En el procés de formació intel.lectual i
literària de Lluís Ferran de Pol (Arenys de Mar,
1911-1995), (1) la literatura
clàssica i la literatura catalana medieval ocupa un lloc
important.(2) Ferran tingué una
formació literària autodidacta i des de ben jove
col.laborà en revistes i diaris locals, tasca
periodística que ja no abandonaria mai. Escriu a la revistes
arenyenques Oreig (1932) i Salobre (1935). Les
seues col.laboracions són ressenyes, proses i alguna
escadussera traducció.
Estudià dret i la literatura la compartí amb un grup
d'artistes i lletraferits del seu poble natal. Forma tertúlia
amb el dibuixant i bibliòfil Francesc Arnau i l'escultor Joan
Barrera que li introdueixen en el món de l'art, tan
útil per al seu treball de periodisme al posterior exili de
Mèxic. Arnau li facilità l'accés a les millors
obres literàries perquè era home de subscripcions
sòlides: la <<Bíblia i clàssics de la
Fundació Bernat Metge, Barcino, Proa, "Els Nostres
Clàssics", la Història de l'Art Labor,
literatura francesa del divuit, i entre els moderns, Proust, Gide,
Cocteau. L'home no es volia equivocar i, és clar, no
s'equivocava. Jo m'empassava tot el que posava als
prestatges.>>(3)
El seu primer conte publicat serà <<Els hereus de
Xanta>>(1934), que guanya el premi de narrativa Joan Colom dels
X Jocs Florals de l'Ateneu d'Arenys de Mar presidits per Joaquim
Ruyra i Carles Riba. Es llicencia en dret i mentre prepara oposicions
a notaria, esclata la guerra del 1936.
Eren temps de guerra i Ferran de Pol -que era oficial de
complement- va fer d'instructor de les milícies:
<<És clar aquella experiència va ser molt
dolorosa perquè s'assassinava gent, es mataven capellans
[...] i potser per tot això més aviat em vaig
recloure... Feia d'instructor, però em dedicava a llegir
(llavors va ser quan vaig llegir molts clàssics catalans) i
més aviat en fugia, de tot allò...>> (4)
Aquelles lectures li van propiciar que estudiara el paper de la dona
en la novel.la cavalleresca catalana. (5)
Hi fa coincidir dos punts fonamentals dels seus interessos literaris
i culturals: l'edat mitjana i els clàssics catalans.
Mentrestant, la seua narració <<Tríptic (el
sàtir-el frare-la donzella)>> obté el premi
Narcís Oller de la Generalitat de Catalunya al millor conte
escrit en català de 1937. No fou publicat, com altres mostres
primerenques de la seua prosa, fins al 1964. S'hi veuen ja les bases
estilístiques del bon narrador en què després es
convertiria i l'ús del mite. El 1938 surt la seua
traducció de L'olla d'or d'E.T.A. Hoffmann. En un
retrat que li va fer Luis Burbano en aquell any, arran del premi,
l'escriptor reconeixia que llegia molt i que tenia dèria pel
món clàssic, l'edat mitjana i el renaixement
italià. (6)
En l'arxiu de Ferran de Pol, propietat de l'Ajuntament d'Arenys de
Mar, es conserven diversos papers que contenen Cavalleresca
catalana, que representen les notes d'aquells anys de guerra
esmentats adés. Hi examina únicament el Curial e
Güelfa i el Tirant lo Blanc. (7)
El comentaré més endavant.
L'interès per la literatura medieval va perllongar-se al
llarg de la vida de Ferran de Pol. Posseïa en la seua biblioteca
la col.lecció "Els nostres clàssics", a més de
la Bernat Metge. Era habitual que rellegira textos del nostre segle
d'or. Ell em deia que preferia sempre rellegir qualsevol
pàgina del Tirant que perdre el temps llegint
novel.letes de lletraferits, que trobava sense tremp, sense vigor
literari.
