UN TIRANT CASTELLÀ I ALTRES LLIBRES DE CAVALLERIES

A LA BIBLIOTECA VALENCIANA DE PERE ANDREU SART (1512)

 

Susana Camps Perarnau

 

 

Al llarg dels seus estudis sobre el llibre i l’edició, Philippe Berger1 retrata el panorama cultural de la València de finals del segle XV i primera meitat del XVI, quan els testaments tot just comencen a incorporar referències als llibres i, en cas que ho facin, els inscriuen de manera imprecisa o només descriptiva de l’aspecte formal extern. En aquest sentit, Berger revisa 1.849 inventaris post mortem valencians datats entre 1490 i 1560 i estableix dades molt interessants sobre la tinença de llibres, que expressa en forma de percentatges orientatius sobre índex generals de lectura, lectura per sexes, categoria social o professional dels lectors, evolució de l’adquisició de llibres al llarg del temps, etc. Quan fa la lectura temàtica d’aquests inventaris, Berger indica en total ha localitzat 32 títols diferents de contingut cavalleresc.2

El rastre dels llibres de cavalleries és difícil de seguir a la València dels segles XV i XVI, especialment entre les classes modestes, que no disposaven de prou diners com per adquirir-los i havien de recórrer a la lectura col·lectiva o el préstec. Un exemple excepcional és el dels “quatre libres de cavalleries” que deixa un comerciant de betes i fils a la seva dona l’any 1557.3 Però paradoxalment, tampoc les biblioteques dels nobles superen la mitjana d’un llibre de cavalleries per noble. Entre els valencians cultes, lectors de llatí, Berger només localitza cinc propietaris: tres notaris i dos sacerdots, i això el fa concloure que “sans le moindre doute, les romans de chevalerie étaient absents des bibliothèques des détenteurs du savoir”.4

El retrat robot dels posseïdors de llibres de cavalleries a la València de la primera meitat del segle XVI seria el d’un lector amb un cert poder econòmic (les edicions no eren a l’abast de les capes socials més modestes) i amb un determinat nivell cultural (no interessaven tant al públic culte, que coneixia bé el llatí).5

Els títols que recull Philippe Berger a Libro y lectura són els següents: Amadís de Gaula, Lo Arderich, Historia de Carlo Magno, Lo Cavaller de la Crus, Lo Cavaller de la Fortuna, El Espejo de caballería, Esplandián, Flor de caballería, Florisando, Florisel de Niquea, Don Gaiferos, Libre del Infant don Pedro, Don Jungano, Lançalot, Magalona, Oliveros de Castilla, Palmerín de Oliva, El conde Partinuples, Lo sanct Grial, Tirant lo Blanch, La Trapesonda, Tristán de Leonís, Valerián de Ungría, i remarca que “Las más apreciadas parecen haber sido Amadís de Gaula y Tirant lo Blanch”.6 Precisament, de tots és el Tirant el que apareix més regularment en inventaris d’entre 1490 i 1530: dos comerciants i una vídua de comerciant, un sabater, un notari i tres nobles.

 

El Tirante el Blanco castellà en una biblioteca valenciana

 

Particularment interessant és la menció d’un Tirante el Blanco de 1511 a València, l’any 1512. El Tirante el Blanco de 1511 no figura a cap de les biblioteques castellanes del segle XVI que s’han estudiat fins ara,8 i en canvi, aquí es localitza a València, on la implantació de l’obra original catalana havia de ser encara gran. Philippe Berger indica l’any de l’inventari, 1512, i el nom del cavaller difunt, Pere Andreu Sart.9

A continuació transcrivim la part del document original que fa referència a la biblioteca de Pere Andreu Sart, de la qual l’Arxiu del Regne de València ens va facilitar amablement una còpia. Com és habitual, l’inici del llarg document és en llatí, mentre que l’inventari es redacta en català. Només n’exposarem el que ens interessa aquí, és a dir, la part corresponent a la biblioteca del noble.

