Dos dels valors fonamentals de l'Aproximació de Riquer són: la caiguda definitiva de les galeres de Martí Joan de Galba, i el reconeixement de Martí de Riquer com al més profund i gran investigador de l'obra de Joanot Martorell. ¿Quants estudiosos després de Riquer s'han limitat a exposar allò que havia estat descobert per ell? ¿Quants han utilitzat aparentment nou aparell crític per tal d'acabar dient allò ja dit per ell amb la més didàctica de les claredats?

L'Aproximació és en aquests moments la summa tirantiana (no cal dir que és força modest parlar de només aproximació): es podrà parlar en el futur dels estudis tirantians d'allò que hom va escriure sobre el Tirant fins a 1990, cinc-cents anys després de la primera edició de l'obra, i que bàsicament entra dins l'Aproximació, i d'allò que s'escriurà després..., i que podrà ser escrit gràcies a l'Aproximació, i a tot un món i una vida d'estima per la literatura que hi ha darrere. És cert que l'obra compta amb un obvi desavantatge per als tirantians que hem deprés a interpretar la novel.la a través les pàgines de la Història de la literatura catalana. Serà, tanmateix, gran avantatge per aquells que s'enfronten per primera vegada amb l'obra: inclou tota la informació ja donada en la HLC, més moltes notes noves, però la novetat de les quals resulta difícil d'esbrinar. El capítol I, "Cavallers errants i senyors bregosos", coincideix fil per randa amb part del capítol sobre "Novel.la cavalleresca i vida cavalleresca", que s'inclou en la HLC (2ª ed., 1980, pp. 580-600). El capítol II, "Biografia cavalleresca", amplia les dues pàgines de la HLC (pp. 578-79), tot centrant-se en els casos de les biografies novel.lades de Boucicaut i Pero Niño, elVictorial, i dona peu a futurs estudis en la línia de les interrelacións història-ficció. En la nostra opinió, la relació entre esquema biogràfic històric i novel.lesc sembla fonamental per tal d'entendre la creació d'una "biografia" de ficció com és Tirant (v. A. Taylor, "The Biographical Pattern in Tradicional Narrative", Journal of the Folklore Institute, 1, 1964, pp. 114-29). Aquesta "comunió" esquemàtica entre història i novel.la es remuntaria a figures històriques, però també literàries, com les del mariscal Guillem (popularitzat per Duby) i Sant Lluís (v. J. Le Goff, "The Whys and Ways of Writing a Biography: the Case of Saint Louis", Exemplaria, I, 1989, pp. 207-25), i continuaria amb altres més modernes, com ara les del Príncep Negre, Bouciaut, Pero Niño, etc. J. E. Ruiz Doménec, autor d'una biografia sobre l'històric Boucicaut (Bouciaut, gobernador de Génova: biografía de un caballero errante, Gènova, Civico Istituto Colombiano, 1989), va plantejar, a la seua ponència presentada al Symposion de Barcelona, la relació de la cavalleria històrica dels segles XIV i XV amb els ideals de la cavalleria fictícia. Però no estem davant transmissions "ideals", sinó que comptem amb influències textuals, d'obra històrica a obra històrica. En altres moment nosaltres hem tractat de demostrar que l'autor del Victorial, la biografia de Pero Niño, conegué la biografia de Boucicaut, i que fins a cert punt l'hagué d'inspirar. I Boucicaut apareix -recordem- al Curial e Güelfa com a personatge de ficció. No seria gens estrany, doncs, que Martorell hagués conegut també la biografia de Boucicaut i, per què no, el Victorial. Fet i fet, A. Espadaler (Una reina per a Curial, Barcelona, Quaderns Crema, 1985, pp. 242-43), remarca les coincidències biografia històrica-ficció, quan diu que Pero Niño es comporta en ocasions amb menor lògica i amb temeritat impròpies de la estratègia militar que se li suposa, i que és més prudent de vegades el propi Tirant. Encara que és ben cert que Martorell tenia uns altres precedents literaris dins la història catalana, començant per Roger de Flor, donat que la predisposició a la novel.lització s'accentua quan l'expedició catalana a Orient exigeix la presència d'un heroi que centralitze la narració, com va assenyalar L. Badia ("Verdad y literatura en las crónicas medievales catalanas: Ramon Muntaner", Dispositio, X, 1985, pp. 29-44). De manera que la conclussió al voltant de la major importància i independència que Riquer dóna en l'Aproximació al tema de les biografies de cavallers, respecte de les "novel.les cavalleresques" (tractades en cap. III, sense diferències essencials respecte a la HLC), ofereix nous punts de partida per a l'estudiós de l'obra dins el context europeu, no ja sols cap a la història, sinó també cap a la narrativa de la història (estructura, motius folclòrics, perspectiva...).

