha transcendit i amb què tanca la pel·lícula:

 SCOTT- Continuava minvant, fins a convertir-me... en què? En infinitesimal? Què era jo? Encara un ser humà? O era l'home del futur? Si hi tornaven a haver altres fuites radioactives, altres núvols lliscant per sobre mars i continents, em seguirien altres éssers en aquest camí cap aquest vastíssim nou món? Tan propers -l'infinitesimal i l'infinit. De sobte, vaig entendre que eren els dos extrems d'un mateix concepte. L'increïblement petit i l'increïblement enorme eventualment es troben, tancant un cercle gegant. Vaig alçar la mirada com si, d'alguna manera, pogués tocar el cel. L'univers, incomptables móns, el mantell platejat de Déu estès per la nit. I en aquell moment vaig encertar la resposta de l'endevinalla de l'infinit. Fins llavors només havia pensat en termes de dimensió humana, una existència que comença i acaba en la concepció de l'home, no de la natura. I vaig sentir empetitir el meu cos, fonent-se, convertint-se en no-res. Les meves pors es varen esfumar. En el seu lloc hi havia acceptació. Tota aquesta vasta majestuositat de la creació, havia de significar alguna cosa. I, aleshores, jo també significava alguna cosa! Sí, més petit que el minúscul, jo també significava alguna cosa. Per a Déu, zero no existeix. Jo sí que existeixo!

 

PER QUE L'HOME-RES?

 Actualment, l'admiració per aquesta pel·lícula ja no és pels seus aspectes més gòtics (com en la infantesa) sinó pels aspectes més irònics. No ens interessa reproduir una història de por ni de ciència - ficció, sinó crear-ne una de nova dotada d'un significat crític social, una paràbola irònico-satírica sobre la pèrdua obligada. Ens allunyem, doncs, de les històries de ciència ficció de sèrie B en que el happy-end es produeix un cop s'ha matat el monstre (el godzilla, les formigues gegants o els tomàquets assassins), ja que la condemna del nostre protagonista rau en què totes les seves victòries sempre seran pírriques: inevitablement està abocat a la pèrdua de tot el que ha tingut i ha sigut. En la nostra societat, l'home-res és l'home sense futur, l'home que no pot aspirar a aspirar res, malgrat la seva lluita incansable.

Per tant, el "motiu emotiu" d'haver coincidit en el visionat d'aquesta pel·lícula en la nostra infantesa, és només una excusa per referir-nos al cas de l'Esteve, el protagonista de la nostra pròpia història, fidel al nostre punt de vista, més proper al nostre aquí (Catalunya) i ara (2001) i més tragicòmic que no pas terrorífic. L'admirat increïble home minvant esdevé únicament el film inspirador de la faula del nostre home-res. El punt de vista és diferent.

 

L'ESTEVE i LA TXELL

La nostra particular versió està protagonitzada per l'Esteve i la Txell.

L'Esteve es guanya la vida fent de còmic punyent en algun local nocturn de Barcelona i en un microespai d'un programa de televisió. La seva fita és aconseguir un programa propi a prime-time i esdevenir un personatge admirat i estimat. L'Esteve és un tipus pretensiós que està convençut dels seus valors com a showman. I això el fa sentir segur amb ell mateix.

La Txell és l'esposa ideal, el complement perfecte de l'Esteve. Les seves dues passions són fer sucs de taronja natural i ventilar habitacions; en definitiva, representa tot allò del que l'Esteve fa mofa en les seves intervencions d'humor àcid en el programa de mitjanit. El mateix Esteve quan es va fent petit reconeix:

"Em vaig casar amb ella quan encara no representava tot el que detesto i critico del sistema. Bé... rectifico, ella ja ho representava, era jo que encara no ho criticava".

Comparteixen un futur esperançador i una casa adossada. De fills, de moment no n'esperen, tot i que ella - de tant en tant - deixa fluir el seu profund instint maternal comprant joguines pel seu primer fill.

L'Esteve i la Txell són un matrimoni jove. Idíl·lic. Admirat. El que podríem dir un matrimoni sa. Ho són fins a tal extrem que semblen de mentida, de plàstic. Però res és etern. I encara menys la felicitat aparent.

