LLIBRES DE VIATGE I PREDICACIÓ A L'AVENTURA DEL CAVALLER ESPÈRCIUS
(CAPS. CCCX-CCCCXIII)
Glòria Sabaté
Universitat de Barcelona
El relat de viatges va tenir a l'Europa medieval un intens conreu literari (1). Peregrins, mercaders, ambaixadors i gent de molt variada procedència van recórrer el món deixant testimoni escrit de les seves experiències, i sovint dels seus somnis i fantasies. Es creà, d'aquesta manera, una nombrosa literatura que abasta gran varietat de formes i modalitats (guies i itineraris de peregrinació, relacions de missioners i ambaixadors, relats d'exploradors i aventurers…). Cal tenir present, d'altra banda, que si bé originàriament van ser clergues i gent d'església, gairebé sempre anònims, qui van escriure aquestes guies de Terra Santa i relats de peregrinació, en el segle XV, quan aquest gènere es desenvolupa, es transforma, i a partir d'aquest moment el viatge s'interpreta com una empresa que posa a prova el valor i l'esforç personal del cavaller. Dins de l'estat de la cavalleria és on troba la seva plena justificació el recorregut a estranyes regions, el qual enalteix i adorna les virtuts del cavaller. Arribats al segle XV la literatura de viatges, per tant, s'ha de relacionar amb la literatura d'ideologia cavalleresca.
Tal com constata Anton M. Espadaler (2), però, si parem esment a la Corona d'Aragó, malgrat ésser un regne important en la Mediterrània, no hi ha el conreu dels llibres de viatges (3), tot i que sí que és cert que suscitaren un gran interès, com ho demostra la difusió que van tenir aquí els textos de Marco Polo (4) o d'Oderico de Pordenone, i la insistència amb què el futur Joan I demana al rei de França o a la duquessa de Bar el llibre de Mandeville (5). Espadaler intenta donar la següent explicació a aquesta absència: «el rei no demana una relació ni tan sols notícies disperses o anotacions esparses, però sempre per escrit, sinó que vol veure, la qual cosa significa escoltar de viva veu el relat del viatger […] no s'incita per a res l'aventurer perquè es converteixi en escriptor…(p. 25)», i afirma que malgrat no aparèixer com a gènere independent: «ens queden, això si, totes les impressions que es troben disperses en les cròniques […] o el que podem rastrejar en les nostres novel·les del segle XV, viatgeres i amb voluntat de versemblança, com el Tirant i el Curial (p. 25)».
En efecte, Giuseppe Grilli (6) considera aquestes dues obres capdavanteres d'un nou gènere mixt on el tema del viatge a Orient i de les sensacions que aquest món proper i alhora allunyat provoca constitueix un dels trets característics més eloqüents d'una nova literatura, i Donatella Siviero (7) constata també la relació entre el Tirant i els llibres de viatge: «è possibile parlare della presenza nel Tirant di componenti e di tratti propi della letteratura di viaggio […] se consideriamo le rotte seguita da Tirant attraverso il Mediterraneo, ci renderemo conto che esse corrispono a quelle che percorrevano le navi commerciali e che sono le medesime seguite da viaggiatori reali come Pero Tafur o dagli ambasciatori di Enrico III che si recarono dal Tamerlano (p.217)».
No hem d'oblidar finalment que segons Francisco López Estrada (8) un dels motius del poc èxit del Tirant en terres castellanes va ser la seva vinculació al gènere del llibre de viatges. El públic castellà el relacionà amb aquest gènere perquè la novel·la conté un viatge de peregrinació a Orient, perquè fa referència a les vies de comunicació de la Mediterrània, i perquè apareixen dimensions geogràfiques i una identificació prou exacta dels topònims, propis dels relats de viatges a Orient.