El capítol IV es dedica a la biografia del cavaller Martorell. Riquer ha estat també sempre el millor coneixedor de la figura de l'autor. Els seus estudis personals es beneficiaren de les aportacions del pare Andreu Ivars i de les comunicacions, generosament reconegudes, de l'arxiver Lluís Cerveró. Després de Riquer, només R. B. Tate i F. Perles han aportat novetats a la biografia del cavaller. Tanmateix, dos estudiosos valencians, Jaume Chiner i Jesús Villalmanzo han promés l'escriptura d'una vertadera "nova biografia" de Joanot Martorell, basada en 628 documents (front als 50 fins ara coneguts). No coneguem, al moment de redacció d'aquesta ressenya, més que l'anticipació que es va donar a la revista El Temps (nov., 1991), però sembla que les seues troballes afectaran a punt essencials que es consideraven fixats com ara els que fan referència al lloc de naixement (València i no Gandia) i a la data del traspàs (1465 i no 1468); i relatives als seus avantpassats, al finançament dels seus viatges, al enganys a Alfons V, a la ruïna econòmica del cavaller, al legat del manuscrit del Tirant a Galba, etc. Hem d'esperar, doncs, la publicació acurada del treball documentat, i mentrestant parlar de la biografia "provisional" de Martorell.

Els capítols V-VIII són una lectura comentada de la novel.la -en termes generals, la ja publicada a la HLC-, amb la bibliografia actualitzada. Alguns apartats s'han ampliat amb nous comentaris o dades suplementàries: sobre l'orde de la Garrotera (pp. 114-20; v. també l'excurs III); l'entremés del rei Artús (pp. 150-56); els vots cavallerescos (pp. 156-59); la figura de Pedro Vázquez de Saavedra (pp. 171-77).

El capítol IX, "L'obra de J. Martorell", caldrà llegir-lo tenint present, sobre tot per a les dades, l'estudi que ens han promés Villalmanzo i Chiner. Hi trobem, a més, un capítol completament reelaborat sobre les fonts escrites del Tirant lo Blanc, al qual caldrà afegir, per ara, la presència del Lancelot en prosa al "Guillem de Varoic" (com diu L. Badia, a suggeriment d'A. Soler, en "El Tirant a la tardor medieval", Symposion "Tirant lo Blanc". 1990, en premsa), i els nous descobriments de manlleus corellians exposats per A. Hauf al IX Col.loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes d'Alacant (setembre, 1991).

El capítol X és dedicat a comentar els aspectes militars de la novel.la, amb una singular "aproximació" al tractament de la guerra en l'obra d'Eiximenis (pp. 204-09). El capítol X, "Novel.la de jocs, d'amor i d'alegria", amplia les pàgines corresponents de la HLC (pp. 685-88 i 712-16), tot incloent uns apunts sobre els dos estils, passades ja per la nova teoria de l'autoria única. Està encapçalat el capítol pel famós parlament del cap. 436 de Carmesina, que coneix carnalment Tirant, i li suplica que vaja amb cura quan "entre en lo castell". El mateix parlament ha servit de fil conductor al darrer article de Vargas Llosa sobre l'obra. És qüestió de deixar clar -com indicarem en l'estudi publicat a la Revista de Filología Española, LXX, 1990, pp. 91-117- que el que fa Carmesina no és altra cosa que copiar (¡un altre manlleu!) el monòleg dramàtic de Galathea quan és seduïda finalment per Pamphilus, en la més coneguda de les comèdies elegíaques medievals. Finalment, el capítol XII, sobre la difusió de la novel.la, recull les darreres aportacions al tema de diversos estudiosos. Esperem que el llibre d'A. Espadaler sobre els Cinc-cents anys de crítica incloga un punt -li hem comunicat de paraula-, que ens sembla força suggerent dins el tema de la difusió de l'obra (i ho serà especialment per als anglo-catalanòfils): el coneixement que tingué Sir Walter Scott de l'obra, amb influències notòries en -almenys- una novel.la seva: Count Robert of Paris (v. Tait, Margaret, "The Enchanted Princess of Zulichium", Scott Newletter, 13 [tardor,1988], pp. 14-15).

