Martí de Riquer mai no va voler fer amb la seua una edició crítica de TlB. Va partir del facsímil que custodia la Hispanic Society de Nova York, de l'exemplar de València, 1490, per fer-ne la edició modernitzada. A. Hauf ha mamprés la tasca de l'esperada edició crítica de l'obra. Comença amb una introducció divulgativa, que és una assenyada declaració de principis sobre els problemes i els mètodes en l'edició de textos ("L'aventura d'editar un text medieval", publicada també en el nº 11 de la revista Cultura dedicat a "Tirant lo Blanc", cinc-cents anys, Barcelona, Departament de Cultura, 1990, i en La Safor 1490-1990: un itinerari bibliogràfic, Gandia, Departament de Cultura, 1990, pp. 21-23). A continuació, Hauf examina tots els documents referents a la primera edició valenciana de Tirant lo Blanc, i en trau la conclussió que, tant si s'accepta l'existència d'un original completat per les manipulacions de Galba, com si s'accepta que el paper d'aquest es va limitar al de mer editor o transmissor d'un text (l'opinió de Riquer, en Aproximació al "TlB"), hom no pot començar a sotmetre el text conservat a retalls i retocs destinats a reconstruir el text que Martorell va començar a redactar cap a 1460. El que es proposa Hauf és una tasca més realista i necessària: oferir una transcripció de l'edició princeps de València, 1490. L'única raó que hagués invalidat la pertinència d'aquesta transcripció seria que es confirmara la hipòtesi plantejada per M. L. Indini i V. Minervini: que el manuscrit original pogué servir de base a una altra còpia utilitzada pels editors de Barcelona, 1497 (que per tant pogués hipotèticament millorar la de València). Les diferències entre les edicions de València, 1490 i Barcelona, 1497, tanmateix, són perfectament explicables com a correccions de segona edició, intents d'amillorament (que cauen, com és precís, en nous errors) del text de la primera. La hipòtesi italiana li sembla a l'editor especulativa. Els problemes podien venir no de les diferències Val. 1490/Barc. 1497, sinó de l'edició de València, amb tres exemplars: València (V), British Library (L) i Hispanic Society de Nova York (N1). L no ofereix lectures importants que no es troben en V o N1. Pel que fa a V i N1, Hauf subscriu l'opinió de Bonsoms i Gutiérrez del Caño, en el sentit que les variants significatives (davall/davant, alteració/altercació) són poques. Hi ha una essencial unitat entre els tres exemplars, però si hi hagué més d'una tirada (Bonsoms i Gutiérrez del Caño ja demostraren que es tractaria de tirades d'una mateixa edició), l'absència d'orla i de la M cabdal en N1, fan pensar que N1 seria posterior a V i L (com opinava Gutiérrez del Caño), i no a l'inrevés (com pensava Bonsoms). Hauf dedueix, a partir d'una més acurada lectura de la documentació, que el contracte inicial era de quatre-cents volums i només més tard, per inciativa de Rix de Cura, es va augmentar a set-cents quinze, el que justifica netament les diverses tirades. En definitiva, conclou el coordinador de l'edició, si pensem que V és precedent a N1 (que va servir de base a Riquer), semblava el més correcte editar V, tot anotant les variants més rellevants del facsímil de N1, i utilitzant-lo a l'hora d'omplir les llacunes. La transcripció es fa d'acord amb les normes d'ENC; s'accentua a la valenciana, es mantenen les poques aparicions de io/jo (tot i que gairebé sempre apareix yo); i s'anoten correccions o canvis. Hem seguit el facsímil de V, editat a València (Del Cénia al Segura, 1978), i podem confirmar l'escrupulositat de la transcripció, que dona fins i tot detall de la mínima taca sobre l'imprés, així com de les moltes errades tipogràfiques: "e/c", "n/u", "s/f", etc.

Des d'un punt de vista textual estem davant la millor edició de l'obra fins el moment. Per la cura amb que els editors han transcrit el text, i l'anotació puntual de les escasses i assenyades vegades en que s'han decidit a esmenar-lo. Aquest respecte pel text porta els editors, de vegades, a tenir un criteri vacil.lant en qüestions purament formals, com per exemple introduir-hi algunes correccions al text, i d'altres en nota: modificacions com les que apareixen al cap. 60, p. 91, n. 3 ("no pensava [sinó] en donar-les"), o al cap. 245, p. 539, n. 3 ("e no [per] causa [d']inpropietat"), podrien haver estat incorporades al text, com ho han estat al cap. 26, p. 44, n. 2 ("e besà-la moltes [voltes]"), i cap. 319, p. 677, n. 4 ("ab aquesta espasa (...) [ho faré]"), i si no ho estan és potser perquè les frases mantenen coherència sintàctica (però no lògica) als dos primers casos, mentre que manca la coherència del dos tipus als altres dos. Un raonable i prudent conservadurisme fa que algunes esmenes més que probables no pugen al text crític: és el cas de "parlaren" per "passaren" (cap. CCCLVII), quan pareix clara la primera. Moltes de les correccions ja havien estat fetes per Riquer, però els editors les anoten; d'altres moltes són noves: per exemple, "satisfet[e]s" (Hauf), front a "satisfets" (Riquer), al cap. CCCXCII. (Naturalment, hi apareixen els inevitables dimoniets d'impremta, en menor mesura, però, del que cabria esperar en una publicació d'una institució pública: algun número de nota duplicat (p. 110), absència d'algun claudàtor (p. 273). Defectes minúsculs que desapareixeran en la segona edició (o "tirada") del text que ja es prepara.

L'edició de M. de Riquer, tan útil durant tants anys, ens transmetia un text modernitzat en la grafia i sense notes, la qual cosa, si més no formalment, donava a l'obra un aspecte coherent i unitari. Algunes de les seues correccions sobre l'exemplar de N1 són confirmades per V: per exemple, "los", front a "loa", o "e", front a "en" (ambdós en cap. CCXLI). Només en pocs casos, els editors opten per V front a N1 amb diferència de sentit ("vaig" per "veig"). A la nova edició trobarem, sense regularitzar, "exir", "princessa", "conexer", o "libertat", o "scales" ("eixir", "princesa", "conèixer", "llibertat", o "escales" en l'edició de Riquer). La nova edició, amb l'acurada anotació de les variants, trenca aquella regularitat i ens torna amb la millor fidelitat possible el text "historic". Un text que havia sofert ja en l'edició de València, 1490, amb les successives còpies, i que ho manifesta (v. g. les mancances restablertes pels curadors a partir de les fonts). Un text que fins i tot ens dóna indicis de successius afegits -successives redaccions?-, com, per exemple, el del fragment sobre Ròmul i l'origen historic del terme "miles", intercalat enmig d'una frase al cap. 32, p. 54, just en el lloc on Martorell refà l'antiga redacció del Guillem de Varoic (¿es tractaria d'una nota al marge que fou incorporada al text de manera descurada?).

Molts d'aquests aspectes de l'edició ens seran aclarits, sens dubte, en el volum de notes literàries i lingüístiques, del qual Hauf n'ha donat algunes mostres (com ara "El parany historiogràfic: notes al pròleg del Tirant", dins Saó Homenatge al "Tirant", febrer, 1989, 19-23, i les seves darreres ponències). Esperem amb impaciència que la institució que ha tingut l'encert d'encomanar una edició que rivalitzarà amb la de Riquer (però serà un millor instrument filològic), no espere un proper centenari per editar el tercer volum, i complete aquest treball definitiu en la història de la recepció crítica del Tirant, cinc-cents anys després de la seua primera eixida.