És a partir d'aquests plantejaments que hem d'entendre un dels episodis menys tractats per la crítica, i, sobretot, més mal entès (generalment ha estat considerat com un afegitó col·locat per Galba, ben fora de propòsit i sense necessitat); es tracta de l'aventura del cavaller Espèrcius (capítols CCCCX- CCCCXIII), de la qual únicament Joan M. Perujo i Melgar (9) i Jaume J. Chiner Gimeno (10) han intentat demostrar la seva coherència en relació a la resta de la novel·la i la seva possible significació (11). D'aquesta manera, J. M. Perujo, pel que fa a la coherència estructural de l'episodi, demostra que aquesta aventura està estratègicament i intencionadament situada després dels episodis africans i que és un paral·lel de les gestes de Tirant en terres africanes. Aquest episodi, per tant, actua significativament a partir d'uns elements paral·lelístics i de contrast, en relació als episodis africans i en relació a la resta de la novel·la. El missatge que ens vol transmetre Martorell és evident: Tirant segueix les regles ja caduques de l'amor cortès i aconsegueix com a recompensa la mort, mentre que altres cavallers que accepten les iniciatives de les dames d'estament social superior reben un premi molt elevat en relació a l'esforç realitzat. Hi ha un contrast, per tant, entre un comportament virtuós (cortès) recompensat amb el fracàs amorós i existencial, d'una banda, i un comportament no cortès (més modern) recompensat amb l'èxit amorós i existencial, de l'altra.
Jaume J. Chiner Gimeno en el seu estudi més amunt esmentat arriba a les següents conclusions: l'elaboració de l'aventura d'Espèrcius té ressons biogràfics de Martorell i la localització de l'aventura i el seu contingut tenen una intencionalitat precisa i és aquesta intencionalitat la que dóna unitat a tota la novel·la: l'episodi es produeix en un moment significatiu de la novel·la, els preparatius de Tirant per a la tornada a Constantinoble i definitiva recuperació de l'Imperi. En aquests preparatius Espèrcius és l'encarregat de recrutar naus i tropes i de sol·licitar l'ajuda del rei de Sicília en nom de Tirant; després naufraga a l'illa de Lango, i és on s'inicia el plagi del text de Mandeville: es fa la descripció de la situació de l'illa, hom explica la història de la donzella-drac i l'intent de diversos cavallers de salvar-la, i el canvi es produeix quan en Mandeville el cavaller de l'Hospital fuig perquè el seu cavall s'espanta, mentre que en el Tirant la fugida és per voluntat pròpia; amb això Martorell mostra un cavaller covard i la seva fugida minva el seu honor, i serveix de contrast amb Tirant, últim cavaller dotat de les antigues virtuts de la cavalleria, ja que sembla que Espèrcius vol anar sol i en secret a l'aventura no per augmentar la seva glòria i fama sinó per enriquir-se i fer-se senyor de l'illa. Mentre que Tirant lliura els territoris conquerits perquè únicament vol l'honor de la cavalleria, Espèrcius no lliurarà l'illa a la donzella. Aquesta caracterització de cavaller més preocupat per aconseguir riqueses que no pas honor i que millora socialment gràcies a una dona també el tenim en Hipòlit. La unitat de la novel·la i la utilitat d'aquest episodi, per tant, és evident.
Ja hem pogut comprovar que aquests dos autors demostren la coherència de l'aventura del cavaller Espèrcius amb la resta de la novel·la i la seva important significació (12), però la presència de l'element meravellós dins el projecte novel·lístic de Martorell, tan lligat a la voluntat de reflectir una realitat social, no queda suficientment explicada, sobretot si tenim en compte que ell, com la majoria d' autors de ficció del XV, tenia el model d'escriptura versemblant dels historiadors com a més proper i adequat per a bastir el seu discurs, d'aquí la importància de les cròniques en la creació de la novel·la cavalleresca (13).
J. M. Perujo, en relació a aquest tema (14), afirma que si bé des d'un punt de vista actual episodis com el que tractem poden semblar incoherents i fantàstics, no ho són tant des del punt de vista d'un lector medieval, sobretot si hi ha un intent de justificar-los, de fer-los versemblants, i Jaume J. Chiner creu que l'element meravellós no és estrany dins del Tirant perquè els personatges sovint creuen en la màgia. Nosaltres intentarem demostrar que aquesta presència queda plenament justificada i explicada a partir de la font que l'autor utilitza per a la confecció d'aquest episodi, és a dir, un llibre de viatges. Martorell vol que el lector entengui que aquesta part del Tirant és equiparable a una aventura que hom pot llegir en un relat d'aquesta mena, i, per tant, real, i no queda marginada de la resta de la novel·la perquè tota la narració és un gran itinerari, una biografia cavalleresca on el viatge és sempre present. Amb la utilització d'aquest gènere literari l'autor s'assegura l'atenció del públic, i d'aquesta manera queda garantida l'amenitat de l'obra (15).