Molta informació nova inclou el llibre, però la que mereixia una singular i pormenoritzada atenció ha estat encertadament disposada en un apartat final, amb vuit excursos. Faran malament els qui pensen que l'única novetat es troba aquí, encara que el lector apressat hi trobarà "solucions" puntuals i agraïrà que es donen per separat.

A l'excurs I es fa una relació dels folis del ms. 7811 de la B.N.M. referents a Martorell, la seua familia i el Tirant. Es tracta de dotze grups de folis, que afecten des de la correspondència entre Martorell i Monpalau o Gonçalbo d'Híjar, fins a les lletres reproduïdes als caps. 143 (la "feta per Petrarcha"), o al cap. 135 del Tirant. Riquer en trau la conclusió que aquesta compilació miscel.lània procedeix de papers que eren propietat de Joanot Martorell.

L'excurs II és una ampliació del tema de la relació Guillem de Varoic-Tirant. Front a l'opinió de Pere Bohigas que tots els fragments del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull al Tirant procedeixen del pas intermediari del Guillem, és a dir que no hi ha cap passatge del Llibre al Tirant que no pertanya al Guillem, Riquer defensa que en alguns moments el Tirant depén directament de l'obra de Llull, imita directament Llull. Malgrat que generalment, como demostrà Bohigas, els fragments deriven de Llull mitjançant Varoic, en alguns casos llig Llull sense aquest intermediari. Noves proves demostren que Martorell coneix directament també el Guy de Warwick. La conclusió definitiva, doncs, confirma l'opinió de Bohigas, enfortida per Riquer, a l'any 1947, i Gili i Gaya, després, amb anàlisi estilístic, que el Guillem i el Tirant són obra del mateix autor, el primer esbós del segon. Més problemàtic és determinar en quina versió del Guy es basà Martorell. Riquer proposa la versió francesa del Rommant, trasmès dins el manuscrit del XV que fou present de noces de John Talbot a Margarida d'Anjou quan es casà amb Enric VI d'Anglaterra. Ara bé, el matrimoni tingué lloc en 1444, i Martorell va estar a l'illa entre 1438 i 1439. Hauria de suposar-se una segona estada, com proposava Entwistle, cap a 1450-51, per tal que conegués el manuscrit reial. Tanmateix, les dades biogràfique esmentades no donen crèdit a aquest segon viatge. Martorell s'havia arruïnat ja massa amb les despeses del primer com per a tornar a repetir l'aventura.

A l'excurs III, Riquer demostra comparativament la dependència de la redacció dels capítols de l'Orde de la Garrotera, que inclou el Tirant (caps. 85-96), amb els estatuts que, en francés, promulgà Enric V.

Excurs IV: El plagi que Martorell va fer a la dedicatòria de la que Enric de Villena posà al front de Los dotze treballs d'Hèrcules, havia estat ja descobert per Riquer en 1949. Es podia comparar amb el text castellà de Villena, que va traduir la pròpia obra escrita originalment en català. El "descobriment" recent per P. Cátedra del text català original (imprés a València, 1514) pot confirmar ara que el plagi és francament escandalós.