Després de precisar una sèrie d’objectes del menjador de la casa (vuit canelobres de llautó, ganivets, forquetes, dues cadires, una llàntia de bronze, un espill vell...), l’inventari se centra en els mobles i els llibres:

 

(...) una caixa gran de noguer o roure de Flandes bona ab un pany gran de dues tancadures dins lo qual foren atrobades les coses seguens.

Et primo tres cuyros de estudi usats

Item dues caretes o maxqueres gentils

Item hun libra gran de forma maior de emprenta nou intitulat lo retable de la vita de xpo en castella

Item altre libre de enprenta de forma major intitulat lo esforçat Florisando en castella nou

Item altra libre de forma maior denprenta nou intitulat tirant en castella

Item altre libre intitulat garino mesquino de forma maior de enprenta

Item altre libre de forma maior de enprenta intitulat nobiliario ordenado y ferrando de mexia

Item altre libre intitulat la coronica del Rey don rodrigo de enprenta de forma maior intitulat [flosfatoy?] 

Item altra libre de enprenta de forma maior intitulat libre de sorts

Item altre libre de enprenta de forma maior gros de la conquesta de ultramar ab cubertes de pergami

Item altre libre de enprenta de forma maior intitulat vitas patrum ab cubertes de pergami

Item altre libre de enprenta de forma maior intitulat Splandian ab cubertes de pergami

Item altre libre de enprenta de forma maior intitulat Marco paulo ab cubertes de pergami

Item altre libre appelat la Coronica de Arago de enprenta de forma maior ab cubertes de pergami

Item altra que son les Consoles de Seneca denprenta de forma maior ab cubertes de pergami

Item altre libre intitulat los comentarios de cayo Julio cesar denprenta de forma maior ab cubertes de pergami

Item altre libre appellat amadis de gaula denprenta de forma maior ab cubertes de pergami

Item altre libre intitulat la coronica troyana denprenta de forma maior ab cubertes de pergami

Item un cancioner denprenta de forma maior nou ab cubertes de fusta

Item un libre de emprenta de forma obiqua de seguimien de la cosa publica ab cubertes de pergami

Item dues hores de la setmana sancta denprenta ab cubertes de pergami

Item hun libre de forma maior ab cubertes de pergami intitulat libre dels censats del magnifich mossen Pere andreu Sart donzell (...)

 

A continuació prossegueix l’enumeració de documents sobre transaccions i propietats familiars. Hi consten micer Andreu Sart doctor i el Reverent mossen Pere Sart canonge de la Seu de Valencia. També es fa referència a la vil·la familiar de Morvedre.

 

Sobre la biblioteca de Pere Andreu Sart

 

De Pere Andreu Sart, domizelli defuncti, podem dir que va morir a finals de 1511 o durant el primer mes de 1512, que és quan es redacta el seu inventari post mortem. El mossen Pere Andreu Sart donzell10 deixa vídua i un hereter, Andreu Sart, probablement jove perquè se li designa com a tutor i administrador Gaspar Vidal. La biblioteca de 21 llibres que aquí a dalt es detalla era molt considerable atesa la mitjana de possessió de llibres i la categoria social que descriu Berger en aquesta mateixa època i territori. Tanmateix, el fet que tingués cinc llibres de cavalleries supera la mitjana d’un llibre de cavalleries per noble.

Víctor Infantes11 va establir quatre tipus diferents de biblioteques per a avaluar la importància de les que s’han conservat dels segles XVI i XVII, i la seva estructuració segueix essent vigent. Infantes divideix les biblioteques en pràctiques (d’utilitat bàsica i un total d’entre 10 i 15 volums), professionals (lligades a la professió del seu posseïdor i d’un total d’entre 10-15 fins a 50-60 títols), patrimonials (amb categoria de patrimoni o d’interès bibliòfil, al voltant de 300 títols) i tipus museu (exponent de riquesa: més de 300 volums). D’acord amb aquesta divisió orientativa, la biblioteca de Sart és de tipus professional pels 21 títols que incorpora, però per contra, no sembla obeir a cap propòsit de consulta professional sinó que delata el gust de Sart pels llibres d’entreteniment i aventures, la historiografia i una literatura espiritual popular.