D'altra banda, els autors d'aquesta ficció del segle XV que prenen com a model els cronistes i no pas els poetes antics, no renuncien a construir un discurs moral d'abast general. Martorell amb la seva novel·la pretén entretenir, però des del moment que els fets que explica tenen una dimensió exemplar, la novel·la pot servir per fet altres discursos; per això el nostre autor es preocupa per farcir el seu llibre d'informacions sobre totes les coses que poden encuriosir el lector (16). La missió principal de la novel·la és entretenir, som davant d'un saber mundà, i per escriure Martorell ha de recórrer a les modalitats literàries on es produeix aquesta barreja d'entreteniment i saber pràctic. La novel·la tindrà èxit si sap lligar tots dos aspectes. Aquest és el motiu que explicaria la característica estructural del Tirant, és a dir, l'acumulació de modalitats literàries molt distintes.
No podem descartar, per tant, que el nostre escriptor pensés vincular aquesta aventura a un discurs més o menys seriós o exemplar; si amb la utilització del llibre de viatges garanteix el realisme de l'episodi i capta l'atenció del públic, amb la figura del drac pot lligar el seu missatge a la literatura religiosa (17) i a la ciència enciclopèdica (pensem en els bestiaris), i a partir d'aquí extreure una reflexió sobre l'estat de la cavalleria i sobre l'amor.
Si analitzem el nostre episodi (18) en relació a les característiques dels llibres de viatges assenyalades per Àngel Pérez Priego (19) veurem de seguida com el nostre text hi incorpora les més significatives:
1.- En qualsevol llibre de viatges la narració s'articula bàsicament sobre el recorregut d'un itinerari, el qual ocupa generalment la totalitat del text. Això passa fins i tot en els viatges fingits, i ho veiem clarament en l'inici de l'aventura d'Espèrcius:
- Rebuda la resposta lo cavaller Spèrcius del rey de Sicília de la splicada embaxada e vist lo gran aparell que lo rey feya fer, pres licència e comiat del rey de Sicília e recullí's en la galera per tornar a Contestina. E aprés pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribà ab tot lo seu stol. E per sort la galera d'Espèrcius no s'encontrà ab l'estol de l'estol de Tirant, ans passà avant fins a Contestina e aquí li digueren com bons dies havia que Tirant era partit ab l'estol, que ja devia ésser en Sicília. De açò hagué gran enuig Spèrcius, com no s'era encontrat amb l'estol, e pres refrescament per a la galera e tornà la via de Sicília. Com fon en lo port de Palerm no y trobà negú, car ja havia XV dies que tot l'estol era partit. E presa aquí lengua, tirà la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegà al port de Valona e trobà que ja n'era fora l'estol.
- E d'aquí ell tirà la via de la canal de Romania….
3.- El que més atreia l'atenció i el que oferia el relat de viatges des de les seves primeres mostres era la presència de l'element meravellós. És sobretot en els viatges fingits on més abunda aquest element, i està estretament vinculat a la presència de l'illa i als llibres de cavalleries. Joaquín Rubio Tovar (20) assenyala que l'illa com a indret de prodigis ja apareix en les novel·les del cicle artúric, però serà a partir del segle XIV quan esdevindrà un element essencial de la literatura cavalleresca, i José Manuel Martín Moran (21) identifica l'illa com un tòpic propi d'aquest gènere, mencionant el Tirant com a exemple.
