LA DONA I EL DETECTIU de Mercè Sarrias Del 12 de diciembre de 2001 al 20 de enero de 2002. Sala Beckett. Intérpretes Pere Ventura y Resu Beimonte Escenografía Max Glaenzel y Estel Cristià Construcción escenografía Xarli Hernández Diseño de sonido Alex Polls Vestuario Marta Rafa Iluminación Kiko Planas Ayudante de dirección Marta Aliguer Fotografía Ferran Mateo Realización y edición de vídeo Adolf Alcañiz Diseño gráfico Enric Jardí Producción Sala Beckett Dirección Toni Casares Agradecimientos Laura Guiteras, Jordi Graupera, Joan A. Costa, Rosa Renom, Ricard Borràs, Carles Salas, Else, Jordi Bernadó, Domingos Campos Espectáculo subvencionado por la Generatitat de Catalunya (Dept. de Cultura) y por el Ministerio de Cultura (INAEM)

L'obra. La dona i el detectiu són dos personatges que no acaben d'entendre el món. Els dos son observadors de la realitat que els envolta, ella des de darrere la barra d'un Frankfurt i ell des de darrere la càmera de fotografiar i l'anonimat de la feina de detectiu. En el moment en què els trobem, la dona ha estat deixada de banda, acomiadada sense massa explicacions després de deu anys de fidelitat a una feina. Té la sensació que el món va molt de pressa i no pot seguir-li el ritme, que els canvis se succeeixen d'una manera trepidant sense que ningú s'aturi a pensar el perquè ni si el que queda enrere es millor o pitjor del que hi ha per davant. El detectiu, en canvi, se'n va apartar silenciosament fa temps, tancant-se al seu món d'imatges captades amb pressa i d'amagat, com en un carreró sense sortida. La dona preferiria viure com a les pel·licules i ell necessita trobar algú que l'ajudi a tornar a algun tros de realitat. I a fora, tot continua avançant cap a algun lloc determinat. Mercè Sarrias       M'agrada el teatre que escriu Mercè Sarrias perquè els personatges, els temes i les situacions que hi trobo em semblen mott propers. Les coses que hi passen no acostumen a ser mai gaire estridents ni grandiloqüents. Més aviat al contrari. Els problemes i els desigs que mouen els personatges són petits, normals, com de cada dia. És un teatre d'anècdotes modestes però de sentiments profunds i complexos. Hi trobo una gent que viu la seva vida amb certa discreció i amb una sensació permanent de perplexitat davant d'un món que no acaba d'entendre. Potser són gent una mica esporuguida, que recelen fins i tot de les pròpies il·lusions i que combaten les seves pors buscant la compticitat d'altres persones amb qui poder compartir-les. De vegades ens costa tant o més reconèixer què és exactament allò que ens fa infeliços que no pas trobar les eines per combatre-ho. Tenim por. Del diàleg entre dos personatges, Mercé Sarrias en fa pistes subtils d'enlairament per a les frustracions i els desigs ocults dels dos interlocutors. Sempre discretament, sense que els mateixos personatges tinguin massa consciència del que significa per a ells allò que estan dient o escoltant, en un exercici meravellás de dignificació de la conversa. No es tracta tant d'allò que "amaguen" les parautes sinó det que aquestes "desvetllen", encara que el que es digui sigui tan banal com que les patates fregides no han d'estar "ni gaire toves ni gaire torrades". I m'agrada portar a escena els textos de Mercè Sarrias (La dona i el detectiu és la tercera obra seva que estrenem a la Beckett) perquè fer-ho requereix d'un trebatl de subtilitat, de retrobament amb el valor de les coses petites. Perquè en els seus textos la incertesa, el dubte, la sensació d'impotència, la por o la perplexitat són el primer pas, elsrequisits essencials, per arribar a alguna banda. Toni Casares anterior