L'excurs V dóna alguna informació complementària sobre la dedicatòria força enigmàtica al "sereníssimo Príncep Don Ferrando de Portugal", "Rei expectant". L'infant Ferran, germà d'Alfons V de Portugal, fou hereu de Portugal entre 1438 i 1451, abans de nàixer l'infant Joan; i existí una llunyana posibilitat que pogués aspirar a succeir com a rei d'Aragó (però només entre 1464 i 1466), el seu cosí, Pere el Conestable (Pere IV, "rei dels catalans", intitulat rei d'Aragó en oposició a Joan II), que no tenia fills. Martorell sembla creure en eixa posibilitat. En plena guerra civil catalana, i amb una bona part del valencians adeptes a Joan II, pensa Riquer que aquest enigma de la dedicatòria no seria tan criticable com ho hagués estat si hagués dit explicitament: "hereu del rei dels catalans". Ara bé, aquests anys no coincideixen amb la data que Martorell afirma que comença d'escriure el Tirant lo Blanc: el 2 de gener de 1460. Recordem que al darrer paràgraf de la dedicatòria considera que el seu llibre ja està "ventilat", i com que no és estrany que les dedicatòries s'escriguen quan hom acaba un llibre, dedueix Riquer que entre agost del 1464 i març del 1465, quan l'Infant és atestat a la cort catalana, i es podia considerar optimístament "rei expectant", Martorell donà fi al llibre. La data és important. Riquer està pensant en la mort del nostre autor el 1468. Tanmateix, Chiner i Villalmanzo informen que Riquer es basaba en informació mal donada per l'arxiver valencià Cerveró, i avancen el traspàs a, justament, març o abril de 1465. I per a ells, el llibre hauria estat acabat cap al començament de 1464.

L'excurs VI ha estat el més cridaner de tot el llibre. Semblava que havíem arribat a un consens, d'acord amb el qual Martí Joan de Galba hauria pres la missió de finalitzar l'obra inconclosa. Tota aquesta suposició partiria, com sabem, del colofó final del Tirant: "La quarta part, que és la fi del llibre, és estada traduïda, a pregàries de la noble senyora Dona Isabel de Lloris, per lo magnífic cavaller Mossèn Martí Joan de Galba". Fins ara Riquer sostenia una intervenció progressiva del segon autor a partir del c. 349, i una responsabilitat gairebé total a partir del c. 439, és a dir en tota la part de la successió d'Hipòlit. La introducció d'uns episodis llargs i no imprescindibles per a l'acció, i l'ús d'un estil de 'valenciana prosa' amanerat i immoderat caracteritzarien aquesta intervenció. Riquer es desdiu ara de la seua anterior opinió -que molts havíem tingut com a irrefutable-, i opta amb contundència per l'autoria d'un sol escriptor: Joanot Martorell. L'argument principal de l'estudiós és ben senzill. Contra la declaració del colofó, tenim la dedicatòria, on Martorell es proclama autor únic de la novel.la: "E perquè en la present obra altri no puixa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, jo, Joanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrec, e no altri ab mi; com per mi sols sia estada ventilada a servei del molt il.lustre Príncep e senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal la present obra, e començada a dos de giner de l'any mil quatre-cents e seixanta". ¿Seria Galba -argumenta Riquer- tan ingenu o estúpid de presumir de "coautor" del Tirant, i permetre eixa declaració d'autoria exclusiva? Per a Riquer, Galba va rebre l.original del Tirant, i en va fer còpia que lliurà a la impremta valenciana de Spindeler, sense cap pretensió autorial. Els estampadors partirien de la còpia de Galba, mort pocs mesos abans, segurament amb esmenes i afegits seus, i arribarien a la conclusió que havia continuat el llibre: es això el que conta el colofó. L'opinió present de Riquer és així de contundent: "no existeix cap argument positiu i ferm que impedeixi admetre que Joanot Martorell és l'autor únic i exclusiu de tot el Tirant lo Blanc." Les lleugeres anomalies i canvis estilístics de la darrera part són normals en un llibre de tan llarga empenta (p. 293). Haurem de parlar d'ara endavant del Tirant lo Blanc de - a soles- Joanot Martorell, mentre alguna prova no ens confirme la seua improbable intervenció més clarament que el confús colofó, que ha atabalat tants crítics i lectors. L'estudi documental d'Albert Hauf a la introducció de la seua edició de Tirant (vegeu ressenya), i les últimes averiguacions biogràfiques confirmen i amplien els motius d'aquest prèstec: Joanot Martorell, en situació desesperada, va empenyorar l'obra a Galba per cent reials, perquè passava moltes necessitats Galba li prestava diners sovint. Es patètic veure l'opinió que Galba -¡co-autor del Tirant!- tenia del llibre: era de poc valor i no valia la quantitat pagada per ell.