Martorell coneix perfectament les connotacions d'aquests elements i sap com treure'n profit: la vinculació amb el gènere cavalleresc li garanteix la continuïtat temàtica de la novel·la, i la identificació del relat amb un llibre de viatges legitima la presència de l'element meravellós, entès com a quelcom real, alhora que assegura l'èxit de la seva narració, ja que és conscient que, com bé ha indicat Anton M. Espadaler (22), «los libros de viajes calman la sed por lo exótico, y satisfacen, en parte, la expectación por la aventura mundana», i que l'home medieval espera amb avidesa les notícies d'aquells regnes llunyans que mai podrà recórrer. Al segle XV l'afecció que els humanistes senten pels relats de viatges i pels mirabilia és aviat compartida pel lector mitjà, per la qual cosa les impremtes europees s'animen a publicar alguns vells títols juntament amb la literatura geogràfica més recent (23) .
D'aquest element meravellós el que destaca és la presència del monstre. Aquests éssers verifiquen l'autenticitat de qualsevol experiència viatgera i permeten enllaçar els llibres de viatges amb relats de tipus hagiogràfic (24), i, com hem esmentat abans, amb la ciència enciclopèdica, concretament amb els bestiaris (25), els quals, segons Gabriella Airaldi (26), «responen a un desxiframent del cosmos interpretat en el pla moral i didàctic, on la natura pren força mitjançant l'al·legoria i responen, també, als esquemes d'una literatura edificant». El docere i el delectare queden, doncs, garantits.
La presència dels bestiaris en diversos gèneres literaris és completament normal (27), i a la literatura catalana trobem nombroses referències a natures d'animals, tant en prosa com en poesia (28). Ja s'ha demostrat, per exemple, la importància que tenen els animals a les poesies profanes de Roís de Corella (29), els quals hem d'entendre dins del context del bestiari, i no s'ha d'oblidar que de l'aprofitament d'aquest recurs per part de la lírica va néixer el Bestiaire d'Amour de Richard de Fournival.
D'entre els animals que apareixen als bestiaris, el drac és el menys freqüent. Sovint apareix descrit amb aspecte de serp, amb una cresta, ales, dues potes i dents. Arriba a tenir la mida del doble d'un cavall, i es defensa i ataca amb la cua (30). Es tracta d'un animal d'una gran heterogeneïtat formal que es caracteritza pel seu important simbolisme. Els bestiaris, com el món eclesiàstic (31), el conceben com una al·legoria del dimoni i de tots els vicis, i els laics aviat l'integraren a la funció guerrera, esdevenint l'únic adversari digne de l'heroi (32).
Sigui com sigui, està estretament vinculat a la dona, ja que tots dos són encarnació i instrument del mal. Com el drac, la dona té una voracitat insaciable i aquesta voracitat la converteix en una "perillosa màquina de seducció" (33). En aquest sentit la presència de Diana en el nostre text és significativa; esdevinguda deessa de les bruixes a l'Edat Mitjana (34), com a protectora de la castedat es mostra cruel amb aquells que es deixen seduir pels plaers de la carn, essent les dones les seves víctimes preferides… és la filla d'Ypocràs una d'aquestes víctimes?. La seva transformació en drac vindria a ser, doncs, un càstig sever, però just, al seu pecat de luxúria (35).
Espèrcius, «cavaller de molt gran ànimo», decideix alliberar la donzella per «traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe catholica». Sens dubte es tracta d'una motivació religiosa prou lloable per a emprendre l'aventura, però realment és aquest el motiu que guia la conducta del cavaller?. No hem d'oblidar què és el que pensa Espèrcius després de conèixer la història de la senyora de les Illes:
En aquell punt, lo cavaller Spèrcius fon posat en gran pensament e no replicà més al vell, mas dix entre si mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix nostre Senyor lo havia fet venir allí no sens causa e, d'altra part, se veya desesperat com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per què preposà secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova hon era lo drach, perquè sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab rahons del seu prepòsit. E per ço com era cavaller de molt gran ànimo, delliberà de morir o de complir la ventura.
