La Dedicatòria no procediria d'un encontre amb Ferran de Portugal em 1443, ni tan sols seria escrita amb intenció de ser presa seriosament. És un engany o parany, el primer d'una novel.la que és la "història" d'un heroi fictici, plagiada de la realitat de molts herois històrics. No seria tan irònic, però, el desig de Martorell -expressat al Pròleg- de restaurar l'orde militar. Parteix de l'hipotesi que l'obra de Martorell és bàsicament un atac o "crítica social" en dos fronts (militar i social) allò que considerava les més greus malalties de l'època on vivia. La Cristiandat i el seu model ètic perd front als infidels, amb la desfeta de 1453, perquè la seua manera d'actuar és vestigi d'altra època i no correspón al món present (en aquest sentit, és clau el cap. 189 de Tirant lo Blanc). Segons aquest punt de partida, el cap. 2 ("The Ideal Christian Commander", pp. 44-87) i el cap. 4 ("On Quaint Chivalric Rituals", pp. 118-80) expliquen com Martorell estructurà les accions de Tirant amb propòsits didàctics, per tal de sintetitzar en ell segles de desenvolupament d'arts militars, estratàgies i avanços tecnològics. La seua trajectòria, des dels ridículs i absurds episodis d'heroi solitari de la cort anglesa, fins al capit capaç i efectiu després, donaria una lliçó al cristianisme. Jutge ràpid, objectiu i vigorós, front les queixes reals de Martorell contra la justícia; fins i tot "democràtic", si el comparem mb el duc de Macedònia. Situació paral.lela es donaria en el front sentimental, on l'autor coincideix bàsicament amb les tesis de Ruiz de Conde [...], encara que veu modenització -i no ridiculització, com ella- dels models provençals. Les regles antigues de trovadors i amor cortés revelen una decadència i inutilitat en els rituals front al sexe, i l'institució matrimonial. I així, en el cap. 3 ("A New Kind of Coutly Love", pp. 88-117), veu un progrès entre l'amant tímid i l'amant segur d'ell mateix, fred i agressiu, així com entre els actics preceptes d'amor cortés i la maduresa emocional i psicològica del nou heroi. Perquè quan intenta guanyar Carmesina segons les regles antigues (i bàrbares, com ara les utilitzades per Vilesermes per combatre per la bella Agnès), aprèn, amb Plaerdemavida, que ha de canviar de tàctica -com al camp de batalla- també al terreny amorós. El final de la novel.la seria, doncs, irònic. Martorell condemna els amors d'Hipòlit i l'Emperadriu, cínic ell i ridícula ella; no mereixen regnar després de les seues actuacions.

El desenvolupament dels personatges principals és totalment modern respecte a les obres contemporànies i cal comparar-lo amb obres del Renaixement.

Bibliografia molt completa.