Parteix de la tasca crítica sobre Tirant lo Blanc de l'escriptor peruà, i de la singularitat de Pantaleón y las visitadores respecte a la primeres obres, on l'aspecte humorístic no era tan palés, i assenyala algunes similaritats entre aquesta novel.la i Tirant. La primera seria, és clar, l'humor, que afecta al personatge de Pantaleón Pantoja, que ha d'actuar -com Tirant- com a involuntari Casanova, quan de fet és un home militar, amb mentalitat militat, que regula les seues relacions socials (gust per la regulació i fe en el fet que les armes ho poden resoldre tot). La juxtaposició de rígida lògica militar, al costat de la geografia tòrrida, on el sexe i els rites són irracionals, donen la paròdia en Pantaleón, i el mateix enfrontament entre dos regnes antitètics (ideal cavalleresc i sensualitat pagana) es pot veure en Tirant lo Blanc. Pantaleón s'obsesiona per la Brasileña, com Tirant per Carmesina, i també ambdues tenen paral.lels, en el sentit que són font de desdoblament entre els desigs ideals de perfecció femenina dels protagonistes i la realitat ambivalente que elles representen. Estructuralment, l'ús en Pantaleón de cartes (7), documents militars (16), missatges, retalls de diaris, etc., tindrien precedent en la formalitat retòrica de les cartes i discursos al Tirant lo Blanc. Finalment, la confusió entre l'apariència i essència, entre el deure i l'ésser, fa que aparega la crisi quan ambdós protagonistes confudeixen allò que són amb allò que representen (la perfecció militar), confusió que duu fins i tot més lluny Vargas Llosa en convertir Pantaleón a la fi de la novel.la en Quixot de la seua causa de proselitisme. En conclusió, per a Dauster és impossible provar que la crítica irònica de la decadència de la societat peruana, així com la humonitat i realisme dels persontges, estiguen influenciats per Tirant lo Blanc, encara que, donat l'interés de Vargas Llosa per l'obra, és una legítima presumpció.