Decideix provar sort perquè no té res a perdre i sí molt a guanyar, i vol anar sol perquè, com molt bé ha indicat J. Chiner Gimeno (36), pretén enriquir-se i fer-se senyor de l'illa. Les motivacions religioses o el desig d'assolir prestigi i fama no tenen cabuda en una situació com aquesta. Joan M. Perujo (37) ja ha assenyalat encertadament el contrast existent entre el comportament d'Espèrcius respecte a Tirant, comportament generalitzat entre els cavallers de l'època, com bé indica sant Vicent Ferrer en dos dels seus sermons (38) on sant Jordi esdevé model a imitar per tal de no caure en els pecats capitals. David Viera i Jordi Piqué (39) ja han assenyalat que « l'especial devoció del predicador valencià per sant Jordi no es podia escapar de cap dels seus oients[…] la importància de sant Jordi a finals del s. XIV i principis del XV entre els ordes seculars i militars, en el culte i també en el teatre català, contribuí encara més a l'admiració de Vicent Ferrer per sant Jordi, noble i valerós» [p. 284].
Si partim del fet que la predicació és un mitjà fonamental de difusió de la cultura doctrinal i moral en l'entorn de Martorell i que el nostre escriptor segurament «coneixia tan bé les restriccions prohibitives del repertori moralitzador a l'ús […] com qualsevol ciutadà dels seus temps, freqüentador d'esglésies i sermons» (40), aquesta aventura s'omple de sentit. Cal prendre en consideració la doctrina que es desprèn del sermó suara esmentat; ja hem indicat que sant Jordi esdevé model d'home virtuós perquè ha estat capaç de superar els set pecats capitals: no caigué en el pecat d'orgull perquè malgrat participar de les causes per les quals hom podia esdevenir orgullós (ésser de noble llinatge, tenir gran poder i obtenir la victòria) es mantingué humil; vencé el pecat d'avarícia perquè no acceptà l'or que el rei li oferia com a premi de l'alliberament de la seva filla, el pecat d'ira el superà perquè sempre perdonava els seus enemics i amb el dejuni vencé el pecat de gola. Deixem pel final el pecat que més ens interessa, el de luxúria, il·lustrat precisament amb l'aventura de l'alliberament de la donzella de les garres del drac. Sant Jordi fou «sens màcula de luxúria» (41) (p. 190) perquè un cop mort l'animal tornà la donzella al seu pare sense acceptar l'oferiment de matrimoni, mantenint-se, per tant, verge. « Dóna-la a Jesucrist», contestà al rei, «que ell l'ha deslliurada, que no jo» (p. 190) ... realment som davant una conducta exemplar, situada a les antípodes del que succeeix a l'illa de Lango: la innocent donzella presonera del drac que trobem al sermó ha esdevingut encantada i transformada en aquest animal probablement com a càstig pel seu caràcter luxuriós, i les motivacions religioses i altruistes que tot bon cavaller ha de tenir s'han transformat en purs interessos mundanals i egoistes. Sant Jordi, com Tirant, respectà la donzella; Espèrcius, en canvi, actuarà com els cavallers als quals s'adreça Sant Vicent Ferrer:
¡Quants cavallers hi ha, que si la trobassen, dixeren: "Jo us delliuraré del drac de l'estany, mas venits-ne ab mi, e jo seré lo drac que us devoraré"! (p. 191).
1. Fem nostres les paraules del ja clàssic treball Miguel Ángel Gómez Priego («Estudio literario de los libros de viajes medievales», Epos, 1984, pp. 217-239). Actualment la bibliografia existent sobre els llibres de viatge és abundant. Destaquem l'Anejo I de la Revista de Filología Románica (1991), que, sota el títol «Los libros de viajes en el mundo románico», aplega un conjunt de vuit treballs centrats en l'estudi d'aquest gènere literari, entre els quals destaquem l'aportació de Juan Miguel Ribera Llopis («Hacia una reescritura del "viaje": en torno a documentos catalanes de los siglos XII-XV», pp. 73-100; i, pel que fa a l'àmbit castellà, el treball de Rafael Beltran, «Los libros de viajes medievales castellanos. Introducción al panorama crítico actual», pp. 102-121.
2. «Notícies d'altres móns. Dos itineraris catalans medievals», Lletra de Canvi, 11, 1988, pp. 24-27.