L'excurs VII incideix en el tema dels paral.lelismes entre Roís de Corella i els caps. 190, 323, 473 i 485 del Tirant. Hi ha conceptes i fraseologia perfectament lògica en Corella, que perden sentit al plagi tirantià. L'excurs haurà de ser confrontat amb els treballs d'A. Hauf al voltant dels prèstecs corellians, que va anunciar al Congrés de l'AILLC d'Alacant (1991).

Finalment, l'excurs VIII parteix del plagi de Mandeville al famós únic capítol (c. 410) inversemblant de Tirant: la llegenda del drac de l'illa de Lango. Riquer demostra que el rastre del Voyage d'outre mer no es limita a aquest episodi, i en descobreix altres en descripcions de l'exòtica geografia oriental als caps. 276, 459 i 465. Si bé no es pot assegurar que conegués la traducció catalana (que coneixem parcialment) de Mandeville, sí confirma Riquer, també per a les descripcions geogràfiques, l'ús de la traducció de Guillem de Copons (València, 1418) del Tresor de Brunetto Latini.

La "Bibliografia consultada" és obviament més extensa que la que s'inclou com a tal. Aquesta haurà de ser revisada: hi ha trivialitzacions (Winter, "exposició feta en un curs de doctorat"; un art. "en premsa a Alacant"), errades (Hauff per Hauf, errada repetida), s'inclouen textos de referència (Eiximenis, Carrillo de Huete, El Victorial), al costat dels estudis, produint certa confusió de nivells. No s'hi inclouen (amb bon criteri) els nombrosos articles sobre l' "oscur passatge" del Quijote, on Cervantes envia Martorell a galeres. Tanmateix, manquen articles importants, com ara (sempre abans del 1989), els de J. B. Avalle-Arce ("Para las fuentes de Tirant lo Blanc", als seus Temas hispánicos medievales, Madrid, Gredos, 1974, pp. 233-261; i "Amadís de Gaula y la caballeresca medieval", en Studies in Honor of Summer M. Greenfield, Lincoln [Nebraska], Society of Spanish and Spanish-American Studies, 1985, pp. 17-31), K. Faluba ("Tirant "el Valac" o Tirant "Joanet", Miscel.lània Sanchis Guarner, I, València, Universitat de València, 1984, pp. 107-08), E. Moliné i Brasés ("La Letra de reyals costums del Petrarca", Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, I,1907, pp. 345-51), J. Navarro ("Una interpretació hispanoamericana del Tirant lo Blanc", a Miscel.lània Aramon i Serra, II, Barcelona, Curial, 1980, pp. 435-44), la nota de F. Rico ("Caldesa, Carmesina y otras perversas", en Primera cuarentena, Barcelona, El Festín de Esopo, 1982, pp. 91-93). Són oblits de llistat, és clar, donat que Riquer n'anomena alguns en altres ocasions, però cobren més importància si pensem que aquesta bibliografia ha de servir de referència durant alguns anys. I és important que s'hi incloguen estudis, com ara també els de P. Valesio ("Genealogy of a Staged Scene (Orlando Furioso, V)", Yale Italian Studies, new series, 1, 1980, pp. 5-31, i especialment "Il seggio e l'ombra: da un romanzo spagnolo del quattrocento", Scienze Umane, I, 1979, 73-88), els quals representen un vessant interpretatiu modern i arriscat, que caldrà fer servir de model per a futurs estudis.