Els cinc llibres de cavalleries són: Amadís de Gaula ([Sevilla] 1496, Saragossa 1508 o Sevilla 1511), Sergas de Esplandián (Sevilla 1510), Florisando (Salamanca 1510), Tirante (Valladolid 1511) i Guarino Mesquino (Sevilla 1512). Els tres primers formen part d’una mateixa saga, la de l’Amadís. Indiquem entre parèntesi la data de la primera edició coneguda de cada obra per tal de posar en evidència que Pere Andreu Sart havia d’estar molt al dia per reunir tants llibres d’aquesta matèria en una dada tan primerenca. Tanmateix, havia de disposar de prou diners com per fer-ne una compra potser conjunta, atès que tots eren acabats de sortir de l’impremta i de luxe (l’inventari especifica que eren de format major, nous i amb cobertes de pergamí).

El mateix caràcter luxós es pot fer extensiu a tota la biblioteca: de 21 llibres esmentats, 18 són en format major o foli; 10 tenen, a més, cobertes en pergamí, i el Cancioner les té de fusta. Només els dos llibres d’hores de Setmana Santa i el de seguiment de la cosa pública són de format menor, com escau al seu contingut i al costum tipogràfic de l’època,12 però igualment són llibres d’impremta i amb cobertes de pergamí que els enriqueixen. L’únic que no està definit com llibre d’impremta és el llibre de censats del propi Pere Andreu Sart.

Crida l’atenció, sobre tot, la contemporaneïtat dels volums. Hem intentat localitzar les primeres impressions dels llibres que posseïa Pere Andreu Sart, tot i que com és habitual, aquest inventari no descriu de manera completa ni uniforme els llibres i, per exemple, puntualitza aleatòriament si són llibres en castellà o no. Per tant, només podem aportar algunes dades orientatives:

 

Sobre la família de Pere Andreu Sart

 

Les dades que hem pogut reunir sobre la família Sart demostren que gaudia d’una posició benestant i que els seus membres ocupaven càrrecs jurídics i eclesiàstics des del segle XV, però en canvi, no ens ha estat possible trobar rastres genealògics ni heràldics d’aquesta família.

És probable que el cognom procedeixi en realitat del gentilici, atès que als escrits valencians medievals els sards de Sardenya s’escrivien sarts i que, com ha estudiat Marzal Palacios,13 a partir de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó i les guerres de Martí l’Humà van arribar a València molts esclaus sards, com també molts comerciants sards que traslladaven esclaus sarraïns. L’origen és, doncs, incert, però no ho és tant l’evolució de la família en terres valencianes al llarg del segle XV.

Un primer Sart de qui tenim constància és el lloctinent de la vil·la de Dènia: el bayle general li envia una carta el 22 de març de 1426 perquè permeti carregar la nau a Antoni de Alagón i a Cristòfol Spídoli (mercader alemany que negocia a València) per anar després cap a Flandes.14

Més endavant, un Joan Sart notari apareix com a beneficiari de les lliures degudes a Tomàs Pujades i a altres nobles valencians arran de les lletres de canvi emeses a Nàpols sobre València ja cap al 1444.15 Els notaris eren considerats burgesia d’ofici i tenien reconeixement foral des de Jaume I. També trobem una referència a Johan Sart, potser el mateix, en el cens de 1510 en l’apartat per parròquies, però aquí indica que ell és mort i que és sa muller la que haurà de pagar x sous per contribuir a les campanyes militars de Ferran II al nord d’Àfrica.16

Un canonge Pere Sart que apareix en estudis dedicats a la relació de Ferran el Catòlic amb Sardenya.17 Podria ser el canonge a qui es refereix el document del cavaller Pere Andreu Sart.