3. Juan Miguel Ribera Llopis, (op. Cit., especialment pp. 79-100), però, sí que defensa la seva existència
4. Stefano M. Cingolani («Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation. L'estudi sobre la difusió de la literatura d'entreteniment a Catalunya els segles XIV i XV», Llengua & Literatura, 4, 1990-1991, pp. 39-127) assenyala que aquest text «com tota la literatura de viatges, va estar sempre entre la didàctica científica i la literatura d'evasió i entreteniment. Aquest caràcter ambigu, i l'extraordinària fascinació de la narració, justifiquen la increïble fortuna d'aquest llibre en tota la baixa edat mitjana i el renaixement. Aquest èxit és testimoniat també per la versió catalana, de la qual es conserva un manuscrit, darrer testimoni d'una tradició més àmplia» (pp. 93-94).
5. Stefano Cingolani (op. Cit., pp. 95-96) apunta que aquest text fou un altre "best-seller" de la literatura de viatges.
6. «Viatges a Orient, la descoberta del cos adolescent»Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLV, 1995/1996, pàgs. 273-293
7. «Il modello della narrativa storica», cap. VII del seu llibre «Tirant lo Blanch» e la tradizione medievale. Echi testuali e modelli generici, Rubbettino, Messina, 1997, pàgs. 202-220.
8. «El Tirante castellano de 1511 y los libros de viajes », Actes del Symposion «Tirant lo Blanc», Barcelona, Quaderns Crema, 1993, pàgs. 441-471. Tenir en compte també Glòria Sabaté, «El Tirant lo Blanc i la seva traducció castellana del segle XVI», Edición y anotación de textos. Actas del I Congreso de Jóvenes Filólogos (A Coruña, 25-28 de septiembre de 1996), eds. Carmen Parrilla et alii. A Coruña, Universidade da Coruña, Publicacións da Universidade, 1999, vol. II, pp. 607-620.
9. «L'illa de Lango no és un illot: el nus estructural de l'episodi del drac en el Tirant lo Blanc», Eds. Carlos Romero i Rossend Arquès, La cultura catalana tra l'Umanessimoe il Barocco (Atti del V Convegno dell'Associazione Italiana di Studi Catalani &endash; Venezia, 24-27 marzo 1992), Pàdua, Programma, 1994 pp. 71-88.
10. (1992), «Batalla a ultrança per Joanot Martorell», A Sol Post. Estudis de Llengua i Literatura, 2, 1992, pp. 83-127.
11.Joan M. Perujo Melgar a l'article esmentat resumeix el que ha dit fins ara la crítica, per la qual cosa remetem al seu estudi (pp. 72-75) .
12. Rafael Alemany recull aquestes hipòtesis a «A propósito de la reutilización de dos fuentes en el Tirant lo Blanch», Revista de Filología Románica, 14, II, 1997, pp. 15-25.
13. Anton M. Espadaler, Una Reina per a Curial, Barcelona, Quaderns Crema, 1984, «Assaig,», pàg. 163.Tenir present també Lola Badia, «Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes: Ramon Muntaner», dins Tradició i modernitat als segles XIV i XV. Estudis de cultura literària i lectures d'Ausiàs March, València-Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993, pp. 19-38. Per a la presència del model historiogràfic en el Tirant és bàsic el llibre de P. Limorti i Payà, Tirant lo Blanc i la historiografia catalana medieval, Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Institut de Cultura "Juan Gil-Albert".Diputació d'Alacant, Alacant, 1999.
14. En parla a La coherència estructural del «Tirant lo Blanch», Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, (Diputació d'Alacant)-Generalitat Valenciana, Conselleria d'Educació i Ciència, 1995, «Textos Universitaris», pp. 187-190.
15. Anton M. Espadaler, «Les modalitats literàries al Tirant lo Blanc», Languedoc-Roussillon-Catalogne. État, nation, identité culturelle régionalle. Actes du Colloque (20-22 mars 1997). Eds. Christian Camps i Carlos Heusch, Montpellier, Université Paul Valéry, 1999, pp. 71-84.
16. En aquest sentit és interessant el que diu ESPADALER, Anton M. (1990): «El Tirant i la llibertat», Circulart, 21, pàgs. 12-13.