Per això quan va exiliar-se a Mèxic i dins el
procés de canvis ideològics que s'hi van produir,
n'és de destacar el paper que va atribuir Ferran de Pol i el
grup de Coyoacán a la literatura medieval catalana. Van
publicar en un primer moment la revista Full Català
(1941-1943) i posteriorment i sobretot Quaderns de l'exili
(1943-1947) on reivindiquen entre altres coses la Renaixença i
el segle d'or de la nació catalana. Cerquen una cultura
autèntica que nasca directament de la vida i generen un ideari
l'antinoucentista i antiintelectualista. Així, doncs, hi ha
una recuperació com a valor literari de termes com energia,
nervi, concisió, fortalesa, creativitat individual, etc. Per
tant, Ferran de Pol redefineix la idea d'una literatura
"autèntica" en la ressenya de Terres d'Amèrica
de Josep Maria Poblet: l'art per l'art ens sembla un ideal pobre
?què no diríem de la broma per la broma? I així
com els que es proposen cultivar l'art per l'art acaben per no
crear-ne, així mateix la gràcia és un do
més que no un propòsit. (QE, 15: vii) I amb això
revalora com a fonamental la literatura dels clàssics
catalans, tot ressenyant La conquesta de Mallorca de Jaume
I: <<una literatura forta, de calent èpic, on el coratge
no és mai presentat com una cosa més enllà de
l'home i de les seves possibilitats, ans al contrari, com quelcom que
li és connatural. El tremp de la nostra raça, el
prudent ardiment dels nostres capitans, la soferta i gens
espectacular valentia del nostre poble.>> I aquesta literatura
autèntica, viril i ben acollida pel públic la contrasta
amb l'anomenada <<literatura de l'exili (no volem dir
que no hagués pogut ser bona; no diem que no ho sigui,
sinó que la que coneixem no ens ha agradat) que s'apila en els
magatzems dels editors.>> (QE, 21: xi)
Tot tornant de l'exili (1948) Lluís Ferran de Pol va
construir una important obra narrativa, de la qual destacaríem
La ciutat i el tròpic (1956) i Érem
quatre (1960). Com he dit adés el nostre autor tenia com
a lectura preferida o recurrent la del clàssics, sobretot el
Tirant lo Blanch. Així va pensar als anys setenta de
provar de fer una versió més llegívola per al
lector contemporani. Escriví al seu amic i editor Joan Sales
-director del Club dels Novel.listes- tot fent-li la proposta
d'edició. La resposta final d'en Sales fou negativa pel que
podem llegir en diverses cartes entre l'abril i el maig del
1971.(8)
En un principi hi hagué el projecte entre els dos
escriptors d'editar unes versions modernitzades i esporgades del
Tirant i el Curial, però no per a un
públic jovenívol com havia fet Joan Sales ja l'any 1955
quan adapta el Tirant lo Blanc per a nois i noies. Sales li
deia que Ferran de Pol reunia totes les condicions ideals per a dur a
terme aquesta feina, ja que era al mateix temps novel.lista dels bons
i amb una preparació erudita més que suficient per
emprendre la tasca: <<ja et dic des d'ara que em faria
moltíssima il.lusió que totes dues novel.les, el
Tirant i el Curial, convenientment modernitzades
per tu, poguessin aparèixer en el Club dels
Novel.listes.>> (9) Tanmateix
Ferran de Pol pretén fer una edició dels dos
clàssics amb pocs canvis: llevar-los els fragments més
feixucs, però mantenint l'estructura i fins i tot
l'ortografia.
Davant d'aquesta posició de Ferran, Sales veia
difícil la rendibilitat del llibre perquè no era ni
totalment modernitzat com volia l'editor, ni una versió
erdudita o crítica que respectara l'original: ni el text
íntegre i autèntic del Tirant, ni un text
veritablement "modernitzat" (en el sentit de posat al gust del dia).