El membre de la família de qui hem pogut trobar més referències és Andreu Sart, que rep una paga de CLXVI sous VIII el mes de març de 1487 segons consta al Manual de Consells de Gandia,18 i també apareix al Consell General de 1491 (micer Sart fa una proposta que obté 68 vots).19 Amb data aproximada de 1492, consta com a beneficiari de la venda atorgada per Baltasar Centelles i Maria de Vilaragut a Cervelló (localitat d’Anna, a Valencia) i Morvedre (Sagunt).20

El vincle dels Sart amb la vil·la de Morvedre pot explicar que la biblioteca de Pere Andreu Sart sigui formada majoritàriament per llibres en castellà. A banda que aquesta fos la llengua en què circulaven els llibres de cavalleries i altres títols del gust del cavaller, cal recordar que, segons Guinot Rodríguez, l’entrada d’aragonesos a València durant els primers anys de la conquesta situava els repobladors en un percentatge aproximat del 30% de la població, percentatge que s’incrementava fins al 40% de Camp de Morvedre en avall. Per tant, les possessions familiars dels Sart (el castell de Sagunt adquirit per Andreu Sart, a Morvedre) es troben immerses en un entorn lingüístic divers.21 Tot i que Pere Andreu Sart mor a la seva casa de València ciutat, on està vinculat per arrels familiars, és possible que tingués contactes culturals i bibliòfils propers a Castella i Aragó, d’on procedirien algunes de les edicions que hem comentat a dalt.

L’Andreu Sart de Morvedre també tenia que veure amb els estudis universitaris valencians. A la reunió del Consell General de la Universitat de València del 13 de maig del 1502 es va regular la concessió de títols i es va disposar quin seria el pagament i quins els membres dels tribunals de cada especialització. Andreu Sart entra a formar part dels tribunals universitaris. Es preveu que:

 

lo quis adoctorarà en leys y cànones haia de pagar quinze lliures per cascun títol moneda reals de Valencia, barrets y guants als que entrevendran en lo examen. E les quals persones qui han de entrevenir en lo dit examen són les següents:

Primo elegexen par consaller del dit Studi General lo reverent mestre Jaume Conill (...)

Item micer Andreu Sart, doctor en cascun dret, advocat de la dita ciutat.22

 

El parentesc entre aquest micer Andreu Sart advocat i el nostre Pere Andreu Sart sembla que ha de ser d’oncle i nebot, perquè al cens de 1510 s’indica que mossèn Sart, nebot de micer Sart ha de contribuir amb VI liures I sou IIII a les campanyes de Ferran II al nord d’Àfrica.23 

Finalment, també hem trobat referències d’un Miquel Àngel Sart advocat a la València de principis del segle XVI. És el “jurisperito de Valencia” que dóna fe que el notari que ha fet el nomenament de procuradors d’Angela Tolza y de Moncada, vídua de Gascondo de Moncada i senyora de la baronia de Beniargo, el 8 de desembre de 1535 a la Col·legiata de Santa Maria la Major de Calataiud de Saragossa, és realment notari de Valencia.24

 

Resum

            L’estudi de les biblioteques del segle XVI revela els gustos lectors, els interessos professionals i el poder econòmic dels seus posseïdors, però també l’aparició de determinades obres en un lloc o un moment inesperat. La localització d’un Tirante el Blanco (1511) a València el 1512, juntament amb d’altres llibres de cavalleries, aporta un nou testimoni d’una edició estranyament extingida.

 

Paraules clau: Biblioteques s. XVI, Tirante el Blanco, Tirant lo Blanc, lectura.