17. Per al món de la predicació a la novel·la tenir present Xavier RENEDO, «De libidinosa amor los efectes», L'Avenç, 123, 1989, pp. 18-23 i «"Quin mal és lo besar?" (Literatura i moral al voltant de la quarta línia de l'amor», Caplletra, 13, 1992, pp. 99-115.
18. Martí de Riquer (Aproximació al Tirant lo Blanc, Barcelona,Quaderns Crema, 1990, pp. 302-306) el compara amb el text original de Mandeville . Cal tenir present també el seu article «El voyage de sir John Mandeville en català», Miscel·lània d'homenatge a E. Moreu-Rey, III, Montserrat, 1988, pp. 151-162, on l'autor creu que aquest plagi, responsabilitat de Martí Joan de Galba, és el resultat de la consulta de la traducció catalana del text de Mandeville, no de l'original francès.
19. Op. Cit..
20. Libros españoles de viajes medievales (selección), Madrid, Taurus, 1986, p. 25
21. «Tópicos espaciales en los libros de caballerías», Symbolae Pisanae. Studi in onore di Guido Mancini a cura de Blanca Periñán i Francesco Guazzelli, Giardini Editori, Pisa, vol. II, pp. 365-383. Assenyala l'autor que «los aspectos maravillosos del relato caballeresco, de un modo u otro, tienen que ver con las islas. Una alternativa mágica a la isla es la cueva [...] En el Tirante la acción se desarrolla en algunas islas conocidas, como Rodas o Sicilia, donde no hay rastro de elemento mágico. Sólo la isla de Lango, adonde arriba náufrago Espercius el embajador de Tirante, hospeda un personaje maravilloso: un dragón que vive en una cueva y que no es sino la hija de Hipócrates encantada.», p. 376.
22. «Una presentación del Tirant lo Blanch», Revista de Filología Románica, 9, pp. 161-166.
23. Ángel Gómez Moreno, España y la italia de los humanistas (capítol XX: «Nuevos y viejos libros de viajes»), Madrid, ed. Gredos, 1994, pp. 315-331.
24. César Domínguez, «E contauan una grand maravilla. Lo maravilloso y sus fórmulas retóricas en los relatos de viajes medievales», Scriptura, 13, 1997, pp. 179-191. Paul Barrett, «Poemas hagiográficos españoles y el contexto europeo», Caballeros, monjas y maestros en la Edad Media. Actas de las V Jornadas Medievales, eds. L. Von de Walde, C. Company i A. González, México, Universidad Nacional Autónoma de México, 1995, pp. 169-181. Josep Romeu (ed.), Teatre hagiogràfic, Barcelona, Barcino, 3 vols., 1957, "Els Nostres Clàssics", especialment la "Consueta de Sant Jordi cavaller" i la "Passió de sant Jordi".
25. Saverio Panunzio (Bestiaris, Barcelona, Barcino, 1963, "Els Nostres Clàssics", 2 vols.) defineix els bestiaris com «obres de finalitat didàctico-moral» que «presenten «dos caràcters distints: un de científic, pel qual han estat directament considerats com a […] enciclopèdies d'història natural […] i un d'al·legòric, perquè en llur moralització són presentats els vicis, les virtuts i la condició espiritual […] de l'home», (I, p. 7).
26. «Viatge per la Mediterrània fantàstica», dins El món imaginari i el món meravellós a l'Edat Mitjana, Jean Claude Schmitt et al., Barcelona, Fundació la Caixa de Pensions, 1986.