Sales pensava que modernitzat en l'ortografia i amb supressió
dels passatges més "lates" (possiblement d'en Galba) ja ho era
el Tirant d'en Casacuberta i el seu èxit va ser molt
moderat. Sales proposava a Ferran de fer com Joseph Bédier amb
Tristany i Isolda (1900) en el qual refongué i
completà els diversos fragments dels antics romans tristanians
del segle XIII, per donar-ne una versió moderna. Carles Riba
en va fer una traducció publicada el 1921 i que ha estat
reeditada posteriorment diverses vegades. Posteriorment l'editor li
proposa treballar sobre el Curial, novel.la de la qual se
n'ha parlat menys. Finalment, la falta d'acord sobre el sistema de
modernització a seguir i les altres feines de Ferran de Pol,
per exemple la preparació de De lluny i de prop per a
l'editorial Selecta que isqué l'any següent, ajornaren
definitivament la versió ferranpoliana de les dues noveles
cavalleresques.
Si tornem al manuscrit Cavalleresca catalana observem que la
carpeta anomenada així per l'autor conté els
següents textos:
1. Apunts per a un pròleg. Són cinc fulls
mecanografiats amb esmenes manuscrites. És el text que hi
reproduïm a la fi d'aquest treball.
2. La dona en la cavalleresca catalana. És un
índex escrit en una quartilla mecanografiada del futur treball
en el qual l'autor volia fer els següents apartats:
pròleg, condició de la dona, amor, la declaració
(iniciativa amorosa), festeig, matrimoni, el bes, idees
cavalleresques, la dona com a protectora, simulació femenina,
honor i virginitat, religiositat i superstició, arcavoteria
(sic), la bellesa i els seus artificis, la dona al monestir i el nu
femení.
3. Les dones en la nostra Cavalleresca. Notes
preparatòries. Apunts de l'examen del Curial. Aquesta
primera part consta de vint-i-nou quartilles manuscrites a les dues
cares -numerades en cinquanta-vuit pàgines- que arrepleguen
cites de la novel.la amb comentaris i resum argumental.
4. La dona en la nostra Cavalleresca. Notes
preparatòries. Apunts sobre l'examen del Tirant. Aquesta
segona part té cinquanta-sis quartilles manuscrites a les dues
cares -numerades en cent tretze quartilles- amb comentaris a cites
textuals del llibre.
Els textos tercer i quart arrepleguen cites de les dues novel.les
amb uns comentaris i uns resums de la història. Expressa des
del principi que són simples <<notes de lector>>,
i no un producte d'erudició. S'hi comparen i contraposen les
característiques, els personatges i els continguts de les dues
novel.les. (10) Les notes escrites
per Ferran de Pol contenen un resum en una o dues frases de
l'argument i entre parèntesi el tema classificatori, la
pàgina i el volum on es troba. De vegades el resum argumental
és substituït per la cita textual. Es manté,
però, el subtema classificatori. Com a exemple en transcric la
primera: <<El senyor de Milà obté el canvi de
germanes amb el senyor de Monferrat (Voluntat de les dones en el
matrimoni) (Llibre I, p. 23).>> També apareixen
transcrits directament els diferents subtemes: autoritat dels germans
(Llibre I, pp. 24-25). Educació de Curial (Llibre I, p.
26).
Els temes citats per Ferran de Pol són pràcticament
iguals per a les dues novel.les. Pel que fa a la dona hi cita:
voluntat de les dones en el matrimoni i l'edat en què hi
arriben, condició i educació, festeig i
declaració d'amor, timidesa femenina, idees cavalleresques,
dones parleres, protecció, simulació, pudor,
sensació sensual, condició social, honor, moralitat,
adulteri, arcavoteria, coqueteria, passió, gelosia, enveja,
fidelitat, artificis de bellesa... Pel que fa al cavaller hi
consigna: l'educació, la importància del lloc social,
la distinció entre la fama i l'honor, la força i la
raó, la tendresa masculina, el luxe, la superstició, la
influència de la vida monàstica, l'opinió
pública, la fidelitat dels herois de cavalleria, la
relació entre pares i fills, el fetitxisme, els somnis, la
mitologia, el donjoanisme, la justícia cavalleresca, el
sentiment de ridícul, la vida monàstica, la ciutat,
l'amor en les bèsties, el patriotisme...