 

Abstract

 

            The study of the 16th Century libraries reveals the reading tastes, professional interests and economic power of their owners, and it also allows to locate some works in an unexpected place or a moment. The find of a Tirante el Blanco (1511) in Valencia in 1512, close to other books of knight-errantly tales, contributes a new testimony of a strangely extinguished edition.

 

Key Words: 16th Century Libraries, Tirante el Blanco, Tirant lo Blanc, Reading.

 

 

 


1 Berger, Philippe, Libro y lectura en la Valencia del Renacimiento, València, Alfons el Magnànim, 1987; “La evolución de la producción editorial española entre 1501 y 1520”, a El libro antiguo español I. Salamanca, Universidad, 1988, pp. 63-72; “Las bibliotecas nobiliarias de la parroquia de San Andrés de Valencia (1477-1557)”, Bulletin Hispanique, 97 (1995), pp. 375-383; “Las lecturas de las capas modestas en la Valencia renacentista”, Bulletin Hispanique, 99 (1997), pp. 161-170; y “Las lecturas femeninas en la Valencia del Renacimiento”, Bulletin Hispanique, 100 (1998), pp. 383-399.

2 Berger, Philippe, “À propos des romans de chevalerie à Valence”, Bulletin Hispanique, 92 (1990), pp. 83-99.

3 Berger, Libro y lectura..., vol. II, p. 385.

4 Berger, À propos des romans...”, p. 97.

5 Berger, “À propos des romans...”, p. 98.

6 Libro y lectura..., p. 386, nota 66.

8 Sánchez Cantón, F. J., La biblioteca del marqués del Cenete: iniciada por el Cardenal Mendoza (1470-1523), Madrid, CSIC, 1942; Ladero Quesada, Miguel Ángel i Quintanilla Raso, María Concepción, “Bibliotecas de la alta nobleza castellana en el siglo XV”, a Livre et lecture en Espagne et en France sous l’Ancienne Régime, París, Editions A.D.P.F., 1981, pp. 47-62; Benassar, Bartolomé, Valladolid en el Siglo de Oro. Una ciudad de Castilla y su entorno agrario en el siglo XVI, Valladolid, Fundación Municipal de Cultura del Ayuntamiento de Valladolid, 1983; Rojo Vega, Anastasio, Ciencia y cultura en Valladolid. Estudio de las bibliotecas privadas de los siglos XVI y XVII, Valladolid, Universidad, 1985; Hernández González, Mª Isabel, “Suma de inventarios de bibliotecas del siglo XV (1501-1560)”, a Coleccionismo y bibliotecas (siglos XVI-XVII). El libro antiguo español vol. IV, Salamanca, Universidad de Salamanca, 1998, pp. 375-445; Cátedra, Pedro, Nobleza y lectura en tiempos de Felipe II: la biblioteca de Alonso Osorio, Marqués de Astorga, Valladolid, Consejería de Educación y Cultura, 2002; Vaquero, Mercedes, Cultura nobiliaria y biblioteca de Fernán Pérez de Gusmán, Ciudad Real, Oretania Ediciones, 2003; Rojo Vega, Anastasio, Bibliotecas y lecturas de mujeres. Siglo XVI, Salamanca, Instituto de Historia del Libro y de la Lectura, 2004.

9 A.R.V. Protocols de Jerònim Vallmayor,  sig. 2267, 30 de gener de 1512.

 

10 Recordem que donzell era un membre inferior de l’estament militar. Eren donzells els fills de cavallers que no havien rebut les armes, però podien arribar així a la vellesa (tot i que als Usatges els obligaven a armar-se abans dels trenta anys). No era una casta tancada sinó que hi accedien ciutadans i homes lliures fets cavallers per la gràcia reial, i s’atorgava en reconeixement a fets militars o préstecs econòmics al monarca. El seu tractament era de mossen o de magnífic mossen, com queda reflectit en aquest inventari.