27. Ignacio Malaxecheverría, Bestiario Medieval, Madrid editorial Siruela, pp. 210-211.
28. Remetem als estudis de Llúcia Martín (1996), La tradició animalística en la literatura catalana medieval, Alacant, Generalitat Valenciana-Institut de Cultura Juan Gil-Albert i (1993) «Una aproximació a l'anàlisi de les comparacions extretes dels bestiaris en els poetes del XIV i XV catalans», eds. Rafael Alemany, Antoni Ferrando i Lluís B. Meseguer, Actes del Novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant-Elx 9-14 de setembre de 1991), 1, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 245-256. Per la seva banda, Saverio Panunzio (Op. Cit., pàg. 17) destaca les obres de Francesc Eiximenis, els sermons de Sant Vicent Ferrer o les poesies d'Ausiàs March. Apunta, però, que moltes d'aquestes referències poden procedir de llegendaris. En aquest sentit és significatiu que en el Llegendari Català editat per Bulbena i Tussell aparegui la «Mirable aventura del cavaller Spercius treta del quart libre de Tirant lo Blanch compost en lo XVen segle», juntament amb altres versions de la llegenda del drac a Catalunya . Tenir present també Martí de Riquer, Llegendes històriques catalanes, Barcelona, Quaderns Crema, 2000.
29.Alan Deyermond, «Las imágenes del bestiario en la poesía de Joan Rois de Corella», Homenaje al profesor José Fradejas Lebrero,1 vol., eds. J. Romera Castillo, a. Freire López i A. Lorente Medina, Madrid, UNED, 1993.
30.El drac en la cultura medieval, ed. Victòria Cirlot, Barcelona, Fundació la Caixa de Pensions, 1987.
31.Pel que fa a l'ús que el discurs eclesiàstic fa de la figura del drac remetem a l'estudi de Jacques Le Goff, «Cultura eclesiástica y cultura folklórica en la Edad Media: San Marcelo de Paris y el dragon», Tiempo, trabajo y cultura en el Occidente Medieval. 18 ensanyos. Traducció de Mauro Armiño, Madrid, Taurus, 1983, pp. 223-288.
32. Juan Eslava Galán («Los mitos del dragón», Literatura y fantasía en la Edad Media, ed. Juan Paredes, Granada, 1989, pp. 217-227) assenyala que a nivell culte el drac com a just adversari del cavaller és un recurs força utilitzat, posant com a exemples el Libro de Alexandre i l'aventura del cavaller Espèrcius del Tirant, la qual considera com una «divertida y curiosa versión del cuento de la bella durmiente», p. 224.
33. Albert Hauf, («Seducció i anti-seducció: d'Ovidi a l'Heptameron, passant pel Tirant lo Blanc». El arte de la seducción en el mundo románico medieval y renacentista. Ed. Elena Real Ramos, Universitat de València, Dep. Filologia Francesa i Italiana, València, 1995, pp. 119-144)
34. Julio Caro Baroja, Las brujas y su mundo, Madrid, Alianza, 1988.
35. Pel que fa al sentit del simbolisme dona-drac en aquest episodi Joan M. Perujo («'illa de Lango....», p. 79) indica que « És evident que el drac, la serp, ha simbolitzat des de temps immemorials la temptació i el pecat, la figura del mal estretament relacionada amb la de la dona. Si lliguem aquest element amb el fet que siga la donzella-drac qui prenga la iniciativa del bes[...] se'ns imposa relacionar l'aventura del cavaller Espèrcius i la donzella del Lango amb l'aventura de Tirant a terres africanes i la seua relació amb la reina Maragdina (que també pren la iniciativa amorosa)».
36. Op. Cit.
37. Op. Cit.
38. Vicent Ferrer parlà en dues ocasions sobre sant Jordi, un 23 d'abril d'inicis del segle XV (ed. Gret Schib, Barcino, 1988, VI, 77-82) i el 25 d'abril de 1413, a València (ed. M. Sanchis Guarner, València, Albatros, 1973.).
39. «Vicent Ferrer i el sermó del dia de sant Jordi. Tècnica i fonts». Actes del VIIè Col·loqui d'Estudis Catalans a Nord-Amèrica (Berkeley, 1993), eds. August Bover, Jaume Martí-Olivella i Mary Ann Newman, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996, pp. 275-285.
40. Lola Badia, «El Tirant en la tardor medieval catalana», Actes del Symposion Tirant lo Blanc, Barcelona, Quaderns Crema, 1993, p. 58.
41. Seguim el sermó pronunciat el vint-i-cinc d'abril de 1413 a València i publicat dins Sermons de Quaresma... vol. II, pp. 188-194.