Joan Perujo és membre del grup d'estudiosos que des de l'Universitat d'Alacant, han dedicant part de les seues investigacions al Tirant lo Blanc (els altres són Rafael Alemany, Paül Limorti, Maria Jesús Rubiera y Vicent Martines). El seu llibre parteix d'una memòria de llicenciatura, degudament adaptada, amb l'objecte d'analitzar els elements articuladors de l'arquitectura d'una novel.la extensa, farcida d'elements molt diversos, a vegades aparentment desarticulats, i de materials molt heterogenis. La voluntat de Perujo és allunyar-se d'impressions subjectives -"defugir perilloses divagacions de l'imaginari" (16)-, quan és el moment de decidir sobre la coherència de l'obra; per això, es forneix dels models d'anàlisi estructuralista i semiològic del relat (Propp, Greimas, Barthes, Bremond...). La conclusió bàsica que n'obté és que el discurs de la novel.la es pot explicar, des del seu si intrínsec, com a discurs coherent estructural, ideològica i conceptualment. L'aplicació d'aquest mètode estructuralista, que ocupa el primer i més llarg capítol del llibre, és minuciosa. S'analitzen morfosintàcticament, a partir d'una divisió primera en quatre parts de l'obra, les funcions distribucionals (nuclis o funcions cardinals, i catàlisis), i les funcions integradores (informacions i indicis), per seqüències combinades segons relacions de continuïtat, enclavament o enllaç. Per exemple, les catàlisis de la quarta part són vint i nou, però hi ha alguna especialment complexa, com ara la 9, que correspón a les festes als ambaixadors del soldà (caps. 189-207), i requereix una sèrie de subdivisions (pp. 180-85). El mètode ja havia estat utilitzat per Beltran (1993), però té raó l'autor quan comenta que el treball de Beltran té "un abast massa general i algunes mancances" (p. 28) [un dels ressenyistes ha de reconèixer, quinze anys després, que moltes mancances]. De fet, els editors li van "recomanar" a Beltran (imperatiu editorial) llevar uns esquemes seqüencials semblants als que ofereix Perujo (molt menys elaborats, però), que originalment hi eren, i que, si d'una banda fan tal vegada massa explícita la "jerga" d'anàlisi, són prou aclaridors.
El segon capítol sintetitza alguns dels recursos narratius utilitzats que sustenten l'estructura de l'obra: recapitulacions, anticipacions i anuncis, paral.lelismes i contraposicions, i entrellaçaments. El tercer, proporciona les incoherències del relat, que són poques (nou), tot comptant l'extensió de l'obra i que l'autor relaciona encertadament amb les incoherències del Quijote. El quart capítol, després del dos de parèntesi anteriors, es dedica a "la coherència estructural i la qüestió de l'autoria". Les conclusions són avançades des de la introducció: "el que hi ha no és una obra de Martorell i una altra de Galba, sinó un text únic" (16). I ratificades en les conclusions, on la pregunta següent és retórica: "?Podem continuar negant, a partir de l'anàlisi de l'estructura, que el projecte global del Tirant lo Blanch, des de l'inici de l'obra fins al final, no té el grau de cohesió suficient com per a atribuir-lo a un sol autor?" (289). El punt difícil és derivar d'una coherència estructural una coherència conceptual i ideològica: "la tesi de l'obra depen en gran mesura de l'estructura prevista d'antuvi per l'autor en funció d'un adoctrinament concret" (266). Perquè, com diu N. Frye, l'obra de ficció, entregada a si mateixa, és la més coherent..., i també moltes voltes la més convencionalitzada.
El Tirant és un text estructuralment silenciós en el sentit semiològic del terme, és a dir, un text perfectament organitzat, mancat d'entropies i d'elements estranys" (268).
Un anàlisi com el de Perujo fa falta cada tant de temps al Tirant. Ens reconcilia amb la congruència del text, amb la virtualitat d'abastar-lo com a una sola peça, complexa però unitària, fruit d'una empressa creativa personal. Com l'autor comenta, "les conclusions que hi proposem no volen ser, ni de bon tros, la clau que obri tots els panys" (16). És veritat que els més fructífers treballs actuals s'inclinen pel descobriment de fonts clàssiques i postclàssiques de l'obra (Annicchiarico, Badia, Cingolani, Hauf, Martínez o Pujol) i que es aquesta la tasca més urgent. Tanmateix, entre el treball rigorosament positivista de localització de fonts i el treball d'interpretació de passatges o de l'obra sencera, hi ha unes possibilitats d'objectivació de tota la novel.la, o parts de la mateixa, que donen les eines de la semiologia.
La Bibliografia està molt ben seleccionada i utilitzada. L'enquadernació, tipografia, portada... són acuradíssimes, i fan un resultat primorós. No s'adverteixen errades. És tracta, doncs, d'un treball sòlid, molt mesurat i madur, amb objectius relativament humils, però clars i ben encalçats, i amb resultats fonamentals per al coneixement del Tirant.

Rafael Beltran i Josep Izquierdo
(Universitat de València)