S'hi veuen idees com ara Curial rep Güelfa com a
guardó, Tirant conquesta Carmesina com a botí, Curial
és més auster, com també ho és el seu
ambient; les dones són més aquietades que al
Tirant; Curial <<te una contenció rara>>,
molt diferent de la riquesa de continguts de Tirant. Curial és
un cavaller ideal: enamorat, fidel, pacient, just i Tirant és
l'home lasciu i ambiciós. Pel que fa a la interpretació
sobre la fi de les novel.les veu en Curial el cavaller pobre, en
ascens, que és premiat per tot el que li ha mancat:
glòria, riquesa. Tirant, que ha nedat en l'abundància,
ha assolit l'única apoteosi que li escau: la mort. L'estil
-segons Ferran de Pol- també s'adequa: és polit, gens
extremós al Curial e Güelfa. També hi ha
uns apunts sobre el mite: l'heroi més home. La dona més
'coqueta'.
Quan fitxa el Tirant deixa alguns comentaris com ara:
<<Noti's que l'Emperador anava rodejat d'un estel de dames.
Sembla una transició entre l'harem i les corts europees
(Condició de la dama)>> (56). << Noti's que Tirant
està lligat als vincles de sang i de llinatge i que Curial
és un veritable cavaller solitari, quant a la família.
70. Nota pel pròleg>>. <<En tot el relat de
l'emperadriu hi ha una pruïja d'exhibicionisme que, descansant
en l'equívoc del seu fill, ens mostra la vella emperadriu
presa de sensualitat exaltada i morbosa. Exhibicionisme. 132-133,
IV.>> <<Carmesina vol ésser enterrada amb Tirant
"car puix en vida no havem pogut estar ensems, almenys que los cossos
en la mort sien units fins a la fi del món." La
intenció material de fusió està. 261, V. Amor.
>>
Malauradament Cavalleresca catalana es va quedar com un
projecte literari dels tants que l'escriptor Ferran de Pol va deixar
de desenvolupar. El va començar en plena guerra i
després el va reprendre alguna vegada anys més tard. Li
va faltar el temps o l'interès per enllestir-lo, però.
L'únic text semielaborat que deixà sobre una de les
seues passions com a lector és el curt assaig inicial text
primer de la carpeta Cavalleresca catalana que tot seguit
copiem:
<<Aquell qui obrís el llibre present amb criteri
d'especialista sofriria un desengany. No és -d'altra banda no
pot ésser-ho- un producte d'erudició. Són
simples notes de lector. Remarques sense voluntat de
transcendència adreçades a un públic tan vast
com pugui ésser.
En aquesta obra no hi ha lloc per a les cites atapeïdes, ni
per a les referències a fonts que l'autor sempre troba
tèrboles, ni tampoc per a les interminables llistes d'obres i
autors que han tractat -no cal dir que barroerament- el mateix
tema.
Així no em curo de quina manera, ni per quins camins, els
dos llibres que composen la nostra cavalleresca han arribat a
ésser el que són. Ni vull saber el grau d'originalitat
relativa dels seus personatges o de les seves situacions. Aquests
treballs meritíssims ja fa temps que han començat i no
crec pas que s'aturin. Però a mi m'interessen les dues obres
en si, no els seus orígens. Ja sé que examino un
producte, però em plaurà oblidar els factors.
Per això aquestes notes aspiren no a la consulta sinó a la simple lectura.
La nostra cavalleresca es composa de dues obres soles: Curial
e Güelfa i Tirant lo Blanch. La mateixa
limitació de la nostra producció invita a un breu
examen del contingut general de cada obra. I fins no sembla massa
arriscat l'intent d'un paral.lel. Els herois respectius són,
plebeu l'un, noble l'altre. De Curial, pujat sota la fèrula de
Güelfa a Tirant cavaller independent, hi ha la mateixa
distància que separa les heroïnes. Güelfa és
el coronament i el premi d'una vida que li és adreçada
en tot moment. Carmesina cau sota les urpes de Tirant convertida en
pastura d'ambicions i lascívies. Per això l'una
és guardó i botí l'altra. L'ambient de les dues
novel.les, en general, coincideix amb l'esperit de cada cavaller. Hom
té els seus dubtes sobre el destí de la virtut de
Curial si, per transposició arbitrària, l'imaginem
movent-se entre les molleses i paranys de la cort bizantina. En el
Curial hi ha molta més austeritat. Les dones semblen
més aquietades que en el Tirant, sense que
això permeti dir que estan mancades de vivacitat i
gràcia.