11 Infantes, Víctor, “Las ausencias en los inventarios de libros y de bibliotecas”, Bulletin Hispanique , 99 (1997), pp. 281-292.

12 Martín Abad, Julián. Los primeros tiempos de la imprenta en España. Madrid: Ediciones del Laberinto, 2003, p. 119 i ss.

13 Marzal Palacios, Francisco Javier, La esclavitud en Valencia durante la Baja Edad Media (1375-1425), València: Publicacions de la Universitat de València, 2006. “La ciudad de Valencia constituía para muchos sardos, para mucha gente que por un motivo u otro se encontraba en la isla, un mercado de referencia donde colocar sus esclavos sarracenos, esclavos cuya trayectoria no nos resulta nada difícil de imaginar: captura en el mar o en tierra, conducción hasta Cerdeña, venta a algún particular y posterior viaje hasta Valencia para su venta. Contamos con diferentes ejemplos de ventas de esclavos sarracenos por parte de sardos.” (p. 308). Altres estudis sobre l’entrada de sards a València: Madurell Marimon, Josep Maria, “Venda d’esclaus sards de guerra a Barcelona en 1374”, al IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Madrid, 1959, pp. 285-289; Martínez Ferrando, Jesús Ernest, “El exceso de población sarda en Menorca a fines del siglo XIV”, al IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, Madrid, 1959, pp. 319-329.

14 Letra del Bayle General a su Lugarteniente en la Villa de Denia. A.R.V. Fondo de la Baylia General. Letres y privilegios 66. Valencia, 22-3-1426.

15 Igual Luis, David, “Entre Valencia y Nápoles. Banca y hombres de negocios desde el reinado de Alfonso el Magnánimo”, En la España Medieval, 24 (2001), pp. 103-143.

16 Valldecabres Rodrigo, Rafael, El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les Corts de Montsó, València, Publicacions de la Universitat de València, 2002. [En línia:] <http://cens1510.galeon.com/> (Consulta: 5 novembre 2007).

17 De la Torre, Antonio, Documentos sobre las relaciones internacionales de los Reyes Católicos, Madrid, CSIC, 1966, pp. 239-40 i 419.

18 Olaso Sendra, Vicent, El Manual de Consells de Gandia a la fi del segle XV, València, Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 265.

19 Felipo Orts, Amparo, Autoritarismo monárquico y reacción municipal: la oligarquía urbana,  València, Ajuntament de València, 2004, p. 118.

20 Venta otorgada por Baltasar Centelles y María de Vilaragut a favor de Andrés Sart. AHN, Sección Nobleza, Archivo de los duques de Fernán Núñez, C. 258, D.6. Morvedre havia estat venuda per Joan I amb carta de gràcia al cavaller Bonafonat de Sant Feliu, alcalde i batlle del castell i vil·la de Morvedre, senyor de Baselga i Estivella, el 1392; és destacada l’església de Santa Maria, d’estil gòtic gival valencià, iniciada el 1334 sobre les restes de l’antiga mesquita de Morvedre i ampliada fins al segle XVII.

21 Guinot i Rodríguez, Enric, Els fundadors del Regne de València: repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, València, Tres i Quatre, 1999, pp. 259-260.

22 Felipo Orts, Amparo i Miralles Vives, Francisca, Colación de grados en la Universidad Valenciana Foral, València, Publicacions de la Universitat de València, 2002, p. 16. També consta la participació d’Andreu Sart a la universitat a Saitabi, 39-42, 1953, pp. 190, 199.

23 Op. cit. L'original es troba a l'Arxiu del Regne de València, secció Cancelleria Reial, 514 bis. La informació està classificada per oficis i la gent comuna per parròquies. S'indica la tasa assignada a cadascú segons la seva riquesa. Micer és tractament de jurista.

24 A.H.N., Colegiata de Santa María la Mayor de Calatayud (Zaragoza), Clero-Secular Regular, CAR. 3651, nº 12.