Tot aquest món d'il·lusions es trenca per la irrupció de l'estranya malaltia que fa empetitir empetitir empetitir empetitir empetitir l'Esteve Esteve Esteve Esteve Esteve

 El procés és irreversible. La seva vida ja no tornarà a ser la mateixa.

Ha començat el camí sense retorn de l'home-res.

L'entorn de l'Esteve, essent el mateix de sempre, es tornarà hostil: Els sons que abans eren suportables i habituals esdevindran ara eixordadors, la llum que abans només il·luminava ara cremarà... La realitat, essent la mateixa, esdevindrà amenaçadora.

 "De vegades penso que és el món el que ha canviat i que jo sóc el normal" - diu l'Esteve

L'espectador, doncs, se submergirà en un món cruel, allunyat de la utopia i de la bombolla de felicitat (falsa) en la qual estaven immersos l'Esteve i la Txell. De fet, estem tan acostumats a veure el món des de la perspectiva habitual que ens caldria patir una reducció del 99% de la nostra mida per adonar-nos de l'extraordinari en els fets quotidians. La reflexió en la condició del propi jo és difícil i incòmoda, i si alguna vegada l'hem iniciat no triguem a posposar-la. En canvi, per a l'Esteve la reflexió sobre la seva condició (i la de l'ésser humà) és inevitable. Ell és un personatge que, de tenir una vida normal, trescaria sense dilació ni excessius impediments fins al cim del triomf mass-mediàtic del nostre país. Pobre Esteve! La síndrome del decreixement que l'afecta l'obligarà a renunciar a l'èxit i a endinsar-se en una espiral d'angoixa i de pèrdues.

 

L'HOME CONVERTIT EN TITELLA

 La disminució de la mida del protagonista marca un punt d'inflexió en la dramatúrgia i en la posada en escena, ja que l'Esteve anirà convertint-se en diversos titelles fins a esdevenir no-res. Així doncs, L'Home-res s'inicia amb un predomini de la part textual, però a partir del moment en que l'Esteve empetiteix, l'aspecte visual anirà cobrant cada cop més importància. La dramatúrgia textual estarà estretament relacionada amb la visualitat (de la figura i del moviment del titella). I aquesta vessant visual sorgirà del treball de l'actor amb les marionetes que progressivament disminuiran d'escala.

Els titelles hauran de ser caricatures, arquetipus: la síntesis. El titella es crearà en base als trets definitoris que vulguem destacar en cada moment, d'acord amb les diverses situacions dramàtiques en les que el protagonista s'anirà trobant. Per construir els personatges complerts es treballarà directament amb l'actor i l'actriu que podran desenvolupar matisos i profunditats i que seran el personatge ple, la veritable ànima i força motriu del titella. D'aquí que el mateixos protagonistes siguin els manipuladors. L'ànima, l'esperit de l'Esteve serà sempre el mateix, el seu cos, però, disminuirà irremeiablement. El manipulador, doncs, tindrà un estatus de realitat, no serà emmascarat.

Sabem que no es coneix realment l'objecte animat que es fa sortir a escena fins que no se l'ha fet moure i reaccionar. Per tant, la creació dels titelles i les possibilitats escèniques de les mateixes (moviment, gestualitat) condicionaran la base textual de l'espectacle.

 

LA IL·LUMINACIO I LA MUSICA

 La il·luminació i el so agafaran un major protagonisme a mesura que avanci l'obra. L'adopció del punt de vista de l'Esteve ja en procés minvant, en tant que tindrà una realitat - als nostres ulls - deformada (el món no està fet a la mesura del nostre protagonista), permetrà jocs amb el els timbres, volums, qualitats, intensitats... sonores i els colors, la intensitat, les temperatures... lumíniques. Així doncs, tant la música com la il·luminació aniran orientades a descriure el "nou món" de l'Esteve i les seves emocions.

En el cas de la llum, a més, pretenem dur a terme un procés de creació de noves fonts de llum i d'experimentació amb objectes, a fi i efecte de crear un espai lumínic i d'efectes amb els que es jugui amb la percepció visual - real i imaginària - de l'espectador. Degut a les característiques de l'espai (Malic) i la proximitat del públic, es pretén utilitzar i crear fonts de llum específiques per a l'espectacle a partir d'objectes normalment no emprats per a aquest ús.

 

anterior