Aquestes diferències tenen un ressò evident en la
tècnica de cada obra. L'anònim autor del
Curial -quan no el domina la pruïja de mostrar-se home
- té una contenció rara. Sembla poruc de voler
complicar la trama i a penes si gosa mesclar res d'estrany al nervi
de la narració. Tot hi és en funció dels
protagonistes. La mateixa Camar sembla no existir més com a
fermança tràgica de la fidelitat de Curial a
Tuniç. La fluència de Tirant és tota
una altra. Són molts els dolls que omplen l'estany del seu
contingut. Es poden destriar vides, aventures i incidents en completa
independència no sols els uns dels altres sinó
també, en aquesta manera, del mateix protagonista Tirant.
Curial sembla voler donar el to al cavaller: enamorat, fidel,
pacient en la dissort, polit i ple d'idees de justícia.
Però Tirant és més veritable: arrogant,
incansable, lasciu, ambiciós. Curial és l'ideal. Tirant
només l'home.
El final de les dues novel.les sembla pressentit al larg de les
narracions. Curial el veiem ascendir a poc a poc, tambalejar-se des
del cim de la glòria per a caure captiu i esclau, privat dels
goigs de l'amor per una ambigua promesa de Güelfa. El seu premi
no pot ésser més que sadollar-lo de tot el que li ha
mancat: glòria a la llum del cel, amor correspòs,
riqueses. L'autor el casa... Però, què podria donar-se
a Tirant que ha nedat sempre en l'abundància, ha assolit
èxit darrera èxit, ha fet seva la princesa Carmesina i
té a les mans el destí d'un imperi? Tirant assoleix
l'única apoteosi que li escau: la mort.
L'estil ajuda a diferenciar els caràcters dels dos herois i el to general de les obres. En el Tirant els autors lloen la pompa, la luxúria, l'alegria. La frase polida del Curial referma l'ambient normal, gens extremós, que li dóna caràcter.
No han estat escollides a l'atzar les dones com a únic camp
d'observació. En la nostra cavalleresca es repeteix el fenomen
que té lloc en totes les obres de caient èpic, entesa
aquesta paraula en un sentit amplíssim.
Els herois poden ésser autors de les aventures més
estupendes i fins i tot més inversemblants. Precisament la
raó d'ésser d'aquest gènere -condensació
de grans cicles guerrers- és l'enaltiment de la força,
l'ardidesa; l'acarament dels homes amb les empreses que semblen
ultrapassar-lo, el coronament -individualitzat en un home- de
l'esforç de tot un poble camí del seu destí,
sortós o tràgic; la creació del mite damunt la
base més o menys real.
Però, desaparegudes aquelles especials condicions,
esborrats de la faç de la terra aquells imperis o ciutats,
educats els homes per segles i segles, abatudes les creences i
supersticions, oblidats els odis de raça que engendraren els
cants, trobem els herois distants de la nostra sensibilitat. Sols els
admirem en gràcia al poeta, si ha sabut cantar-los.
No així les dones. Gairebé apartades de la lluita,
s'esmercen en arts pacífiques. Estimen, ploren, abominen de la
guerra, crien els infants i amb ells formen els grups de la tendresa
eterna. I perquè són tan humils a la veu de l'instint
són sempre tan iguals a elles mateixes. Sempre actuals.
La mort cruel d'Hèctor i el seu cadàver profanat
són escenes allunyades de la nostra manera de sentir les
lluites. Però el comiat d'Andròmaca s'avindrà
sempre amb la sensibilitat del temps sigui quina sigui. Aquest
exemple no és millor que els nombrosíssims que
podríem adduir-se, però, escollit a l'atzar, subratlla
el que deia.
En la nostra cavalleresca passa el mateix. Arriba a fatigar
l'espectacle sempre repetit de les llances que esclaten damunt els
escuts, els cavalls abalançant-se l'un contra l'altre, els
cops d'espasa que ja a terra bescanvia cavaller contra cavaller. A
vegades, la lluita guerrera agafa un sentit més enlairat i
tant en Curial com en Tirant ens allibera de
l'estupidesa dels cavallers el perill musulmà. Aleshores
l'heroisme té un sentit més pregon i a mida que els
actes d'ardidesa són emmarcats de justificació, creix
el nostre interès per la peripècia. Però
això, en les dues obres esdevé al final quan ja se'ns
ha fet sospitosa de pinxeria l'ànima dels herois. I, amb tot,
aquestes lluites ridícules feren les delícies de
generacions, en un determinat moment històric. Per fi, el
desolat Quixot féu esclatar Europa en una riallada que era
tardana, liquidació de l'esperit d'una època.
Però, si més no, ens han restat les dones, o millor la dona. Si mai l'Absurd de bracet amb l'Impossible poguessin portar a terme l'encarnació de Carmesina, de Güelfa, de Laquessis o de Plaerdemavida i fer-les viure entre nosaltres, podrien aspirar a la felicitat. En el nostre món hi ha amor, coqueteria, llicència, parleries, luxe, festes. Què més vol una dona?>>
1. Per a una major informació biogràfica de l'autor,
v. DD. AA., Homenatge a Lluís Ferran de Pol,
Argentona: Ajuntament d'Arenys de Mar i Consell Comarcal del
Maresme-L'Aixernador edicions, 1993, i la revista monogràfica
Quaderns d'estudis arenyencs, núm. 5, Arenys de Mar:
Ajuntament, 1997.
2. <<[Entre els meus gustos literaris] esmentaria de
la nostra literatura clàssica Ramon Llull, en el Llibre
d'Amic e Amat i especialment els exemplis o relats
il.luminadors; Àusias March, semblantment, quan exemplifica en
concret el que ha presentat de manera abstracta; Tirant lo
Blanc, sobretot la galeria de dones; els mestrívols
relats de Crònica de Ramon Muntaner.>>,
Lluís Busquets i Grabulosa, <<Lluí Ferran de Pol,
de prop i de lluny>>, El Correo Catalán (6
octubre 1979), p. 31.
3. L. Ferran de Pol, <<Pròleg>>, dins
Tríptic, Barcelona: Selecta, 1964, p. 13.
4. Estanislau Torres, Els escriptors catalans parlen,
Barcelona: Nova terra, 1973, pp. 65-71.
5. Ferran de Pol, <<Pròleg>> p. 13.
6. Luis Burbano, <<L. Ferran de Pol, Premi Narcís
Oller, 1937>>, La Vanguardia (16 gener 1938), p.
6.
7. L'arxiu de Ferran de Pol és en procés d'inventari
per a poder obrir-lo a la consulta dels estudiosos. De moment, aquest
treball és ordenat com a unitat d'instal.lació
núm. 12 (capsa arxivadora). Diversos. L. Ferran de Pol i els
números dels documents són: 12.1. (12.1.1., 12.1.2.,
12.1.3.i 12.1.4.).
8. He estudiat la correspondència de Joan Sales a Ferran de
Pol en el volum inèdit, Catalunya de paper. Cartes d'un
editor (1947-1983), Barcelona: Institució de les Lletres
catalanes, 1994. Les cartes citades són les números 96,
97 i 98.
9. Carta de Joan Sales a L. Ferran de Pol, [Barcelona] 29
d'abril 1971.
10. Sembla que en el seu repàs pels textos cavallerescos es fixe en aquella idea que tenia de la literatura expressada anys després: <<La literatura és un comentari, és una fugida, és una oposició, però sempre té alguna cosa a veure amb la realitat, encara que sigui per negar-la. [...]. Jo crec que la literatura és un comentari que fa l'home d'unes determinades coses que li passen. Es pot intentar traduir el pensament a paraules, però el resultat no serà sempre igual, algú ho intentarà i ho farà, d'altres ho intentaran i no podran, es passaran o quedaran curts.>>, Carles Verdú, <<Lluís Ferran de Pol: Els estats es fan i es desfan>>, El Maresme, núm. 145 (28-11-1980/4-12-1980), pp.19-20.